Sort dels llibres que sempre ens acullen.

Resulta impossible escriure sobre una novel·la d’Almudena Grandes sense referenciar l’autora, una autèntica mestra a l’hora de retratar vides i de divulgar, especialment, la història espanyola del segle XX.

L’escriptora estava immersa en Episodios de una guerra interminable, un repte majúscul, consistent en 6 obres, de les quals ja n’ha publicat 3 (el primer, Inés y la alegría, un dels millors que he llegit en la meva vida), que comprenen diferents contextos i històries de la postguerra civil espanyola ambientats entre els anys 4o i 60.

Què va propiciar que deixés per un moment aquesta sèrie i publiqués Los besos en el pan, un llibre ambientat en l’Espanya actual? Doncs ni més ni menys que els nous paisatges, les noves històries, les noves relacions que la crisi econòmica i les seves conseqüències han deixat en aquest país.

Tal com m’agrada dir-ho: La realitat present la va obligar a fer-ho. Perquè Almudena Grandes, filla dels inicis dels anys 60 (Madrid, 1960), és la veu de qui sempre ha mirat a la gent.

En los años sesenta del siglo xx, la curiosidad era un vicio peligroso para los niños españoles, que crecimos entre fotografías -a veces enmarcadas sobre una cómoda, a veces enterradas en un cajón- de personas jóvenes y sonrientes a quienes no conocíamos

Vaig tenir l’immens plaer d’assistir a la presentació del llibre que es va realitzar a la Biblioteca Esquerra de l’Eixample – Agustí Centelles el passat novembre. En un ple absolut i a través d’una fantàstica conversa amb la periodista Milagros Pérez Oliva, Almudena digué:

Escribir en presente de indicativo es como boxear con el lector

Però què entranyable és la partida de boxa que ens ofereix. Situant-nos en un barri qualsevol de Madrid, ens va fent conèixer i reconèixer a tota una galeria de personatges de la manera en que ho fa Grandes. És a dir, et dóna la sensació de que té totes les seves vides pensades fins al més mínim detall.

Los besos en el pan parla de la pobresa, de les retallades als serveis públics, dels avis que han de suportar càrregues familiars que ja no els hi pertocarien, de la soledat, de l’atur.

Per exemple, la Marisa perd el seu lloc de feina en una empresa pública, on semblava que hi treballaria tota la vida:

Ahora, su propia vida le parece mentira. La recuerda vagamente, como si la hubiera visto en una película, una comedia afable y femenina con un final tan feliz como el que ella ya no espera. Y la memoria de aquel cansancio fecundo, que nacía de una actividad incesante para producir cosas buenas, útiles, le duele como un remordimiento, la cicatriz de una culpa inexistente. Porque ahora que se acuesta sin poner el despertador para levantarse, y se levanta cuando se cansa de estar acostada, nada le resulta tan duro, tan amargo como la tentación de sentirse culpable por lo que le ha pasado. ¿Quién me mandaría a mí quejarme tanto?, se pregunta, y ni siquiera se acuerda de que nunca llegó a quejarse en voz alta

Però també parla de la companyia, de la unió que fa la força, de la felicitat, de les protestes ciutadanes, de les bones notícies, de la riquesa de la multiculturalitat.

I per què el llibre es titula Los besos en el pan?

A mediados del siglo XX […] Cuando se caía un trozo de pan al suelo, los adultos obligaban a los niños a recogerlo y a darle un beso antes de devolverlo a la panera, tanta hambre habían pasado sus familias en aquellos años en los que murieron todas esas personas queridas cuyas historias nadie quiso contarles

D’alguna manera, a través d’aquesta expressió, Almudena Grandes ofereix una comparativa entre aquells anys i els actuals. Entre aquells en els quals hi havia una «cultura de la pobresa» viscuda amb dignitat pels que lluitaven cada dia per sortir-se’n, i els actuals en els que, de nou, el sistema ens torna a posar les coses difícils.

En definitiva, Los besos en el pan narra aspectes de les condicions de vida de persones corrents en un barri corrent, amb alegries i tristeses corrents. Parla de la vida, tan fàcil i tan difícil com això.