La vida no és binària

Ahir a la nit varen coincidir en pantalla (la del televisor, concretament) dos fenòmens cridats a alterar significativament les audiències nocturnes.

  • La cadena pública, TVE, emetia el documental “OT – El Reencuentro”, que reunia als participants d’Operación Triunfo 1, entre llàgrimes i abraçades, 15 anys després de l’emissió del programa. Va aconseguir un 24,8% d’audiència, i el pots veure aquí.
  • La Sexta, per la seva banda, va oferir el documental “Astral”, del programa Salvados, que narra el viatge d’un veler de luxe reconvertit en eina de rescat, gràcies al seu propietari i a la ONG Proactiva Open Arms, i la seva lluita al Mediterrani per salvar lo més valuós: vides. Va aconseguir un 14% d’audiència, i el pots veure aquí.

OT1 - Astral

Font

Fins aquí, tot bé.

Analitzem, però, les reaccions que aquella mateixa nit es varen anar despertant a mesura que s’anaven sumant minuts a ambdues emissions.

Si no fas X, ets Y

Ja saps que si ahir no vas mirar “Astral” ets un insolidari? O, almenys, això és el que van rebre alguns dels que es van posar a comentar sobre el programa musical de TVE a Twitter, la xarxa social que es quedaria gairebé buida si s’hi eliminessin les queixes (i les fotografies de gats).

tuit1

tuit2

tuit3

tuit4

tuit5

tuit6

Per què no és lícit que algú, a les 22h de la nit d’un diumenge, vulgui recordar moments d’un programa que segurament va veure (i viure) en la seva infantesa o adolescència? És més, com s’entenen aquestes crítiques estant en una època en que molt del contingut televisiu es consumeix posteriorment a la seva emissió de forma online? És a dir, molts dels que estaven visionant la primera opció, segurament veuran la segona a través d’Internet. I no passa res.

De fet, ho confesso, no vaig veure cap de les dues opcions, i penso veure-les les dues, us poseu com us poseu.

Reflex polític

Com que tot el que passa a nivell de societat es reflecteix en política, o això diuen, estem en un moment de màxim enaltiment del binarisme. De fet, no són poques les opcions polítiques que s’han vist apartades del debat públic per no haver-se posicionat “ràpida i clarament” en un tema en voga. Posem per exemple, de forma totalment aleatòria, la preferència o no per la independència de Catalunya.

El “amb mi o contra mi”, tant recurrent en política, es basa en la composició binària dels posicionaments de cadascú. Qui no s’hi emmarqui veloçment no només s’arrisca a perdre votants, sinó també cobertura mediàtica. No acostuma a vendre el voler raonar i no deixar-se endur per opciones hermètiques. Quina merda, no?

Com vulguis aportar certa autocrítica, rebràs hòsties com a pans per ambdues bandes. S’ha de, doncs, renunciar a la lucidesa i deixar-se endur per la ceguesa? No, perquè els extrems et voldran o bé absorbir o bé destruir, però mai mai mai se’t podrà negar l’honestedat.

Incompatibilitats infundades

Els que creuen que si mires el documental d’Operación Triunfo ets un insolidari amb la causa dels refugiats, són els mateixos que sabent que m’encanta llegir, es sorprenen perquè des de sempre m’hagi agradat molt el futbol.

Ens quedarem sempre en aquesta asfixia del blanc o negre?

Podríem, per una vegada, sospitar de l’existència dels “grisos” per a, entremig d’una batalla campal entre dos extrems, dir: espera, quina part de raó pot tenir cadascú?

Anuncios

Qüestió de tacte

Recordes el primer dia que vas tenir a les mans el teu portàtil o tablet? Ai, mare meva, quina por que caigués. O ja no caure, tan sols el simple fet de deixar-lo damunt la taula amb una mica massa d’ímpetu. “Li haurà afectat el tancar-lo tan ràpid?” “Em netejaré sempre les mans abans de tocar-lo”. “Demanaré a tothom que l’usi que el tracti bé (i vigilaré que així ho facin)”.

I ara? El tractes igual? Segurament ja l’agafes amb una despreocupació absoluta. Fins i tot l’has utilitzat moltes vegades mentre menjaves. Ja fa un temps que el tens i… el respecte inicial, siguem sincers, ja quasi no hi és.

Anem més enrere. Recordes els primers dies de curs a l’escola? Feia un cert respecte obrir els llibres nous, no volies que es quedés la portada massa oberta. Les gomes d’esborrar feia pena embrutar-les i se les tractava amb un carinyo… que sovint només era passatger.

I com estaven els llibres al juny? Encara que fossis cuidadosa, de les arrugues i desmanecs no se’n salvava cap. Segurament algun dibuix coronava alguna pàgina, i ja ni tan sols te n’adonaves de que la portada ja no quedava recta al tancar el llibre. La goma d’esborrar? Fa temps que va caure al terra de la classe i mai vas aconseguir trobar-la.

Tornem endavant i et pregunto: recordes el dia en que et vas comprar el mòbil? Un element nou que sostindries moltes vegades en unes mans encara no acostumades a ell i, per tant, unes mans que el tractaven amb la major cura que podien. Confessa, potser fins i tot vas tardar alguns dies abans d’enretirar el plàstic protector de la pantalla, per a que ni una mota de pols gosés tocar allò tan preciat per tu.

I ara? Fins i tot jugues a fer-lo rodolar damunt la taula. O a llençar-lo a l’aire i agafar-lo, amb el perill que això comporta. I cada vegada més la gent es canvia el mòbil cada dos per tres…

Potser et preguntaràs: tot això a què ve?

No tracteu a les persones com als objectes, si us plau.

Decàleg de les oportunitats possibles

Sóc de la generació que va entrar a la Universitat (2009) paral·lelament a l’esclat de la crisi (2008), que amb els anys s’ha demostrat que no era tan sols econòmica, sinó també política, institucional i de valors. De fet, s’ha demostrat que no era tan sols una crisi. Una guerra, com diu Almudena Grandes; una estafa, com a mínim.

Una generació que posteriorment ha rebut noms com la generació perduda, o la que viuria pitjor que els seus avis. La generació preparada, que s’hauria de menjar amb patates els seus títols i la seva formació, la que hauria de conformar-se amb tenir una mini-feina, un “anartirant”, i que hauria d’anar donant les gràcies per almenys tenir això i no haver de canviar de país.

Ara que porto un mes en una nova feina vull fer unes reflexions que crec necessàries. Serveixi això també com a humil full de ruta per si algun dia em torno a perdre. Serveixi això per a tu també, lector/a, si mínimament et pot ajudar a no perdre’t.

touch

Decàleg de les oportunitats possibles

  1. La situació externa és MOLT xunga, ho saps i, de fet, tothom s’assegura de dir-t’ho, no fos cas que se t’oblidés durant algun segon. Però es segueixen necessitant mans i enginy per tota la feina que hi ha. No defalleixis en trobar el teu lloc.
  2. No et rendeixis, i ASPIRA sempre al que et mereixes. És un dels punts més claus: aspira. Tu saps millor que ningú com t’has esforçat fins ara i què és, per tant, el que et mereixes. No permetis que res s’emporti per davant allò que durant anys has construït.
  3. ACCEPTA que tindràs baixades d’ànim, ganes de tirar la tovallola. O de canviar de rumb i deixar de somiar. Accepta-ho i plora un dia sencer si fa falta, dóna’t el temps que necessitis. Però l’endemà torna-hi. Si no et deixen somiar, no els deixis dormir.
  4. Hi ha gent molt filladeputa, però el món segueix gràcies a que hi ha persones meravelloses que ho compensen i que et donen OPORTUNITATS. La meva teoria dels constructors vs. destructors. Intenta descobrir als primers, aprèn-ne i no els fallis. Seràs un d’ells.
  5. Tot acaba SERVINT per alguna cosa. És una de les grans creences que he après de la meva mare. Un petit curs allà, un petit coneixement sobre allò, una petita conversa aquí. Els punts es connectaran en algun moment i servirà, creu-me, res serà en va.
  6. Segurament passaràs una època en que faràs pràctiques sense remuneració, treballaràs però no et podràs pagar ni un lloguer o mil altres possibilitats d’ESCLAVATGE modern. Treu-ne alguna cosa, d’aquests llocs, emporta’t un guany i utilitza’l més tard al teu favor.
  7. Intenta autoconèixer-te. No cal que miris conferències de xarlatans americans, si no vols. Fan molta rabieta, alguns. Però busca la manera que a TU et serveixi per tal de saber com ets, què vols, amb què et sents còmode, quin tipus de vida et faria feliç.
  8. Fes que les coses passin. Rodeja’t de situacions que facin olor a aquest estil de vida que desitges. Si t’agrada un sector, opina sobre ell en algun canal online o offline, intenta conèixer gent que hi sigui dins, assisteix a actes referenciats, MOSTRA que t’interessa.
  9. Quan en tinguis, d’oportunitats, i aquestes realment et motivin, no dubtis i agafa-les FORT, fes-te’n mereixedor/a cada dia. Intenta que perduri aquesta noble sensació i, si us plau, assegura’t de que no hagis perdut els teus valors pel camí.
  10. Quan per fi aconsegueixis allò que t’ompli, digues alt i clar:

El que sembla impossible només tarda una mica més

Bali

Fa un mes vas marxar a Bali.

I no sabia com portaria, això de que estiguessis a l’altra punta del món.

Posar a prova la presumpta dependència física, saber que no seríem a l’abast ni tan sols amb un cop de tren, parlar sense tocar-te, pensar-te sense veure’t.

Descobrir que no patim l’ansietat de la desconfiança, el patir pel no saber, l’obsessió pel què farà.

Aprendre sobre què boniques són les teves ales desplegades. Tant com saber que també t’agrada veure desplegar les meves. Perquè sé que tu també m’esperaràs si algun dia marxo.

Fa un mes vas marxar a Bali.

I aquell fil invisible que diuen que existeix, ha esdevingut cert. Omnipresent, una espècie d’energia constant que ens unia tot i la geografia.

(d’acord, la que parla d’energia i tot això ets tu, ja ho deixo).

Fil vermell

I sé que necessitaves un viatge així. Altres cultures, modes de vida. També contemplar la pobresa i la seva dignitat. Fotografiar tortugues marines, endinsar-te al mar i veure colors que mai associaries als peixos.

El viatge et fa ser purament tu, i t’admiro tant com t’estimo.

Fa un mes vas marxar a Bali.

I no t’ho negaré, alguna abraçada m’ha faltat, alguna confidència he callat. Per moltes noves tecnologies que treguin, l’amor segueix reclamant el físic.

No tinc comptades les vegades que m’has aparegut en somnis. Fins i tot un dia lluitàvem contra un personatge de Lost, la sèrie que hem d’acabar de veure ara quan tornis.

I què llargs són els més de 12.000km de distància, i què estranyes les 6 hores de diferència.

Dir-te bon profit pel sopar mentre acabo de dinar, desitjar-te bona nit quan em queda tota la tarda per endavant.

Fa un mes vas marxar a Bali.

I avui arribes a l’aeroport.

I sé, perquè ho sé, que somriuràs al veure’m. Que em faràs una abraçada tan forta com la que més recordem (la del primer dia).

I seguirem dient “bali” enlloc de “vale”, i ballarem com l’Snoopy quan és feliç, i et repetiré bromes per enèsima vegada (perquè l’humor s’ha d’amortitzar).

Fa un mes vas marxar a Bali.

I és com si no haguessis marxat mai.

Endavant!

Era qüestió de temps que aquest blog comencés a caminar. Sempre m’ha agradat escriure (aquest procés reflexiu que t’ordena per dins) i, sens dubte, interessar-me per l’actualitat política i la potència dels mitjans digitals encara ha accentuat més la necessitat de posar en marxa aquest raconet, Vespre.

“L’única alegria al món és començar. És preciós viure perquè viure és començar, sempre, a cada instant” (Cesare Pavese)

Sí, aquesta és un altra primera entrada d’algú que comença un blog.

M’he oblidat de dir-te qui sóc, i ho pots veure aquí. Hi llegiràs que, efectivament, els 140 caràcters que permet Twitter no em deixen dir tot el que voldria, i sempre està bé tenir un espai on poder desenvolupar una mica més el que una pensa.

Serà bo de veure com evoluciona tot això. Ara per ara, estic en contra de la pràctica de convertir-te en un robot quan estàs a la xarxa. És a dir, només tractar una temàtica i ni tan sols posar-hi la teva personalitat. És per això que aquest blog és totalment personal.

El món digital ja no és un món a part, sinó que és una part més. I com a tota la resta de parts de la vida, es parla de tot i es sent, es sent moltíssim. Aquí trobaràs, doncs, el que penso i el que sento.

Si t’hi vols passar de tant en tant, seràs molt benvingut/da 🙂