Debat a debat se’n fa campanya #26J

Observo els debats com una representació de l’estratègia que un partit ha plantejat per la campanya. Amb les càmeres apuntant les seves cares, els candidats han de condensar en unes 2 hores els missatges clau que volen que perdurin en la ment de l’electorat.

 Debat 13J

Les següents conclusions sorgeixen, principalment, una vegada visionat el debat que es va dur a terme el passat dilluns, l’únic entre els caps de llista de les 4 principals candidatures.

Mariano Rajoy (Partido Popular)

Supervivent. Sabia que, al ser l’actual President en funcions, seria la diana de totes les crítiques de la resta de candidats, els quals no van ser suficientment incisius com per deixar-lo en evidència. Es tracta d’un polític amb molt poca «cintura» (reacció, improvisació), no és casualitat que hagi volgut evitar en reiterades ocasions aquest tipus de debats.

Idea primària

La dificultat de governar. Aquesta idea embolcalla la majoria de les seves intervencions. Vol presentar al PP com un partit preparat per governar, amb experiència. «Gobernar es difícil, predicar es muy fácil», solta en una ocasió. «Aquí no se viene a hacer prácticas, al Gobierno se viene aprendido», diu més endavant.

Idees secundàries

  • Cal deixar governar al partit més votat
  • Visió positiva del país mitjançant dades
  • Passar desapercebut quan es toca el tema de la corrupció

Pedro Sánchez (Partido Socialista Obrero Español)

Desubicat. El candidat, a priori, amb menys força escènica en aquest moment. Possiblement, el menys atacat, la qual cosa afecta en la quota de protagonisme en el debat.

Idea primària

Podemos va frustrar el pacte progressista després del 20D. Idea que, acompanyada d’una negació de cap de Pablo Iglesias, Pedro va anar enunciant durant tota la nit. Representa al PP i a Podemos com dos extrems (per situar-se com a moderat i captar electors) que a l’hora de la veritat van votar el mateix: no investir-lo com a President i anar contra el PSOE.

Idees secundàries

  • Mala gestió del govern del PP («reconstruir lo que el sr. Rajoy ha destruido»)
  • Crítica al dret a l’autodeterminació
  • Drets socials, especialment igualtat laboral

Pablo Iglesias (Unidos Podemos)

Obert. De l’evolució de l’actitud d’Iglesias als debats se’n podria fer un estudi interessant. Home encès i instigador a la polèmica en uns inicis, ha hagut d’anar moderant el to al tenir més responsabilitats i voler arribar a un major nombre d’electors. Possiblement, el candidat que aporta la proposta de pacte posterior a les eleccions més clara i entenedora pels espectadors.

Idea primària

El pacte ha de ser amb el PSOE, ha de ser d’esquerres. Hi insisteix des de la primera frase i, quan Sánchez l’ataca repetidament, li diu «creo que usted se equivoca de adversario». Sap bé que cap partit sortirà d’aquestes eleccions amb una majoria clara per governar en solitari. «Sr. Sánchez, si quiere gobernar, va a tener que elegir«.

Idees secundàries

  • La gent és el motor del país
  • El gran objectiu és fer fora al PP
  • La garantia de Podemos és la bona gestió dels Ajuntaments del canvi (com a Barcelona o Madrid)

Albert Rivera (Ciudadanos)

Desinhibit. No és nova la capacitat dialèctica de Rivera. És conscient de la seva imatge jove en un context polític poc modernitzat. Sense responsabilitats de govern importants, és el més proper al populisme durant el debat.

Idea primària

L’extrem que representa Podemos no és positiu. Sap que entre els seus dos partits es juguen la mini-batalla entre els partits que representen la «nova política». Retreu a Iglesias el seu suport a Tsipras (Grècia) i l’acusa de no tenir propostes més enllà de voler derogar tot allò que ha fet el PP.

Idees secundàries

  • Retreure el triomfalisme de les dades que presenta Rajoy
  • Insistència en millorar la situació dels autònoms
  • Poc esment al pacte post-20D amb el PSOE

Debat 13J

La sensació: Cap dels 4 candidats va sentir-se totalment còmode. Més que un debat, semblaven 4 mítings o 4 entrevistes que s’anaven enllaçant. Falta de fluïdesa general.

L’absurditat: Durant la prèvia, Telecinco va mostrar a qui estaven votant els espectadors com a guanyador del debat. Un debat que tardaria encara 1 hora en començar.

Resultats i interpretacions – eleccions generals 20D

El passat diumenge, 20 de desembre, va ser l’última cita a les urnes d’un any 2015 marcadament electoral.

Les enquestes preelectorals ja havien anticipat un escenari diferent a l’habitual dominat pels dos grans partits (PP i PSOE), però certament, en algunes ocasions són instruments d’influència als quals se’ls ha de donar una importància limitada.

En aquest cas, tot i que TVE i les autonòmiques es van gastar 470.000 euros en enquestes a peu d’urna, resultants en el sondeig que vam veure a les 20h, no van tenir gaire sort a l’hora d’encertar.

Hi ha tantíssim a comentar dels resultats finals, que lo més raonable és anar enumerant els punts més destacats, curiosos o sorprenents.

Resultats

Eleccions generals vots i escons

– La participació ha estat del 73,2%, superior al 71,71% del 2011. Fins ara, la participació mitjana a les eleccions generals havia estat entorn al 73,79%, la màxima a l’any 1982 (79,97%) i la mínima al 1979 (68,04%).

– El PP és el partit més votat, però és una victòria amarga. No repeteix la majoria absoluta assolida al 2011 (perd 63 escons i 3.615.163 vots) i tornar a investir a Mariano Rajoy ja no serà tan fàcil. És la victòria amb menys escons de la democràcia (123). La major, la del PSOE al 1982, amb 202 escons.

– El PSOE també perd vots, 1.443.187, segueix per darrere els populars i s’haurà d’adaptar a un sistema que ja no vol l’alternança entre PP i PSOE.

– La suma PP+PSOE (l’anomenat bipartidisme), segueix anant a la baixa. Per primera vegada, quasi no aconsegueix arribar al 50% dels vots totals (PP 28,72% + PSOE 22,01% = 50,73%).

Bipartidisme

Podemos irromp amb força i entra directe al Congrés amb 69 escons i més de 5 milions de vots. Surt molt reforçat a les regions en que es presentava amb confluència amb d’altres moviments (a Catalunya, com a En Comú Podem; a Galícia, com a En Marea; o a la Comunitat Valenciana, com a És el moment), així com també al País Basc o Madrid.

Ciudadanos, tot i entrar amb 40 escons, no aconsegueix complir les expectatives que s’havien anat escampant les últimes setmanes. S’havia estat especulant que podria acabar com a 2a força (així ho va anunciar alguna enquesta a principis de mes). Última setmana de campanya nefasta.

– La suma d’escons de PP (123) i Ciudadanos (40) és de 163, lluny de la majoria absoluta (176).

Izquierda Unida, de nou, es veu castigada pel tipus de circumscripcions del nostre sistema electoral. Les circumscripcions són les províncies, i si no tens molts vots (com PP o PSOE) o els vots concentrats en províncies puntuals (com ERC o PNV), la proporcionalitat entre vots i escons és molt minsa. D’aquí que IU amb 923.105 vots (3,67%) reculli 2 diputats, i ERC amb 599.289 vots (2,39%), 9.

La bona notícia: El Congrés comptarà amb un 40% de dones, el percentatge més alt de totes les legislatures a partir del 1977.

La curiositat: Ciudadanos no és la primera vegada que es presenta a unes eleccions generals. Al 2008 ja ho va fer, amb Albert Rivera també com a cap de llista, i únicament va assolir un 0,18% dels vots.

La dada: El partit PACMA, a favor dels drets dels animals, va aconseguir 219.181 vots (0,87%), més que Bildu, UPyD, Unió o VOX.

I a Catalunya?

Eleccions generals Catalunya

En Comú Podem (Podemos+ICV+EUiA+Equo+Barcelona en Comú) s’imposa a Catalunya, amb molta diferència de la segona opció, ERC. Aconsegueix més de 900.000 vots i serà el grup parlamentari català més gran del Congrés (12 escons).

– El dret a decidir, que semblava que ERC i Convergència havien oblidat, va ser un dels punts claus de la campanya d’En Comú Podem. La seva victòria demostra que aquesta idea agrupa a molta més gent i que és la resposta a la qüestió catalana.

– Però no només és la victòria del dret a decidir, sinó de la defensa dels drets socials, que per fi tornen a escena. La gent necessita solucions a curt i mig termini. L’allunyament del debat d’aquestes qüestions només en nom d’una causa superior encallada avui en dia, és un error.

Eleccions generals En Comú Podem

L’efecte Colau esdevé imprescindible. Participant en campanya, implicant a tothom, parlant a Madrid de la singularitat catalana, una de les artífexs de que Pablo Iglesias defensi el referèndum a Catalunya.

ERC guanya el pols a Convergència (Democràcia i Llibertat) en aquestes eleccions on van decidir no anar junts, com sí va passar a les autonòmiques de Catalunya. Menció a part mereix l’elecció dels seus candidats (Gabriel Rufián per ERC i Francesc Homs per DiL).

– El PSC segueix caient a cada cita amb les urnes que passa. 25 escons al 2008, 14 al 2011 i aquest any, 8. Tot i així, va quedar per davant en vots de Democràcia i Llibertat.

– CiU, al 2011, va aconseguir 1.015.691 vots (4,17%). Aquest vegada per separat, Democràcia i Llibertat (565.501, 15,08%) i Unió (64.726, 1,73%) es queden molt lluny dels resultats anteriors.

– Per la seva banda, la suma de Convergència i ERC, que a les autonòmiques com a Junts pel Sí va aconseguir 1.628.714 vots, aquesta vegada, si els sumem, n’aconsegueixen únicament 1.164.790. És a dir, s’han deixat quasi 500.000 vots pel camí. Calia anar de nou junts, doncs? O molts es van creure la seva declaració al Parlament sobre desconnectar d’Espanya i no van anar a votar?

La lliçó: A les autonòmiques moltes de les zones de l’anomenat «cinturó roig» (històricament votants del PSC) i algunes zones de Barcelona de gent treballadora es van tenyir del taronja de Ciutadans. Diumenge, però, van ser de color lila Podemos. Això demostra que quan les campanyes són monotemàtiques (independència sí o no), no s’ha d’esperar que els votants es situïn al contínuum esquerra-dreta. En aquesta campanya, per sort, es van ampliar els temes de debat. La teva proposta mai pot ser només una bandera.

Eleccions generals Catalunya municipis

La reflexió: L’home gran que al col·legi electoral a les passades autonòmiques em va demanar la butlleta de Convergència perquè no la trobava (eren dins de Junts pel Sí), diumenge tampoc devia saber quina agafar (ara eren Democràcia i Llibertat).

El «ara sí, no?»: Artur Mas, la nit electoral, sabent la victòria d’En Comú Podem, fent un discurs d’apropament quan setmanes abans els havia comparat amb el discurs d’Aznar i hi havien fet una guerra bruta. A més, demanant-los que a veure si era veritat que complien el seu compromís per un referèndum de Catalunya i de no investir a Rajoy. Mas, que a la vegada insta a la CUP a que trenquin el seu compromís per investir-lo a ell.

El segon adéu: Tal com va passar a les eleccions autonòmiques catalanes, Unió (UDC), amb Duran i  Lleida al capdavant, també s’acomiada del Congrés al no aconseguir ni 1 diputat.

Finalment, una reflexió: en un escenari que obliga a pactar, ràpidament diem que és ingovernable. És aquesta la política que ens mereixem?

Resultats, sensacions i anècdotes – eleccions 27S

I per fi ha arribat el 28 de setembre, aquell dia que ens qüestionàvem tant.

Ahir van ser les eleccions al Parlament de Catalunya, unes eleccions considerades plebiscitàries per decidir sobre independència SÍ-NO. La jornada, com no podia ser d’una altra manera, va ser molt intensa. Els darrers minuts abans de tancar els col·legis electorals s’obrien tots els escenaris possibles, els simpatitzants s’apropaven a la seu de celebració de cada partit i els periodistes ocupaven les taules de debat.

Árbitro la horaToquen les 8 del vespre i TV3 publica el seu habitual sondeig (de les enquestes a peu d’urna) on ja s’intuïa l’enorme divisió entre els votants del Sí i el No. Aquí ja van començar les anàlisis i conclusions precipitades. Ho reconec, no m’agrada que es debati dels resultats quan encara no s’havia obert ni un sol sobre de vot.

Per sort, l’escrutini va començar i les suposicions van deixar pas als resultats…

RESULTATS I CONCLUSIONS

ResultatsPots veure els resultats per província, comarca i ciutat/poble aquí

La bona notícia: El 77,44% de participació total. 9,68 punts més que la del 2012, que ja va ser especialment alta. Les cues als col·legis electorals van ser tendència.

  • El plebiscit: la trampa dels vots o escons

Unes eleccions considerades plebiscitàries en que l’objectiu central és comptar independentistes (per dir-ho de manera simple), ha de fixar-se en el número de vots (un vot, una persona) o en el número d’escons al Parlament (distorsionats per la llei electoral)?

Personalment, res més democràtic i dotador de legitimitat que superar el 50% dels vots per tirar endavant quelcom tan seriós com el procés d’independència d’un país. És més, 50% encara em semblaria poc. Repeteixo, això en el cas que llegim les eleccions com a plebiscitàries, tal i com el Govern català ens ha estat venent tot aquest temps.

Finalment, els resultats del 27S van donar majoria absoluta d’escons a les dues llistes independentistes (Junts pel Sí i la CUP), però no de vots, ja que es van quedar en 47,74%.

L’error: No deixar les regles del joc clares. Durant la campanya, Junts pel Sí no es va mullar sobre aquest debat de vots vs. escons. La CUP, en canvi, va deixar clar que el que legitimava era una majoria absoluta en vots (per fer una declaració unilateral d’independència, en el seu cas). S’han de deixar les regles del joc clares abans de «jugar». És a dir, establir clarament: si aconseguim X percentatge de vots, tirarem endavant X qüestió.

  • La força i abast de l’independentisme

És una obvietat dir que el suport a la independència de Catalunya ha augmentat en aquests darrers anys. Després de les eleccions d’ahir, al Parlament hi haurà una majoria absoluta de diputats (72, sumant Junts pel Sí i CUP) que aposten per aquesta via, un fet que no s’ha de menystenir en cap moment.

A mode de comparació:

Comparació 9N(incís: al procés participatiu del 9N van poder votar els majors de 16 anys, a diferència de les eleccions ordinàries que és a partir dels 18)

  • Junts pel Sí, menys que CiU i ERC per separat

La paradoxa més curiosa d’aquestes eleccions és adonar-se que a totes les eleccions autonòmiques des de 1984 CiU i ERC sempre havien sumat majoria absoluta d’escons (que és a partir de 68). I una vegada s’han unit en la coalició de Junts pel Sí, això no s’ha repetit (s’han quedat en 62).

CiU+ERCNo vull fer una anàlisi simplista d’això, per tant, caldria matisar unes quantes coses:

  1. Fins ara, Convergència no s’havia posicionat a favor de la independència en el seu programa. Per tant, assumim una fuga dels seus votants cap a partits no independentistes.
  2. La separació d’Unió, que a les eleccions anteriors havia sumat amb Convergència. Tot i que resulta difícil saber quin pes tenia en relació als votants.
  3. Per altra banda, no hem d’oblidar que a Junts pel Sí s’hi han sumat altres organitzacions i independents, tals com ANC, Òmnium Cultural, Demòcrates de Catalunya, Súmate, MES, entre d’altres; la qual cosa podria compensar la pèrdua dels dos punts anteriors.

L’anècdota: Al col·legi electoral on em tocava votar, un home gran em va preguntar per la papereta de Convergència. Li vaig explicar que era a la candidatura de Junts pel Sí, on hi havia Convergència i Esquerra. «Convergència, Convergència», em va insistir de nou.

  • Per què va augmentar tant Ciutadans?

Durant la nit electoral i el dia d’avui he llegit opinions de tot tipus sobre el fet que ahir Ciutadans aconseguís triplicar els seus escons i es posicionés com a primera força a l’oposició. Entre aquestes opinions, algunes preocupades perquè zones de «gent obrera» optessin per aquest partit i no un altre.

CiutadansLa meva opinió al respecte és clara: quan en una campanya electoral bases el discurs i, al cap i a la fi, tota la campanya, en discursos identitaris, nacionalistes, d’independència sí o no, etc. no t’ha de sorprendre que forces que també tenen la seva posició respecte al tema però contràries a la teva, pugin. I que ho facin amb molta força.

  • El PSC baixa però salva els mobles

No ho tenia fàcil el PSC. Però crec que va complir-se una sensació que tenia: als darrers dies de campanya va anar recollint vots. Això sí, tot i que la baixada no va ser tan pronunciada com al principi es podia preveure, el partit va treure els pitjors resultats de la seva història.

PSCTot i que segueix la tendència de pèrdua d’escons al Parlament, cal dir que únicament han perdut 2.498 vots respecte al 2012.

  • Catalunya Sí que es Pot, la dificultat de les esquerres transformadores

Finalment, l'»efecte Podemos» sumat a ICV no va resultar prou fort per superar els escons que tenia aquesta formació en solitari. Per desgràcia, el moviment de canvi viscut a Catalunya no va associat específicament amb l’esquerra.

ICVEl boom de Podemos a Espanya, a Catalunya no ha tingut resposta. Aquí s’han canalitzat les ganes de canvi amb temes nacionals, com la independència (tot i que haurem de veure els resultats de les eleccions generals). On és el moviment 15M a Catalunya?

Ahir Lluís Rabell (cap de llista de CSQEP), va fer una de les aparicions més honestes dels candidats. Va reconèixer que desitjaven haver entrat amb més força, però que no va poder ser per la polarització del debat i la marginació dels temes socials. Tot i així, cada vot compta per portar feina amb la mà esquerra al Parlament.

  • Davallada clara d’un PP que enfronta i no afronta

El Partit Popular venia de fer els millors resultats de la seva història a Catalunya. Tot i tenir una posició clara envers el tema central de la campanya (NO a la independència), va acabar patint l’immobilisme que es desprenia dels seus posicionaments.

PPEl principal beneficiat d’aquesta davallada va ser Ciutadans (tot i que els vots no només els hi venen d’ex votants del PP).

Xavier García Albiol va reconèixer els resultats insatisfactoris, però tindrà molt difícil la recuperació. El seu tancament a l’hora d’aportar solucions als problemes, conjuntament amb el Govern central, rebrà més càstigs que alegries.

  • La CUP serà decisiva i pressionada

Es venia olorant des de feia uns dies que la CUP podia recollir una bona colla d’escons en aquestes eleccions. Persones independentistes d’esquerres que es negaven a donar suport a una llista on hi hagués Artur Mas i altres persones d’ideologia neoliberal, persones properes a CSQEP però que finalment es decidien per una proposta més rupturista a nivell nacional… Tot això, va fer triplicar els escons a aquesta formació.

CUPI a partir d’ara, què? La CUP esdevé decisiva per a que Junts pel Sí pugui tirar endavant el seu full de ruta. No crec que sigui un camí lineal i fàcil, la CUP rebrà pressions, haurà de consolidar i defensar moltes postures.

Per començar, tenim damunt de la taula la investidura del proper President. La CUP ja ha afirmat categòricament que ni votaran a favor ni s’abstindran per investir a Artur Mas. És a dir, no facilitaran la investidura d’un President responsable de retallades, retrocés en aspectes socials i responsable d’un partit amb casos de corrupció.

  • Les reaccions a Madrid: Sánchez i Iglesias; Rajoy desaparegut

Mariano Rajoy, President del Govern d’Espanya, no va comparèixer ahir a la nit per valorar els resultats, deixant-ho per avui dia 28.

Cap a les 23h apareixia Pedro Sánchez (Secretari general del PSOE), amb un discurs clar: «Catalunya está fracturada», «hay que coser las heridas que se han producido estos años».

Pablo Iglesias (Secretari general de Podemos) parlaria una mitja hora després, afirmant: «Catalunya necesita un Presidente que les escuche y yo quiero ser ese Presidente», «no quiero que Catalunya se vaya de España, pero eso lo tienen que elegir los catalanes y catalanas».

  • Conclusions

Crec que allò que menys desitjo després d’una votació és que el resultat no sigui fàcil de llegir i traslladar a la ciutadania. Avui tots estem veient que cadascú fa la seva lectura, i estem en un moment en que necessitem claredat i solucions.

Ahir a la nit me’n vaig anar a dormir amb una sensació de que tot seguiria igual. Ni es pot parlar de fracàs total de les opcions independentistes (han arrasat en moltes ciutats, mobilització brutal, majoria absoluta en escons), però tampoc han aconseguit un mandat democràtic inequívoc per tirar endavant quelcom tan seriós (no han arribat ni al 50% dels vots). I els catalans estem cansats del dia de la marmota.

L’independentisme no va aconseguir una força indiscutible (un % de vots clar, si es considera un plebiscit) per legitimar el que vol fer, tot i que els defensors del status quo tampoc van exhibir arguments per solucionar aquest crit.

ConclusióUna divisió tan clara de la societat només té un camí: diàleg.

Queda sumar els vots de l’exterior, que poden donar un escó més a Junts pel Sí. Si no fos així i es quedessin amb 62, tindran problemes per investir a Mas com a President.

A partir d’ara, jo només demano una cosa: menys èpica i més feina.

L’adéu: Unió, l’ex-soci de Convergència, no va aconseguir entrar al Parlament tot i els més de 100.000 vots rebuts.

El tòpic: Començar l’anàlisi dels resultats tot dient «avui ha estat la festa de la democràcia». Segueix repetint-se tant per part de periodistes com de líders polítics.

La menció especial: El PACMA (Partit Animalista Contra el Maltractament Animal) va aconseguir 29.785 vots a les eleccions d’ahir. Des d’aquí, un petit reconeixement a la seva imprescindible tasca per defensar els drets dels animals.

Debut al debat: 1×1 dels candidats #27S

Sabem que una cosa és el que diuen i l’altra el que han fet, fan o faran. Ho sabem. D’aquí que la meva anàlisi en aquesta entrada només vol dirigir-se a la posada en escena, el to i l’actitud dels candidats en aquestes produccions mediàtiques anomenades debats electorals.

No sé si sóc massa agosarada si dic que les xarxes socials han revifat el seguiment d’aquest tipus de formats televisius. L’efecte multipantalla (veure la televisió i estar amb el mòbil/tauleta comentant-la) és especialment acusat en aquests casos, tant que bona part de les cadenes dediquen uns minuts del programa a analitzar què s’ha dit sobre ells a les xarxes socials (especialment, a Twitter) i cap d’elles deixen passar l’oportunitat de posar-hi un hashtag (per exemple, #ElDebatTV3).

Debat TV3Fins ara, hem pogut veure aquests 3 debats on hi eren presents els caps de llista de les candidatures amb representació parlamentària:

Tal i com em preguntava ahir a Preguntes al vent #27S: Com es plantegen unes eleccions plebiscitàries en un debat a 7? O a la inversa, com es planteja un debat a 7 en unes eleccions considerades plebiscitàries?

La dificultat és notòria, ja que enlloc de poder plantejar un plebiscit entre el SÍ i el NO, sorgeixen enfrontaments i discrepàncies entre tots, fins i tot els que defensen el mateix en aquesta contraposició inicial. A més, s’ha d’intentar que sigui un debat (és a dir, que es preguntin i contestin entre ells), però a la vegada, l’espectador ha de poder seguir i escoltar els arguments exposats.

Candidats 27SFont: La Sexta

Així doncs, vistos els 3 debats que s’han realitzat fins ara, aquest és el meu 1×1 dels candidats, segons les sensacions que m’han transmès als debats:

Raül Romeva (Junts pel Sí): Incòmode. Moltes vegades superat perquè ha de rendir comptes per un Govern (CiU) en que no hi ha participat (una estratègia que es veu en tots els caps de llista de JxS a les quatre províncies). No ha complert les expectatives com a candidat, sovint ha semblat un robot que s’ha après un discurs (cal anar a votar en unes eleccions que són molt importants). Poca preparació i poca exposició de dades en la resta de temes, estrany al ser el qui podria portar el projecte més il·lusionant i nou.

Miquel Iceta (PSC): Experimentat. El millor en capacitat dialèctica, poques vegades dubtós, es nota l’experiència. Li juga en contra que el partit al qual representa actualment no ofereix un projecte il·lusionant per a la majoria de la població. El que més ha criticat l’absència d’Artur Mas als debats i la necessitat democràtica de poder rendir comptes al Govern sortint. To segur, «gat vell», les premisses que ha volgut deixar clares són: diàleg, negociació i pacte.

Xavier García Albiol (PPC): Encès. Li encanta el cara a cara, l’enfrontament. Ha hagut de remar en contra de crítiques constants al seu partit pel govern de Rajoy. Es mostra disposat al diàleg Catalunya-Espanya quan el seu partit l’ha desmentit moltes vegades. Orgullós de la seva alcaldia a Badalona, la recorda repetidament. Tot i ser companys pel NO, també s’enfronta a Arrimadas perquè sap que amb Ciutadans comparteixen i rivalitzen per un electorat semblant.

Ramon Espadaler (UDC): Moderat. Juga la carta de ser el candidat mesurat, prudent. Quasi en cap moment ha aixecat el to de veu, permanentment suau. Assumeix la gestió del Govern sortint més que el representant de la candidatura que integra a Convergència. Aposta pel camí del mig, ni trencament radical ni immobilisme, deixant clar que són molt lluny de la CUP i de Catalunya Sí que es Pot. Intenta creure i defensar que seran al Parlament quan les enquestes no els hi van de cara.

Lluís Rabell (Catalunya Sí que es Pot): Dialogant. Bon orador, dels que millor s’expressen, tot i que ho ha tingut difícil al no ser una cara coneguda en política. Busca alinear-se amb la lluita obrera, moviments socials, ajuntaments pel canvi (Barcelona, Madrid, Cádiz, etc.). També va donar suport en directe a la victòria de Syriza a Grècia. No molt còmode en el tema independència SÍ o NO, ja que a la seva candidatura hi ha partidaris i contraris. Defensa forta d’un referèndum, quan l’opinió pública ja l’ha oblidat.

Inés Arrimadas (Ciutadans): Combativa. Busca l’enfrontament amb la resta de candidats, especialment amb Junts pel Sí. Es sent còmoda perquè té clara la seva posició: SÍ a Espanya i SÍ a Europa. S’ha erigit en moltes ocasions en defensora de les polítiques socials i del que necessita realment la ciutadania, des de la fàcil postura de qui no ha governat mai a Catalunya i, per tant, no li poden retreure una mala gestió. Defensa de l’estabilitat i de presentar a Ciutadans com un agent millor per negociar a Espanya.

Antonio Baños (CUP): Tranquil. S’ha mirat els debats des de la distància ideològica de qui no vol seguir com està sinó apostar pel trencament. S’ha permès l’humor en moltes ocasions. El seu to pot trobar simpatia entre sectors propers a la CUP, però no tinc clar com ho pot encaixar la resta. Al defensar el seu partit la sortida de la UE i de l’euro, no ha d’entrar en el debat encès de què passarà a Europa si Catalunya s’independitza. S’equivoca al buscar a Rabell com a diana. Ha de contestar contínuament si investiran a Mas com a President, una pregunta que persegueix a la CUP en tota aquesta campanya electoral.

Els grans oblidats: ERC, possiblement el partit català menys esmentat aquests dies. Les conseqüències d’això (positives o negatives) les veurem més endavant.

L’anècdota: Els hashtags utilitzats pels debats a 8tv i TV3 van arribar a ser «trending topic» mundial, segons els conductors del programa. Algú a Twitter preguntava si és que no passava res més al món.

L’apunt crític: La falta de neutralitat alarmant de Mònica Terribas, l’encarregada de moderar el debat a la nostra televisió pública.