Hi ha una expressió en anglès que s’utilitza per a referir-se a una persona, especialment un polític, com un “backseat driver”, és a dir, un “conductor del seient del darrere”. És aquell que, mentre condueixes en una situació complicada, et diu com ho has de fer donant-te múltiples ordres.

Des del seient del darrere, invisible, tracta d’influir-te contínuament per a que triïs el camí o, fins i tot, el destí que a ell li interessa. Troba la manera de que s’arribi on ell vol sense necessitat ni de tocar el vehicle. I normalment, sense cap garantia de que el destí sigui positiu per als conductors reals que seguiran les seves instruccions.

Influir als altres per al teu propi interès és repugnant sempre, però si a més ve de representants públics o líders que saben que mouen a moltes persones, és profundament perillós. I així ho estem veient a Catalunya.

No és res nou que haguem inventat ara, res que no hagi passat ja en altres moments o altres indrets. Però precisament això ens hauria de fer arribar amb la lliçó apresa. Doris Lessing va escriure al 1985 que “quan la gent analitzi la nostra època, es sorprendrà sobretot d’una cosa en concret: que, efectivament, tot i que sabem molt més de nosaltres mateixos ara que al passat, ens ha servit de molt poc”.

No em sembla descabellat afirmar que estem governats per fanàtics. A Catalunya s’ha investit un president, Quim Torra, que ha deixat per escrit coses com que “qui s’atreviria a dir-ne un, d’aquests espanyols que viuen amb nosaltres, que hagi significat alguna cosa a la història i al progrés de la humanitat?” o que “la raça del socialista català […] havia entrat en un procés de decadència ineluctable amb la barreja amb la raça del socialista espanyol” o que “fins i tot un s’esgarrifa del nivell al qual ha arribat el torturat cervell espanyol” (totes elles cites d’articles publicats al 2015).

De debò ho normalitzem? Fer-ho, evidentment, té unes conseqüències.

Les resumeixo en dues necessitats que es poden veure diàriament:

Primer, el fanàtic i la seva necessitat de fer creure que qualsevol cosa que li passa a ell és un atac al país.

Que estem en grups de WhatsApp en els que anteriorment es debatia sobre política o qüestions locals i que ara sembla que molts dels seus membres siguin experts en tallar comunicacions, vies de pas o en “fer la independència” (signifiqui el que signifiqui això) no neix espontàniament.

No ve perquè un dia t’has aixecat amb ganes de fer-ho, sinó que hi ha uns “conductors al seient del darrere” que, a força d’emetre certs missatges, et fan arribar a creure que això és normal o, fins i tot, necessari.

Sempre repesco una notícia del 1984 en la qual Jordi Pujol, enmig de la querella que s’havia presentat contra ell i altres dirigents de Banca Catalana, sortia investit del Parlament aclamat per milers de persones i deia que era un “dia històric”. Aquesta querella semblava ser un atac al país i no una irresponsabilitat personal per la qual retre comptes davant de la justícia. Ens sona d’alguna cosa?

Tampoc és normal ni acceptable que unes persones es presentin en un CAP per a exigir l’acomiadament d’una treballadora a la que anomenen “metgessa colonitzadora”. Ells són els responsables dels seus actes, sens dubte, però que no es posi tothom les mans al cap, començant pel Govern, ja és una qüestió més de fons.

Segon, el fanàtic i la seva necessitat de sacrificis que considera inevitables. Sent un terrible amor per ells, però normalment no els protagonitzarà ell ni la seva família. Preferirà que els protagonitzis “tu”, és clar, mentre ell te’ls va dictant des del seient del darrere.

Quim Torra, a l’agost del 2018, anunciant que “hem d’atacar aquest Estat espanyol injust”, Toni Comín afirmant en una entrevista que cal un desgast material de l’Estat “que té costos per la gent de Catalunya”. Costos econòmics, laborals. Perdre la feina.

O animar-te a que apretis i protestis contra la sentència contra els líders independentistes del passat 14 d’octubre, però enviant-te als Mossos per reprimir-ho. El poder és el poder.

Font: El Periódico

El fanàtic et dirà constantment que hi ha un gran enemic extern que et vol trepitjar, aniquilar o, per exemple, et dirà que estem en “crisis humanitària”, encara que sigui el president que més cobra de tota Espanya.

No és el mateix camí escollit per l’ultradreta de VOX? En aquest cas, el gran enemic és l’immigració. Llançant uns missatges molt clars i simples, poses el focus en allò que t’interessa. Tu crides per a que altres actuïn. Per desgràcia, ja veiem les conseqüències amb agressions o odi a persones estrangeres.

Tinc clar que traçar les causes de certes conseqüències no és senzill, però és el nostre deure intentar-ho. Com ho és assenyalar els conductors del seient del darrere.

Elisenda Paluzie, presidenta de l’ANC, uns pocs dies abans de la publicació de la sentència deia en una entrevista que “com a resposta a la sentència, no preveiem actes violents, però ara, accions de blocatge d’autopistes o peatges sí els esperem, tot i que no els convoquem nosaltres”.

Un altre exemple clar és la iniciativa de Tsunami Democràtic, disfressada de popular i que ens volen fer creure que ha crescut com un bolet, però que es va anunciar en tota la premsa afí a l’independentisme el mateix dia, amb els mateixos missatges dictats i que, evidentment, se’n sospita un origen molt concret. Només cal veure la cartelleria i els actes organitzats per veure que darrere hi ha un finançament a seguir.

El poder del conductor del seient del darrere ha aconseguit, per exemple, que es faci una caixa de solidaritat popular per pagar la condemna a Artur Mas, qui va estar al capdavant de les majors retallades i austeritat a Catalunya. Aquest conductor a l’ombra ha sabut llençar els missatges adequats en el moment adequat.

En tots aquests casos, el conductor del darrere ens fa creure que anar per aquests camins tortuosos és el més normal del món. I que abandonem qualsevol debat polític de fons que realment aporti millores significatives al nostre dia a dia, també.

Sempre, en el fons de tot, al “seient del darrere”, hi ha unes causes i uns responsables. Convertits, ara més que mai, en irresponsables.