És dimarts, 15 de setembre. Cau el vespre i hi ha un gran grup de gent aplegada a l’entrada del teatre municipal de Balaguer. L’acte de la candidatura Junts pel Sí per a la comarca de la Noguera és avui. Estem en plena campanya electoral.

Les enquestes els donen una victòria clara a les properes eleccions del dia 27, però la magnitud d’aquesta victòria i els suports que necessitaran per tirar endavant el que proposen centren tots els debats i tertúlies. Entrem.

Amb l’escenari ja preparat per a que comencin els parlaments, el que segueix en aquest article és la meva visió i comentaris, fruit dels apunts que vaig prendre, així com les cites que vaig poder recollir.

Jordi Ignasi Vidal (ERC, alcalde de Balaguer)

Realitza un discurs breu per obrir pas als candidats de Junts pel Sí (a partir d’ara, JxS) presents. M’agrada la frase: «el camí no és d’on vens, sinó cap a on vas», tot i que trobaria més encertat dir que també cal saber d’on vens i prendre’n responsabilitat. Presenta a JxS com una candidatura integradora i acaba incitant a «fer història en majúscules el 27S».

Antoni Balasch (CDC, nº8 llista per Lleida)

El seu discurs parteix del greuge a l’Estatut per part del Tribunal Constitucional, que «ens va deixar orfes de la nostra voluntat de ser».  El poble va reaccionar (recordo perfectament la manifestació al 2010, va ser espectacular), i segons Balasch, «els polítics s’hi han posat al seu costat». Hi discrepo profundament, crec que és més raonable dir que alguns polítics sempre han estat al seu costat i altres polítics no han tingut més remei que fer-ho.

Mencions al Partit Popular i a Ciutadans, que «estan intentant dividir Catalunya en aquests últims anys», així com al cas viscut en una escola de Balaguer entorn del model d’immersió lingüística.

M’agrada especialment la seva defensa de l’assertivitat, «ser assertius, donar una resposta serena al 27S, dir sí». Ja no tant el reduccionisme i la guerra de bàndols, dient que «o estàs al costat del SÍ o et quedes al del NO, no hi ha termes mitjos».

Acaba amb: «Fem-ho, i fem-ho amb el somriure de l’esperança».

Montserrat Fornells (ERC, nº6 llista per Lleida)

Inicia el discurs amb un detall que és d’agrair, doncs recorda a Natividad Yarza, la primera alcaldessa elegida democràticament a Catalunya i a Espanya, perquè «ens hem oblidat de les dones a l’escriure la història, també a Catalunya».

Insta a «superar legalitats injustes» i a «ser valents», tot citant a Nelson Mandela i el seu «tot sembla impossible fins que es fa».

I quelcom que vull destacar, que després hi tornaré, aposta per un «nou país sobretot net de corrupció».

Carmina Castellví (nº2 llista per Lleida)

Realitza un discurs molt directe, amb frases com «el 27S acabarem el que el 9N vam començar» o «sabem on anem i sabem com fer-ho». El meu cap s’emociona, i espera que avui expliquin aquest COM.

«No anem contra ningú sinó a favor de la llibertat del nostre país». Quina campanya més plàcida i respectuosa tindríem si tots/es ens ho apliquéssim…

Josep Rull (CDC, nº12 llista per Barcelona)

Seré sincera, aquests dies tinc girat al Rull. I des de que el passat 12 de setembre va publicar una fotografia de l’acte de la Diada a la Meridiana amb el logotip de Junts pel Sí ben gros a damunt (un acte que havien perjurat que no era electoralista), encara més.

No dic cap mentida si comento que, a mesura que avança el seu discurs, descobrim un molt bon orador. Controla els ‘tempos’, sap quines paraules utilitzar, coneix perfectament els mecanismes per emocionar a un públic ja de per si entregat.

Comença en to èpic, «la llibertat que vam perdre amb les armes la recuperarem amb la força de les urnes», per seguir amb crítiques a l’Estat espanyol per donar-nos l’esquena, d’aquí que «els catalans tenim el dret i l’obligació de crear un Estat propi».

Defensa que existeix una postura del SÍ: «serem el que vulguem ser» i dues del NO: 1) «serem el que ens deixin ser», 2) «no sereu, no existiu».

Però anem als dos punts que trobo més destacables per ser analitzats:

• Durant tot el discurs, posa com a mínim 4 exemples i anècdotes sobre persones de Catalunya que són castellanoparlants d’origen andalús o extremeny. Vivències molt molt molt maquillades per fer-s’ho venir bé, la majoria protagonitzades per gent gran. Destaco aquest punt per les acusacions a Pablo Iglesias fa uns dies de fer un discurs etnicista (discrepo).
• A més, Rull ens parla del «gran ideal de justícia social» en aquest futurible nou país. Reconec que m’incomoda molt que algú de CDC ho digui. Per exemple, parla de que «no té sentit que Catalunya tingui un 19% d’atur» i posa l’exemple del drama de quedar-se a l’atur als 57 anys, oblidant-se, per exemple, del suport de CiU a la reforma laboral del PP.

Finalment, per evitar el discurs de la por que s’està fent des d’alguns sectors, destaca que «Europa mai donarà l’esquena a la democràcia». Aquí tinc els meus dubtes, ja que no ens han aclarit si realment tiraran endavant el procés cap a la independència només comptant els escons, ja que no sé com podria percebre aquest fet Europa.

Oriol Junqueras (ERC, nº5 llista per Barcelona)

A en Junqueras li agrada parlar, explicar-se, posar exemples històrics i del territori. Queda palès només començar el seu discurs.

Un discurs que es basa en dues idees bàsiques: cal que guanyin («la independència em recorda a molts projectes que se n’ha parlat molt però no s’han fet, ha faltat la força de la majoria», «mai ha sigut tan fàcil guanyar») i cal treballar molt després («la independència no resol tots els problemes que tenim plantejats», «si guanyem, el 28S tindrem una feina ingent»).

Es recolza en anècdotes que van directes a tocar la part emocional dels que escolten, es dispersa, es posa seriós «s’ha de guanyar el 27S, sinó quin sentit té això?» (senyalant el plafó de JxS), però també fa riure al públic, irònic, baixant a lo terrenal.

«La democràcia no és que uns pocs ho diguin molt sinó que molts ho diguin un cop», referint-se al 27S. La qual cosa em fa entendre la renúncia absoluta a un referèndum per a la independència.

Carme Forcadell (nº2 llista per Barcelona)

Molt aplaudida quan s’anuncia el seu nom, comença amb quelcom que jo acostumo a rebutjar (vingui de qui vingui): llença al públic preguntes com «esteu bé?», «esteu contents?», «esteu disposats a guanyar?», amb la qual cosa es generen crits a l’uníson des del pati de butaques.

Demana que «sortim al carrer i parlem amb tothom» i ens «posa deures» de convèncer a 10 persones.

Font: NacióLleida.cat

Afirma categòricament que «arguments racionals en contra de la independència no n’hi ha cap» i, així com Rull, parla d’aquelles persones catalanes amb orígens a la resta de l’Estat espanyol.

Segons Forcadell, «no és incompatible sentir-se espanyol amb voler la independència de Catalunya». I aquest és un punt que en els propers dies m’agradaria investigar i demanar opinions, ja que no ho veig tan clar.

«El nostre no és un projecte d’identitat, sinó de justícia social i llibertat democràtiques». Tan de bo també lluitin per la justícia social en tot aquest temps abans de que s’aconsegueixi o no la independència.

Torna a recalcar fer «un país net de corrupció», parla de «revolta democràtica» i de que «cap país ha fet durant 4 anys les manifestacions que hem fet aquí».

Finalment, «si alguna vegada han pensat a fer alguna cosa per aquest país és ara o ara».

Josep Maria Forné (nº1 llista per Lleida)

El cap de llista per Lleida pronuncia el discurs més relaxat del vespre. A la gent se li està fent una mica llarg l’acte.

«Voler l’Estat propi és el que és sensat i assenyat, de sentit comú». No m’agrada aquesta apel·lació a que hi ha una gran veritat i que és la única possible.

Forné proposa les dues raons bàsiques per voler la independència:

1. Prosperitat econòmica i benestar social: «es podria doblar els departaments de salut i ensenyament amb els 16.000 milions d’euros que van a Madrid i no tornen».
2. Dignitat: «els catalans no tenim dignitat pels espanyols» (aclareix: «pels polítics espanyols o pel govern espanyol»). Considera que les respostes del govern espanyol es deuen al «rèdit electoral que tenen allà».

I n’acaba evocant una tercera: «aconseguir la felicitat», definida com a «resultat satisfactori a l’aconseguir un objectiu d’una manera determinada».

Font: NacióLleida.cat

Sona la cançó de la campanya, la gent dempeus aplaudeix, molts/es es queden a fer-se fotos amb els candidats i candidates, somriures. Torno a casa i ordeno idees:

Pros

• Remarcar que el Govern espanyol actual no té cap projecte per Catalunya
• El teatre municipal ple a vessar (700 persones), no en va la majoria dels candidats esmenten el goig que fa veure-ho
• Saben il·lusionar, saben tocar la part emocional, que és el que ens acaba movent
• Les manifestacions dels últims 4 anys són incontestables, un crit
• L’estratègia de no donar mai la victòria per feta, insistir que cal anar a votar i guanyar

Contres

• NINGÚ a l’acte ens explica com ho faran realment, els ‘tempos’ que seguiran ni amb qui parlaran després del 27S
• Es parla de crear un nou país net de corrupció sense assenyalar, fer autocrítica, ni apartar als partits catalans corruptes
• Escudar tota la mala gestió en el «joc brut» de l’Estat espanyol
• Criticar discursos suposadament etnicistes i pronunciar coses com «aconseguirem la independència gràcies a fills d’andalusos i extremenys». Hi haurà de tot, com a tot arreu
• Parlar de que serem la Dinamarca o l’Holanda del sud d’Europa sense especificar res més

L’anècdota: Josep Rull explicant que el periodista Martí Anglada va definir al ministre Margallo com «el ‘jefe’ dels homes del sac».