Resultats i comparatives – eleccions generals 10N 2019

El passat 10 de novembre, fa tot just una setmana, es van celebrar les segones eleccions generals del 2019. Són les quartes dels últims quatre anys.

 

Eren, doncs, unes eleccions dirigides a desbloquejar (paraula gastada de tant utilitzar-la) una situació política marcada per la falta d’estabilitat i per la necessitat d’arribar a acords més amplis dels acostumats.

 

Després de les eleccions generals del 28 d’abril i la incapacitat de superar ambicions i egos diversos, ens en vam anar a una repetició electoral.
Ha sortit bé aquesta estratègia?
Victòria socialista amb molts “peròs”
  • No crec que hi hagi gaires dubtes a l’hora de dir que l‘estratègia del PSOE de repetir eleccions ha estat, en termes generals, un fracàs.
  • El que en un primer moment fou una decisió dirigida a augmentar el nombre d’escons (123 en les passades eleccions), va acabar sent una lluita agònica per almenys no protagonitzar una gran baixada. De totes maneres, veient les enquestes de les últimes setmanes, no descarto que la reacció el passat diumenge hagi estat d’alleujament. L’alegria a Ferraz després de conèixer-se els resultats potser indica que els últims dies tot pintava més negre.
  • Podria haver estat encara molt pitjor, ja que enmig d’un clima de forta polarització i auge de nacionalismes, en el que sembla que s’empenyi a la societat a moure’s pels extrems, guanya una opció moderada.
  • Així doncs, perd tres escons i el soci de govern, Unidas Podemos, perd força. Segueix sent imprescindible, doncs, ser generosos per posar-se d’acord. El primer pas està fet.
  • Com a curiositat, el PSOE és l’únic partit que aconsegueix diputats en totes les províncies.
El PP es recupera
  • Partim de que el partit venia del seu pitjor resultat, només 66 escons.
  • Tenint en compte que hi havia un partit d’extrema dreta en auge, es pot entendre que els vots que recupera són de la dreta més “moderada”. D’aquesta manera també es pot interpretar la moderació del seu líder, Pablo Casado, durant els últims dies de campanya.
  • Segueix sense possibilitats de liderar una alternativa de govern. El seu soci clau, Ciutadans, es desploma i gran part de la força l’hauria d’aconseguir de l’extrema dreta.
Ascens de l’extrema dreta
  • Quan, en termes de resultats, l’única que pot estar contenta és l’extrema dreta és una mala notícia per tothom qui cregui en la democràcia, la tolerància i el respecte.
  • L’ascens de l’extrema dreta s’ha vist en d’altres països europeus, i no es pot atribuir només a una causa (com totes les qüestions complexes). Es pot deure a diversos factors, entre ells:
    1. La situació a Catalunya després de la sentència als líders del procés, amb greus disturbis a Barcelona i altres ciutats.
    2. Missatges senzills, directes, que busquen respondre amb facilitat a preocupacions de part de l’electorat, encara que sigui amb reduccions a l’absurd o directament mentides.
    3. Sensació de falta de mà dura de la resta de partits, de “s’ha deixat fer” massa i cal posar ordre.
    4. El blanqueig del partit que ha suposat l’entrada en governs autonòmics, com l’andalús o el madrileny.
    5. L’odi al missatge “progressista” i decisions preses últimament (feminisme, drets LGTB, exhumació Franco, etc.).
  • L’ascens de VOX és brutal i es situa com a tercera força al Congrés. El feixisme ha de ser una línia vermella per a tots. No han de passar.

L’esquerra necessita replantejar-se
  • Durant els últims anys, les confluències liderades per Podemos han anat perdent vots repetidament.
  • En aquestes eleccions, l’electorat ha pogut castigar la incapacitat d’arribar a un acord amb el PSOE després de les eleccions de l’abril, expressada en certa ambició desmesurada dels seus líders.
  • La baixada ha quedat amagada per l’ensorrament més brutal de Ciutadans. Tot i així, és important, i més tenint en compte que al 2016 eren tercera força al Congrés i ara ho és VOX.
  • Per altra banda, que tot i les baixades es mantingui com a puntal important demostra la necessitat de l’espai que representen. Cal un partit d’esquerres fort a l’esquerra del PSOE.

(Unidos Podemos al 2016, Podemos amb altres confluències al 2015)

Ciutadans s’ensorra
  • Sens dubte, la baixada més impactant de la nit. Pèrdua del 60% del seu vot en una mica més de 6 mesos.
  • De nou, poden ser moltes les causes. I ni tan sols s’explica amb el que podia ser obvi en un primer moment (un gran transvassament de vot cap a VOX), ja que també n’hi ha hagut cap a altres candidatures i, sobretot, cap a l’abstenció.
  • Quasi presenciem la presentació de la dimissió d’Albert Rivera la mateixa nit electoral, però finalment es va produir dilluns. Rivera dimiteix i s’aparta de la vida política. Nous rumbs per al partit, sense líder i amb una posició molt afeblida.
Els partits independentistes es mantenen
  • Ni la sentència, ni la forta pressió posterior als carrers han fet variar uns resultats que semblen mantenir-se.
  • La mateixa nit electoral, ERC semblava voler transmetre un missatge clar: “el poble ha sentenciat”. Però no van aclarir a quin poble es referien. Perquè el poble, una vegada més, ha votat divers.
  • Vistos els resultats, segueixen sent decisius de cara a una possible investidura.

(s’hi ha afegit a Front Republicà a l’abril 2019 i a la CUP al nov. 2019)

Més partits territorials
  • L’augment de la fragmentació del Congrés és clar: 19 partits polítics amb representació.
  • 52 diputats (dels 350 en total) corresponen a partits nacionalistes o perfils regionalistes.
  • Entre ells, hi ha partits que entren de nou, com és el cas de ¡Teruel Existe! (1), BNG (1) o la CUP (2).
I a Catalunya?
  • ERC, tot i perdre dos escons, segueix sent el partit més votat, com a l’abril, seguit pel PSC.
  • Els tres partits de caire independentista (ERC+JxCAT+CUP) assoleixen un 42,5% del vot. Lluny, doncs, de que tingui cap sentit autoproclamar-se “un sol poble”.
  • És especialment clar també aquí l’ensorrament de Ciutadans. El guanyador de les últimes eleccions autonòmiques passa a ser vuitena força en aquestes eleccions generals.

Algunes conclusions ràpides
  1. Per molt que els dos grans partits segueixin liderant la llista de partits més votats, el multipartidisme està aquí per quedar-se. I res s’aconseguirà si no s’accepta.
  2. El preacord per un govern progressista signat pel PSOE i Unidas Podemos el mateix dimarts posterior a les eleccions arriba tard, però arriba. A més de les dificultats implícites, hauran de carregar a l’esquena que tanta gent no entengui com pot ser que el que va ser impossible a l’abril, ara es tanqui tan ràpidament. Durant la signatura, Pablo Iglesias va dir que “es hora de dejar atrás cualquier reproche” i Pedro Sánchez que “el proyecto es tan ilusionante que supera cualquier tipo de desencuentro que hayamos podido tener los últimos meses”. De totes maneres, tenint en compte que arribar a acords és imprescindible donada la fragmentació actual, és una bona notícia per sortir del bloqueig.
  3. L’ascens de l’extrema dreta amb VOX i la radicalització de cert sector independentista ha de preocupar-nos a tots. L’indentitarisme excloent i l’odi són una mala notícia en política.
  4. Tot i el preacord signat, la investidura no està assegurada. Fa falta assolir el suport d’altres forces polítiques.
  5. No hi ha un únic culpable de tot i seria bo assumir responsabilitats, deixar de banda l’arrogànica i posar-se a buscar el millor per a la gran majoria. No és demanar molt, no?

Els conductors a l’ombra

Hi ha una expressió en anglès que s’utilitza per a referir-se a una persona, especialment un polític, com un “backseat driver”, és a dir, un “conductor del seient del darrere”. És aquell que, mentre condueixes en una situació complicada, et diu com ho has de fer donant-te múltiples ordres.

Des del seient del darrere, invisible, tracta d’influir-te contínuament per a que triïs el camí o, fins i tot, el destí que a ell li interessa. Troba la manera de que s’arribi on ell vol sense necessitat ni de tocar el vehicle. I normalment, sense cap garantia de que el destí sigui positiu per als conductors reals que seguiran les seves instruccions.

Influir als altres per al teu propi interès és repugnant sempre, però si a més ve de representants públics o líders que saben que mouen a moltes persones, és profundament perillós. I així ho estem veient a Catalunya.

No és res nou que haguem inventat ara, res que no hagi passat ja en altres moments o altres indrets. Però precisament això ens hauria de fer arribar amb la lliçó apresa. Doris Lessing va escriure al 1985 que “quan la gent analitzi la nostra època, es sorprendrà sobretot d’una cosa en concret: que, efectivament, tot i que sabem molt més de nosaltres mateixos ara que al passat, ens ha servit de molt poc”.

No em sembla descabellat afirmar que estem governats per fanàtics. A Catalunya s’ha investit un president, Quim Torra, que ha deixat per escrit coses com que “qui s’atreviria a dir-ne un, d’aquests espanyols que viuen amb nosaltres, que hagi significat alguna cosa a la història i al progrés de la humanitat?” o que “la raça del socialista català […] havia entrat en un procés de decadència ineluctable amb la barreja amb la raça del socialista espanyol” o que “fins i tot un s’esgarrifa del nivell al qual ha arribat el torturat cervell espanyol” (totes elles cites d’articles publicats al 2015).

De debò ho normalitzem? Fer-ho, evidentment, té unes conseqüències.

Les resumeixo en dues necessitats que es poden veure diàriament:

Primer, el fanàtic i la seva necessitat de fer creure que qualsevol cosa que li passa a ell és un atac al país.

Que estem en grups de WhatsApp en els que anteriorment es debatia sobre política o qüestions locals i que ara sembla que molts dels seus membres siguin experts en tallar comunicacions, vies de pas o en “fer la independència” (signifiqui el que signifiqui això) no neix espontàniament.

No ve perquè un dia t’has aixecat amb ganes de fer-ho, sinó que hi ha uns “conductors al seient del darrere” que, a força d’emetre certs missatges, et fan arribar a creure que això és normal o, fins i tot, necessari.

Sempre repesco una notícia del 1984 en la qual Jordi Pujol, enmig de la querella que s’havia presentat contra ell i altres dirigents de Banca Catalana, sortia investit del Parlament aclamat per milers de persones i deia que era un “dia històric”. Aquesta querella semblava ser un atac al país i no una irresponsabilitat personal per la qual retre comptes davant de la justícia. Ens sona d’alguna cosa?

Tampoc és normal ni acceptable que unes persones es presentin en un CAP per a exigir l’acomiadament d’una treballadora a la que anomenen “metgessa colonitzadora”. Ells són els responsables dels seus actes, sens dubte, però que no es posi tothom les mans al cap, començant pel Govern, ja és una qüestió més de fons.

Segon, el fanàtic i la seva necessitat de sacrificis que considera inevitables. Sent un terrible amor per ells, però normalment no els protagonitzarà ell ni la seva família. Preferirà que els protagonitzis “tu”, és clar, mentre ell te’ls va dictant des del seient del darrere.

Quim Torra, a l’agost del 2018, anunciant que “hem d’atacar aquest Estat espanyol injust”, Toni Comín afirmant en una entrevista que cal un desgast material de l’Estat “que té costos per la gent de Catalunya”. Costos econòmics, laborals. Perdre la feina.

O animar-te a que apretis i protestis contra la sentència contra els líders independentistes del passat 14 d’octubre, però enviant-te als Mossos per reprimir-ho. El poder és el poder.

Font: El Periódico

El fanàtic et dirà constantment que hi ha un gran enemic extern que et vol trepitjar, aniquilar o, per exemple, et dirà que estem en “crisis humanitària”, encara que sigui el president que més cobra de tota Espanya.

No és el mateix camí escollit per l’ultradreta de VOX? En aquest cas, el gran enemic és l’immigració. Llançant uns missatges molt clars i simples, poses el focus en allò que t’interessa. Tu crides per a que altres actuïn. Per desgràcia, ja veiem les conseqüències amb agressions o odi a persones estrangeres.

Tinc clar que traçar les causes de certes conseqüències no és senzill, però és el nostre deure intentar-ho. Com ho és assenyalar els conductors del seient del darrere.

Elisenda Paluzie, presidenta de l’ANC, uns pocs dies abans de la publicació de la sentència deia en una entrevista que “com a resposta a la sentència, no preveiem actes violents, però ara, accions de blocatge d’autopistes o peatges sí els esperem, tot i que no els convoquem nosaltres”.

Un altre exemple clar és la iniciativa de Tsunami Democràtic, disfressada de popular i que ens volen fer creure que ha crescut com un bolet, però que es va anunciar en tota la premsa afí a l’independentisme el mateix dia, amb els mateixos missatges dictats i que, evidentment, se’n sospita un origen molt concret. Només cal veure la cartelleria i els actes organitzats per veure que darrere hi ha un finançament a seguir.

El poder del conductor del seient del darrere ha aconseguit, per exemple, que es faci una caixa de solidaritat popular per pagar la condemna a Artur Mas, qui va estar al capdavant de les majors retallades i austeritat a Catalunya. Aquest conductor a l’ombra ha sabut llençar els missatges adequats en el moment adequat.

En tots aquests casos, el conductor del darrere ens fa creure que anar per aquests camins tortuosos és el més normal del món. I que abandonem qualsevol debat polític de fons que realment aporti millores significatives al nostre dia a dia, també.

Sempre, en el fons de tot, al “seient del darrere”, hi ha unes causes i uns responsables. Convertits, ara més que mai, en irresponsables.