La vida no és binària

Ahir a la nit varen coincidir en pantalla (la del televisor, concretament) dos fenòmens cridats a alterar significativament les audiències nocturnes.

  • La cadena pública, TVE, emetia el documental “OT – El Reencuentro”, que reunia als participants d’Operación Triunfo 1, entre llàgrimes i abraçades, 15 anys després de l’emissió del programa. Va aconseguir un 24,8% d’audiència, i el pots veure aquí.
  • La Sexta, per la seva banda, va oferir el documental “Astral”, del programa Salvados, que narra el viatge d’un veler de luxe reconvertit en eina de rescat, gràcies al seu propietari i a la ONG Proactiva Open Arms, i la seva lluita al Mediterrani per salvar lo més valuós: vides. Va aconseguir un 14% d’audiència, i el pots veure aquí.

OT1 - Astral

Font

Fins aquí, tot bé.

Analitzem, però, les reaccions que aquella mateixa nit es varen anar despertant a mesura que s’anaven sumant minuts a ambdues emissions.

Si no fas X, ets Y

Ja saps que si ahir no vas mirar “Astral” ets un insolidari? O, almenys, això és el que van rebre alguns dels que es van posar a comentar sobre el programa musical de TVE a Twitter, la xarxa social que es quedaria gairebé buida si s’hi eliminessin les queixes (i les fotografies de gats).

tuit1

tuit2

tuit3

tuit4

tuit5

tuit6

Per què no és lícit que algú, a les 22h de la nit d’un diumenge, vulgui recordar moments d’un programa que segurament va veure (i viure) en la seva infantesa o adolescència? És més, com s’entenen aquestes crítiques estant en una època en que molt del contingut televisiu es consumeix posteriorment a la seva emissió de forma online? És a dir, molts dels que estaven visionant la primera opció, segurament veuran la segona a través d’Internet. I no passa res.

De fet, ho confesso, no vaig veure cap de les dues opcions, i penso veure-les les dues, us poseu com us poseu.

Reflex polític

Com que tot el que passa a nivell de societat es reflecteix en política, o això diuen, estem en un moment de màxim enaltiment del binarisme. De fet, no són poques les opcions polítiques que s’han vist apartades del debat públic per no haver-se posicionat “ràpida i clarament” en un tema en voga. Posem per exemple, de forma totalment aleatòria, la preferència o no per la independència de Catalunya.

El “amb mi o contra mi”, tant recurrent en política, es basa en la composició binària dels posicionaments de cadascú. Qui no s’hi emmarqui veloçment no només s’arrisca a perdre votants, sinó també cobertura mediàtica. No acostuma a vendre el voler raonar i no deixar-se endur per opciones hermètiques. Quina merda, no?

Com vulguis aportar certa autocrítica, rebràs hòsties com a pans per ambdues bandes. S’ha de, doncs, renunciar a la lucidesa i deixar-se endur per la ceguesa? No, perquè els extrems et voldran o bé absorbir o bé destruir, però mai mai mai se’t podrà negar l’honestedat.

Incompatibilitats infundades

Els que creuen que si mires el documental d’Operación Triunfo ets un insolidari amb la causa dels refugiats, són els mateixos que sabent que m’encanta llegir, es sorprenen perquè des de sempre m’hagi agradat molt el futbol.

Ens quedarem sempre en aquesta asfixia del blanc o negre?

Podríem, per una vegada, sospitar de l’existència dels “grisos” per a, entremig d’una batalla campal entre dos extrems, dir: espera, quina part de raó pot tenir cadascú?