Resultats i interpretacions – eleccions generals 20D

El passat diumenge, 20 de desembre, va ser l’última cita a les urnes d’un any 2015 marcadament electoral.

Les enquestes preelectorals ja havien anticipat un escenari diferent a l’habitual dominat pels dos grans partits (PP i PSOE), però certament, en algunes ocasions són instruments d’influència als quals se’ls ha de donar una importància limitada.

En aquest cas, tot i que TVE i les autonòmiques es van gastar 470.000 euros en enquestes a peu d’urna, resultants en el sondeig que vam veure a les 20h, no van tenir gaire sort a l’hora d’encertar.

Hi ha tantíssim a comentar dels resultats finals, que lo més raonable és anar enumerant els punts més destacats, curiosos o sorprenents.

Resultats

Eleccions generals vots i escons

– La participació ha estat del 73,2%, superior al 71,71% del 2011. Fins ara, la participació mitjana a les eleccions generals havia estat entorn al 73,79%, la màxima a l’any 1982 (79,97%) i la mínima al 1979 (68,04%).

– El PP és el partit més votat, però és una victòria amarga. No repeteix la majoria absoluta assolida al 2011 (perd 63 escons i 3.615.163 vots) i tornar a investir a Mariano Rajoy ja no serà tan fàcil. És la victòria amb menys escons de la democràcia (123). La major, la del PSOE al 1982, amb 202 escons.

– El PSOE també perd vots, 1.443.187, segueix per darrere els populars i s’haurà d’adaptar a un sistema que ja no vol l’alternança entre PP i PSOE.

– La suma PP+PSOE (l’anomenat bipartidisme), segueix anant a la baixa. Per primera vegada, quasi no aconsegueix arribar al 50% dels vots totals (PP 28,72% + PSOE 22,01% = 50,73%).

Bipartidisme

Podemos irromp amb força i entra directe al Congrés amb 69 escons i més de 5 milions de vots. Surt molt reforçat a les regions en que es presentava amb confluència amb d’altres moviments (a Catalunya, com a En Comú Podem; a Galícia, com a En Marea; o a la Comunitat Valenciana, com a És el moment), així com també al País Basc o Madrid.

Ciudadanos, tot i entrar amb 40 escons, no aconsegueix complir les expectatives que s’havien anat escampant les últimes setmanes. S’havia estat especulant que podria acabar com a 2a força (així ho va anunciar alguna enquesta a principis de mes). Última setmana de campanya nefasta.

– La suma d’escons de PP (123) i Ciudadanos (40) és de 163, lluny de la majoria absoluta (176).

Izquierda Unida, de nou, es veu castigada pel tipus de circumscripcions del nostre sistema electoral. Les circumscripcions són les províncies, i si no tens molts vots (com PP o PSOE) o els vots concentrats en províncies puntuals (com ERC o PNV), la proporcionalitat entre vots i escons és molt minsa. D’aquí que IU amb 923.105 vots (3,67%) reculli 2 diputats, i ERC amb 599.289 vots (2,39%), 9.

La bona notícia: El Congrés comptarà amb un 40% de dones, el percentatge més alt de totes les legislatures a partir del 1977.

La curiositat: Ciudadanos no és la primera vegada que es presenta a unes eleccions generals. Al 2008 ja ho va fer, amb Albert Rivera també com a cap de llista, i únicament va assolir un 0,18% dels vots.

La dada: El partit PACMA, a favor dels drets dels animals, va aconseguir 219.181 vots (0,87%), més que Bildu, UPyD, Unió o VOX.

I a Catalunya?

Eleccions generals Catalunya

En Comú Podem (Podemos+ICV+EUiA+Equo+Barcelona en Comú) s’imposa a Catalunya, amb molta diferència de la segona opció, ERC. Aconsegueix més de 900.000 vots i serà el grup parlamentari català més gran del Congrés (12 escons).

– El dret a decidir, que semblava que ERC i Convergència havien oblidat, va ser un dels punts claus de la campanya d’En Comú Podem. La seva victòria demostra que aquesta idea agrupa a molta més gent i que és la resposta a la qüestió catalana.

– Però no només és la victòria del dret a decidir, sinó de la defensa dels drets socials, que per fi tornen a escena. La gent necessita solucions a curt i mig termini. L’allunyament del debat d’aquestes qüestions només en nom d’una causa superior encallada avui en dia, és un error.

Eleccions generals En Comú Podem

L’efecte Colau esdevé imprescindible. Participant en campanya, implicant a tothom, parlant a Madrid de la singularitat catalana, una de les artífexs de que Pablo Iglesias defensi el referèndum a Catalunya.

ERC guanya el pols a Convergència (Democràcia i Llibertat) en aquestes eleccions on van decidir no anar junts, com sí va passar a les autonòmiques de Catalunya. Menció a part mereix l’elecció dels seus candidats (Gabriel Rufián per ERC i Francesc Homs per DiL).

– El PSC segueix caient a cada cita amb les urnes que passa. 25 escons al 2008, 14 al 2011 i aquest any, 8. Tot i així, va quedar per davant en vots de Democràcia i Llibertat.

– CiU, al 2011, va aconseguir 1.015.691 vots (4,17%). Aquest vegada per separat, Democràcia i Llibertat (565.501, 15,08%) i Unió (64.726, 1,73%) es queden molt lluny dels resultats anteriors.

– Per la seva banda, la suma de Convergència i ERC, que a les autonòmiques com a Junts pel Sí va aconseguir 1.628.714 vots, aquesta vegada, si els sumem, n’aconsegueixen únicament 1.164.790. És a dir, s’han deixat quasi 500.000 vots pel camí. Calia anar de nou junts, doncs? O molts es van creure la seva declaració al Parlament sobre desconnectar d’Espanya i no van anar a votar?

La lliçó: A les autonòmiques moltes de les zones de l’anomenat “cinturó roig” (històricament votants del PSC) i algunes zones de Barcelona de gent treballadora es van tenyir del taronja de Ciutadans. Diumenge, però, van ser de color lila Podemos. Això demostra que quan les campanyes són monotemàtiques (independència sí o no), no s’ha d’esperar que els votants es situïn al contínuum esquerra-dreta. En aquesta campanya, per sort, es van ampliar els temes de debat. La teva proposta mai pot ser només una bandera.

Eleccions generals Catalunya municipis

La reflexió: L’home gran que al col·legi electoral a les passades autonòmiques em va demanar la butlleta de Convergència perquè no la trobava (eren dins de Junts pel Sí), diumenge tampoc devia saber quina agafar (ara eren Democràcia i Llibertat).

El “ara sí, no?”: Artur Mas, la nit electoral, sabent la victòria d’En Comú Podem, fent un discurs d’apropament quan setmanes abans els havia comparat amb el discurs d’Aznar i hi havien fet una guerra bruta. A més, demanant-los que a veure si era veritat que complien el seu compromís per un referèndum de Catalunya i de no investir a Rajoy. Mas, que a la vegada insta a la CUP a que trenquin el seu compromís per investir-lo a ell.

El segon adéu: Tal com va passar a les eleccions autonòmiques catalanes, Unió (UDC), amb Duran i  Lleida al capdavant, també s’acomiada del Congrés al no aconseguir ni 1 diputat.

Finalment, una reflexió: en un escenari que obliga a pactar, ràpidament diem que és ingovernable. És aquesta la política que ens mereixem?

Anuncios

Les dades que has de saber #27S

Qui ho diria! Ja som a l’últim dia de campanya electoral (per fi, dirà més d’un/a). Han estat dies intensos, i ja quasi només queda que els ciutadans s’expressin.

Com afrontar les eleccions de diumenge i els possibles resultats? He recollit algunes dades que poden ser d’utilitat:

Dades bàsiques

Repartiment d’escons: La llei electoral marca que per a que un partit entri en el repartiment d’escons ha d’aconseguir almenys un 3% dels vots totals.

Majoria absoluta: Es situa als 68 escons (dels 135 totals).

Províncies: Per tal de garantir que hi hagi representació a les 4 províncies catalanes, dels 135 diputats totals se n’escullen 85 a Barcelona, 18 a Tarragona, 17 a Girona i 15 a Lleida.

Circumscripció electoral: És la divisió del territori per tal de repartir escons en unes eleccions. A Catalunya, les circumscripcions són les províncies.

President de la Generalitat: Els electors diumenge escollim una llista electoral d’un partit, d’on surten els diputats al Parlament de Catalunya. L’elecció del President és posterior i no la realitzen els ciutadans, l’escullen els diputats escollits al Parlament.

Eleccions plebiscitàries: Es tracta d’unes eleccions en que s’escull sobre un tema polític concret, només hi ha un tema central (en aquest cas, la independència), i tots els partits s’han de posicionar segons si estan d’acord o estan en contra. Les eleccions del diumenge 27 són considerades plebiscitàries, tot i que legalment es fan amb el mateix procediment que unes habituals eleccions al Parlament, ja que d’elles en sortiran uns diputats que escolliran un President.

Procés participatiu del 9N

Sens dubte, la consulta que es va realitzar el passat 9 de novembre de 2014 ens aporta unes dades molt interessants en aquestes eleccions. La pregunta va ser doble: 1) Vol que Catalunya esdevingui un Estat? 2) En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?

9NEls vots totals a favor del Sí-Sí són interessants per comparar-les amb els resultats de diumenge de les llistes pro-independència (Junts pel Sí i la CUP). Veurem d’aquesta manera si la gent que va sortir a votar a favor el 9N ara ha dirigit el seu vot cap a aquestes candidatures.

Participació

Tot i que en un món ideal la ciutadania amb dret a vot acudiria en massa a les urnes, la realitat és que a les últimes 4 eleccions al Parlament la mitjana de participació ha estat del 61%.

ParticipacióÉs notori que a les darreres eleccions del 2012 el percentatge de participació va augmentar significativament. Les eleccions del diumenge compliran les expectatives d’unes eleccions considerades com a transcendentals?

Aspiracions de Junts pel Sí: més que CiU+ERC?

La llista de Junts pel Sí inclou els partits de Convergència (CDC) i Esquerra Republicana (ERC), a més d’altres entitats pro-independència. Tot i que s’ha de recordar que la llista va ser creada i dirigida per CDC.

La idea d’unir-se i sumar a més experts amb ells, a més de l’apropiació de les grans manifestacions de l’11S, en teoria s’hauria de reflectir en uns millors resultats electorals. Tot i així, s’ha de tenir en compte que, anys enrere, CiU no s’havia posicionat com a independentista, la qual cosa fa que antics votants d’aquesta formació puguin no donar confiança a la llista de Junts pel Sí.

CiU+ERC(hi afegeixo també les eleccions municipals, tot i que sóc de les que pensen que cada poble/ciutat és un món i que a aquestes eleccions no tothom vota en clau independentista, però és una manera de tenir més dades d’eleccions recents)

Com es pot veure a la taula, en les darreres tres eleccions al Parlament CiU i ERC han sumat majoria absoluta (que són 68 escons). Necessitaran a la CUP per arribar-hi aquesta vegada?

L’efecte “sí se puede”: ICV-EUiA

En aquestes eleccions Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) és dins la candidatura de Catalunya Sí que es Pot (juntament amb Podemos/Podem, EUiA i Equo).

ICV-EUiA

Les enquestes mostren un augment respecte als escons d’ICV que pots veure a la taula, tot i que el gran repte per CSQEP és aconseguir posicionar-se com la segona força més votada, després de Junts pel Sí.

Què li aportarà l’efecte Podemos?

Les incògnites: PSC i PP

El Partit Socialista (PSC) ha anat claríssimament a la baixa en les darreres eleccions, tot i que penso que en aquests últims dies de campanya ha guanyat vots.

PSC

Com els hi anirà haver apostat per la seva posició de lluitar per “una Catalunya millor en una Espanya diferent”?

Quant al PP, a les passades eleccions va aconseguir el seu millor resultat, 19 escons. Tot i així, tot apunta a que el fort augment de Ciutadans pugui “robar-li” part de l’electorat.

PPAfectarà la victòria de Ciutadans enfront el PP de cara a les eleccions generals del desembre?

El creixement dels “petits”: Ciutadans i CUP

Ciutadans va entrar al Parlament al 2006 i la CUP al 2012.

Les enquestes posen a la CUP com a imprescindibles per a que la coalició del Sí a la independència assoleixi la majoria absoluta.

CUP

Per altra banda, les enquestes són molt positives per Ciutadans. Les darreres els han col·locat com a primera força de l’oposició.

C's

Per últim, també serà interessant saber què passa amb Unió (UDC), fins ara soci de Convergència (CDC). Es fa difícil conèixer a priori el seus vots potencials i seran la gran incògnita de la nit electoral. Aconseguiran entrar al Parlament?

Demà dissabte parlarem del dia de reflexió, i diumenge, prepara’t per votar!

Les províncies oblidades #27S

Avui fa justament una setmana que va iniciar la campanya electoral oficial (de la permanent ja en parlarem un altre dia) i ens en queda encara una altra més abans de plantar-nos al diumenge 27.

Però ni l’excepcionalitat incontestable que tenen aquestes eleccions ens allunya d’un fet repetit: el centralisme existent a l’hora de destacar lideratges. Bé que a la circumscripció de Barcelona és on s’escullen el major nombre de diputats (en concret, 85 dels 135), bé que els caps de llista de Barcelona solen ser els candidats a President, però l’atenció dels mitjans és tan desmesurada que molts ciutadans de la resta de províncies no saben posar cara o nom al cap de llista al qual donaran el seu vot.

Per a posar una mica de remei a aquesta qüestió, em venen perfecte els debats que el passat dimarts es van realitzar al canal 324, que inclouen els caps de llista de les 7 candidatures amb representació parlamentària en aquesta última legislatura. Bona oportunitat per conèixer-los.

Si exerceixes el teu vot a Girona, Lleida o Tarragona, aquests són els teus candidats i el seus arguments:

Girona (17 de 135 escons)

[Enllaç per visualitzar el debat]

Lluís Llach (Junts pel Sí): Incòmode, especialment quan li demanen responsabilitats del Govern sortint. Es nota que la idea a transmetre és basa en, primer, parlar de que JxS és una candidatura renovada i, segon, deixar clar que actualment Catalunya no té eines per fer res. Poca preparació pel debat i es nota la falta d’experiència. Quan li pregunten pel turisme Llach diu “jo no opino perquè no en tinc ni idea” i “confesso que estic fora de lloc”. Acaba demanant disculpes per no estar a l’alçada dels seus companys de debat.

Rafael Bruguera (PSC): Molta solidesa i experiència política, i es nota. Defensa el saber escoltar, i en una ocasió del debat ha de recordar que s’han d’aportar propostes per a les comarques gironines. Creu que Catalunya necessita propostes d’esquerres i progressistes. Troba punts d’entesa amb Catalunya Sí que es Pot. Vol fugir de radicalismes i construir “no fronts sinó ponts”.

Enric Millo (PPC): Rep vàries crítiques pel govern actual del seu partit a Espanya, del qual diu que n’assumeix alguns errors. Creu que el govern de CiU ha malbaratat el diner públic al malgastar-lo en coses que no eren prioritat (com la representació internacional) i no dedicar-lo a, per exemple, ajudar a les exportacions de les empreses.

Xavier Dilmé (UDC): Destaca que existeixen tres eixos a tenir en compte: el nacional, el social i l’emprenedoria (importància del bon funcionament de les empreses) i aporta la figura del defensor de l’autònom. Al no haver-hi ningú de CDC del govern sortint, ha de rendir ell comptes, dient per exemple que “als polítics ens agrada fer inauguracions i no retallades”, en defensa a l’atac de Millo sobre la pujada de les taxes.

Marc Vidal (Catalunya Sí que es Pot): Es mostra perplex amb “el cinisme del programa de Junts pel Sí”, on hi ha gent a la llista que ha tirat enrere moltes qüestions socials que hi han escrites (per exemple, Oriol Amat i la renda garantida). Diu que això “el fa desconfiar”. Defensa un Parlament al 28S “on no calgui esperar 18 mesos per resoldre les desigualtats i problemes que pateix la gent”. Assumeix que algunes eines depenen de Madrid però d’altres les tenim però fins ara no les hem exercit.

Jean Castel (Ciutadans): Des d’un principi, es dedica a aportar propostes i a centrar el debat en aquesta qüestió.

Benet Salellas (CUP): També intervé des de la perspectiva d’un partit que no ha governat a Catalunya. Dedica arguments a criticar governs de PP, PSOE, tripartit i CIU.

Lleida (15 de 135 escons)

[Enllaç per visualitzar el debat]

Josep Maria Forné (Junts pel Sí): Presenta la seva candidatura dient que “la diversitat ens enriqueix” i rebat les propostes socials dels demés candidats dient que sense els recursos necessaris no són possibles i que “les competències que tenim són mínimes”. Davant les constants preguntes sobre el seu programa electoral, afirma que “tenim un programa que està penjat a la web, però són eleccions plebiscitàries, busquen tenir un Estat propi”. Li costa expressar il·lusió en el seu to.

Òscar Ordeig (PSC): Creu en un acord entre Catalunya i Espanya, i el defensa des del minut inicial. Denuncia la falta d’un projecte per Lleida i que “els lleidatans/pirinencs no volen ser catalans de segona”. Mostra la dada del 2015 de l’augment d’un 12% de la inversió a Catalunya però una disminució del 50% a Lleida, “Catalunya té dificultats, però Lleida encara més”. Creu que ERC i CDC ara defensen coses que han votat en contra abans i que els ciutadans haurien de poder passar factura al governant “que ara s’amaga al quart lloc”. Recorda que la meitat del pressupost de la PAC és agricultura, i l’agricultura són les comarques de Lleida, per tant, “no podem sortir de la Unió Europea ni 5 minuts”.

Marisa Xandri (PPC): Davant dels atacs referents al govern central, recorda que el PP no està governant a Catalunya per rebre tantes crítiques. Afirma que “amb el PP per fi s’abandonarien les estructures d’Estat per apostar per les estructures socials”. Retreu la despesa en construcció nacional (com Tricentenari o votació 9N). Parla dels problemes de sortir de la Unió Europea, per exemple la pèrdua de les ajudes PAC.

Josep Maria Pelegrí (UDC): Rebutja els blocs i el frontisme. Defensa part de la gestió feta per la Generalitat en aquesta passada legislatura, com per exemple, l’aposta per l’escola concertada i el consorci sanitari. Possiblement, és el que més participa, es nota la seva experiència com a conseller. Li preocupa que no hi hagi hagut un debat seriós sobre Europa.

Sara Vilà (Catalunya Sí que es Pot): La idea és “no renunciar al referèndum perquè és la manera més democràtica per saber què vol la gent”. Cal buscar aliats a Espanya i a Europa pel dret a decidir de Catalunya. És un engany a la ciutadania no voler fer balanç de Govern, “totes les eleccions han de ser multiplebiscitàries, de molts temes”. Qüestiona a Junts pel Sí pel consorci sanitari i alerta de demagògia per totes bandes en el debat sobre la UE, perquè “la realitat és que és incert”. Parla de la polarització del debat (independència sí o no), on Junts pel Sí i PP s’hi senten molt còmodes, “però hi ha molta gent que no ho té clar perquè no l’han informat bé”. Aposta per processos informatius i de participació per a que la gent sàpiga què significa aquest procés nacional.

Jorge Soler (Ciutadans): Busca centrar la major part de les discussions en les propostes, mencionant les 800 que porta Ciutadans al seu programa. Defensa que al territori lleidatà no arriben els diners que haurien d’arribar i que la Generalitat té plena capacitat de gestionar les competències transferides. Confessa que li fa cosa que Junts pel Sí no tingui propostes perquè “si no guanyen hi tornaran a haver unes eleccions que hauran de pagar els catalans”. Per ell sortir de la UE “és un risc pel nostre mercat i per la situació d’atur que viu el país”.

Ramon Usall (CUP): Deixa clar que “lo prioritari per la CUP és que el 28S aquest país comenci a caminar cap a la proclamació d’una república catalana” i que el 27S serà el referèndum que no ens van deixar fer. Cal “fer-nos amos del nostre destí, governar-nos” i que enfront el discurs de la por que hi ha contra la independència hi posa “el discurs del pànic que li fa continuar a l’Estat espanyol”.

Tarragona (18 de 135 escons)

[Enllaç per visualitzar el debat]

Germà Bel (Junts pel Sí): Recalca la pluralitat de la seva candidatura, dient que “no importa d’on vens sinó a on vas”. La seva aposta és crear un nou Estat, un nou instrument, “i això és compatible amb governar pel dia a dia”. S’enganxa amb el candidat del PPC perquè aquest li retreu el seu passat polític i la seva coresponsabilitat amb el cas de Spanair i la ubicació de l’estació de Tarragona.

Carlos Castillo (PSC): Creu que els nacionalistes tenen al·lèrgia al diàleg, “i parlo de nacionalistes catalans i espanyols, per nosaltres és el mateix”. Creu que en aquestes eleccions “es fa un paripé” i no es parla de la situació d’emergència social. “Ni els líders independentistes es creuen que la independència sigui possible” i la dreta “ho critica pel rèdit electoral que li dóna”. Aporta dades i ensenya gràfics sobre qüestions del territori. Es refereix a Junts pel Sí com a Junts pel Mas.

Alejandro Fernández (PPC): Molt enèrgic des del primer minut. Reconeix cert centralisme de l’Estat, però també de Catalunya (l’anomena “Barcelunya”). Segons ell, Tarragona pateix un greuge per culpa del nacionalisme, ja que “demanen més recursos quan els que tenen els dediquen al procés”. Molt guerriller, domini dialèctic, aporta informació sobre tots els candidats (ha llegit el llibre de Germà Bel, parla del manifest signat per Solé a favor de la independència, critica la poca activitat parlamentària d’Alonso, etc.). Posa exemples del territori. Acaba dient que “somio amb una Catalunya en que mai més se li digui a algú botifler per pensar diferent”.

Anna Solé (UDC): Acusa a Junts pel Sí d’estar oferint un espectacle i de només aportar el terme independència com a sortida a una situació molt seriosa. Els hi pregunta “el dia 28 podran oferir feina?”. Aposta pel diàleg, “no ens donen, però tampoc hem anat a buscar”. Té poca participació en el debat per la picabaralla entre PP-Junts pel Sí-PSC. A partir del 28S, “sí a la consulta, sí al diàleg, sí a Europa especialment, sí a l’economia productiva”.

Gerard Bargalló (Catalunya Sí que es Pot): Comença defensant el dret a decidir i l’onada de canvi que s’ha vist a molts llocs d’Espanya i que ha d’arribar aquí. Per a ell, un referèndum és la única opció. Creu que s’està amagant la gestió de Mas i els casos de corrupció (tant de CDC com del PP), i critica que a Madrid votin conjuntament. Cal “posar a la gent corrent davant d’un projecte, pensar en un rescat ciutadà”. Veu possibles dos 28S: en un, “seguirem tenint al senyor Mas on no parlarem de corrupció, de rescat ciutadà, ni d’escoles bressol, simplement estar en un procés estancat monotemàtic com als últims anys”; en l’altre, “un d’il·lusionant, que CSQEP tingui un bon resultat i es pugui començar a parlar de la Catalunya de la gent”.

Matías Alonso (Ciutadans): Acusa a PPC i Junts pel Sí de vella política, creu que Catalunya “necessita un projecte per damunt de l’interès partidista”. Evita entrar a les acusacions que es fan entre ells. Aposta per un diàleg continu i fluid. Afirma que “qui representa la corrupció a Catalunya és Convergència i també Unió”. Ciutadans estan disposats a liderar el canvi i pensa que la clau és una alta participació a les eleccions.

Sergi Saladié (CUP): Contundent, la “prioritat és avançar cap a la independència amb una declaració unilateral a les primeres de canvi”. Parla de fracàs del sistema econòmic i polític. Felicita a la gent que ha tingut actituds resistents aquests últims anys per a que el territori tiri endavant. Defensen un sistema en que els sistemes de producció estiguin lo màxim d’a prop possible de la població. La CUP el 28S plantejarà una DUI si hi ha majoria, “investir a Mas és secundari”, s’ha d’elaborar “una Constitució feta des de baix”.

L’apunt crític: Dels 28 caps de llista a les 4 províncies, només 4 són dones.