Fa un mes vas marxar a Bali.

I no sabia com portaria, això de que estiguessis a l’altra punta del món.

Posar a prova la presumpta dependència física, saber que no seríem a l’abast ni tan sols amb un cop de tren, parlar sense tocar-te, pensar-te sense veure’t.

Descobrir que no patim l’ansietat de la desconfiança, el patir pel no saber, l’obsessió pel què farà.

Aprendre sobre què boniques són les teves ales desplegades. Tant com saber que també t’agrada veure desplegar les meves. Perquè sé que tu també m’esperaràs si algun dia marxo.

Fa un mes vas marxar a Bali.

I aquell fil invisible que diuen que existeix, ha esdevingut cert. Omnipresent, una espècie d’energia constant que ens unia tot i la geografia.

(d’acord, la que parla d’energia i tot això ets tu, ja ho deixo).

I sé que necessitaves un viatge així. Altres cultures, modes de vida. També contemplar la pobresa i la seva dignitat. Fotografiar tortugues marines, endinsar-te al mar i veure colors que mai associaries als peixos.

El viatge et fa ser purament tu, i t’admiro tant com t’estimo.

Fa un mes vas marxar a Bali.

I no t’ho negaré, alguna abraçada m’ha faltat, alguna confidència he callat. Per moltes noves tecnologies que treguin, l’amor segueix reclamant el físic.

No tinc comptades les vegades que m’has aparegut en somnis. Fins i tot un dia lluitàvem contra un personatge de Lost, la sèrie que hem d’acabar de veure ara quan tornis.

I què llargs són els més de 12.000km de distància, i què estranyes les 6 hores de diferència.

Dir-te bon profit pel sopar mentre acabo de dinar, desitjar-te bona nit quan em queda tota la tarda per endavant.

Fa un mes vas marxar a Bali.

I avui arribes a l’aeroport.

I sé, perquè ho sé, que somriuràs al veure’m. Que em faràs una abraçada tan forta com la que més recordem (la del primer dia).

I seguirem dient «bali» enlloc de «vale», i ballarem com l’Snoopy quan és feliç, i et repetiré bromes per enèsima vegada (perquè l’humor s’ha d’amortitzar).

Fa un mes vas marxar a Bali.

I és com si no haguessis marxat mai.