Avui, des de les 9 del matí fins a les 8 del vespre, els col·legis electorals obren les seves portes per a que els ciutadans decidim en qui confiem en aquestes eleccions al Parlament de Catalunya.

És la tercera vegada en cinc anys. És la XI Legislatura del Parlament.

Font: Student Government Association

La campanya ha estat intensa, hi ha hagut enfrontaments, ridículs clamorosos, molt de simplisme. També hi ha hagut arguments sensats, molta feina feta, nous descobriments. Tot això per part de tots.

Odio la concepció de «dos bàndols», ho he de confessar. No m’hi sento còmoda, perquè sé que no és la realitat. Sovint, és impossible aquest reduccionisme, aquest blanc o negre. I matisar no ens ha de fer por.

El fet d’haver fet la carrera de Ciència Política fa que, sovint, els del teu voltant et confiïn els seus dubtes en aquest tema. Algunes de les preguntes que m’han fet aquests dies són:

• A qui s’ha de votar?
• Per votar independència he de votar a aquests que no m’agraden?
• Catalunya Sí que es Pot és el mateix que Junts pel Sí?
• etc.

Jo em sento incòmoda. No diré mai a ningú què ha de votar. Sí que donaré facilitats per a que s’informin, sí que puc dir quin partit s’apropa més a les seves prioritats (si me les confien). Pero no diré a ningú mai què ha de votar.

Hem de fomentar l’autocrítica i el pensament per un mateix. El teu fill pot no votar el mateix que tu, la teva àvia pot tenir uns ideals radicalment diferents als teus. O a l’inrevés, pot ser que coincidiu.

Sempre i quan les seves informacions no es basin en mentides, deixeu que la gent s’expressi. La diversitat d’opinions és riquesa.

Tampoc suporto el «hooliganisme» en política. Deixa’m que et digui una cosa, és impossible que algú estigui 100% d’acord amb un partit. Exactament d’acord amb tot. Impossible. Coneixes algú amb qui coincideixis al 100% en tot? Jo tampoc.

Penso que és més raonable el fet que estiguis d’acord amb un partit, per exemple, al 80%, amb un altre al 50%, i fins i tot amb el més allunyat de tu, un 5%. I no ens ha de fer cosa acceptar-ho, reconèixer-ho, o fer autocrítica del partit al qual votem. És més, és necessari, és la única manera de sumar forces de veritat per a que en un futur no hi hagi tanta «guerra de bàndols».

I per últim, un partit que guanya no és automàticament el «millor», el valor no es mesura en escons, sinó en fets i en esforç.

Jo només us dono un consell:

POSEU EL VOT DINS DE L’URNA, QUE A FORA NO COMPTA