Debat a debat se’n fa campanya #26J

Observo els debats com una representació de l’estratègia que un partit ha plantejat per la campanya. Amb les càmeres apuntant les seves cares, els candidats han de condensar en unes 2 hores els missatges clau que volen que perdurin en la ment de l’electorat.

 Debat 13J

Les següents conclusions sorgeixen, principalment, una vegada visionat el debat que es va dur a terme el passat dilluns, l’únic entre els caps de llista de les 4 principals candidatures.

Mariano Rajoy (Partido Popular)

Supervivent. Sabia que, al ser l’actual President en funcions, seria la diana de totes les crítiques de la resta de candidats, els quals no van ser suficientment incisius com per deixar-lo en evidència. Es tracta d’un polític amb molt poca “cintura” (reacció, improvisació), no és casualitat que hagi volgut evitar en reiterades ocasions aquest tipus de debats.

Idea primària

La dificultat de governar. Aquesta idea embolcalla la majoria de les seves intervencions. Vol presentar al PP com un partit preparat per governar, amb experiència. “Gobernar es difícil, predicar es muy fácil”, solta en una ocasió. “Aquí no se viene a hacer prácticas, al Gobierno se viene aprendido”, diu més endavant.

Idees secundàries

  • Cal deixar governar al partit més votat
  • Visió positiva del país mitjançant dades
  • Passar desapercebut quan es toca el tema de la corrupció

Pedro Sánchez (Partido Socialista Obrero Español)

Desubicat. El candidat, a priori, amb menys força escènica en aquest moment. Possiblement, el menys atacat, la qual cosa afecta en la quota de protagonisme en el debat.

Idea primària

Podemos va frustrar el pacte progressista després del 20D. Idea que, acompanyada d’una negació de cap de Pablo Iglesias, Pedro va anar enunciant durant tota la nit. Representa al PP i a Podemos com dos extrems (per situar-se com a moderat i captar electors) que a l’hora de la veritat van votar el mateix: no investir-lo com a President i anar contra el PSOE.

Idees secundàries

  • Mala gestió del govern del PP (“reconstruir lo que el sr. Rajoy ha destruido”)
  • Crítica al dret a l’autodeterminació
  • Drets socials, especialment igualtat laboral

Pablo Iglesias (Unidos Podemos)

Obert. De l’evolució de l’actitud d’Iglesias als debats se’n podria fer un estudi interessant. Home encès i instigador a la polèmica en uns inicis, ha hagut d’anar moderant el to al tenir més responsabilitats i voler arribar a un major nombre d’electors. Possiblement, el candidat que aporta la proposta de pacte posterior a les eleccions més clara i entenedora pels espectadors.

Idea primària

El pacte ha de ser amb el PSOE, ha de ser d’esquerres. Hi insisteix des de la primera frase i, quan Sánchez l’ataca repetidament, li diu “creo que usted se equivoca de adversario”. Sap bé que cap partit sortirà d’aquestes eleccions amb una majoria clara per governar en solitari. “Sr. Sánchez, si quiere gobernar, va a tener que elegir“.

Idees secundàries

  • La gent és el motor del país
  • El gran objectiu és fer fora al PP
  • La garantia de Podemos és la bona gestió dels Ajuntaments del canvi (com a Barcelona o Madrid)

Albert Rivera (Ciudadanos)

Desinhibit. No és nova la capacitat dialèctica de Rivera. És conscient de la seva imatge jove en un context polític poc modernitzat. Sense responsabilitats de govern importants, és el més proper al populisme durant el debat.

Idea primària

L’extrem que representa Podemos no és positiu. Sap que entre els seus dos partits es juguen la mini-batalla entre els partits que representen la “nova política”. Retreu a Iglesias el seu suport a Tsipras (Grècia) i l’acusa de no tenir propostes més enllà de voler derogar tot allò que ha fet el PP.

Idees secundàries

  • Retreure el triomfalisme de les dades que presenta Rajoy
  • Insistència en millorar la situació dels autònoms
  • Poc esment al pacte post-20D amb el PSOE

Debat 13J

La sensació: Cap dels 4 candidats va sentir-se totalment còmode. Més que un debat, semblaven 4 mítings o 4 entrevistes que s’anaven enllaçant. Falta de fluïdesa general.

L’absurditat: Durant la prèvia, Telecinco va mostrar a qui estaven votant els espectadors com a guanyador del debat. Un debat que tardaria encara 1 hora en començar.

Anuncios

Apunts sobre la investidura pendent

L’entrada de nous partits polítics i la disminució de la quota que habitualment es repartia el bipartidisme (PP-PSOE) són algunes, que no totes, de les causes d’un nou escenari en la política espanyola.

Un sistema més acostumat a majories àmplies en que el partit guanyador governa, ara es veu abocat a un verb que semblava oblidat: pactar. Òbviament, sempre s’ha pactat, i a tots els nivells (local, autonòmic i estatal), però sembla que a partir d’ara els pactes hauran de tenir un major abast i s’haurà de cedir en aspectes més amplis.

Situació

El divendres 22 de gener es va produir un fet inèdit en la política espanyola: el candidat proposat pel rei, en aquest cas Mariano Rajoy, declinava l’oferiment del monarca de presentar-se a una sessió d’investidura i recollir vots per tal de ser el proper President del Govern.

Ens endinsàvem en un terreny fèrtil per a les hipòtesis i les especulacions, amb una sensació generalitzada de que els principals actors polítics estaven intentant guanyar temps, cadascú pels seus motius.

Saber que una situació és inèdita encara afegeix major exigència a l’hora de buscar un camí per desencallar-la. La situació actual és un pols per la bona imatge, un escenari que pot canviar en qüestió de dies. “Si pestañeas te lo pierdes”.

Mafalda

Terminis

Abans de tot, allò que ho fa comprendre tot: els terminis i els processos que marquen el camí.

Procés de les rondes de contacte prèvies amb el rei:

  1. El rei convoca als líders dels partits (de menor a major representació)
  2. El rei designa un candidat a President del Govern (qui podria rebre més suports)

Sessió d’investidura:

  1. El candidat exposa el seu programa i després intervenen els portaveus de la resta de forces polítiques
  2. Al dia següent, es realitza la primera votació, en la que cal majoria absoluta (176 escons)
  3. Si no s’ha aconseguit majoria absoluta, 48h després es realitza la segona votació, en la que només es requereix majoria simple (més SÍ que NO)

Terminis per investir un President: Es podran realitzar totes les votacions d’investidura que siguin necessàries (un mateix candidat s’hi pot presentar vàries vegades), únicament hi ha un límit:  un termini de 2 mesos des de la primera votació. Si després d’aquest temps no s’ha aconseguit investir a un President, automàticament hi haurà noves eleccions als 54 dies. Per tant, aquest termini de 2 mesos encara no corre, ja que encara cap líder s’ha sotmès a la confiança del Parlament. La situació podria eternitzar-se i no es descarta un augment de la pressió des de Brussel·les per tal de buscar un “Govern estable”.

Requisits per ser President: Únicament, com recull la Constitució, “ser español, mayor de edad, disfrutar de los derechos de sufragio activo y pasivo, y no estar inhabilitado para ejercer empleo o cargo público por sentencia judicial firme”.

Actors

Mariano Rajoy (PP): Molts han celebrat la seva mort política després de declinar, per ara, l’oferta del monarca després de la primera ronda de contactes. Jo no la celebraria encara. Rajoy, conscient de que els terminis encara no corren, guanya temps. Diuen que vol que passin els dies per tractar de convèncer al PSOE per fer una gran coalició. Ell i un grup d’ex-ministres aposten per una coalició PP-PSOE-C’s per aconseguir majories suficients “per a no posar en risc la recuperació”. Sigui com sigui, necessita més suports i els telèfons deuen treure fum.

Pedro Sánchez (PSOE): El més buscat, el més desitjat en termes polítics. És Pablo Iglesias qui el posa al centre del debat amb la seva oferta (coalició PSOE-Podemos-IU), quan crec que el PSOE encara no estava preparat per agafar les regnes. Pocs esperàvem en campanya que Pedro fos tan decisiu a aquestes alçades. El PSOE ja ha anunciat que no donarà passes endavant fins que Rajoy renunciï definitivament. Tot i així, sembla ser que el partit tindrà problemes interns, ja que les bases (més pro-oferta de Podemos) i la direcció (més conservadora) parteixen de punts de vista diferents.

Pablo Iglesias (Podemos): De tot menys passiu, va passar a l’atac aprofitant el NO del líder del PP (“España no tiene por qué esperar a Rajoy”), amb la seva proposta de PSOE-Podemos-IU. Posava al PSOE en una situació compromesa en que encara a dia d’avui no se’n sap ben bé la resposta.

Albert Rivera (Ciudadanos): Tinc la sensació de que ha de gestionar que les expectatives (molt altes) que tenien abans de les eleccions no s’han complert. Segurament, esperant-se un major poder d’influència, han hagut de replantejar la seva estratègia. Ara per ara, paper de mediador.

Rei Felip VI: Tenint clar que les seves funcions al respecte són d’àrbitre i moderador, és ineludible el fet que està sent més visible que mai. Per a que un candidat es sotmeti a la sessió d’investidura el rei l’ha de proposar, i en l’actual situació és possible que tingui més influència que mai.

Ronda de contactes - Rei i RajoyFont: Agencia EFE

Context

Imatge: Interpreto que per als partits, conscients de que la ciutadania els mira, és imprescindible no quedar com els culpables de noves eleccions o de no dialogar. Em recorda a les reunions de Junts pel Sí i la CUP, en que es veia clarament que ningú volia sortir el primer per a no quedar com el que menys dialoga o el que menys ho intenta.

Lleis i reglaments: És en aquest tipus de situacions, poc comuns, en que ens n’adonem de que segons quina legislació no respon a segons quines necessitats. Per exemple, la Constitució no contempla com desencallar la situació si cap candidat decideix sotmetre’s a una sessió d’investidura. Únicament, l’article 99 recull el termini de 2 mesos abans de convocar noves eleccions que comença a córrer un cop s’ha produït la primera votació d’investidura. Fins llavors, es pot produir un bloqueig institucional.

Corrupció: A part de ser una lacra pel país que embruta contínuament a la política, els nous casos de corrupció del PP que estan sorgint aquests últims dies hauria d’afectar a les negociacions.

Surrealisme: El fet que sigui un terreny abonat a les hipòtesis provoca que haguem d’escoltar propostes tan surrealistes com la de Felipe González, que demanava una coalició de PP i C’s, ajudada per l’abstenció del propi PSOE. No sé realment quin valor poden aportar aquestes opinions, que tot i que poden amagar al darrere una estratègia política amb mirada llarga, cauen per si soles per la incoherència que contenen.

Catalunya

És realment fàcil fer paral·lelismes de tota aquesta situació i la viscuda a Catalunya després de les eleccions del 27 de setembre. Tot i així, encara no són situacions comparables, ja que a Espanya el rellotge no ha començat a comptar.

Recordem que la situació es va resoldre “a l’últim minut”. L’últim dia del termini, un diumenge, es va aconseguir investir a un nou President de la Generalitat, havent fallat Artur Mas en dues sessions d’investidura, i després d’haver estat tres mesos amb el fantasma de noves eleccions sobrevolant.

La veritat és que veig a la ciutadania catalana poc “opinadora” sobre la situació a Espanya, és com si estiguéssim encara recuperant-nos de la ressaca per la nostra situació que va acabar fa poc.

Solucions

A principis d’aquesta propera setmana acabarà la segona ronda de contactes amb el rei. És possible que torni a proposar a Rajoy com a candidat més ben posicionat per a ser investit, però aquest no donarà el pas endavant si no té més suports al sac i ben lligats.

Què passarà si Rajoy torna a declinar aquesta possibilitat i Pedro Sánchez no dóna un pas endavant?

Aquests dies he pogut llegir algunes solucions extravagants i, per què no, repassem-les:

  • El rei, davant d’aquest situació encallada, proposa directament convocar noves eleccions (però ha de fer-ho amb el consens dels partits)
  • El candidat proposat pel rei assisteix a la sessió d’investidura i allà declina la seva oferta. Almenys així faria córrer el termini dels 2 mesos
  • El rei designa a un candidat sense possibilitats (líder d’un partit o independent), i tot i no ser investit, correrien els terminis

L’anècdota: Susana Díaz, el passat juny de 2015, va ser escollida Presidenta de la Junta de Andalucía a la 4a votació d’investidura.


Per cert, aquest dimecres vaig participar al programa de ràdio La Plaza en Llamas (Ágora Sol Radio), on vam debatre sobre la situació actual de la política espanyola, especialment els moviments dels partits respecte als pactes per a investir el proper President. En aquest enllaç podeu escoltar-ho: La Plaza en Llamas #153 – 27 de enero de 2016

El discurs de l’ego

Qui hagi seguit l’actualitat de la política catalana durant els últims, posem un número aproximat, dos-tres anys, sabrà que a dia d’avui res es pot donar per fet i que pots esperar-t’ho tot.

Avui diumenge, 10 de gener, acabava el termini per posar-se d’acord a l’hora d’investir un nou President (qüestió problemàtica però previsible: Dels problemes (im)previstos en política), i si no era així, calia convocar noves eleccions que es celebrarien al març.

Doncs bé, ahir dissabte els fets van tornar a fer una volta. Se’ns va notificar que finalment sí que Junts pel Sí i la CUP havien arribat a un acord i sobre les 18h de la tarda sortia Artur Mas, president en funcions, a explicar-lo a tothom. Lo més significatiu, el nomenament a dit de Carles Puigdemont (actual alcalde de Girona i president de l’AMI, l’Associació de Municipis per la Independència) com a nou President de la Generalitat; així com unes conseqüències brutals per a la CUP.

Aquí pots veure el text íntegre d’aquest acord (clic a la fotografia i es fa més gran i llegible):

Acord JxS-CUPPerò com que aquests coses porten dies per saber-ne realment les conseqüències, en aquesta entrada únicament vull valorar el discurs que va fer ahir el Sr. Mas. No té pèrdua, és un gran retrat de qui ha estat comandant la política catalana durant tot aquest últim temps (i que, malgrat tot, ho seguirà fent).

“Des del primer dia vaig dir que jo no vull càrrecs”

Tot i no voler càrrecs, Artur Mas no ha volgut retirar-se com a candidat a President fins a l’últim dia possible.

“El Parlament investirà en la primera votació al candidat que jo proposi”

Sense vergonya, admet que el proper President serà el que ell ha decidit. En aquest cas, Carles Puigdemont, que anava 3r a la llista de Junts pel Sí per Girona.

“No es pot pujar l’Everest amb espardenyes”

Una frase inquietant.

“La CUP es compromet a que en cap cas votarà com els grups parlamentaris contraris al procés”

Comença l’escarni públic cap a la CUP. En aquest tema, sembla un pare fotent la bronca als seus fills.

“2 dels 10 diputats de la CUP s’incorporaran a Junts pel Sí”

Artur Mas s’esplaia amb els errors que suposadament ha comès la CUP, inventant un nou concepte: l’autocrítica aliena. Per contra, absència total d’autocrítica de la seva coalició, Junts pel Sí.

“A la CUP han de reconèixer els errors i les seves conseqüències. I ho faran. Això tindrà conseqüències en el grup parlamentari de la CUP. Hi haurà d’haver nous diputats”

Imagineu el poder que gasta actualment Convergència per a assolir aquesta humiliació i rendició total d’un partit com la CUP.

“El que les urnes no ens van donar s’ha corregit amb una negociació”

Sens dubte, la frase més greu i esfereïdora. Negociar és necessari, constructiu, bàsic. Però què significa “corregir”? És que creu que els ciutadans de Catalunya “voten malament”?

“Destinaré esforços a refer a fons CDC i tot el que representa, és bo pel futur del país”

Artur Mas admet obertament que s’està preparant una refundació àmplia de Convergència. Fins ara, els que ho dèiem rebíem de tot menys bones paraules.

“Després de la decisió d’avui, quedo lliure del compromís de no presentar-me després dels 18 mesos, no hi renuncio”

Mas havia promès no presentar-se més després d’aquests 18 mesos de camí cap a la independència. Però ara ja no val.

“Artur Mas no es retira de la política”

Aquesta és una de les meves preferides, perquè parla en tercera persona referint-se a ell. És mostra d’un enorme ego.

“Estic fent bé perquè estic fent el bé, i qui fa bé sempre fa el bé”

No et fiïs mai de qui parli del bé o el mal. No hi ha veritats absolutes, el bé sempre és relatiu, subjectiu i qüestionable.

“Té un component dolorós”

A partir d’aquí, fa un reportatge de la seva persona i del seu camí fins aquí. Fins i tot aludeix a la seva dona, dient que ells dos saben lo difícil que ha estat tot. Això sí, ni una paraula dels problemes urgents de la població que porten mesos en stand by.

“La meva obsessió era garantir l’estabilitat del Govern de la Generalitat”

És trist pensar que el fet de tenir oposició i altres partits que puguin qüestionar el que presentes signifiqui “inestabilitat”, i signifiqui haver d’anul·lar-ho.

“El Govern podrà fer la feina que ha de fer amb la garantia que no li tombaran les coses”

En la mateixa línia que la cita anterior. En un sistema democràtic els temes tiren endavant amb debat i qüestionament constant, no tirant pel dret i creant una majoria a porta tancada. I més quan els partits que no són Junts pel Sí i la CUP han obtingut més vots que aquests dos primers. Això no s’hauria d’oblidar per tal de no marginar a una gran part de la població.

Podeu veure la roda de premsa sencera aquí: Compareixença íntegra d’Artur Mas per explicar l’acord (09/01/16)

Per què hem hagut d’escoltar aquest tipus de discurs?

  • L’enorme personalisme i ego del protagonista
  • Resultat advers pronosticat per Convergència en unes hipotètiques eleccions al març
  • ERC hauria posat dificultats per repetir la fórmula de Junts pel Sí
  • La victòria d’En Comú Podem a les eleccions generals els hi pronosticava un augment
  • CDC està en procés de refundació i no podia, encara no, presentar-se sola

Dels problemes (im)previstos en política

Arrel de la situació actual de la política catalana, que esperem que d’aquí a uns anys ens puguem prendre amb humor i aconseguim superar la vergonya actual, se m’ha acudit fer una reflexió breu.

La reflexió gira envers l’enroc actual per investir a un nou President de la Generalitat de Catalunya (en aquest cas, Artur Mas). La última notícia, l’empat total a l’assemblea de la CUP per decidir si hi donen suport o no.

Penso que en política pots tenir, si ho simplifiquem, dos tipus de problemes:

Uns, d’imprevistos, que requereixen decisions ràpides, demanden una capacitat resolutiva brutal, “tenir cintura” que en dic jo. En aquests casos, és fàcil fer-ho malament, d’aquí que l’alçada política sigui important a l’hora d’afrontar aquest tipus de problemes.

Seria, per exemple, la posició de François Hollande (president de França) davant dels atacs terroristes a Paris. D’acord, tot i sabent per endavant l’ascens de grups terroristes i la proliferació d’atacs en altres països, un atac brutal al teu propi país et posa de sobte al punt de mira de tots els ciutadans i dirigents, que t’exigeixen una solució efectiva i, sobretot, ràpida. Després, aquesta solució, et pot agradar o no, però ha estat fruit d’una volada curta, que no ha donat marge a reflexions llargues ni estratègies a llarg termini.

Artur Mas i David Fernàndez

Ai amics, però hi ha un segon tipus de problemes en política. Són els previsibles. I en aquests és imperdonable no estar a l’alçada.

I no ho embolicaré massa, no me n’aniré ni tan sols molt enrere. Únicament me’n vaig al setembre d’aquest mateix any. El dia 11 comença la campanya per les eleccions catalanes i si mirem les coses des d’una perspectiva pro-independència, veiem que hi ha dues candidatures que sembla que la recolzen. Què faríeu si veieu que les enquestes donen una victòria (a Junts pel Sí) però possiblement sense majoria absoluta i que segurament necessitaran el recolzament de l’altra opció (CUP)? Sí, estem d’acord: PARLAR, DIALOGAR, ENTENDRE’S. Digueu-ne com vulgueu.

I què seria el més lògic fer si la CUP no para d’afirmar i prometre que MAI investirà a algú com Artur Mas, i segons el que deien, Junts pel Sí el que desitja és la independència? Fins i tot Artur Mas al novembre del 2014 va dir que no li importaria tancar la llista electoral (una de les notícies més cíniques dels últims temps). No semblaria raonable, per part de Junts pel Sí, tenir escenaris B, C i D abans de les eleccions per saber respondre-hi amb flexibilitat una vegada ens trobéssim amb un estancament?

Efectivament, no va ser així. Efectivament, seguim amb debats superflus (la investidura d’un President fallit). Efectivament, passen els dies i la gent ja no sap on amagar-se.

Finalment, unes reflexions, que com sempre, venen en forma de pregunta:

  • Quan ens plantejarem que, si hi ha problemes per investir a Mas, és per alguna cosa?
  • Per què sembla que des dels partits suposadament independentistes estan més per donar les culpes als demés que per tirar endavant el que havien promès?
  • Per què un candidat que anava al nº4 de la llista i que no va anar a cap debat ara resulta imprescindible?
  • I ERC? Per què segueix amb el joc de donar suport cec a Mas?
  • Com pot ser que persones com Raül Romeva o Oriol Junqueras no diguin prou a aquesta situació?

Resultats i interpretacions – eleccions generals 20D

El passat diumenge, 20 de desembre, va ser l’última cita a les urnes d’un any 2015 marcadament electoral.

Les enquestes preelectorals ja havien anticipat un escenari diferent a l’habitual dominat pels dos grans partits (PP i PSOE), però certament, en algunes ocasions són instruments d’influència als quals se’ls ha de donar una importància limitada.

En aquest cas, tot i que TVE i les autonòmiques es van gastar 470.000 euros en enquestes a peu d’urna, resultants en el sondeig que vam veure a les 20h, no van tenir gaire sort a l’hora d’encertar.

Hi ha tantíssim a comentar dels resultats finals, que lo més raonable és anar enumerant els punts més destacats, curiosos o sorprenents.

Resultats

Eleccions generals vots i escons

– La participació ha estat del 73,2%, superior al 71,71% del 2011. Fins ara, la participació mitjana a les eleccions generals havia estat entorn al 73,79%, la màxima a l’any 1982 (79,97%) i la mínima al 1979 (68,04%).

– El PP és el partit més votat, però és una victòria amarga. No repeteix la majoria absoluta assolida al 2011 (perd 63 escons i 3.615.163 vots) i tornar a investir a Mariano Rajoy ja no serà tan fàcil. És la victòria amb menys escons de la democràcia (123). La major, la del PSOE al 1982, amb 202 escons.

– El PSOE també perd vots, 1.443.187, segueix per darrere els populars i s’haurà d’adaptar a un sistema que ja no vol l’alternança entre PP i PSOE.

– La suma PP+PSOE (l’anomenat bipartidisme), segueix anant a la baixa. Per primera vegada, quasi no aconsegueix arribar al 50% dels vots totals (PP 28,72% + PSOE 22,01% = 50,73%).

Bipartidisme

Podemos irromp amb força i entra directe al Congrés amb 69 escons i més de 5 milions de vots. Surt molt reforçat a les regions en que es presentava amb confluència amb d’altres moviments (a Catalunya, com a En Comú Podem; a Galícia, com a En Marea; o a la Comunitat Valenciana, com a És el moment), així com també al País Basc o Madrid.

Ciudadanos, tot i entrar amb 40 escons, no aconsegueix complir les expectatives que s’havien anat escampant les últimes setmanes. S’havia estat especulant que podria acabar com a 2a força (així ho va anunciar alguna enquesta a principis de mes). Última setmana de campanya nefasta.

– La suma d’escons de PP (123) i Ciudadanos (40) és de 163, lluny de la majoria absoluta (176).

Izquierda Unida, de nou, es veu castigada pel tipus de circumscripcions del nostre sistema electoral. Les circumscripcions són les províncies, i si no tens molts vots (com PP o PSOE) o els vots concentrats en províncies puntuals (com ERC o PNV), la proporcionalitat entre vots i escons és molt minsa. D’aquí que IU amb 923.105 vots (3,67%) reculli 2 diputats, i ERC amb 599.289 vots (2,39%), 9.

La bona notícia: El Congrés comptarà amb un 40% de dones, el percentatge més alt de totes les legislatures a partir del 1977.

La curiositat: Ciudadanos no és la primera vegada que es presenta a unes eleccions generals. Al 2008 ja ho va fer, amb Albert Rivera també com a cap de llista, i únicament va assolir un 0,18% dels vots.

La dada: El partit PACMA, a favor dels drets dels animals, va aconseguir 219.181 vots (0,87%), més que Bildu, UPyD, Unió o VOX.

I a Catalunya?

Eleccions generals Catalunya

En Comú Podem (Podemos+ICV+EUiA+Equo+Barcelona en Comú) s’imposa a Catalunya, amb molta diferència de la segona opció, ERC. Aconsegueix més de 900.000 vots i serà el grup parlamentari català més gran del Congrés (12 escons).

– El dret a decidir, que semblava que ERC i Convergència havien oblidat, va ser un dels punts claus de la campanya d’En Comú Podem. La seva victòria demostra que aquesta idea agrupa a molta més gent i que és la resposta a la qüestió catalana.

– Però no només és la victòria del dret a decidir, sinó de la defensa dels drets socials, que per fi tornen a escena. La gent necessita solucions a curt i mig termini. L’allunyament del debat d’aquestes qüestions només en nom d’una causa superior encallada avui en dia, és un error.

Eleccions generals En Comú Podem

L’efecte Colau esdevé imprescindible. Participant en campanya, implicant a tothom, parlant a Madrid de la singularitat catalana, una de les artífexs de que Pablo Iglesias defensi el referèndum a Catalunya.

ERC guanya el pols a Convergència (Democràcia i Llibertat) en aquestes eleccions on van decidir no anar junts, com sí va passar a les autonòmiques de Catalunya. Menció a part mereix l’elecció dels seus candidats (Gabriel Rufián per ERC i Francesc Homs per DiL).

– El PSC segueix caient a cada cita amb les urnes que passa. 25 escons al 2008, 14 al 2011 i aquest any, 8. Tot i així, va quedar per davant en vots de Democràcia i Llibertat.

– CiU, al 2011, va aconseguir 1.015.691 vots (4,17%). Aquest vegada per separat, Democràcia i Llibertat (565.501, 15,08%) i Unió (64.726, 1,73%) es queden molt lluny dels resultats anteriors.

– Per la seva banda, la suma de Convergència i ERC, que a les autonòmiques com a Junts pel Sí va aconseguir 1.628.714 vots, aquesta vegada, si els sumem, n’aconsegueixen únicament 1.164.790. És a dir, s’han deixat quasi 500.000 vots pel camí. Calia anar de nou junts, doncs? O molts es van creure la seva declaració al Parlament sobre desconnectar d’Espanya i no van anar a votar?

La lliçó: A les autonòmiques moltes de les zones de l’anomenat “cinturó roig” (històricament votants del PSC) i algunes zones de Barcelona de gent treballadora es van tenyir del taronja de Ciutadans. Diumenge, però, van ser de color lila Podemos. Això demostra que quan les campanyes són monotemàtiques (independència sí o no), no s’ha d’esperar que els votants es situïn al contínuum esquerra-dreta. En aquesta campanya, per sort, es van ampliar els temes de debat. La teva proposta mai pot ser només una bandera.

Eleccions generals Catalunya municipis

La reflexió: L’home gran que al col·legi electoral a les passades autonòmiques em va demanar la butlleta de Convergència perquè no la trobava (eren dins de Junts pel Sí), diumenge tampoc devia saber quina agafar (ara eren Democràcia i Llibertat).

El “ara sí, no?”: Artur Mas, la nit electoral, sabent la victòria d’En Comú Podem, fent un discurs d’apropament quan setmanes abans els havia comparat amb el discurs d’Aznar i hi havien fet una guerra bruta. A més, demanant-los que a veure si era veritat que complien el seu compromís per un referèndum de Catalunya i de no investir a Rajoy. Mas, que a la vegada insta a la CUP a que trenquin el seu compromís per investir-lo a ell.

El segon adéu: Tal com va passar a les eleccions autonòmiques catalanes, Unió (UDC), amb Duran i  Lleida al capdavant, també s’acomiada del Congrés al no aconseguir ni 1 diputat.

Finalment, una reflexió: en un escenari que obliga a pactar, ràpidament diem que és ingovernable. És aquesta la política que ens mereixem?