Sabem que una cosa és el que diuen i l’altra el que han fet, fan o faran. Ho sabem. D’aquí que la meva anàlisi en aquesta entrada només vol dirigir-se a la posada en escena, el to i l’actitud dels candidats en aquestes produccions mediàtiques anomenades debats electorals.

No sé si sóc massa agosarada si dic que les xarxes socials han revifat el seguiment d’aquest tipus de formats televisius. L’efecte multipantalla (veure la televisió i estar amb el mòbil/tauleta comentant-la) és especialment acusat en aquests casos, tant que bona part de les cadenes dediquen uns minuts del programa a analitzar què s’ha dit sobre ells a les xarxes socials (especialment, a Twitter) i cap d’elles deixen passar l’oportunitat de posar-hi un hashtag (per exemple, #ElDebatTV3).

Fins ara, hem pogut veure aquests 3 debats on hi eren presents els caps de llista de les candidatures amb representació parlamentària:

• 8tv: Bloc 1, Bloc 2, Bloc 3
• La Sexta: Enllaç
• TV3: Enllaç

Tal i com em preguntava ahir a Preguntes al vent #27S: Com es plantegen unes eleccions plebiscitàries en un debat a 7? O a la inversa, com es planteja un debat a 7 en unes eleccions considerades plebiscitàries?

La dificultat és notòria, ja que enlloc de poder plantejar un plebiscit entre el SÍ i el NO, sorgeixen enfrontaments i discrepàncies entre tots, fins i tot els que defensen el mateix en aquesta contraposició inicial. A més, s’ha d’intentar que sigui un debat (és a dir, que es preguntin i contestin entre ells), però a la vegada, l’espectador ha de poder seguir i escoltar els arguments exposats.

Font: La Sexta

Així doncs, vistos els 3 debats que s’han realitzat fins ara, aquest és el meu 1×1 dels candidats, segons les sensacions que m’han transmès als debats:

Raül Romeva (Junts pel Sí): Incòmode. Moltes vegades superat perquè ha de rendir comptes per un Govern (CiU) en que no hi ha participat (una estratègia que es veu en tots els caps de llista de JxS a les quatre províncies). No ha complert les expectatives com a candidat, sovint ha semblat un robot que s’ha après un discurs (cal anar a votar en unes eleccions que són molt importants). Poca preparació i poca exposició de dades en la resta de temes, estrany al ser el qui podria portar el projecte més il·lusionant i nou.

Miquel Iceta (PSC): Experimentat. El millor en capacitat dialèctica, poques vegades dubtós, es nota l’experiència. Li juga en contra que el partit al qual representa actualment no ofereix un projecte il·lusionant per a la majoria de la població. El que més ha criticat l’absència d’Artur Mas als debats i la necessitat democràtica de poder rendir comptes al Govern sortint. To segur, «gat vell», les premisses que ha volgut deixar clares són: diàleg, negociació i pacte.

Xavier García Albiol (PPC): Encès. Li encanta el cara a cara, l’enfrontament. Ha hagut de remar en contra de crítiques constants al seu partit pel govern de Rajoy. Es mostra disposat al diàleg Catalunya-Espanya quan el seu partit l’ha desmentit moltes vegades. Orgullós de la seva alcaldia a Badalona, la recorda repetidament. Tot i ser companys pel NO, també s’enfronta a Arrimadas perquè sap que amb Ciutadans comparteixen i rivalitzen per un electorat semblant.

Ramon Espadaler (UDC): Moderat. Juga la carta de ser el candidat mesurat, prudent. Quasi en cap moment ha aixecat el to de veu, permanentment suau. Assumeix la gestió del Govern sortint més que el representant de la candidatura que integra a Convergència. Aposta pel camí del mig, ni trencament radical ni immobilisme, deixant clar que són molt lluny de la CUP i de Catalunya Sí que es Pot. Intenta creure i defensar que seran al Parlament quan les enquestes no els hi van de cara.

Lluís Rabell (Catalunya Sí que es Pot): Dialogant. Bon orador, dels que millor s’expressen, tot i que ho ha tingut difícil al no ser una cara coneguda en política. Busca alinear-se amb la lluita obrera, moviments socials, ajuntaments pel canvi (Barcelona, Madrid, Cádiz, etc.). També va donar suport en directe a la victòria de Syriza a Grècia. No molt còmode en el tema independència SÍ o NO, ja que a la seva candidatura hi ha partidaris i contraris. Defensa forta d’un referèndum, quan l’opinió pública ja l’ha oblidat.

Inés Arrimadas (Ciutadans): Combativa. Busca l’enfrontament amb la resta de candidats, especialment amb Junts pel Sí. Es sent còmoda perquè té clara la seva posició: SÍ a Espanya i SÍ a Europa. S’ha erigit en moltes ocasions en defensora de les polítiques socials i del que necessita realment la ciutadania, des de la fàcil postura de qui no ha governat mai a Catalunya i, per tant, no li poden retreure una mala gestió. Defensa de l’estabilitat i de presentar a Ciutadans com un agent millor per negociar a Espanya.

Antonio Baños (CUP): Tranquil. S’ha mirat els debats des de la distància ideològica de qui no vol seguir com està sinó apostar pel trencament. S’ha permès l’humor en moltes ocasions. El seu to pot trobar simpatia entre sectors propers a la CUP, però no tinc clar com ho pot encaixar la resta. Al defensar el seu partit la sortida de la UE i de l’euro, no ha d’entrar en el debat encès de què passarà a Europa si Catalunya s’independitza. S’equivoca al buscar a Rabell com a diana. Ha de contestar contínuament si investiran a Mas com a President, una pregunta que persegueix a la CUP en tota aquesta campanya electoral.

Els grans oblidats: ERC, possiblement el partit català menys esmentat aquests dies. Les conseqüències d’això (positives o negatives) les veurem més endavant.

L’anècdota: Els hashtags utilitzats pels debats a 8tv i TV3 van arribar a ser «trending topic» mundial, segons els conductors del programa. Algú a Twitter preguntava si és que no passava res més al món.

L’apunt crític: La falta de neutralitat alarmant de Mònica Terribas, l’encarregada de moderar el debat a la nostra televisió pública.