A veure com t’ho explico #1O

Fa uns dies, una persona molt propera a mi em va demanar un unicorn. Li vaig dir que no, que era impossible trobar un animal com aquest. Doncs fes-me un resum sobre tot allò relacionat amb l’1O, em va dir.

L’endemà, li vaig regalar un unicorn.

No, ara seriosament. Fa uns dies, una persona molt propera a mi em va demanar que li fes un resum sobre tot allò relacionat amb l’1O. Sabia en quin tema s’enmarcava i quina era la pregunta que trobaria als col·legis electorals, però… Què es vota realment?

Per no estar molt posada en el tema, aquesta persona, em va semblar que feia una pregunta molt addient: què es vota realment? Què hi ha aquí darrera?

I com que últimament em sento més desorientada que a l’Ikea, només t’he pogut escriure això:

D’on venim

Costa molt saber quan comença tot això, però sí que poden destacar-se moments clau dels últims anys.

La retallada de l’Estatut català al 2010, el moviment 15M que feia terror a les elits catalanes, la manifestació multitudinària del 2012, un partit intentant no morir (Convergència), la consulta decepcionant del 9N, l’aglutinació en Junts pel Sí de partits i organitzacions independentistes, les eleccions plebiscitàries del 27S de 2015 i el full de ruta independentista fallit que preveia que seriem independents als 18 mesos, un Govern del PP que es nega a afrontar una situació que mereix ser escoltada, etc.

La il·lusió de la independència i els discursos apel·lant “a la força del poble”, com si aquest fos realment un i homogeni, han eclipsat tota l’activitat política catalana dels últims anys i han estat la tònica habitual de mítings, entrevistes i discursos varis.

Així, el Govern català ha dut a terme una potent campanya de màrqueting, que dura encara avui, la qual ha anat posant sobre la taula (als mitjans públics, institucions, etc.) el missatge que volien en cada moment. Una campanya llarga, al principi molt ambigua, que mai ha mostrat totes les cartes de forma transparent. És per això que se l’anomena Procés.

Pèrdua de papers

On som

I ara som aquí. Els partits que conformen l’actual Govern català porten anys prometent i enarborant la bandera, fent cas omís a reivindicaciones socials amb les quals té competències (sanitat, educació) i oblidant-se d’un dret tant bàsic del ciutadà com que aquells que el representen rendeixin comptes de les seves accions de Govern.

Setembre de 2017. A principis de mes es veu una de les situacions més esperpèntiques al Parlament de Catalunya (una càmara on s’hi ha de veure representat tothom i que s’ha lluitat molt per tenir). Menystenint els drets de l’oposició i obviant el marc legislatiu actual, s’aprova la llei en la qual ha de recolzar-se el referèndum que pretenen celebrar l’1 d’octubre, demà. Ho fan menys d’un mes abans de la votació.

Demà les butlletes portaran la següent pregunta: “Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?” i hi podràs respondre Sí o No. El Govern català ha dit que si guanya el Sí, com està previst, als dos dies començarà a fer el pas per declarar la independència. Els tribunals han suspès la llei que el recolza, qualificant-lo, per resumir-ho, d’il·legal.

Per a que un referèndum així sigui fiable ha d’assegurar un seguit de qüestions (junta electoral neutral, un cens clar i públic, una participació mínima, i moltes etcèteres més), però hi ha quelcom de definitiu: com és que no hi ha hagut una campanya pel No? Com és que el relat, els carrers, tot, només porta el lema del Sí? És doncs, un pseudoreferèndum unilateral (només d’una part) en que només interessa ara que vagin a votar els que defensin el No, perquè només una alta participació, una gran quantitat de votants, donarà més valor al resultat.

No serà el de demà, en definitiva, el referèndum vinculant i amb garanties que es porta anys reclamant. I d’això n’és responsable tant el Govern espanyol, enclaustrat en la seva defensa de la llei amb tots els mitjans que té a l’abast (encara que sense cap mirament quan ell mateix se la salta), com el Govern català, portant-nos a una carreró sense sortida, i avivant la flama de la confrontació amb l’Estat.

La incapacitat de dialogar d’ambdós Governs ha portat a una escalada de pressió en les últimes dues setmanes. El Govern espanyol, qui porta anys tapant-se les orelles quan es parla del tema català, ha decidit respondre a les preparacions del referèndum amb detencions, escorcolls sense ordre judicial i actuacions que mai voldríem veure en cap racó de l’Estat. Els passos maldestres presos pel Govern català són tapats i superats per la reacció posterior del seu homòleg espanyol.

Fa temps que analistes polítics parlaven de que l’única manera de que l’1O tingués repercussió internacional fos una reacció forta per part del Govern espanyol. I així ha estat. L’absència d’una estratègia intel·ligent per part d’aquest és possiblement la clau dels últims dies. No ens enganyem, al Govern català li interessa que sigui així. A les eleccions generals de l’any passat, els partits independentistes van fer més al·legats contraris a Podemos (favorable a un referèndum pactat) que al PP.

Mur

On anem

Ara per ara, ningú pot saber on ens pot dur tot això. Demà els cossos policials tenen l’ordre d’impedir que es celebri el referèndum. Molta gent està ocupant els col·legis electorals des d’ahir divendres.

S’han donat situacions diferents arreu del territori: des d’Alcaldes que volen obrir els col·legis electorals habituals, fent cas al Govern català, fins a d’altres que no, fent cas a les resolucions judicials que declaren il·legal aquest referèndum.

Però al contrari del que molta gent creu, l’1O no acabarà tot, sinó que començarà de nou a girar la roda.

Tant de bo totes aquestes mobilitzacions que aquests dies es viuen al carrer fossin per exigir als dos Governs i a la comunitat internacional un referèndum pactat.

És bastant difícil ser sensible i sobreviure a aquests dies. Amb cada mentida, vingui de la banda que vingui, se’t regira tot i et fa preguntar-te: realment, val la pena? Val la pena reduir-ho tot a blanc o negre? Val la pena assenyalar a aquell que té dubtes?

Mobilització de masses, persones que han deixat de parlar de política amb amics seus, cada vegada més banderes als balcons… El que més em preocupa és la societat, la gent, que rep missatges i directrius a diari, que ha vist com aquells que creia dialogants ara són un mur.

No es pot fer cap canvi greu, un canvi que afecta a pràcticament tot i tots, sense un consens clar.

Ho sento molt, no t’he pogut fer un article millor.

El discurs de l’ego

Qui hagi seguit l’actualitat de la política catalana durant els últims, posem un número aproximat, dos-tres anys, sabrà que a dia d’avui res es pot donar per fet i que pots esperar-t’ho tot.

Avui diumenge, 10 de gener, acabava el termini per posar-se d’acord a l’hora d’investir un nou President (qüestió problemàtica però previsible: Dels problemes (im)previstos en política), i si no era així, calia convocar noves eleccions que es celebrarien al març.

Doncs bé, ahir dissabte els fets van tornar a fer una volta. Se’ns va notificar que finalment sí que Junts pel Sí i la CUP havien arribat a un acord i sobre les 18h de la tarda sortia Artur Mas, president en funcions, a explicar-lo a tothom. Lo més significatiu, el nomenament a dit de Carles Puigdemont (actual alcalde de Girona i president de l’AMI, l’Associació de Municipis per la Independència) com a nou President de la Generalitat; així com unes conseqüències brutals per a la CUP.

Aquí pots veure el text íntegre d’aquest acord (clic a la fotografia i es fa més gran i llegible):

Acord JxS-CUPPerò com que aquests coses porten dies per saber-ne realment les conseqüències, en aquesta entrada únicament vull valorar el discurs que va fer ahir el Sr. Mas. No té pèrdua, és un gran retrat de qui ha estat comandant la política catalana durant tot aquest últim temps (i que, malgrat tot, ho seguirà fent).

“Des del primer dia vaig dir que jo no vull càrrecs”

Tot i no voler càrrecs, Artur Mas no ha volgut retirar-se com a candidat a President fins a l’últim dia possible.

“El Parlament investirà en la primera votació al candidat que jo proposi”

Sense vergonya, admet que el proper President serà el que ell ha decidit. En aquest cas, Carles Puigdemont, que anava 3r a la llista de Junts pel Sí per Girona.

“No es pot pujar l’Everest amb espardenyes”

Una frase inquietant.

“La CUP es compromet a que en cap cas votarà com els grups parlamentaris contraris al procés”

Comença l’escarni públic cap a la CUP. En aquest tema, sembla un pare fotent la bronca als seus fills.

“2 dels 10 diputats de la CUP s’incorporaran a Junts pel Sí”

Artur Mas s’esplaia amb els errors que suposadament ha comès la CUP, inventant un nou concepte: l’autocrítica aliena. Per contra, absència total d’autocrítica de la seva coalició, Junts pel Sí.

“A la CUP han de reconèixer els errors i les seves conseqüències. I ho faran. Això tindrà conseqüències en el grup parlamentari de la CUP. Hi haurà d’haver nous diputats”

Imagineu el poder que gasta actualment Convergència per a assolir aquesta humiliació i rendició total d’un partit com la CUP.

“El que les urnes no ens van donar s’ha corregit amb una negociació”

Sens dubte, la frase més greu i esfereïdora. Negociar és necessari, constructiu, bàsic. Però què significa “corregir”? És que creu que els ciutadans de Catalunya “voten malament”?

“Destinaré esforços a refer a fons CDC i tot el que representa, és bo pel futur del país”

Artur Mas admet obertament que s’està preparant una refundació àmplia de Convergència. Fins ara, els que ho dèiem rebíem de tot menys bones paraules.

“Després de la decisió d’avui, quedo lliure del compromís de no presentar-me després dels 18 mesos, no hi renuncio”

Mas havia promès no presentar-se més després d’aquests 18 mesos de camí cap a la independència. Però ara ja no val.

“Artur Mas no es retira de la política”

Aquesta és una de les meves preferides, perquè parla en tercera persona referint-se a ell. És mostra d’un enorme ego.

“Estic fent bé perquè estic fent el bé, i qui fa bé sempre fa el bé”

No et fiïs mai de qui parli del bé o el mal. No hi ha veritats absolutes, el bé sempre és relatiu, subjectiu i qüestionable.

“Té un component dolorós”

A partir d’aquí, fa un reportatge de la seva persona i del seu camí fins aquí. Fins i tot aludeix a la seva dona, dient que ells dos saben lo difícil que ha estat tot. Això sí, ni una paraula dels problemes urgents de la població que porten mesos en stand by.

“La meva obsessió era garantir l’estabilitat del Govern de la Generalitat”

És trist pensar que el fet de tenir oposició i altres partits que puguin qüestionar el que presentes signifiqui “inestabilitat”, i signifiqui haver d’anul·lar-ho.

“El Govern podrà fer la feina que ha de fer amb la garantia que no li tombaran les coses”

En la mateixa línia que la cita anterior. En un sistema democràtic els temes tiren endavant amb debat i qüestionament constant, no tirant pel dret i creant una majoria a porta tancada. I més quan els partits que no són Junts pel Sí i la CUP han obtingut més vots que aquests dos primers. Això no s’hauria d’oblidar per tal de no marginar a una gran part de la població.

Podeu veure la roda de premsa sencera aquí: Compareixença íntegra d’Artur Mas per explicar l’acord (09/01/16)

Per què hem hagut d’escoltar aquest tipus de discurs?

  • L’enorme personalisme i ego del protagonista
  • Resultat advers pronosticat per Convergència en unes hipotètiques eleccions al març
  • ERC hauria posat dificultats per repetir la fórmula de Junts pel Sí
  • La victòria d’En Comú Podem a les eleccions generals els hi pronosticava un augment
  • CDC està en procés de refundació i no podia, encara no, presentar-se sola

Dels problemes (im)previstos en política

Arrel de la situació actual de la política catalana, que esperem que d’aquí a uns anys ens puguem prendre amb humor i aconseguim superar la vergonya actual, se m’ha acudit fer una reflexió breu.

La reflexió gira envers l’enroc actual per investir a un nou President de la Generalitat de Catalunya (en aquest cas, Artur Mas). La última notícia, l’empat total a l’assemblea de la CUP per decidir si hi donen suport o no.

Penso que en política pots tenir, si ho simplifiquem, dos tipus de problemes:

Uns, d’imprevistos, que requereixen decisions ràpides, demanden una capacitat resolutiva brutal, “tenir cintura” que en dic jo. En aquests casos, és fàcil fer-ho malament, d’aquí que l’alçada política sigui important a l’hora d’afrontar aquest tipus de problemes.

Seria, per exemple, la posició de François Hollande (president de França) davant dels atacs terroristes a Paris. D’acord, tot i sabent per endavant l’ascens de grups terroristes i la proliferació d’atacs en altres països, un atac brutal al teu propi país et posa de sobte al punt de mira de tots els ciutadans i dirigents, que t’exigeixen una solució efectiva i, sobretot, ràpida. Després, aquesta solució, et pot agradar o no, però ha estat fruit d’una volada curta, que no ha donat marge a reflexions llargues ni estratègies a llarg termini.

Artur Mas i David Fernàndez

Ai amics, però hi ha un segon tipus de problemes en política. Són els previsibles. I en aquests és imperdonable no estar a l’alçada.

I no ho embolicaré massa, no me n’aniré ni tan sols molt enrere. Únicament me’n vaig al setembre d’aquest mateix any. El dia 11 comença la campanya per les eleccions catalanes i si mirem les coses des d’una perspectiva pro-independència, veiem que hi ha dues candidatures que sembla que la recolzen. Què faríeu si veieu que les enquestes donen una victòria (a Junts pel Sí) però possiblement sense majoria absoluta i que segurament necessitaran el recolzament de l’altra opció (CUP)? Sí, estem d’acord: PARLAR, DIALOGAR, ENTENDRE’S. Digueu-ne com vulgueu.

I què seria el més lògic fer si la CUP no para d’afirmar i prometre que MAI investirà a algú com Artur Mas, i segons el que deien, Junts pel Sí el que desitja és la independència? Fins i tot Artur Mas al novembre del 2014 va dir que no li importaria tancar la llista electoral (una de les notícies més cíniques dels últims temps). No semblaria raonable, per part de Junts pel Sí, tenir escenaris B, C i D abans de les eleccions per saber respondre-hi amb flexibilitat una vegada ens trobéssim amb un estancament?

Efectivament, no va ser així. Efectivament, seguim amb debats superflus (la investidura d’un President fallit). Efectivament, passen els dies i la gent ja no sap on amagar-se.

Finalment, unes reflexions, que com sempre, venen en forma de pregunta:

  • Quan ens plantejarem que, si hi ha problemes per investir a Mas, és per alguna cosa?
  • Per què sembla que des dels partits suposadament independentistes estan més per donar les culpes als demés que per tirar endavant el que havien promès?
  • Per què un candidat que anava al nº4 de la llista i que no va anar a cap debat ara resulta imprescindible?
  • I ERC? Per què segueix amb el joc de donar suport cec a Mas?
  • Com pot ser que persones com Raül Romeva o Oriol Junqueras no diguin prou a aquesta situació?

Resultats i interpretacions – eleccions generals 20D

El passat diumenge, 20 de desembre, va ser l’última cita a les urnes d’un any 2015 marcadament electoral.

Les enquestes preelectorals ja havien anticipat un escenari diferent a l’habitual dominat pels dos grans partits (PP i PSOE), però certament, en algunes ocasions són instruments d’influència als quals se’ls ha de donar una importància limitada.

En aquest cas, tot i que TVE i les autonòmiques es van gastar 470.000 euros en enquestes a peu d’urna, resultants en el sondeig que vam veure a les 20h, no van tenir gaire sort a l’hora d’encertar.

Hi ha tantíssim a comentar dels resultats finals, que lo més raonable és anar enumerant els punts més destacats, curiosos o sorprenents.

Resultats

Eleccions generals vots i escons

– La participació ha estat del 73,2%, superior al 71,71% del 2011. Fins ara, la participació mitjana a les eleccions generals havia estat entorn al 73,79%, la màxima a l’any 1982 (79,97%) i la mínima al 1979 (68,04%).

– El PP és el partit més votat, però és una victòria amarga. No repeteix la majoria absoluta assolida al 2011 (perd 63 escons i 3.615.163 vots) i tornar a investir a Mariano Rajoy ja no serà tan fàcil. És la victòria amb menys escons de la democràcia (123). La major, la del PSOE al 1982, amb 202 escons.

– El PSOE també perd vots, 1.443.187, segueix per darrere els populars i s’haurà d’adaptar a un sistema que ja no vol l’alternança entre PP i PSOE.

– La suma PP+PSOE (l’anomenat bipartidisme), segueix anant a la baixa. Per primera vegada, quasi no aconsegueix arribar al 50% dels vots totals (PP 28,72% + PSOE 22,01% = 50,73%).

Bipartidisme

Podemos irromp amb força i entra directe al Congrés amb 69 escons i més de 5 milions de vots. Surt molt reforçat a les regions en que es presentava amb confluència amb d’altres moviments (a Catalunya, com a En Comú Podem; a Galícia, com a En Marea; o a la Comunitat Valenciana, com a És el moment), així com també al País Basc o Madrid.

Ciudadanos, tot i entrar amb 40 escons, no aconsegueix complir les expectatives que s’havien anat escampant les últimes setmanes. S’havia estat especulant que podria acabar com a 2a força (així ho va anunciar alguna enquesta a principis de mes). Última setmana de campanya nefasta.

– La suma d’escons de PP (123) i Ciudadanos (40) és de 163, lluny de la majoria absoluta (176).

Izquierda Unida, de nou, es veu castigada pel tipus de circumscripcions del nostre sistema electoral. Les circumscripcions són les províncies, i si no tens molts vots (com PP o PSOE) o els vots concentrats en províncies puntuals (com ERC o PNV), la proporcionalitat entre vots i escons és molt minsa. D’aquí que IU amb 923.105 vots (3,67%) reculli 2 diputats, i ERC amb 599.289 vots (2,39%), 9.

La bona notícia: El Congrés comptarà amb un 40% de dones, el percentatge més alt de totes les legislatures a partir del 1977.

La curiositat: Ciudadanos no és la primera vegada que es presenta a unes eleccions generals. Al 2008 ja ho va fer, amb Albert Rivera també com a cap de llista, i únicament va assolir un 0,18% dels vots.

La dada: El partit PACMA, a favor dels drets dels animals, va aconseguir 219.181 vots (0,87%), més que Bildu, UPyD, Unió o VOX.

I a Catalunya?

Eleccions generals Catalunya

En Comú Podem (Podemos+ICV+EUiA+Equo+Barcelona en Comú) s’imposa a Catalunya, amb molta diferència de la segona opció, ERC. Aconsegueix més de 900.000 vots i serà el grup parlamentari català més gran del Congrés (12 escons).

– El dret a decidir, que semblava que ERC i Convergència havien oblidat, va ser un dels punts claus de la campanya d’En Comú Podem. La seva victòria demostra que aquesta idea agrupa a molta més gent i que és la resposta a la qüestió catalana.

– Però no només és la victòria del dret a decidir, sinó de la defensa dels drets socials, que per fi tornen a escena. La gent necessita solucions a curt i mig termini. L’allunyament del debat d’aquestes qüestions només en nom d’una causa superior encallada avui en dia, és un error.

Eleccions generals En Comú Podem

L’efecte Colau esdevé imprescindible. Participant en campanya, implicant a tothom, parlant a Madrid de la singularitat catalana, una de les artífexs de que Pablo Iglesias defensi el referèndum a Catalunya.

ERC guanya el pols a Convergència (Democràcia i Llibertat) en aquestes eleccions on van decidir no anar junts, com sí va passar a les autonòmiques de Catalunya. Menció a part mereix l’elecció dels seus candidats (Gabriel Rufián per ERC i Francesc Homs per DiL).

– El PSC segueix caient a cada cita amb les urnes que passa. 25 escons al 2008, 14 al 2011 i aquest any, 8. Tot i així, va quedar per davant en vots de Democràcia i Llibertat.

– CiU, al 2011, va aconseguir 1.015.691 vots (4,17%). Aquest vegada per separat, Democràcia i Llibertat (565.501, 15,08%) i Unió (64.726, 1,73%) es queden molt lluny dels resultats anteriors.

– Per la seva banda, la suma de Convergència i ERC, que a les autonòmiques com a Junts pel Sí va aconseguir 1.628.714 vots, aquesta vegada, si els sumem, n’aconsegueixen únicament 1.164.790. És a dir, s’han deixat quasi 500.000 vots pel camí. Calia anar de nou junts, doncs? O molts es van creure la seva declaració al Parlament sobre desconnectar d’Espanya i no van anar a votar?

La lliçó: A les autonòmiques moltes de les zones de l’anomenat “cinturó roig” (històricament votants del PSC) i algunes zones de Barcelona de gent treballadora es van tenyir del taronja de Ciutadans. Diumenge, però, van ser de color lila Podemos. Això demostra que quan les campanyes són monotemàtiques (independència sí o no), no s’ha d’esperar que els votants es situïn al contínuum esquerra-dreta. En aquesta campanya, per sort, es van ampliar els temes de debat. La teva proposta mai pot ser només una bandera.

Eleccions generals Catalunya municipis

La reflexió: L’home gran que al col·legi electoral a les passades autonòmiques em va demanar la butlleta de Convergència perquè no la trobava (eren dins de Junts pel Sí), diumenge tampoc devia saber quina agafar (ara eren Democràcia i Llibertat).

El “ara sí, no?”: Artur Mas, la nit electoral, sabent la victòria d’En Comú Podem, fent un discurs d’apropament quan setmanes abans els havia comparat amb el discurs d’Aznar i hi havien fet una guerra bruta. A més, demanant-los que a veure si era veritat que complien el seu compromís per un referèndum de Catalunya i de no investir a Rajoy. Mas, que a la vegada insta a la CUP a que trenquin el seu compromís per investir-lo a ell.

El segon adéu: Tal com va passar a les eleccions autonòmiques catalanes, Unió (UDC), amb Duran i  Lleida al capdavant, també s’acomiada del Congrés al no aconseguir ni 1 diputat.

Finalment, una reflexió: en un escenari que obliga a pactar, ràpidament diem que és ingovernable. És aquesta la política que ens mereixem?

Partits independentistes: i a les generals, què? #20D

Quan encara no hem resolt la ressaca post-electoral que tenim a Catalunya, va i comença la campanya electoral de les eleccions generals al Congrés i Senat del proper 20 de desembre.

sorpresa

Hi ha una expressió que hi escauria molt bé, que diu que “t’agafen amb els pixats al ventre” (és a dir, que t’agafen per sorpresa en el pitjor moment). Tot i que a mi em fa una mica de rabieta l’expressió, tot s’ha de dir.

Algú, amb tota la raó, podria preguntar-se per què els partits catalans pro-independència es plantegen la seva participació a les eleccions generals espanyoles si a la resolució que van aprovar al Parlament de Catalunya el passat 9 de novembre s’hi parlava clarament de “desconnexió” amb l’estat espanyol:

Generals3Font: Resolució 1/XI del Parlament de Catalunya, sobre l’inici del procés polític a Catalunya com a conseqüència dels resultats electorals del 27 de setembre de 2015

És per això que, en aquest article, pretenc posar una mica de llum i hemeroteca a les posicions, de cara a les eleccions generals del proper dia 20, dels partits que es van presentar amb programa independentista a les passades eleccions autonòmiques catalanes.

 Convergència Democràtica de Catalunya (CDC)

Democràcia i LlibertatEs presenta a les eleccions generals? Sí, però no sota les seves sigles, sinó amb el nom de Democràcia i Llibertat (DiL), una coalició formada també per Demòcrates de Catalunya (DC, els sobiranistes escindits d’Unió) i Reagrupament (RI.cat).

Cap de llista: Francesc Homs, conseller de Presidència en funcions.

Justificacions:

  • “El proper 20 de desembre ens continuem jugant el futur del nostre país“, “anem a Madrid a defensar el que el poble de Catalunya va votar el 27 de setembre: un estat independent per a Catalunya” – web de la coalició
  • “Es tracta de la llavor d’un nou partit que es materialitzarà l’any vinent. Per a construir un país nou es requereix un partit nou” – Artur Mas
  • “La política la haces o te la hacen” – Francesc Homs
  • “Els 47 escons corresponents a Catalunya s’ompliran d’una manera o una altra i no tots defensaran el que diguin les institucions catalanes: defensaran el que diguin des del carrer Gènova, Ferraz o el que digui Ciudadanos” – Artur Mas
  • “La prova que són eleccions importants és que hi va el qui ha estat el meu primer col·laborador d’aquests anys, Francesc Homs” – Artur Mas
  • “Si la gent no votés el 20D s’afeblirien les institucions catalanes, el procés sobiranista i el dret de decidir” – Artur Mas
  • “Els que veuen en la nova coalició un intent d’amagar les sigles per part de CDC demostren ignorància o mala fe” – Francesc Homs
  • “Iremos a Madrid a decir: Venimos aquí a pactar la independencia, porque os conviene” – Francesc Homs

Hemeroteca:

Són dignes de recordar les paraules de Francesc Homs del dia 22 d’octubre, afirmant que CDC i ERC es presentarien juntes a les generales amb una fórmula “supercreativa” (font):

Generals4Generals5

El 30 d’octubre, però, saltava la notícia de que CDC i ERC no concorrerien juntes.

Opinió:

Personalment, penso que és una part més de l’estratègia de Convergència per provar què és el que millor li funciona mentre es va plantejant la seva refundació.

No sé fins a quin punt encaixa considerar les eleccions generals com a quelcom ineludible. I més quan ja ens van pintar les municipals del maig com a primer plebiscit que acabaria finalment amb el segon a les autonòmiques. Dóna la (terrible) sensació de que el discurs es va modelant per anar-ho allargant tot.

Per molt que dins de la coalició hi hagi altres formacions, és totalment clara la mà de Convergència per fer i desfer, així com va passar amb Junts pel Sí. Però aquesta vegada, el seu màxim competidor en tipologia de votant, ERC, els pot avançar en els resultats.

Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)

ERCEs presenta a les eleccions generals? Sí, sota les seves sigles habituals, ERC.

Cap de llista: Gabriel Rufián, membre de Súmate.

Justificacions:

  • “Anem a Madrid a explicar que Catalunya ja ha decidit i que ja hem començat a construir la República” – Cesc Iglesies (vicesecretari general d’Acció Política)
  • “Som independentistes respecte a l’estat espanyol, federalistes respecte d’Europa, i internacionalistes respecte del món” – Joan Tardà (núm.2 de la llista)
  • “Aquest és l’últim programa electoral que presentem a unes eleccions espanyoles, perquè ja som República” – Oriol Junqueras
  • “Intentaremos que no se nos escape ningún voto independentista” – Marta Rovira
  • “Si no vamos, este espacio de poder lo ocupará otra persona, otro partido, regalaremos la imagen de Catalunya a gente que dice aquí no ha pasado nada, regalaremos el relato mediático” – Gabriel Rufián

Hemeroteca

Farem bé de guardar en un lloc ben resguardadet aquesta entrevista a Oriol Junqueras a El País (font):

Generals1 Generals2

Serà bona de guardar per a que no passi com a les anteriors eleccions generals. Això és el que deia Alfred Bosch, cap de llista d’ERC en aquelles eleccions, al novembre de 2011: “ERC inicia un nou rumb amb destí a la República Catalana”, “el dia 20 de novembre [2011] podem optar per la Comunitat Autònoma del No, o la República del Sí, la Comunitat Autònoma que es conforma amb els dictats de Madrid o la República que fa una aposta clara per encarar el futur amb garanties, que dóna veu a la seva ciutadania per exercir el seu dret a decidir sobre el seu futur”. Fa 4 anys.

Opinió:

Després de l’experiment de Junts pel Sí i el posterior estancament per poder investir a Artur Mas (encara en stand by), ERC ha optat per donar un pas cap al costat i presentar-se amb la seva pròpia marca.

El seu relat es basa en “anar a Madrid” a defensar el que es va votar a les eleccions catalanes. Però, sens dubte, una altra de les seves intencions serà atreure votants de la CUP orfes de partit.

Serà realment interessant veure el seu potencial, ja que venien d’un creixement de +12 diputats a les últimes autonòmiques en que es van presentar sols (2012) i tot els hi venia de cara. La coalició de Junts pel Sí, però, orquestrada i dirigida per Convergència, els va amagar i fer perdre protagonisme.

Hauran de saber jugar amb les expectatives, donat que la ciutadania comença a percebre una sensació de “dia de la marmota”.

Candidatura d’Unitat Popular (CUP)

CUPEs presenta a les eleccions generals? No, com ja havien deixat entreveure fa uns mesos, finalment no s’hi presentaran.

Justificacions:

  • “Les Corts espanyoles no són un marc d’oportunitat per a la consecució de la independència”
  • És inútil la presència al Congrés
  • “L’objectiu és blindar un punt de no retorn per evitar temptacions de subordinació a les lògiques estatals”
  • “No ens presentem a unes eleccions en les que no ens sentim interpel·lats a presentar-nos

Opinió:

Em sembla totalment lògica, partint de la seva posició, la idea de no presentar-se a les eleccions generals. Ens queda per veure, però, el seu posicionament quan la campanya electoral avanci (demanaran l’abstenció? la ignoraran?).

Segons l’últim baròmetre del GESOP, un 82,6% dels seus votants tenen previst anar a votar a les eleccions generals, però a qui? Mireu aquest gràfic tan interessant que compartia El Periódico:

votants CUP generalsEls seus votants es repartirien principalment entre En Comú Podem i ERC.

Hi veieu el logotip de Democràcia i Llibertat en alguna part del gràfic? Jo tampoc.

Molt revelador.