La vida no és binària

Ahir a la nit varen coincidir en pantalla (la del televisor, concretament) dos fenòmens cridats a alterar significativament les audiències nocturnes.

  • La cadena pública, TVE, emetia el documental “OT – El Reencuentro”, que reunia als participants d’Operación Triunfo 1, entre llàgrimes i abraçades, 15 anys després de l’emissió del programa. Va aconseguir un 24,8% d’audiència, i el pots veure aquí.
  • La Sexta, per la seva banda, va oferir el documental “Astral”, del programa Salvados, que narra el viatge d’un veler de luxe reconvertit en eina de rescat, gràcies al seu propietari i a la ONG Proactiva Open Arms, i la seva lluita al Mediterrani per salvar lo més valuós: vides. Va aconseguir un 14% d’audiència, i el pots veure aquí.

OT1 - Astral

Font

Fins aquí, tot bé.

Analitzem, però, les reaccions que aquella mateixa nit es varen anar despertant a mesura que s’anaven sumant minuts a ambdues emissions.

Si no fas X, ets Y

Ja saps que si ahir no vas mirar “Astral” ets un insolidari? O, almenys, això és el que van rebre alguns dels que es van posar a comentar sobre el programa musical de TVE a Twitter, la xarxa social que es quedaria gairebé buida si s’hi eliminessin les queixes (i les fotografies de gats).

tuit1

tuit2

tuit3

tuit4

tuit5

tuit6

Per què no és lícit que algú, a les 22h de la nit d’un diumenge, vulgui recordar moments d’un programa que segurament va veure (i viure) en la seva infantesa o adolescència? És més, com s’entenen aquestes crítiques estant en una època en que molt del contingut televisiu es consumeix posteriorment a la seva emissió de forma online? És a dir, molts dels que estaven visionant la primera opció, segurament veuran la segona a través d’Internet. I no passa res.

De fet, ho confesso, no vaig veure cap de les dues opcions, i penso veure-les les dues, us poseu com us poseu.

Reflex polític

Com que tot el que passa a nivell de societat es reflecteix en política, o això diuen, estem en un moment de màxim enaltiment del binarisme. De fet, no són poques les opcions polítiques que s’han vist apartades del debat públic per no haver-se posicionat “ràpida i clarament” en un tema en voga. Posem per exemple, de forma totalment aleatòria, la preferència o no per la independència de Catalunya.

El “amb mi o contra mi”, tant recurrent en política, es basa en la composició binària dels posicionaments de cadascú. Qui no s’hi emmarqui veloçment no només s’arrisca a perdre votants, sinó també cobertura mediàtica. No acostuma a vendre el voler raonar i no deixar-se endur per opciones hermètiques. Quina merda, no?

Com vulguis aportar certa autocrítica, rebràs hòsties com a pans per ambdues bandes. S’ha de, doncs, renunciar a la lucidesa i deixar-se endur per la ceguesa? No, perquè els extrems et voldran o bé absorbir o bé destruir, però mai mai mai se’t podrà negar l’honestedat.

Incompatibilitats infundades

Els que creuen que si mires el documental d’Operación Triunfo ets un insolidari amb la causa dels refugiats, són els mateixos que sabent que m’encanta llegir, es sorprenen perquè des de sempre m’hagi agradat molt el futbol.

Ens quedarem sempre en aquesta asfixia del blanc o negre?

Podríem, per una vegada, sospitar de l’existència dels “grisos” per a, entremig d’una batalla campal entre dos extrems, dir: espera, quina part de raó pot tenir cadascú?

Anuncios

Qüestió de tacte

Recordes el primer dia que vas tenir a les mans el teu portàtil o tablet? Ai, mare meva, quina por que caigués. O ja no caure, tan sols el simple fet de deixar-lo damunt la taula amb una mica massa d’ímpetu. “Li haurà afectat el tancar-lo tan ràpid?” “Em netejaré sempre les mans abans de tocar-lo”. “Demanaré a tothom que l’usi que el tracti bé (i vigilaré que així ho facin)”.

I ara? El tractes igual? Segurament ja l’agafes amb una despreocupació absoluta. Fins i tot l’has utilitzat moltes vegades mentre menjaves. Ja fa un temps que el tens i… el respecte inicial, siguem sincers, ja quasi no hi és.

Anem més enrere. Recordes els primers dies de curs a l’escola? Feia un cert respecte obrir els llibres nous, no volies que es quedés la portada massa oberta. Les gomes d’esborrar feia pena embrutar-les i se les tractava amb un carinyo… que sovint només era passatger.

I com estaven els llibres al juny? Encara que fossis cuidadosa, de les arrugues i desmanecs no se’n salvava cap. Segurament algun dibuix coronava alguna pàgina, i ja ni tan sols te n’adonaves de que la portada ja no quedava recta al tancar el llibre. La goma d’esborrar? Fa temps que va caure al terra de la classe i mai vas aconseguir trobar-la.

Tornem endavant i et pregunto: recordes el dia en que et vas comprar el mòbil? Un element nou que sostindries moltes vegades en unes mans encara no acostumades a ell i, per tant, unes mans que el tractaven amb la major cura que podien. Confessa, potser fins i tot vas tardar alguns dies abans d’enretirar el plàstic protector de la pantalla, per a que ni una mota de pols gosés tocar allò tan preciat per tu.

I ara? Fins i tot jugues a fer-lo rodolar damunt la taula. O a llençar-lo a l’aire i agafar-lo, amb el perill que això comporta. I cada vegada més la gent es canvia el mòbil cada dos per tres…

Potser et preguntaràs: tot això a què ve?

No tracteu a les persones com als objectes, si us plau.

Breu manual sobre com NO fer un spot electoral #26J

Fa uns dies va començar a córrer com la pólvora un spot que el partit Ciudadanos va llençar per les eleccions generals del proper 26 de juny, titulat “Los héroes anónimos”.

Després de comprovar que no era una broma i que efectivament havia sorgit del partit, fem-ne una breu anàlisi, que servirà a mena de manual sobre com NO fer un spot electoral. Endavant vídeo:

Context

Abans de fer un spot (i qualsevol contingut publicitari), si us plau, caldria tenir en compte en quina situació es troba la societat a la qual t’adreces. No cal anar més enllà:

  • La gent té una desafecció política brutal.
  • La gent està cansada de que els partits es tirin pedres els uns als altres.
  • La gent n’està dels tòpics fins al nap.

I sobretot:

  • S’han hagut de repetir eleccions després de que, per primera vegada a la història des de la recuperació de la democràcia, no s’ha aconseguit formar Govern. Així que un mínim de serietat no estaria malament.

Rols

Sens dubte, la definició de rols marca i defineix aquest vídeo, en això es basa.

L’ús dels rols en màrqueting i publicitat és una estratègia efectiva, no direm que no. És molt útil per explicar històries amb significat i, sobretot, per permetre que els espectadors s’hi identifiquin.

És molt coneguda, per exemple, la teoria dels arquetips del psicòleg Carl Gustav Jung, basada en pautes de comportament universals que es solen utilitzar molt per donar personalitat a les marques.

Però s’ha de ser subtil. Caure en tòpics i llocs comuns només fa que la situació no sembli del tot real.

Remetem-nos, per exemple, al “por lo menos tú tienes trabajo, en cambio otros…” que li etziba el cambrer a la clienta.

I tot això ens porta al següent punt.

Sobreactuació

Heu vist mai en algun bar que la gent es quedi embadalida quan un polític (quin sigui) surt a la televisió?

“Creo que aquí solo hay uno que lo ha entendido” diu un client, abans d’emetre un monòleg al qual ningú del bar s’hi oposa.

“Así que estemos a la altura de todos esos españoles” diu Rivera des de l’aparell.

“Això no pot ser real”, diem mentre visualitzem el vídeo des de Youtube.

Masclisme

Si seguim observant, veurem com al bar només hi apareix una única dona amb paper protagonista.

Ja sabeu que el fet de que sigui una dona ja omple el “cupo” de dones i ja no en fan falta més. Passa a moltes pel·lícules o sèries: hi ha el noi intel·ligent, el noi atractiu, el noi rebel… i la noia (és igual com sigui, és la noia).

A sobre, la dona del bar apareix amb el tan rebregat paper de “superwoman” que sempre volen imposar. La dona que treballa compulsivament (“voy enseguida, pero es que aún me queda otra reunión”), ha de cuidar dels fills i ha de guiar al marit (“tiene la merienda en la bolsa”). Ah, i els molesta quan es queixa.

Adversari

El moment estrella d’aquest spot de Ciudadanos és quan fa acte d’aparició un noiet destartalat amb cua, que ÒBVIAMENT, no ens recorda a ningú. Per a que no reconegueu a qui em refereixo, li direm Pablo X. Ai no, potser millor X Iglesias.

Aquest noi amb cua és l’únic al bar que no està d’acord amb la corrent majoritària d’admirar a Albert Rivera, es dedica a jugar a les “tragaperras” i sembla fer-li molta mandra anar a treballar cada matí. De fet, sembla fer-li mandra fins i tot ser al bar.

Aquesta pedrada directa a Podemos cal? Segur que ajuda més que perjudica? No és una mica forçat posar a un clon d’un adversari polític donant cops a una “tragaperras”?

Repercussió

Si us plau, vivim al món de les xarxes socials, un lloc on dius que no t’agraden les olives i el club de defensors de les olives t’insulta durant una setmana seguida (sort que m’agraden les olives).

Saps que el teu spot serà comentat sí o sí, ja que el clima envers la política està realment escalfadet: planteja un spot original, però elegant. Emotiu, però realista.

No deixarem de comentar que, el mateix dia que es va fer públic el spot, el noi que apareix fent de repartidor va publicar alguns tuits humorístics demanant perdó i que no el jutgessin per haver-hi aparegut.

Un èxit total, vaja.

 

Finalment, deixo per aquí un enllaç a la petita anàlisi que vaig fer sobre alguns spots de les passades eleccions del #20D: Spots electorals sota lupa

Debat a debat se’n fa campanya #26J

Observo els debats com una representació de l’estratègia que un partit ha plantejat per la campanya. Amb les càmeres apuntant les seves cares, els candidats han de condensar en unes 2 hores els missatges clau que volen que perdurin en la ment de l’electorat.

 Debat 13J

Les següents conclusions sorgeixen, principalment, una vegada visionat el debat que es va dur a terme el passat dilluns, l’únic entre els caps de llista de les 4 principals candidatures.

Mariano Rajoy (Partido Popular)

Supervivent. Sabia que, al ser l’actual President en funcions, seria la diana de totes les crítiques de la resta de candidats, els quals no van ser suficientment incisius com per deixar-lo en evidència. Es tracta d’un polític amb molt poca “cintura” (reacció, improvisació), no és casualitat que hagi volgut evitar en reiterades ocasions aquest tipus de debats.

Idea primària

La dificultat de governar. Aquesta idea embolcalla la majoria de les seves intervencions. Vol presentar al PP com un partit preparat per governar, amb experiència. “Gobernar es difícil, predicar es muy fácil”, solta en una ocasió. “Aquí no se viene a hacer prácticas, al Gobierno se viene aprendido”, diu més endavant.

Idees secundàries

  • Cal deixar governar al partit més votat
  • Visió positiva del país mitjançant dades
  • Passar desapercebut quan es toca el tema de la corrupció

Pedro Sánchez (Partido Socialista Obrero Español)

Desubicat. El candidat, a priori, amb menys força escènica en aquest moment. Possiblement, el menys atacat, la qual cosa afecta en la quota de protagonisme en el debat.

Idea primària

Podemos va frustrar el pacte progressista després del 20D. Idea que, acompanyada d’una negació de cap de Pablo Iglesias, Pedro va anar enunciant durant tota la nit. Representa al PP i a Podemos com dos extrems (per situar-se com a moderat i captar electors) que a l’hora de la veritat van votar el mateix: no investir-lo com a President i anar contra el PSOE.

Idees secundàries

  • Mala gestió del govern del PP (“reconstruir lo que el sr. Rajoy ha destruido”)
  • Crítica al dret a l’autodeterminació
  • Drets socials, especialment igualtat laboral

Pablo Iglesias (Unidos Podemos)

Obert. De l’evolució de l’actitud d’Iglesias als debats se’n podria fer un estudi interessant. Home encès i instigador a la polèmica en uns inicis, ha hagut d’anar moderant el to al tenir més responsabilitats i voler arribar a un major nombre d’electors. Possiblement, el candidat que aporta la proposta de pacte posterior a les eleccions més clara i entenedora pels espectadors.

Idea primària

El pacte ha de ser amb el PSOE, ha de ser d’esquerres. Hi insisteix des de la primera frase i, quan Sánchez l’ataca repetidament, li diu “creo que usted se equivoca de adversario”. Sap bé que cap partit sortirà d’aquestes eleccions amb una majoria clara per governar en solitari. “Sr. Sánchez, si quiere gobernar, va a tener que elegir“.

Idees secundàries

  • La gent és el motor del país
  • El gran objectiu és fer fora al PP
  • La garantia de Podemos és la bona gestió dels Ajuntaments del canvi (com a Barcelona o Madrid)

Albert Rivera (Ciudadanos)

Desinhibit. No és nova la capacitat dialèctica de Rivera. És conscient de la seva imatge jove en un context polític poc modernitzat. Sense responsabilitats de govern importants, és el més proper al populisme durant el debat.

Idea primària

L’extrem que representa Podemos no és positiu. Sap que entre els seus dos partits es juguen la mini-batalla entre els partits que representen la “nova política”. Retreu a Iglesias el seu suport a Tsipras (Grècia) i l’acusa de no tenir propostes més enllà de voler derogar tot allò que ha fet el PP.

Idees secundàries

  • Retreure el triomfalisme de les dades que presenta Rajoy
  • Insistència en millorar la situació dels autònoms
  • Poc esment al pacte post-20D amb el PSOE

Debat 13J

La sensació: Cap dels 4 candidats va sentir-se totalment còmode. Més que un debat, semblaven 4 mítings o 4 entrevistes que s’anaven enllaçant. Falta de fluïdesa general.

L’absurditat: Durant la prèvia, Telecinco va mostrar a qui estaven votant els espectadors com a guanyador del debat. Un debat que tardaria encara 1 hora en començar.

Los besos en el pan, d’Almudena Grandes

Sort dels llibres que sempre ens acullen.

Resulta impossible escriure sobre una novel·la d’Almudena Grandes sense referenciar l’autora, una autèntica mestra a l’hora de retratar vides i de divulgar, especialment, la història espanyola del segle XX.

L’escriptora estava immersa en Episodios de una guerra interminable, un repte majúscul, consistent en 6 obres, de les quals ja n’ha publicat 3 (el primer, Inés y la alegría, un dels millors que he llegit en la meva vida), que comprenen diferents contextos i històries de la postguerra civil espanyola ambientats entre els anys 4o i 60.

Los besos en el pan Portada

Què va propiciar que deixés per un moment aquesta sèrie i publiqués Los besos en el pan, un llibre ambientat en l’Espanya actual? Doncs ni més ni menys que els nous paisatges, les noves històries, les noves relacions que la crisi econòmica i les seves conseqüències han deixat en aquest país.

Tal com m’agrada dir-ho: La realitat present la va obligar a fer-ho. Perquè Almudena Grandes, filla dels inicis dels anys 60 (Madrid, 1960), és la veu de qui sempre ha mirat a la gent.

En los años sesenta del siglo xx, la curiosidad era un vicio peligroso para los niños españoles, que crecimos entre fotografías -a veces enmarcadas sobre una cómoda, a veces enterradas en un cajón- de personas jóvenes y sonrientes a quienes no conocíamos

Vaig tenir l’immens plaer d’assistir a la presentació del llibre que es va realitzar a la Biblioteca Esquerra de l’Eixample – Agustí Centelles el passat novembre. En un ple absolut i a través d’una fantàstica conversa amb la periodista Milagros Pérez Oliva, Almudena digué:

Escribir en presente de indicativo es como boxear con el lector

Però què entranyable és la partida de boxa que ens ofereix. Situant-nos en un barri qualsevol de Madrid, ens va fent conèixer i reconèixer a tota una galeria de personatges de la manera en que ho fa Grandes. És a dir, et dóna la sensació de que té totes Los besos en el pan Contraportadales seves vides pensades fins al més mínim detall.

Los besos en el pan parla de la pobresa, de les retallades als serveis públics, dels avis que han de suportar càrregues familiars que ja no els hi pertocarien, de la soledat, de l’atur.

Per exemple, la Marisa perd el seu lloc de feina en una empresa pública, on semblava que hi treballaria tota la vida:

Ahora, su propia vida le parece mentira. La recuerda vagamente, como si la hubiera visto en una película, una comedia afable y femenina con un final tan feliz como el que ella ya no espera. Y la memoria de aquel cansancio fecundo, que nacía de una actividad incesante para producir cosas buenas, útiles, le duele como un remordimiento, la cicatriz de una culpa inexistente. Porque ahora que se acuesta sin poner el despertador para levantarse, y se levanta cuando se cansa de estar acostada, nada le resulta tan duro, tan amargo como la tentación de sentirse culpable por lo que le ha pasado. ¿Quién me mandaría a mí quejarme tanto?, se pregunta, y ni siquiera se acuerda de que nunca llegó a quejarse en voz alta

Però també parla de la companyia, de la unió que fa la força, de la felicitat, de les protestes ciutadanes, de les bones notícies, de la riquesa de la multiculturalitat.

I per què el llibre es titula Los besos en el pan?

A mediados del siglo XX […] Cuando se caía un trozo de pan al suelo, los adultos obligaban a los niños a recogerlo y a darle un beso antes de devolverlo a la panera, tanta hambre habían pasado sus familias en aquellos años en los que murieron todas esas personas queridas cuyas historias nadie quiso contarles

D’alguna manera, a través d’aquesta expressió, Almudena Grandes ofereix una comparativa entre aquells anys i els actuals. Entre aquells en els quals hi havia una “cultura de la pobresa” viscuda amb dignitat pels que lluitaven cada dia per sortir-se’n, i els actuals en els que, de nou, el sistema ens torna a posar les coses difícils.

En definitiva, Los besos en el pan narra aspectes de les condicions de vida de persones corrents en un barri corrent, amb alegries i tristeses corrents. Parla de la vida, tan fàcil i tan difícil com això.