Archivo de la etiqueta: 27S

Un problema anomenat Artur Mas

Publicado el por

El seu nom surt a tots els debats polítics actuals, la seva investidura com a President es convertirà en la primera complicació per tirar endavant el programa de la candidatura independentista, va intentar amagar-se durant la campanya però els adversaris l’anomenaven de forma recurrent:

Artur Mas, l’home que buscava sortir als llibres d’Història. Però a quin preu?

Artur MasFont: The Guardian

Època Pujol

Estàndard de poca regeneració democràtica, Artur Mas és diputat al Parlament des de 1995, després de tenir diversos càrrecs a la Generalitat i a l’Ajuntament de Barcelona. Des del primer any com a diputat, el President Pujol l’incorpora al Govern, sent conseller de Política Territorial i Obres Públiques (de 1995 a 1997) i conseller d’Economia i Finances (de 1997 a 2001).

Al 2001 el situen com a successor clar de Jordi Pujol (qui va governar Catalunya 23 anys, des del 1980 fins al 2003), a l’anomenar-lo conseller en cap de la Generalitat (càrrec que havia estat abolit al 1714 i que Pujol recuperà per promocionar a Mas com el seu successor).

Conseller en capFont: zoomnews.es

Tot i aquests càrrecs de confiança i el seu nomenament com a «fill polític» de Jordi Pujol, quan al 2014 esclata el cas de corrupció, frau fiscal i negocis fraudulents de la família Pujol, Artur Mas se’n distancia, dient coses com que «el que va confessar no té res a veure amb CDC ni amb CiU«.

Però enlloc de fer net, quan al juliol es vota al Parlament reprovar a Jordi Pujol (condemnar un acte com a dolent), CiU és l’únic partit que hi vota en contra. És més, a les conclusions del partit referents a la comissió de frau fiscal on s’interroga a Pujol, ni s’esmenta ni es condemna el seu comportament. Oportunitat perduda d’Artur Mas per desmarcar-se’n d’una vegada per totes.

Dues legislatures a l’oposició

Arriba el 2002, i Mas es proclama candidat de CiU per ser President de la Generalitat. A les dues següents eleccions (2003 i 2006) es converteix en cap de l’oposició.

Tot i que al 2003 CiU aconsegueix per primera vegada ser la força més votada, la unió de PSC, ERC i ICV-EUiA els hi serveix per formar Govern i investir a Pasqual Maragall com a President.

Artur Mas serà a l’oposició en els propers 7 anys. Per a CiU, aquells anys seran considerats una «travessia pel desert».

Dues legislatures inacabades

A les eleccions del 2010, CiU obté 62 escons (els mateixos que va aconseguir Junts pel Sí el passat 27S) i forma Govern. Artur Mas, per fi, seria investit President de la Generalitat. Es complia allò que a la tercera va la vençuda.

Forma un equip que ell mateix autoanomena «el Govern dels millors». Les conseqüències de la seva ideologia aplicada a les polítiques que es van dur a terme en aquestes dues legislatures no tenen lloc en aquesta entrada dedicada únicament a la seva figura. Només dir que es converteix en un dels retalladors europeus destacats.

Govern dels millorsFont: aravalles.cat

Tampoc cal que recordi la quantitat de mobilitzacions viscudes durant aquests anys, especialment les que clamaven a favor d’una educació pública de qualitat o contra les retallades i les privatitzacions en sanitat. Aquest moviment Mas no el va fer seu, n’hi havia un de molt més rentable.

L’oportunitat independentista

Al 2002, Artur Mas deixava constància en un llibre que «el concepto de independencia lo veo anticuado y un poco oxidado». Però no ens alarmem, crec sincerament que les persones evolucionem, i en consonància, també els nostres ideals.

Al 2006, es produeix la famosa reunió entre Zapatero (llavors President del Govern espanyol) i Mas, per arribar a un acord sobre l’Estatut de Catalunya i rebaixar-ne les aspiracions.

Al 2009-2010, CiU es posicionava envers les consultes independentistes que es van anar fent als municipis catalans. Josep Maria Pelegrí (Unió) afirmava que «Unió i CiU no han estat mai independentistes» i Mas deia que «CiU acompanyarà les consultes que es convoquin, tot i que no les impulsarà«.

A partir d’aquest any, les manifestacions pro-independència comencen a ser massives. Són un crit popular, legítim, impulsiu, mereixedor d’atenció.

Encara al 2011, Artur Mas encara no havia abraçat la causa que el tornaria a impulsar cap amunt. Una anècdota brillant és la del juliol d’aquell any:

Ann-Marie SlaughterFont

L’any 2012 és definitiu. I m’agrada molt aquest punt de vista sobre com un líder i el seu partit es poden convertir d’aquesta manera de la nit al dia. Tot és qüestionable, aquest només és un punt de vista de tants que en pot haver, però crec que val la pena llegir-lo:

15MFont

Aquell mateix any 2012 Mas convoca eleccions anticipades, esperant aprofitar electoralment l’embranzida popular. El resultat és un fracàs en el que CiU perd 12 diputats.

La voluntat d'un pobleCartell electoral de les eleccions del 2012

Hi ha quelcom més destacable encara: ERC dobla els diputats del 2010 i Oriol Junqueras es perfila clarament com un futurible President de la Generalitat.

La simbologia és important, i el 27 de setembre de 2014 Artur Mas signa el decret de convocatòria de la consulta independentista del 9N. El Govern espanyol el recorre i el TC el suspèn. Finalment, Mas opta per una alternativa amb menys garanties. El proper 15 d’octubre, ell, Joana Ortega i Irene Rigau han estat citats per un jutge a declarar per delictes de desobediència, prevaricació, malversació de fons públics i usurpació de funcions.

La corrupCIU de mar de fons

Suposo que tampoc hem de deixar de banda que Mas representa un partit que, d’entre d’altres, acumula els següents casos: 15 seus embargades i el ‘cas Palau’, la investigació pel cobrament de comissions il·legals del 3%, donacions sospitoses a les seves fundacions, etc.

Junts pel Sí: una confecció a mida

M’agradaria estendre’m en una altra entrada sobre el procés de creació de la marca de Junts pel Sí. Aquí únicament m’agradaria destacar un parell de coses. Per començar, aquesta frase dita pel mateix David Fernàndez (diputat de la CUP), que escenifica perfectament el «o jo o res» de Mas:

David FernándezFont

Efectivament, es va parlar de crear una llista pro-independència sense partits, sense ideologies o sense polítics en actiu. Això últim va posar en alerta a Convergència. Sort que Josep Rull, ràpidament, va sortir a fer una altra pirueta històrica en l’esdevenir de la política catalana actual:

Josep RullFont

Artur Mas, diputat des de fa 20 anys al Parlament i President les darreres dues legislatures, venent-se com a polític no en actiu. Començàvem a veure les tàctiques per salvar el seu cap.

En campanya pel 27S

Establerta la candidatura de Junts pel Sí (CDC, ERC i altres organitzacions pro-independència), es decideix posar com a cap de llista a Raül Romeva (ex-ICV) i col·locar a Artur Mas en una humil quarta posició, però sense perdre la condició de ser candidat a President. Seria una de les qüestions més penoses que hem vist en aquests últims anys: no ser cap de llista per evitar anar a debats i retre comptes sobre les seves dues legislatures inacabades.

Algun dels posicionaments dels líders dels partits durant la campanya respecte a la seva figura:

Inés Arrimadas (C’s): «Artur Mas pasará a la historia por ser el presidente que más ha gastado en cosas innecesarias mientras se ha olvidado de los catalanes» (14 de setembre).

Miquel Iceta (PSC): «Es una estafa democrática que Artur Mas vaya de número cuatro en la candidatura independentista de Junts pel Sí«. «Si no le querían de número uno, ¿por qué quieren que siga siendo presidente? Así se ahorra debates sobre su gestión pasada, su proyecto de futuro y los casos de corrupción que afectan a su partido. Es indecente» (El País, 17 de setembre).

Lluís Rabell (CSQEP): «Raül Romeva es una tapadera de Artur Mas» (15 de setembre). «Junts pel Sí lleva un paquete sorpresa camuflado que se llama Artur Mas» (23 de setembre).

Xavier García Albiol (PPC): «Es un dirigente que se ha tirado tres años intentando tapar sus carencias al frente del Govern«. «El mejor favor que podría hacer Artur Mas a Cataluña es marcharse» (12 de setembre). «Pido a Mas que salga de su escondite, del lugar donde lo han puesto para no tener que dar explicaciones de la corrupción de su partido ni de la mala gestión al frente de la Generalitat» (18 de setembre).

Antonio Baños (CUP): «Ningú lidera la revolució; Mas creu que liderarà el procés«. «No seria ‘indepe’ si cregués que l’única cosa que provocarà el procés és que Mas tingui un tercer mandat» (17 de setembre).

Però si em pregunteu què va ser lo pitjor de tot plegat durant la campanya, ho tinc clar:

4 agostSens dubte, la negació d’un dret bàsic de la ciutadania, que és retre comptes del que ha estat fent aquell qui l’ha governat.

Hi haurà tercera investidura?

I arribem al punt actual de la història, el moment en que s’han produït eleccions, Junts pel Sí ha guanyat (62 diputats) però no amb majoria absoluta. Per investir un President es necessita majoria absoluta (68 diputats) o esperar-te a una segona votació on ja únicament es necessita majoria simple, és a dir, més vots a favor que en contra. Actualment, Junts pel Sí en té 62 i tota la resta en sumen 63. Necessiten la col·laboració d’algun altre partit.

Totes les mirades estan posades en la CUP, l’altra candidatura pro-independència que va obtenir 10 diputats. «No votarem a Artur Mas com a President», ha dit nombroses vegades Antonio Baños i d’altres persones del partit, tant durant la campanya electoral com aquests dies posteriors a les eleccions.

No ho tindrà pas fàcil la CUP el mantenir-se coherent en aquesta disjuntiva. La maquinària mediàtica ja va començar a rodar, a Twitter el hashtag #pressingCUP escenificava a la perfecció aquesta pressió que patiran.

«Seria un problema que Mas no fos president, probablement ens aboquem a eleccions però crec que no passarà per responsabilitat de JxS i la CUP» diu, per exemple, Jordi Sánchez (president ANC) a L’oracle ahir mateix, dia 7 d’octubre.

Un procés anomenat tantes vegades com «de la gent», alguns ara el veuen perillar únicament perquè Artur Mas no és una persona de consens. Aquests dies, per tal de maquillar l’assumpte, hem vist com des de la CUP es proposaven opcions com crear una presidència coral, una presidència rotativa o una presidència simbòlica.

En definitiva, aquestes són algunes pinzellades de la història d’algú que, allunyat de les necessitats reals de la majoria de les persones a les quals pretén governar, i rodejat d’un equip d’assessors fantàstic, ha aconseguit canviar la seva concepció pública, netejar la seva imatge i fer oblidar a la gent el seu dret a criticar els seus anys com a governant. Una jugada mestra que encara no ha acabat.

Resultats, sensacions i anècdotes – eleccions 27S

Publicado el por

I per fi ha arribat el 28 de setembre, aquell dia que ens qüestionàvem tant.

Ahir van ser les eleccions al Parlament de Catalunya, unes eleccions considerades plebiscitàries per decidir sobre independència SÍ-NO. La jornada, com no podia ser d’una altra manera, va ser molt intensa. Els darrers minuts abans de tancar els col·legis electorals s’obrien tots els escenaris possibles, els simpatitzants s’apropaven a la seu de celebració de cada partit i els periodistes ocupaven les taules de debat.

Árbitro la horaToquen les 8 del vespre i TV3 publica el seu habitual sondeig (de les enquestes a peu d’urna) on ja s’intuïa l’enorme divisió entre els votants del Sí i el No. Aquí ja van començar les anàlisis i conclusions precipitades. Ho reconec, no m’agrada que es debati dels resultats quan encara no s’havia obert ni un sol sobre de vot.

Per sort, l’escrutini va començar i les suposicions van deixar pas als resultats…

RESULTATS I CONCLUSIONS

ResultatsPots veure els resultats per província, comarca i ciutat/poble aquí

La bona notícia: El 77,44% de participació total. 9,68 punts més que la del 2012, que ja va ser especialment alta. Les cues als col·legis electorals van ser tendència.

  • El plebiscit: la trampa dels vots o escons

Unes eleccions considerades plebiscitàries en que l’objectiu central és comptar independentistes (per dir-ho de manera simple), ha de fixar-se en el número de vots (un vot, una persona) o en el número d’escons al Parlament (distorsionats per la llei electoral)?

Personalment, res més democràtic i dotador de legitimitat que superar el 50% dels vots per tirar endavant quelcom tan seriós com el procés d’independència d’un país. És més, 50% encara em semblaria poc. Repeteixo, això en el cas que llegim les eleccions com a plebiscitàries, tal i com el Govern català ens ha estat venent tot aquest temps.

Finalment, els resultats del 27S van donar majoria absoluta d’escons a les dues llistes independentistes (Junts pel Sí i la CUP), però no de vots, ja que es van quedar en 47,74%.

L’error: No deixar les regles del joc clares. Durant la campanya, Junts pel Sí no es va mullar sobre aquest debat de vots vs. escons. La CUP, en canvi, va deixar clar que el que legitimava era una majoria absoluta en vots (per fer una declaració unilateral d’independència, en el seu cas). S’han de deixar les regles del joc clares abans de «jugar». És a dir, establir clarament: si aconseguim X percentatge de vots, tirarem endavant X qüestió.

  • La força i abast de l’independentisme

És una obvietat dir que el suport a la independència de Catalunya ha augmentat en aquests darrers anys. Després de les eleccions d’ahir, al Parlament hi haurà una majoria absoluta de diputats (72, sumant Junts pel Sí i CUP) que aposten per aquesta via, un fet que no s’ha de menystenir en cap moment.

A mode de comparació:

Comparació 9N(incís: al procés participatiu del 9N van poder votar els majors de 16 anys, a diferència de les eleccions ordinàries que és a partir dels 18)

  • Junts pel Sí, menys que CiU i ERC per separat

La paradoxa més curiosa d’aquestes eleccions és adonar-se que a totes les eleccions autonòmiques des de 1984 CiU i ERC sempre havien sumat majoria absoluta d’escons (que és a partir de 68). I una vegada s’han unit en la coalició de Junts pel Sí, això no s’ha repetit (s’han quedat en 62).

CiU+ERCNo vull fer una anàlisi simplista d’això, per tant, caldria matisar unes quantes coses:

  1. Fins ara, Convergència no s’havia posicionat a favor de la independència en el seu programa. Per tant, assumim una fuga dels seus votants cap a partits no independentistes.
  2. La separació d’Unió, que a les eleccions anteriors havia sumat amb Convergència. Tot i que resulta difícil saber quin pes tenia en relació als votants.
  3. Per altra banda, no hem d’oblidar que a Junts pel Sí s’hi han sumat altres organitzacions i independents, tals com ANC, Òmnium Cultural, Demòcrates de Catalunya, Súmate, MES, entre d’altres; la qual cosa podria compensar la pèrdua dels dos punts anteriors.

L’anècdota: Al col·legi electoral on em tocava votar, un home gran em va preguntar per la papereta de Convergència. Li vaig explicar que era a la candidatura de Junts pel Sí, on hi havia Convergència i Esquerra. «Convergència, Convergència», em va insistir de nou.

  • Per què va augmentar tant Ciutadans?

Durant la nit electoral i el dia d’avui he llegit opinions de tot tipus sobre el fet que ahir Ciutadans aconseguís triplicar els seus escons i es posicionés com a primera força a l’oposició. Entre aquestes opinions, algunes preocupades perquè zones de «gent obrera» optessin per aquest partit i no un altre.

CiutadansLa meva opinió al respecte és clara: quan en una campanya electoral bases el discurs i, al cap i a la fi, tota la campanya, en discursos identitaris, nacionalistes, d’independència sí o no, etc. no t’ha de sorprendre que forces que també tenen la seva posició respecte al tema però contràries a la teva, pugin. I que ho facin amb molta força.

  • El PSC baixa però salva els mobles

No ho tenia fàcil el PSC. Però crec que va complir-se una sensació que tenia: als darrers dies de campanya va anar recollint vots. Això sí, tot i que la baixada no va ser tan pronunciada com al principi es podia preveure, el partit va treure els pitjors resultats de la seva història.

PSCTot i que segueix la tendència de pèrdua d’escons al Parlament, cal dir que únicament han perdut 2.498 vots respecte al 2012.

  • Catalunya Sí que es Pot, la dificultat de les esquerres transformadores

Finalment, l'»efecte Podemos» sumat a ICV no va resultar prou fort per superar els escons que tenia aquesta formació en solitari. Per desgràcia, el moviment de canvi viscut a Catalunya no va associat específicament amb l’esquerra.

ICVEl boom de Podemos a Espanya, a Catalunya no ha tingut resposta. Aquí s’han canalitzat les ganes de canvi amb temes nacionals, com la independència (tot i que haurem de veure els resultats de les eleccions generals). On és el moviment 15M a Catalunya?

Ahir Lluís Rabell (cap de llista de CSQEP), va fer una de les aparicions més honestes dels candidats. Va reconèixer que desitjaven haver entrat amb més força, però que no va poder ser per la polarització del debat i la marginació dels temes socials. Tot i així, cada vot compta per portar feina amb la mà esquerra al Parlament.

  • Davallada clara d’un PP que enfronta i no afronta

El Partit Popular venia de fer els millors resultats de la seva història a Catalunya. Tot i tenir una posició clara envers el tema central de la campanya (NO a la independència), va acabar patint l’immobilisme que es desprenia dels seus posicionaments.

PPEl principal beneficiat d’aquesta davallada va ser Ciutadans (tot i que els vots no només els hi venen d’ex votants del PP).

Xavier García Albiol va reconèixer els resultats insatisfactoris, però tindrà molt difícil la recuperació. El seu tancament a l’hora d’aportar solucions als problemes, conjuntament amb el Govern central, rebrà més càstigs que alegries.

  • La CUP serà decisiva i pressionada

Es venia olorant des de feia uns dies que la CUP podia recollir una bona colla d’escons en aquestes eleccions. Persones independentistes d’esquerres que es negaven a donar suport a una llista on hi hagués Artur Mas i altres persones d’ideologia neoliberal, persones properes a CSQEP però que finalment es decidien per una proposta més rupturista a nivell nacional… Tot això, va fer triplicar els escons a aquesta formació.

CUPI a partir d’ara, què? La CUP esdevé decisiva per a que Junts pel Sí pugui tirar endavant el seu full de ruta. No crec que sigui un camí lineal i fàcil, la CUP rebrà pressions, haurà de consolidar i defensar moltes postures.

Per començar, tenim damunt de la taula la investidura del proper President. La CUP ja ha afirmat categòricament que ni votaran a favor ni s’abstindran per investir a Artur Mas. És a dir, no facilitaran la investidura d’un President responsable de retallades, retrocés en aspectes socials i responsable d’un partit amb casos de corrupció.

  • Les reaccions a Madrid: Sánchez i Iglesias; Rajoy desaparegut

Mariano Rajoy, President del Govern d’Espanya, no va comparèixer ahir a la nit per valorar els resultats, deixant-ho per avui dia 28.

Cap a les 23h apareixia Pedro Sánchez (Secretari general del PSOE), amb un discurs clar: «Catalunya está fracturada», «hay que coser las heridas que se han producido estos años».

Pablo Iglesias (Secretari general de Podemos) parlaria una mitja hora després, afirmant: «Catalunya necesita un Presidente que les escuche y yo quiero ser ese Presidente», «no quiero que Catalunya se vaya de España, pero eso lo tienen que elegir los catalanes y catalanas».

  • Conclusions

Crec que allò que menys desitjo després d’una votació és que el resultat no sigui fàcil de llegir i traslladar a la ciutadania. Avui tots estem veient que cadascú fa la seva lectura, i estem en un moment en que necessitem claredat i solucions.

Ahir a la nit me’n vaig anar a dormir amb una sensació de que tot seguiria igual. Ni es pot parlar de fracàs total de les opcions independentistes (han arrasat en moltes ciutats, mobilització brutal, majoria absoluta en escons), però tampoc han aconseguit un mandat democràtic inequívoc per tirar endavant quelcom tan seriós (no han arribat ni al 50% dels vots). I els catalans estem cansats del dia de la marmota.

L’independentisme no va aconseguir una força indiscutible (un % de vots clar, si es considera un plebiscit) per legitimar el que vol fer, tot i que els defensors del status quo tampoc van exhibir arguments per solucionar aquest crit.

ConclusióUna divisió tan clara de la societat només té un camí: diàleg.

Queda sumar els vots de l’exterior, que poden donar un escó més a Junts pel Sí. Si no fos així i es quedessin amb 62, tindran problemes per investir a Mas com a President.

A partir d’ara, jo només demano una cosa: menys èpica i més feina.

L’adéu: Unió, l’ex-soci de Convergència, no va aconseguir entrar al Parlament tot i els més de 100.000 vots rebuts.

El tòpic: Començar l’anàlisi dels resultats tot dient «avui ha estat la festa de la democràcia». Segueix repetint-se tant per part de periodistes com de líders polítics.

La menció especial: El PACMA (Partit Animalista Contra el Maltractament Animal) va aconseguir 29.785 vots a les eleccions d’ahir. Des d’aquí, un petit reconeixement a la seva imprescindible tasca per defensar els drets dels animals.

Totes a votar!

Publicado el por

Avui, des de les 9 del matí fins a les 8 del vespre, els col·legis electorals obren les seves portes per a que els ciutadans decidim en qui confiem en aquestes eleccions al Parlament de Catalunya.

És la tercera vegada en cinc anys. És la XI Legislatura del Parlament.

VotarFont: Student Government Association

La campanya ha estat intensa, hi ha hagut enfrontaments, ridículs clamorosos, molt de simplisme. També hi ha hagut arguments sensats, molta feina feta, nous descobriments. Tot això per part de tots.

Odio la concepció de «dos bàndols», ho he de confessar. No m’hi sento còmoda, perquè sé que no és la realitat. Sovint, és impossible aquest reduccionisme, aquest blanc o negre. I matisar no ens ha de fer por.

El fet d’haver fet la carrera de Ciència Política fa que, sovint, els del teu voltant et confiïn els seus dubtes en aquest tema. Algunes de les preguntes que m’han fet aquests dies són:

  • A qui s’ha de votar?
  • Per votar independència he de votar a aquests que no m’agraden?
  • Catalunya Sí que es Pot és el mateix que Junts pel Sí?
  • etc.

Jo em sento incòmoda. No diré mai a ningú què ha de votar. Sí que donaré facilitats per a que s’informin, sí que puc dir quin partit s’apropa més a les seves prioritats (si me les confien). Pero no diré a ningú mai què ha de votar.

Hem de fomentar l’autocrítica i el pensament per un mateix. El teu fill pot no votar el mateix que tu, la teva àvia pot tenir uns ideals radicalment diferents als teus. O a l’inrevés, pot ser que coincidiu.

Sempre i quan les seves informacions no es basin en mentides, deixeu que la gent s’expressi. La diversitat d’opinions és riquesa.

Tampoc suporto el «hooliganisme» en política. Deixa’m que et digui una cosa, és impossible que algú estigui 100% d’acord amb un partit. Exactament d’acord amb tot. Impossible. Coneixes algú amb qui coincideixis al 100% en tot? Jo tampoc.

Penso que és més raonable el fet que estiguis d’acord amb un partit, per exemple, al 80%, amb un altre al 50%, i fins i tot amb el més allunyat de tu, un 5%. I no ens ha de fer cosa acceptar-ho, reconèixer-ho, o fer autocrítica del partit al qual votem. És més, és necessari, és la única manera de sumar forces de veritat per a que en un futur no hi hagi tanta «guerra de bàndols».

I per últim, un partit que guanya no és automàticament el «millor», el valor no es mesura en escons, sinó en fets i en esforç.

Jo només us dono un consell:

POSEU EL VOT DINS DE L’URNA, QUE A FORA NO COMPTA

Recull de reflexió 2.0 #27S

Publicado el por

Reflexionar, considerar de nou alguna cosa, i fer-ho detingudament.

Avui, dia anterior a unes eleccions, sento l’obligació de preguntar-me: té sentit conservar aquest «dia de reflexió»?

Pujo l’aposta: Amb l’ús de les xarxes socials, amb les quals vivim inundats de missatges, segueix sent lògic pensar que la ciutadania es pot aïllar del missatge polític?

 

El Pensador

Font: webadictos.com

I ja no dic res sobre els cartells electorals que segueixen penjats a totes les faroles, ni sobre els que ja han votat per correu, ni sobre el fet que els partits polítics estan compartint avui les fotografies dels actes de fi de campanya d’ahir a la nit.

Però… Tal i com diu la dita: Ja que som al ball, ballem. Aquí va un recull dels millors tuits sobre què fan els/les catalans/es el dia de reflexió i com ho expliquen a través de Twitter:

  • Hi ha qui s’ho pren molt seriosament:

1516

  • Crítiques a la inutilitat d’aquest dia:

1913

10

  • Organitzacions/publicacions aprofiten per oferir algun pla alternatiu:

1723

  • L’humor, que no ens falti mai l’humor:

1418215

  • Hi ha qui sí que aprofita el dia per qüestionar-se coses:

36

11

  • L’exageració també hi té lloc en aquest dia:

2

  • Un recordatori de les eleccions del Barça del passat juliol:

4

  • I finalment, reflexions… multitemàtiques:

120

Les dades que has de saber #27S

Publicado el por

Qui ho diria! Ja som a l’últim dia de campanya electoral (per fi, dirà més d’un/a). Han estat dies intensos, i ja quasi només queda que els ciutadans s’expressin.

Com afrontar les eleccions de diumenge i els possibles resultats? He recollit algunes dades que poden ser d’utilitat:

Dades bàsiques

Repartiment d’escons: La llei electoral marca que per a que un partit entri en el repartiment d’escons ha d’aconseguir almenys un 3% dels vots totals.

Majoria absoluta: Es situa als 68 escons (dels 135 totals).

Províncies: Per tal de garantir que hi hagi representació a les 4 províncies catalanes, dels 135 diputats totals se n’escullen 85 a Barcelona, 18 a Tarragona, 17 a Girona i 15 a Lleida.

Circumscripció electoral: És la divisió del territori per tal de repartir escons en unes eleccions. A Catalunya, les circumscripcions són les províncies.

President de la Generalitat: Els electors diumenge escollim una llista electoral d’un partit, d’on surten els diputats al Parlament de Catalunya. L’elecció del President és posterior i no la realitzen els ciutadans, l’escullen els diputats escollits al Parlament.

Eleccions plebiscitàries: Es tracta d’unes eleccions en que s’escull sobre un tema polític concret, només hi ha un tema central (en aquest cas, la independència), i tots els partits s’han de posicionar segons si estan d’acord o estan en contra. Les eleccions del diumenge 27 són considerades plebiscitàries, tot i que legalment es fan amb el mateix procediment que unes habituals eleccions al Parlament, ja que d’elles en sortiran uns diputats que escolliran un President.

Procés participatiu del 9N

Sens dubte, la consulta que es va realitzar el passat 9 de novembre de 2014 ens aporta unes dades molt interessants en aquestes eleccions. La pregunta va ser doble: 1) Vol que Catalunya esdevingui un Estat? 2) En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?

9NEls vots totals a favor del Sí-Sí són interessants per comparar-les amb els resultats de diumenge de les llistes pro-independència (Junts pel Sí i la CUP). Veurem d’aquesta manera si la gent que va sortir a votar a favor el 9N ara ha dirigit el seu vot cap a aquestes candidatures.

Participació

Tot i que en un món ideal la ciutadania amb dret a vot acudiria en massa a les urnes, la realitat és que a les últimes 4 eleccions al Parlament la mitjana de participació ha estat del 61%.

ParticipacióÉs notori que a les darreres eleccions del 2012 el percentatge de participació va augmentar significativament. Les eleccions del diumenge compliran les expectatives d’unes eleccions considerades com a transcendentals?

Aspiracions de Junts pel Sí: més que CiU+ERC?

La llista de Junts pel Sí inclou els partits de Convergència (CDC) i Esquerra Republicana (ERC), a més d’altres entitats pro-independència. Tot i que s’ha de recordar que la llista va ser creada i dirigida per CDC.

La idea d’unir-se i sumar a més experts amb ells, a més de l’apropiació de les grans manifestacions de l’11S, en teoria s’hauria de reflectir en uns millors resultats electorals. Tot i així, s’ha de tenir en compte que, anys enrere, CiU no s’havia posicionat com a independentista, la qual cosa fa que antics votants d’aquesta formació puguin no donar confiança a la llista de Junts pel Sí.

CiU+ERC(hi afegeixo també les eleccions municipals, tot i que sóc de les que pensen que cada poble/ciutat és un món i que a aquestes eleccions no tothom vota en clau independentista, però és una manera de tenir més dades d’eleccions recents)

Com es pot veure a la taula, en les darreres tres eleccions al Parlament CiU i ERC han sumat majoria absoluta (que són 68 escons). Necessitaran a la CUP per arribar-hi aquesta vegada?

L’efecte «sí se puede»: ICV-EUiA

En aquestes eleccions Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) és dins la candidatura de Catalunya Sí que es Pot (juntament amb Podemos/Podem, EUiA i Equo).

ICV-EUiA

Les enquestes mostren un augment respecte als escons d’ICV que pots veure a la taula, tot i que el gran repte per CSQEP és aconseguir posicionar-se com la segona força més votada, després de Junts pel Sí.

Què li aportarà l’efecte Podemos?

Les incògnites: PSC i PP

El Partit Socialista (PSC) ha anat claríssimament a la baixa en les darreres eleccions, tot i que penso que en aquests últims dies de campanya ha guanyat vots.

PSC

Com els hi anirà haver apostat per la seva posició de lluitar per «una Catalunya millor en una Espanya diferent»?

Quant al PP, a les passades eleccions va aconseguir el seu millor resultat, 19 escons. Tot i així, tot apunta a que el fort augment de Ciutadans pugui «robar-li» part de l’electorat.

PPAfectarà la victòria de Ciutadans enfront el PP de cara a les eleccions generals del desembre?

El creixement dels «petits»: Ciutadans i CUP

Ciutadans va entrar al Parlament al 2006 i la CUP al 2012.

Les enquestes posen a la CUP com a imprescindibles per a que la coalició del Sí a la independència assoleixi la majoria absoluta.

CUP

Per altra banda, les enquestes són molt positives per Ciutadans. Les darreres els han col·locat com a primera força de l’oposició.

C's

Per últim, també serà interessant saber què passa amb Unió (UDC), fins ara soci de Convergència (CDC). Es fa difícil conèixer a priori el seus vots potencials i seran la gran incògnita de la nit electoral. Aconseguiran entrar al Parlament?

Demà dissabte parlarem del dia de reflexió, i diumenge, prepara’t per votar!