Resultats i comparatives – eleccions generals 10N 2019

El passat 10 de novembre, fa tot just una setmana, es van celebrar les segones eleccions generals del 2019. Són les quartes dels últims quatre anys.

 

Eren, doncs, unes eleccions dirigides a desbloquejar (paraula gastada de tant utilitzar-la) una situació política marcada per la falta d’estabilitat i per la necessitat d’arribar a acords més amplis dels acostumats.

 

Després de les eleccions generals del 28 d’abril i la incapacitat de superar ambicions i egos diversos, ens en vam anar a una repetició electoral.
Ha sortit bé aquesta estratègia?
Victòria socialista amb molts “peròs”
  • No crec que hi hagi gaires dubtes a l’hora de dir que l‘estratègia del PSOE de repetir eleccions ha estat, en termes generals, un fracàs.
  • El que en un primer moment fou una decisió dirigida a augmentar el nombre d’escons (123 en les passades eleccions), va acabar sent una lluita agònica per almenys no protagonitzar una gran baixada. De totes maneres, veient les enquestes de les últimes setmanes, no descarto que la reacció el passat diumenge hagi estat d’alleujament. L’alegria a Ferraz després de conèixer-se els resultats potser indica que els últims dies tot pintava més negre.
  • Podria haver estat encara molt pitjor, ja que enmig d’un clima de forta polarització i auge de nacionalismes, en el que sembla que s’empenyi a la societat a moure’s pels extrems, guanya una opció moderada.
  • Així doncs, perd tres escons i el soci de govern, Unidas Podemos, perd força. Segueix sent imprescindible, doncs, ser generosos per posar-se d’acord. El primer pas està fet.
  • Com a curiositat, el PSOE és l’únic partit que aconsegueix diputats en totes les províncies.
El PP es recupera
  • Partim de que el partit venia del seu pitjor resultat, només 66 escons.
  • Tenint en compte que hi havia un partit d’extrema dreta en auge, es pot entendre que els vots que recupera són de la dreta més “moderada”. D’aquesta manera també es pot interpretar la moderació del seu líder, Pablo Casado, durant els últims dies de campanya.
  • Segueix sense possibilitats de liderar una alternativa de govern. El seu soci clau, Ciutadans, es desploma i gran part de la força l’hauria d’aconseguir de l’extrema dreta.
Ascens de l’extrema dreta
  • Quan, en termes de resultats, l’única que pot estar contenta és l’extrema dreta és una mala notícia per tothom qui cregui en la democràcia, la tolerància i el respecte.
  • L’ascens de l’extrema dreta s’ha vist en d’altres països europeus, i no es pot atribuir només a una causa (com totes les qüestions complexes). Es pot deure a diversos factors, entre ells:
    1. La situació a Catalunya després de la sentència als líders del procés, amb greus disturbis a Barcelona i altres ciutats.
    2. Missatges senzills, directes, que busquen respondre amb facilitat a preocupacions de part de l’electorat, encara que sigui amb reduccions a l’absurd o directament mentides.
    3. Sensació de falta de mà dura de la resta de partits, de “s’ha deixat fer” massa i cal posar ordre.
    4. El blanqueig del partit que ha suposat l’entrada en governs autonòmics, com l’andalús o el madrileny.
    5. L’odi al missatge “progressista” i decisions preses últimament (feminisme, drets LGTB, exhumació Franco, etc.).
  • L’ascens de VOX és brutal i es situa com a tercera força al Congrés. El feixisme ha de ser una línia vermella per a tots. No han de passar.

L’esquerra necessita replantejar-se
  • Durant els últims anys, les confluències liderades per Podemos han anat perdent vots repetidament.
  • En aquestes eleccions, l’electorat ha pogut castigar la incapacitat d’arribar a un acord amb el PSOE després de les eleccions de l’abril, expressada en certa ambició desmesurada dels seus líders.
  • La baixada ha quedat amagada per l’ensorrament més brutal de Ciutadans. Tot i així, és important, i més tenint en compte que al 2016 eren tercera força al Congrés i ara ho és VOX.
  • Per altra banda, que tot i les baixades es mantingui com a puntal important demostra la necessitat de l’espai que representen. Cal un partit d’esquerres fort a l’esquerra del PSOE.

(Unidos Podemos al 2016, Podemos amb altres confluències al 2015)

Ciutadans s’ensorra
  • Sens dubte, la baixada més impactant de la nit. Pèrdua del 60% del seu vot en una mica més de 6 mesos.
  • De nou, poden ser moltes les causes. I ni tan sols s’explica amb el que podia ser obvi en un primer moment (un gran transvassament de vot cap a VOX), ja que també n’hi ha hagut cap a altres candidatures i, sobretot, cap a l’abstenció.
  • Quasi presenciem la presentació de la dimissió d’Albert Rivera la mateixa nit electoral, però finalment es va produir dilluns. Rivera dimiteix i s’aparta de la vida política. Nous rumbs per al partit, sense líder i amb una posició molt afeblida.
Els partits independentistes es mantenen
  • Ni la sentència, ni la forta pressió posterior als carrers han fet variar uns resultats que semblen mantenir-se.
  • La mateixa nit electoral, ERC semblava voler transmetre un missatge clar: “el poble ha sentenciat”. Però no van aclarir a quin poble es referien. Perquè el poble, una vegada més, ha votat divers.
  • Vistos els resultats, segueixen sent decisius de cara a una possible investidura.

(s’hi ha afegit a Front Republicà a l’abril 2019 i a la CUP al nov. 2019)

Més partits territorials
  • L’augment de la fragmentació del Congrés és clar: 19 partits polítics amb representació.
  • 52 diputats (dels 350 en total) corresponen a partits nacionalistes o perfils regionalistes.
  • Entre ells, hi ha partits que entren de nou, com és el cas de ¡Teruel Existe! (1), BNG (1) o la CUP (2).
I a Catalunya?
  • ERC, tot i perdre dos escons, segueix sent el partit més votat, com a l’abril, seguit pel PSC.
  • Els tres partits de caire independentista (ERC+JxCAT+CUP) assoleixen un 42,5% del vot. Lluny, doncs, de que tingui cap sentit autoproclamar-se “un sol poble”.
  • És especialment clar també aquí l’ensorrament de Ciutadans. El guanyador de les últimes eleccions autonòmiques passa a ser vuitena força en aquestes eleccions generals.

Algunes conclusions ràpides
  1. Per molt que els dos grans partits segueixin liderant la llista de partits més votats, el multipartidisme està aquí per quedar-se. I res s’aconseguirà si no s’accepta.
  2. El preacord per un govern progressista signat pel PSOE i Unidas Podemos el mateix dimarts posterior a les eleccions arriba tard, però arriba. A més de les dificultats implícites, hauran de carregar a l’esquena que tanta gent no entengui com pot ser que el que va ser impossible a l’abril, ara es tanqui tan ràpidament. Durant la signatura, Pablo Iglesias va dir que “es hora de dejar atrás cualquier reproche” i Pedro Sánchez que “el proyecto es tan ilusionante que supera cualquier tipo de desencuentro que hayamos podido tener los últimos meses”. De totes maneres, tenint en compte que arribar a acords és imprescindible donada la fragmentació actual, és una bona notícia per sortir del bloqueig.
  3. L’ascens de l’extrema dreta amb VOX i la radicalització de cert sector independentista ha de preocupar-nos a tots. L’indentitarisme excloent i l’odi són una mala notícia en política.
  4. Tot i el preacord signat, la investidura no està assegurada. Fa falta assolir el suport d’altres forces polítiques.
  5. No hi ha un únic culpable de tot i seria bo assumir responsabilitats, deixar de banda l’arrogànica i posar-se a buscar el millor per a la gran majoria. No és demanar molt, no?

Els conductors a l’ombra

Hi ha una expressió en anglès que s’utilitza per a referir-se a una persona, especialment un polític, com un “backseat driver”, és a dir, un “conductor del seient del darrere”. És aquell que, mentre condueixes en una situació complicada, et diu com ho has de fer donant-te múltiples ordres.

Des del seient del darrere, invisible, tracta d’influir-te contínuament per a que triïs el camí o, fins i tot, el destí que a ell li interessa. Troba la manera de que s’arribi on ell vol sense necessitat ni de tocar el vehicle. I normalment, sense cap garantia de que el destí sigui positiu per als conductors reals que seguiran les seves instruccions.

Influir als altres per al teu propi interès és repugnant sempre, però si a més ve de representants públics o líders que saben que mouen a moltes persones, és profundament perillós. I així ho estem veient a Catalunya.

No és res nou que haguem inventat ara, res que no hagi passat ja en altres moments o altres indrets. Però precisament això ens hauria de fer arribar amb la lliçó apresa. Doris Lessing va escriure al 1985 que “quan la gent analitzi la nostra època, es sorprendrà sobretot d’una cosa en concret: que, efectivament, tot i que sabem molt més de nosaltres mateixos ara que al passat, ens ha servit de molt poc”.

No em sembla descabellat afirmar que estem governats per fanàtics. A Catalunya s’ha investit un president, Quim Torra, que ha deixat per escrit coses com que “qui s’atreviria a dir-ne un, d’aquests espanyols que viuen amb nosaltres, que hagi significat alguna cosa a la història i al progrés de la humanitat?” o que “la raça del socialista català […] havia entrat en un procés de decadència ineluctable amb la barreja amb la raça del socialista espanyol” o que “fins i tot un s’esgarrifa del nivell al qual ha arribat el torturat cervell espanyol” (totes elles cites d’articles publicats al 2015).

De debò ho normalitzem? Fer-ho, evidentment, té unes conseqüències.

Les resumeixo en dues necessitats que es poden veure diàriament:

Primer, el fanàtic i la seva necessitat de fer creure que qualsevol cosa que li passa a ell és un atac al país.

Que estem en grups de WhatsApp en els que anteriorment es debatia sobre política o qüestions locals i que ara sembla que molts dels seus membres siguin experts en tallar comunicacions, vies de pas o en “fer la independència” (signifiqui el que signifiqui això) no neix espontàniament.

No ve perquè un dia t’has aixecat amb ganes de fer-ho, sinó que hi ha uns “conductors al seient del darrere” que, a força d’emetre certs missatges, et fan arribar a creure que això és normal o, fins i tot, necessari.

Sempre repesco una notícia del 1984 en la qual Jordi Pujol, enmig de la querella que s’havia presentat contra ell i altres dirigents de Banca Catalana, sortia investit del Parlament aclamat per milers de persones i deia que era un “dia històric”. Aquesta querella semblava ser un atac al país i no una irresponsabilitat personal per la qual retre comptes davant de la justícia. Ens sona d’alguna cosa?

Tampoc és normal ni acceptable que unes persones es presentin en un CAP per a exigir l’acomiadament d’una treballadora a la que anomenen “metgessa colonitzadora”. Ells són els responsables dels seus actes, sens dubte, però que no es posi tothom les mans al cap, començant pel Govern, ja és una qüestió més de fons.

Segon, el fanàtic i la seva necessitat de sacrificis que considera inevitables. Sent un terrible amor per ells, però normalment no els protagonitzarà ell ni la seva família. Preferirà que els protagonitzis “tu”, és clar, mentre ell te’ls va dictant des del seient del darrere.

Quim Torra, a l’agost del 2018, anunciant que “hem d’atacar aquest Estat espanyol injust”, Toni Comín afirmant en una entrevista que cal un desgast material de l’Estat “que té costos per la gent de Catalunya”. Costos econòmics, laborals. Perdre la feina.

O animar-te a que apretis i protestis contra la sentència contra els líders independentistes del passat 14 d’octubre, però enviant-te als Mossos per reprimir-ho. El poder és el poder.

Font: El Periódico

El fanàtic et dirà constantment que hi ha un gran enemic extern que et vol trepitjar, aniquilar o, per exemple, et dirà que estem en “crisis humanitària”, encara que sigui el president que més cobra de tota Espanya.

No és el mateix camí escollit per l’ultradreta de VOX? En aquest cas, el gran enemic és l’immigració. Llançant uns missatges molt clars i simples, poses el focus en allò que t’interessa. Tu crides per a que altres actuïn. Per desgràcia, ja veiem les conseqüències amb agressions o odi a persones estrangeres.

Tinc clar que traçar les causes de certes conseqüències no és senzill, però és el nostre deure intentar-ho. Com ho és assenyalar els conductors del seient del darrere.

Elisenda Paluzie, presidenta de l’ANC, uns pocs dies abans de la publicació de la sentència deia en una entrevista que “com a resposta a la sentència, no preveiem actes violents, però ara, accions de blocatge d’autopistes o peatges sí els esperem, tot i que no els convoquem nosaltres”.

Un altre exemple clar és la iniciativa de Tsunami Democràtic, disfressada de popular i que ens volen fer creure que ha crescut com un bolet, però que es va anunciar en tota la premsa afí a l’independentisme el mateix dia, amb els mateixos missatges dictats i que, evidentment, se’n sospita un origen molt concret. Només cal veure la cartelleria i els actes organitzats per veure que darrere hi ha un finançament a seguir.

El poder del conductor del seient del darrere ha aconseguit, per exemple, que es faci una caixa de solidaritat popular per pagar la condemna a Artur Mas, qui va estar al capdavant de les majors retallades i austeritat a Catalunya. Aquest conductor a l’ombra ha sabut llençar els missatges adequats en el moment adequat.

En tots aquests casos, el conductor del darrere ens fa creure que anar per aquests camins tortuosos és el més normal del món. I que abandonem qualsevol debat polític de fons que realment aporti millores significatives al nostre dia a dia, també.

Sempre, en el fons de tot, al “seient del darrere”, hi ha unes causes i uns responsables. Convertits, ara més que mai, en irresponsables.

Darrere de la porta

Passaven pocs minuts de les 12 del migdia.

“Última Hora. Puigdemont compareix a les 13.30 per convocar eleccions i dissoldre el Parlament”, publica el 324.

I comença l’allau.

ERC diu que no ho avala i afirma que sortirà del Govern si es convoquen. Albert Batalla renuncia com a diputat de Junts pel Sí i anuncia que es dóna de baixa del PDeCAT. El mateix fa Jordi Cuminal. Antonio Baños es posa la foto de Puigdemont del revés a la foto de perfil de Twitter. “155 monedas de plata”, escriu Gabriel Rufián. Concentracions a plaça Sant Jaume. Els CDR (Comitès de Defensa del Referèndum) en marxa. Els mitjans fins i tot posen data a aquestes eleccions: 20 de desembre. “Traïdor”, “traïdor”, “traïdor”, sona a converses, grups de WhatsApp, xarxes socials.

De nou, sembla que passarà alguna cosa.

La compareixença canvia d’hora. Serà a les 14.30. Uns minuts més tard, torna a canviar a les 17h.

Pugidemont finalment compareix. No convoca eleccions perquè “no hi ha garanties de que es puguin produir amb normalitat”, ni compromís ferm de que el Gobierno aturi l’aplicació de l’article 155.

Què ha passat des de les 12:30 fins les 17h? Públicament, res. Estem igual. Semblava que passaria quelcom però… de nou, res.

porta

On sí han passat moltes coses és darrere de la porta. Una manera qualsevol de dir que als despatxos últimament hi estan passant masses coses. Aquests despatxos en els quals la CUP, qui ha apuntalat el Govern, no hi és convidada. On hi tenen més veu persones que no han estat escollides per ningú que els veritablement legítims representants.

Avui han provat el seu propi verí. Avui han vist com de perillós és voler crear un país tan i tan i tan petit, que anomena “traïdor” a qui no comulga al 100% amb els seus interessos. I han fet marxa enrere.

No hem vist res avui. Ens han utilitzat com a termòmetre. I tot ha passat darrere de la porta.

En directe però en diferit

L’anterior article el vam deixar amb unes preguntes plantejades i a l’espera de que el dimarts 10 d’octubre es celebrés un Ple al Parlament amb un únic punt del dia: Compareixença del president de la Generalitat davant el Parlament per a informar sobre la situació política actual.

Doncs ara que han passat 3 dies i tot s’ha embolicat de perspectives, analitzem una mica l’estat de tot plegat.

L’escenari preparat

El dimarts va arribar, l’expectació era màxima i el secretisme del Govern entorn el discurs del President encara va produir-ne més. Desenes de periodistes internacionals i nacionals acreditats, pantalles gegants a Arc de Triomf, especials informatius a les cadenes de televisió.

Les 18h, hora d’inici, van arribar i… Ens van informar de que s’aplaçava. Seria a les 19h. Desenes d’hipòtesis van posar-se damunt de la taula. Algun contacte internacional d’última hora? Mals de panxa? Debat intern? Demanda de l’oposició?

Sembla ser que els diputats de la CUP van demanar-ho, per parlar amb President i entorn respecte al discurs, del que no n’estaven 100% d’acord. I el següent no em sembla pas una qüestió menor: la CUP havia tingut accés al discurs de Puigdemont només 1 hora abans de que aquest s’hagués de produir.

La decisió de dir el què va dir a partir de les 19h? Té, sens dubte, moltes causes (algunes públiques, però la majoria secretes). Pero sembla ser que el missatge enviat per Donald Tusk, President del Consell Europeu, sembla que fou definitiva: “li demano que respecti l’ordre constitucional i que no anunciï una decisió que faci el diàleg impossible”.

S’allunyava així definitivament un suport des d’Europa que aportés fortalesa a una potencial declaració d’independència.

Entrada Puigdemont

Fotografia: Albert Gea (Reuters)

El discurs

El canvi de to que ja s’havia intuït en els darrers dies va plasmar-se definitivament en el discurs que finalment va pronunciar Carles Puigdemont. “Hem de desescalar la tensió i no contribuir a incrementar-la ni amb la paraula ni amb el gest”.

Va fer un repàs “històric” sobre com hem arribat fins aquí, amb omissions importants, i va reiterar la xifra del 82% de catalans a favor d’un referèndum.

També es va dirigir en castellà a la resta d’Espanya insistint en la voluntat de diàleg. Contra la manipulació informativa digué “no somos unos locos”.

I va arribar el moment clau:

Senyores i senyors, amb els resultats del referèndum de l’1 d’octubre passat, Catalunya s’ha guanyat el dret a ser un Estat independent, i s’ha guanyat el dret a ser escoltada i respectada”.

“Arribats en aquest moment històric, i com a President de la Generalitat, assumeixo –en presentar-los els resultats del referèndum davant del Parlament i dels nostres conciutadans– el mandat que Catalunya esdevingui un Estat independent en forma de república“.

I amb la mateixa solemnitat, el Govern i jo mateix proposem que el Parlament suspengui els efectes de la declaració d’independència per tal que en les properes setmanes emprenguem un diàleg sense el qual no és possible arribar a una solució acordada. Creiem fermament que el moment demana no només la desescalada en la tensió sinó sobretot voluntat clara i compromesa per avançar en les demandes del poble de Catalunya a partir dels resultats de l’1 d’octubre. Resultats que hem de tenir en compte, de manera imprescindible, en l’etapa de diàleg que estem disposats a obrir“.

Proposava així la suspensió durant unes setmanes dels efectes de la declaració d’indendència, per tal de dialogar i buscar mediació. Frenava allò disposat a la llei del referèndum i llençava la pilota al camp del Govern espanyol. Ho vèiem en directe, sí, però els efectes passaven a ser en diferit.

L’oposició

Inés Arrimadas (Ciutadans)

La de la cap de l’oposició va ser la intervenció més dura del vespre. El to contrastava fortament amb l’empleat per Puigdemont. “Aquesta és la crònica d’un cop anunciat“, va començar dient.

Tot i que en diferit, “això segueix sent una declaració d’independència” i “fora ningú ha reconegut el resultat“.

Arrimadas va fer una dura crítica al camí triat i va assenyalar els greuges a les institucions catalanes. “Això és nacionalisme ranci”, “s’han equivocat de segle i de lloc”.  “Han animat a que se’ns assenyali”, “ha posat en perill aquesta institució, que va estar tapiada durant una dictadura”, “ha pulveritzat l’autonomia de Catalunya“.

Va repetir vàries vegades el que acostuma a defensar el seu partit: Catalunya, Espanya i Europa. “A la majoria de cors catalans no hi sobra cap bandera“. “Evitin dir que Catalunya és un poble unit. No ho està sobretot gràcies a vostè”.

Sens dubte, Arrimadas va tirar pel dret amb el discurs que tenia prèviament escrit, sense posar el focus en que des del Govern havien decidit no tirar endavant el que ells mateixos havien aprovat a la llei del referèndum.

Miquel Iceta (PSC)

El to va contrastar fortament amb l’empleat per Inés Arrimadas. A l’inici, va verbalitzar el que alguns estàvem pensant en aquell moment: “volia demanar la transcripció del que ha dit, per veure si ho he entès bé“.

No va donar cap validesa al referèndum de l’1O (“la Llei del Referèndum diu que els resultats els ha de donar la Sindicatura Electoral”), va condemnar la violència policial i va posar el focus en un aspecte clau: “les institucions catalanes es van situar fora de la llei els dies 6 i 7 de setembre“.

Sobre la suspensió dels efectes enunciada per Puigdemont, digué que “no es pot suspendre un acord que no s’ha pres” i que “el desig de 2 milions no pot imposar-se a la resta”. “Una minoria no pot imposar-se sobre una majoria”, va dir en català, castellà, anglès i francès.

Va mostrar preocupació per la quantitat d’empreses que han canviat la seva seu social aquests darrers dies. “Espero que les mesures de grans empreses siguin temporals”. I fent referència al cas canadenc: “molts dels que van marxar de Montreal a Toronto, no van tornar”. “S’està generant una incertesa que no ens podem permetre“.

Com cal afrontar la solució? “Algun dia ens hem de dir on és el problema: no és a Espanya ni a Europa. El problema és entre nosaltres”. “El camí de divisió és un camí de derrota“. “Cap decisió d’aquesta mida es pot prendre sense assegurar-se un consens ampli a la cambra i, per tant, a la societat”.

I, per a mi, la frase clau: “Tots hem format part del problema. Ara tots hem de formar part de la solució“.

Lluís Rabell (Catalunya Sí que es Pot)

Comença recordant als que dilluns van ser agredits per feixistes a València sota el beneplàcit del Govern del PP.

Som enmig d’una crisi d’Estat“. Tampoc va reconèixer la validesa del referèndum: “de l’1O se’n poden extreure moltes coses, però en cap cas un mandat per a la DUI“, “ningú a Europa ni enlloc considera l’1O com un referèndum vàlid”.

En clau de futur digué que tant de bo “no malbaratem aquesta potencialitat de lluita que hem vist aquests dies” però “no hi ha sortida de vencedors i vençuts” i “siguem valents, no obviem la realitat”.

Demanà diàleg diàleg diàleg, rebaixar la tensió i s’oposà frontalment a una reacció dura de l’Estat. “Valentia avui en dia vol dir diàleg“.

Xavier García Albiol (PP)

Del representant del PP a Catalunya s’esperava un discurs dur, i així va ser. “Una majoria de catalans està veient com el Govern està perpetrant un cop d’Estat“.

Va criticar el tracte mediàtic a Catalunya (“els mitjans de comunicació catalans s’han convertit en instruments d’agitació“) i va recordar i reconèixer la professionalitat tant de Mossos com de Guàrdia Civil.

S’oposà frontalment al diàleg en els termes que Puigdemont planteja (sense renunciar a la independència). “Però de què es vol dialogar?“. “Facin propostes que siguin assumibles dins de la llei“.

Anna Gabriel (CUP)

Era el discurs més esperat. Les cares dels diputats d’aquest partit a l’inici del Ple ja mostraven que no estaven satisfets amb el discurs que faria Puigdemont.

La proclamació solemne que volíem no s’ha fet, i ho hem sabut pocs moments abans”, va començar Anna Gabriel. “Creiem que hem perdut una oportunitat“. “No podem suspendre els efectes de res”.

La CUP tenia prevista una “intervenció coral”, és a dir, que parlarien tots els seus diputats un cop Puigdemont hagués declarat la independència. “Ens reafirmem i nosaltres no venim amb moral de la derrota“, “hem vingut a fer una República oberta al món”.

En clau de futur: “avui iniciem una nova etapa de lluita, no podem suspendre la voluntat de més de 2 milions de persones”.

Les reaccions

Durant el Ple al Parlament, els mitjans internacionals es feien un embolic respecte al que havien d’anunciar. S’ha declarat realment la independència a Catalunya? Què volia dir suspendre quelcom que no s’ha formalitzat? Quin diàleg està demanant Puigdemont?

Començaven a córrer vídeos de gent decepcionada que marxava de la zona de pantalles gegants on s’havia emès el Ple. Alguns xiulets tímids a les paraules “de suspensió” de Puigdemont.

Quan la sessió del Ple ja portava una estona finalitzada, ens vam adonar que els 72 diputats favorables a la independència (Junts pel Sí + CUP), estaven signant aquest document.

D’aquesta signatura no n’havien dit ni una paraula durant el Ple. Sense cap validesa jurídica (dit pels propis signants), no es va publicar al Diari Oficial, no va ser votat ni signat en sessió oficial.

Per altra banda, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) emet un comunicat que diu que “ni la Llei de Transitorietat, suspesa pel Tribunal Constitucional, ni cap declaració formal o aformal, implícita o explícita d’independència despleguen cap efect jurídic”.

Les claus

Després del Ple del Parlament de dimarts, les claus van situar-se a:

  • Resposta i reacció del Govern espanyol
  • Canvi a Europa, en quant a discurs i suports
  • Posició de la CUP i seguiment o no del seu recolzament al Govern català

La resposta

El Consell de Ministres, que es reuneix normalment els divendres, es va convocar per dimecres a les 9h. A les 12h, Mariano Rajoy sortia per anunciar la resposta oficial que donaria el Govern que presideix respecte a la proposta de Puigdemont feta el dia anterior.

El Govern del PP va reiterar que condicionava el diàleg al compliment de la llei i a que Puigdemont respongués si va declarar o no la independència.  “Ustedes no quieren dialogar, quieren imponer”

A partir d’aquest burofax, Mariano Rajoy feia arribar al Govern català un requeriment (el pas previ que preveu el famós article 155 de la Constitució) que té com a límit de resposta el dilluns 16 a les 10h. La pregunta és clara: han declarat o no la independència?

Burofax

Si la resposta és afirmativa, el dijous 19 a les 10h serà el límit per revocar la declaració, abans de que el Govern comenci a prendre mesures.

Ho tornàvem a veure en directe, sí, però els potencials efectes serien en diferit. I, la pilota, tornava al camp inicial.

Els dies després #1O

Dilluns, 2 d’octubre, una companya de feina anglesa em va dir que el dissabte havia sentit pels carrers de Barcelona una espècie “d’ambient elèctric”. Li prenc, doncs, aquesta expressió. L’ambient tant del passat inmediat a l’1O com dels dies després és certament elèctric.

L’estratègia del Govern espanyol

Feia dies que desenes i desenes de guàrdies civils es mobilitzaven direcció a Catalunya i el Ministeri de l’Interior avisava a la Generalitat de que actuarien amb “total determinació” per evitar que es celebrés el referèndum de l’1O. Però crec que pocs (i perdoneu si no és així) ens esperàvem el que va passar.

L’estratègia basta i criminal que va emplear el govern d’Espanya va ser l’ús de la violència i repressió policial contra la gent que era als col·legis electorals. No entraré en xifres de ferits, perquè a partir d’una persona ja me’n semblen masses. I això em passa sempre, en tota demostració ciutadana pacífica: la violència mai es pot justificar.

Per tant, l’estratègia del Govern espanyol va ser fer ús de la violència per evitar que la gent votés al suposat referèndum convocat pel Govern català. Per a aquest, és evident que li era positiva pels seus interessos una reacció forta de l’Estat, no ens enganyem. Però assumeixo que ni esperava ni desitjava la contundència que aquesta finalment va tenir.

Així doncs, rebuig absolut a la violència que vam veure diumenge, 1 d’octubre.

L’aparició dels antidisturbis a diferents col·legis electorals va ser arbitrària (i encara no he descobert si va obeïr a algun patró). Es van endur algunes urnes, però abans de que obrissin els primers col·legis el Govern català va anunciar que el cens seria universal. És a dir, tothom podia votar a qualsevol col·legi de tota Catalunya. Les regles, doncs, tornaven a canviar.

Recompte

Els resultats, tot i els impediments

Reconec que la part de la política que m’agrada més d’analitzar són els resultats d’un procés electoral. En aquest cas, però, tot i que cal mostrar les dades oficials que s’han donat des de la Generalitat, trobaria injust que es fes una anàlisis en profunditat perquè la jornada electoral no es va dur a terme amb la normalitat que es desitjaria:

  1. El Govern espanyol va usar la violència policial contra molts dels que varen decidir anar a votar. Van enretirar algunes de les urnes i alguns col·legis ni tan sols varen obrir. En general, van optar per l’estratègia de la por. Lamentable.
  2. La convocatòria del referèndum no tenia les garanties necessàries per tal de donar valor a una decisió d’aquesta envergadura. No tan sols perquè havia estat declarat il·legal pel Tribunal Constitucional, sinó que bevia d’una sessió al Parlament de Catalunya de la qual ens en penedirem durant anys.
  3. Una part de la societat catalana no reconeixia la legitimitat d’aquest referèndum, declarat il·legal.

Tot i així, els resultats s’han fet públics oficialment per la Generalitat. La participació ha estat del 43,03% (2.286.217 votants) amb un 90,18% dels vots vàlids favorables al SÍ.

Comparem-ho, doncs, amb anteriors apel·lacions a la població referents a la independència de Catalunya:

Consulta popular 9N (2014) SÍ-SÍ 1.861.753
Eleccions plebiscitàries 27S (2015) Junts pel Sí + CUP 1.966.508 (35,7% sobre el cens)
Referèndum 1O (2017)* 2.044.038 (38,4% sobre el cens)

*Com ja he dit, aquestes dades tenen la dificultat dels tres punts enumerats abans. Sumant-hi, a més, la gent que, després d’observar la repressió policial, van anar a votar com a forma de protesta.

Aquí podeu consultar els resultat de l’1O per províncies, comarques i municipis.

I va arribar el dilluns

A partir del 2 d’octubre, què? El dilluns va ser un dia força difícil. Tristesa, ràbia, incredulitat.

El Rei Felip VI va fer aparició a la televisió el dimarts 3, dia en que a Catalunya s’havia fet una “aturada de país” (impulsada pel propi Govern). El Rei, amb les seves paraules, va donar per bona l’actuació del govern del PP.

El dimecres 4 li va tocar el torn al President Puigdemont. Va sortir a la televisió i, per mi, va ser un abans i després en quant al relat que s’havia anat creant les últimes setmanes. Tot i que hores abans havia declarat a la BBC que declararia la independència en qüestió de dies, Puigdemont apareixia a la televisió demanant diàleg, mediació i calmant els ànims.

Diàleg? Recordem el que hi posa a la Llei del referèndum d’autodeterminació, aprovada el 6 de setembre al Parlament de Catalunya:

Llei referèndum

Aquest canvi de to que es va notar durant el discurs s’ha seguit veient els dies següents. Només com a exemples:

  • El conseller d’Empresa i Coneixement, Santi Vila, diu que “en primer lloc ens hem de serenar i alto al fuego. És a dir, no prendre decisions que siguin irreparables”.
  • El President Puigdemont i el Vicepresident Junqueras compartint a Twitter articles com, per exemple un del Financial Times que reclama un referèndum pactat. Res a veure, doncs, amb el que deien fa unes setmanes: tirar pel dret si surt SÍ i donar el referèndum de l’1O com a bo.
  • Crida al diàleg de sectors independentistes o líders de mitjans de comunicació que fins fa poc recolzaven les decisions unilaterals.

Per què aquest canvi de to? Algunes possibilitats:

  • Absència de suport a Europa. Tot i que el Parlament Europeu va debatre el passat dimecres sobre la situació catalana i va condemnar la violència policial l’1O, la seva postura va anar en la línea de que el referèndum no era legal i que cal respectar la Constitució i les lleis espanyoles.
  • Repressió i amenaces del Govern espanyol. Com he dit, la violència policial va ser d’una duresa inesperada i a les declaracions i manifestos per part del Govern del PP els dies següents hi ha un transfons d’amenaça i de “això només és el principi si seguiu endavant”.
  • L’estirada d’orelles de grans empreses. Aquests dies gegants empresarials de la mida de Banc de Sabadell, CaixaBank, Agbar, Gas Natural, etc. han canviat la seva seu social, per portar-la a una altra ciutat d’Espanya. Sigui únicament un gest d’amenaça o no, el cert és que empreses de totes les mides estan vivint situacions d’inestabilitat. Les trucades entre elles i el Govern deuen ser constants.

Els interrogants de cara a la setmana que ve

El proper dimarts, 10 d’octubre, Puigdemont compareixerà al Parlament de Catalunya per valorar la situació actual després dels resultats de l’1O. És on, previsiblement, hauria de declarar la independència (l’anomenada DUI). Encara que només sigui de forma simbòlica, ja que no es pot esperar el reconeixement d’Europa.

Tiraran endavant, d’acord amb el que hi posava a la Llei que varen aprovar? Seguiran tenint el suport de la CUP si aquesta DUI no es fa efectiva finalment? Hi haurà diàleg entre el Govern català i espanyol encara que es situi a llarg termini? El suport que ha rebut el Govern català aquests dies, per la repressió de l’1O, seguirà present si aquest pren una decisió unilateral, sense el suport de la majoria? Quin recorregut té una declaració d’independència que no serà reconeguda internacionalment? Estem a temps d’una solució basada en el diàleg i l’acord?

“Crec que s’estan movent coses”, m’escriu un amic per WhatsApp.

Sí, jo també ho penso.