Resultats i comparatives – eleccions generals 10N 2019

Publicado el 17 noviembre, 2019 por Ares Cases

El passat 10 de novembre, fa tot just una setmana, es van celebrar les segones eleccions generals del 2019. Són les quartes dels últims quatre anys.

Eren, doncs, unes eleccions dirigides a desbloquejar (paraula gastada de tant utilitzar-la) una situació política marcada per la falta d’estabilitat i per la necessitat d’arribar a acords més amplis dels acostumats.

Després de les eleccions generals del 28 d’abril i la incapacitat de superar ambicions i egos diversos, ens en vam anar a una repetició electoral.

Ha sortit bé aquesta estratègia?

Victòria socialista amb molts «peròs»

No crec que hi hagi gaires dubtes a l’hora de dir que l‘estratègia del PSOE de repetir eleccions ha estat, en termes generals, un fracàs.
El que en un primer moment fou una decisió dirigida a augmentar el nombre d’escons (123 en les passades eleccions), va acabar sent una lluita agònica per almenys no protagonitzar una gran baixada. De totes maneres, veient les enquestes de les últimes setmanes, no descarto que la reacció el passat diumenge hagi estat d’alleujament. L’alegria a Ferraz després de conèixer-se els resultats potser indica que els últims dies tot pintava més negre.
Podria haver estat encara molt pitjor, ja que enmig d’un clima de forta polarització i auge de nacionalismes, en el que sembla que s’empenyi a la societat a moure’s pels extrems, guanya una opció moderada.
Així doncs, perd tres escons i el soci de govern, Unidas Podemos, perd força. Segueix sent imprescindible, doncs, ser generosos per posar-se d’acord. El primer pas està fet.
Com a curiositat, el PSOE és l’únic partit que aconsegueix diputats en totes les províncies.

El PP es recupera

Partim de que el partit venia del seu pitjor resultat, només 66 escons.
Tenint en compte que hi havia un partit d’extrema dreta en auge, es pot entendre que els vots que recupera són de la dreta més «moderada». D’aquesta manera també es pot interpretar la moderació del seu líder, Pablo Casado, durant els últims dies de campanya.
Segueix sense possibilitats de liderar una alternativa de govern. El seu soci clau, Ciutadans, es desploma i gran part de la força l’hauria d’aconseguir de l’extrema dreta.

Ascens de l’extrema dreta

Quan, en termes de resultats, l’única que pot estar contenta és l’extrema dreta és una mala notícia per tothom qui cregui en la democràcia, la tolerància i el respecte.
L’ascens de l’extrema dreta s’ha vist en d’altres països europeus, i no es pot atribuir només a una causa (com totes les qüestions complexes). Es pot deure a diversos factors, entre ells:

1. La situació a Catalunya després de la sentència als líders del procés, amb greus disturbis a Barcelona i altres ciutats.
2. Missatges senzills, directes, que busquen respondre amb facilitat a preocupacions de part de l’electorat, encara que sigui amb reduccions a l’absurd o directament mentides.
3. Sensació de falta de mà dura de la resta de partits, de «s’ha deixat fer» massa i cal posar ordre.
4. El blanqueig del partit que ha suposat l’entrada en governs autonòmics, com l’andalús o el madrileny.
5. L’odi al missatge «progressista» i decisions preses últimament (feminisme, drets LGTB, exhumació Franco, etc.).

L’ascens de VOX és brutal i es situa com a tercera força al Congrés. El feixisme ha de ser una línia vermella per a tots. No han de passar.

L’esquerra necessita replantejar-se

Durant els últims anys, les confluències liderades per Podemos han anat perdent vots repetidament.
En aquestes eleccions, l’electorat ha pogut castigar la incapacitat d’arribar a un acord amb el PSOE després de les eleccions de l’abril, expressada en certa ambició desmesurada dels seus líders.
La baixada ha quedat amagada per l’ensorrament més brutal de Ciutadans. Tot i així, és important, i més tenint en compte que al 2016 eren tercera força al Congrés i ara ho és VOX.
Per altra banda, que tot i les baixades es mantingui com a puntal important demostra la necessitat de l’espai que representen. Cal un partit d’esquerres fort a l’esquerra del PSOE.

(Unidos Podemos al 2016, Podemos amb altres confluències al 2015)

Ciutadans s’ensorra

Sens dubte, la baixada més impactant de la nit. Pèrdua del 60% del seu vot en una mica més de 6 mesos.
De nou, poden ser moltes les causes. I ni tan sols s’explica amb el que podia ser obvi en un primer moment (un gran transvassament de vot cap a VOX), ja que també n’hi ha hagut cap a altres candidatures i, sobretot, cap a l’abstenció.
Quasi presenciem la presentació de la dimissió d’Albert Rivera la mateixa nit electoral, però finalment es va produir dilluns. Rivera dimiteix i s’aparta de la vida política. Nous rumbs per al partit, sense líder i amb una posició molt afeblida.

Els partits independentistes es mantenen

Ni la sentència, ni la forta pressió posterior als carrers han fet variar uns resultats que semblen mantenir-se.
La mateixa nit electoral, ERC semblava voler transmetre un missatge clar: «el poble ha sentenciat». Però no van aclarir a quin poble es referien. Perquè el poble, una vegada més, ha votat divers.
Vistos els resultats, segueixen sent decisius de cara a una possible investidura.

(s’hi ha afegit a Front Republicà a l’abril 2019 i a la CUP al nov. 2019)

Més partits territorials

L’augment de la fragmentació del Congrés és clar: 19 partits polítics amb representació.
52 diputats (dels 350 en total) corresponen a partits nacionalistes o perfils regionalistes.
Entre ells, hi ha partits que entren de nou, com és el cas de ¡Teruel Existe! (1), BNG (1) o la CUP (2).

I a Catalunya?

ERC, tot i perdre dos escons, segueix sent el partit més votat, com a l’abril, seguit pel PSC.
Els tres partits de caire independentista (ERC+JxCAT+CUP) assoleixen un 42,5% del vot. Lluny, doncs, de que tingui cap sentit autoproclamar-se «un sol poble».
És especialment clar també aquí l’ensorrament de Ciutadans. El guanyador de les últimes eleccions autonòmiques passa a ser vuitena força en aquestes eleccions generals.

Algunes conclusions ràpides

Per molt que els dos grans partits segueixin liderant la llista de partits més votats, el multipartidisme està aquí per quedar-se. I res s’aconseguirà si no s’accepta.
El preacord per un govern progressista signat pel PSOE i Unidas Podemos el mateix dimarts posterior a les eleccions arriba tard, però arriba. A més de les dificultats implícites, hauran de carregar a l’esquena que tanta gent no entengui com pot ser que el que va ser impossible a l’abril, ara es tanqui tan ràpidament. Durant la signatura, Pablo Iglesias va dir que «es hora de dejar atrás cualquier reproche» i Pedro Sánchez que «el proyecto es tan ilusionante que supera cualquier tipo de desencuentro que hayamos podido tener los últimos meses». De totes maneres, tenint en compte que arribar a acords és imprescindible donada la fragmentació actual, és una bona notícia per sortir del bloqueig.
L’ascens de l’extrema dreta amb VOX i la radicalització de cert sector independentista ha de preocupar-nos a tots. L’indentitarisme excloent i l’odi són una mala notícia en política.
Tot i el preacord signat, la investidura no està assegurada. Fa falta assolir el suport d’altres forces polítiques.
No hi ha un únic culpable de tot i seria bo assumir responsabilitats, deixar de banda l’arrogànica i posar-se a buscar el millor per a la gran majoria. No és demanar molt, no?

En directe però en diferit

Publicado el 13 octubre, 2017 por Ares Cases

L’anterior article el vam deixar amb unes preguntes plantejades i a l’espera de que el dimarts 10 d’octubre es celebrés un Ple al Parlament amb un únic punt del dia: Compareixença del president de la Generalitat davant el Parlament per a informar sobre la situació política actual.

Doncs ara que han passat 3 dies i tot s’ha embolicat de perspectives, analitzem una mica l’estat de tot plegat.

L’escenari preparat

El dimarts va arribar, l’expectació era màxima i el secretisme del Govern entorn el discurs del President encara va produir-ne més. Desenes de periodistes internacionals i nacionals acreditats, pantalles gegants a Arc de Triomf, especials informatius a les cadenes de televisió.

Les 18h, hora d’inici, van arribar i… Ens van informar de que s’aplaçava. Seria a les 19h. Desenes d’hipòtesis van posar-se damunt de la taula. Algun contacte internacional d’última hora? Mals de panxa? Debat intern? Demanda de l’oposició?

Sembla ser que els diputats de la CUP van demanar-ho, per parlar amb President i entorn respecte al discurs, del que no n’estaven 100% d’acord. I el següent no em sembla pas una qüestió menor: la CUP havia tingut accés al discurs de Puigdemont només 1 hora abans de que aquest s’hagués de produir.

La decisió de dir el què va dir a partir de les 19h? Té, sens dubte, moltes causes (algunes públiques, però la majoria secretes). Pero sembla ser que el missatge enviat per Donald Tusk, President del Consell Europeu, sembla que fou definitiva: «li demano que respecti l’ordre constitucional i que no anunciï una decisió que faci el diàleg impossible».

S’allunyava així definitivament un suport des d’Europa que aportés fortalesa a una potencial declaració d’independència.

Fotografia: Albert Gea (Reuters)

El discurs

El canvi de to que ja s’havia intuït en els darrers dies va plasmar-se definitivament en el discurs que finalment va pronunciar Carles Puigdemont. «Hem de desescalar la tensió i no contribuir a incrementar-la ni amb la paraula ni amb el gest».

Va fer un repàs «històric» sobre com hem arribat fins aquí, amb omissions importants, i va reiterar la xifra del 82% de catalans a favor d’un referèndum.

També es va dirigir en castellà a la resta d’Espanya insistint en la voluntat de diàleg. Contra la manipulació informativa digué «no somos unos locos».

I va arribar el moment clau:

«Senyores i senyors, amb els resultats del referèndum de l’1 d’octubre passat, Catalunya s’ha guanyat el dret a ser un Estat independent, i s’ha guanyat el dret a ser escoltada i respectada».

«Arribats en aquest moment històric, i com a President de la Generalitat, assumeixo –en presentar-los els resultats del referèndum davant del Parlament i dels nostres conciutadans– el mandat que Catalunya esdevingui un Estat independent en forma de república«.

«I amb la mateixa solemnitat, el Govern i jo mateix proposem que el Parlament suspengui els efectes de la declaració d’independència per tal que en les properes setmanes emprenguem un diàleg sense el qual no és possible arribar a una solució acordada. Creiem fermament que el moment demana no només la desescalada en la tensió sinó sobretot voluntat clara i compromesa per avançar en les demandes del poble de Catalunya a partir dels resultats de l’1 d’octubre. Resultats que hem de tenir en compte, de manera imprescindible, en l’etapa de diàleg que estem disposats a obrir«.

Proposava així la suspensió durant unes setmanes dels efectes de la declaració d’indendència, per tal de dialogar i buscar mediació. Frenava allò disposat a la llei del referèndum i llençava la pilota al camp del Govern espanyol. Ho vèiem en directe, sí, però els efectes passaven a ser en diferit.

L’oposició

Inés Arrimadas (Ciutadans)

La de la cap de l’oposició va ser la intervenció més dura del vespre. El to contrastava fortament amb l’empleat per Puigdemont. «Aquesta és la crònica d’un cop anunciat«, va començar dient.

Tot i que en diferit, «això segueix sent una declaració d’independència» i «fora ningú ha reconegut el resultat«.

Arrimadas va fer una dura crítica al camí triat i va assenyalar els greuges a les institucions catalanes. «Això és nacionalisme ranci», «s’han equivocat de segle i de lloc». «Han animat a que se’ns assenyali», «ha posat en perill aquesta institució, que va estar tapiada durant una dictadura», «ha pulveritzat l’autonomia de Catalunya«.

Va repetir vàries vegades el que acostuma a defensar el seu partit: Catalunya, Espanya i Europa. «A la majoria de cors catalans no hi sobra cap bandera«. «Evitin dir que Catalunya és un poble unit. No ho està sobretot gràcies a vostè».

Sens dubte, Arrimadas va tirar pel dret amb el discurs que tenia prèviament escrit, sense posar el focus en que des del Govern havien decidit no tirar endavant el que ells mateixos havien aprovat a la llei del referèndum.

Miquel Iceta (PSC)

El to va contrastar fortament amb l’empleat per Inés Arrimadas. A l’inici, va verbalitzar el que alguns estàvem pensant en aquell moment: «volia demanar la transcripció del que ha dit, per veure si ho he entès bé«.

No va donar cap validesa al referèndum de l’1O («la Llei del Referèndum diu que els resultats els ha de donar la Sindicatura Electoral»), va condemnar la violència policial i va posar el focus en un aspecte clau: «les institucions catalanes es van situar fora de la llei els dies 6 i 7 de setembre«.

Sobre la suspensió dels efectes enunciada per Puigdemont, digué que «no es pot suspendre un acord que no s’ha pres» i que «el desig de 2 milions no pot imposar-se a la resta». «Una minoria no pot imposar-se sobre una majoria», va dir en català, castellà, anglès i francès.

Va mostrar preocupació per la quantitat d’empreses que han canviat la seva seu social aquests darrers dies. «Espero que les mesures de grans empreses siguin temporals». I fent referència al cas canadenc: «molts dels que van marxar de Montreal a Toronto, no van tornar». «S’està generant una incertesa que no ens podem permetre«.

Com cal afrontar la solució? «Algun dia ens hem de dir on és el problema: no és a Espanya ni a Europa. El problema és entre nosaltres». «El camí de divisió és un camí de derrota«. «Cap decisió d’aquesta mida es pot prendre sense assegurar-se un consens ampli a la cambra i, per tant, a la societat».

I, per a mi, la frase clau: «Tots hem format part del problema. Ara tots hem de formar part de la solució«.

Lluís Rabell (Catalunya Sí que es Pot)

Comença recordant als que dilluns van ser agredits per feixistes a València sota el beneplàcit del Govern del PP.

«Som enmig d’una crisi d’Estat«. Tampoc va reconèixer la validesa del referèndum: «de l’1O se’n poden extreure moltes coses, però en cap cas un mandat per a la DUI«, «ningú a Europa ni enlloc considera l’1O com un referèndum vàlid».

En clau de futur digué que tant de bo «no malbaratem aquesta potencialitat de lluita que hem vist aquests dies» però «no hi ha sortida de vencedors i vençuts» i «siguem valents, no obviem la realitat».

Demanà diàleg diàleg diàleg, rebaixar la tensió i s’oposà frontalment a una reacció dura de l’Estat. «Valentia avui en dia vol dir diàleg«.

Xavier García Albiol (PP)

Del representant del PP a Catalunya s’esperava un discurs dur, i així va ser. «Una majoria de catalans està veient com el Govern està perpetrant un cop d’Estat«.

Va criticar el tracte mediàtic a Catalunya («els mitjans de comunicació catalans s’han convertit en instruments d’agitació«) i va recordar i reconèixer la professionalitat tant de Mossos com de Guàrdia Civil.

S’oposà frontalment al diàleg en els termes que Puigdemont planteja (sense renunciar a la independència). «Però de què es vol dialogar?«. «Facin propostes que siguin assumibles dins de la llei«.

Anna Gabriel (CUP)

Era el discurs més esperat. Les cares dels diputats d’aquest partit a l’inici del Ple ja mostraven que no estaven satisfets amb el discurs que faria Puigdemont.

«La proclamació solemne que volíem no s’ha fet, i ho hem sabut pocs moments abans», va començar Anna Gabriel. «Creiem que hem perdut una oportunitat«. «No podem suspendre els efectes de res».

La CUP tenia prevista una «intervenció coral», és a dir, que parlarien tots els seus diputats un cop Puigdemont hagués declarat la independència. «Ens reafirmem i nosaltres no venim amb moral de la derrota«, «hem vingut a fer una República oberta al món».

En clau de futur: «avui iniciem una nova etapa de lluita, no podem suspendre la voluntat de més de 2 milions de persones».

Les reaccions

Durant el Ple al Parlament, els mitjans internacionals es feien un embolic respecte al que havien d’anunciar. S’ha declarat realment la independència a Catalunya? Què volia dir suspendre quelcom que no s’ha formalitzat? Quin diàleg està demanant Puigdemont?

Començaven a córrer vídeos de gent decepcionada que marxava de la zona de pantalles gegants on s’havia emès el Ple. Alguns xiulets tímids a les paraules «de suspensió» de Puigdemont.

Quan la sessió del Ple ja portava una estona finalitzada, ens vam adonar que els 72 diputats favorables a la independència (Junts pel Sí + CUP), estaven signant aquest document.

D’aquesta signatura no n’havien dit ni una paraula durant el Ple. Sense cap validesa jurídica (dit pels propis signants), no es va publicar al Diari Oficial, no va ser votat ni signat en sessió oficial.

Per altra banda, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) emet un comunicat que diu que «ni la Llei de Transitorietat, suspesa pel Tribunal Constitucional, ni cap declaració formal o aformal, implícita o explícita d’independència despleguen cap efect jurídic».

Les claus

Després del Ple del Parlament de dimarts, les claus van situar-se a:

Resposta i reacció del Govern espanyol
Canvi a Europa, en quant a discurs i suports
Posició de la CUP i seguiment o no del seu recolzament al Govern català

La resposta

El Consell de Ministres, que es reuneix normalment els divendres, es va convocar per dimecres a les 9h. A les 12h, Mariano Rajoy sortia per anunciar la resposta oficial que donaria el Govern que presideix respecte a la proposta de Puigdemont feta el dia anterior.

El Govern del PP va reiterar que condicionava el diàleg al compliment de la llei i a que Puigdemont respongués si va declarar o no la independència. «Ustedes no quieren dialogar, quieren imponer»

A partir d’aquest burofax, Mariano Rajoy feia arribar al Govern català un requeriment (el pas previ que preveu el famós article 155 de la Constitució) que té com a límit de resposta el dilluns 16 a les 10h. La pregunta és clara: han declarat o no la independència?

Si la resposta és afirmativa, el dijous 19 a les 10h serà el límit per revocar la declaració, abans de que el Govern comenci a prendre mesures.

Ho tornàvem a veure en directe, sí, però els potencials efectes serien en diferit. I, la pilota, tornava al camp inicial.

Breu manual sobre com NO fer un spot electoral #26J

Publicado el 23 junio, 2016 por Ares Cases

Fa uns dies va començar a córrer com la pólvora un spot que el partit Ciudadanos va llençar per les eleccions generals del proper 26 de juny, titulat «Los héroes anónimos».

Després de comprovar que no era una broma i que efectivament havia sorgit del partit, fem-ne una breu anàlisi, que servirà a mena de manual sobre com NO fer un spot electoral. Endavant vídeo:

Context

Abans de fer un spot (i qualsevol contingut publicitari), si us plau, caldria tenir en compte en quina situació es troba la societat a la qual t’adreces. No cal anar més enllà:

La gent té una desafecció política brutal.
La gent està cansada de que els partits es tirin pedres els uns als altres.
La gent n’està dels tòpics fins al nap.

I sobretot:

S’han hagut de repetir eleccions després de que, per primera vegada a la història des de la recuperació de la democràcia, no s’ha aconseguit formar Govern. Així que un mínim de serietat no estaria malament.

Rols

Sens dubte, la definició de rols marca i defineix aquest vídeo, en això es basa.

L’ús dels rols en màrqueting i publicitat és una estratègia efectiva, no direm que no. És molt útil per explicar històries amb significat i, sobretot, per permetre que els espectadors s’hi identifiquin.

És molt coneguda, per exemple, la teoria dels arquetips del psicòleg Carl Gustav Jung, basada en pautes de comportament universals que es solen utilitzar molt per donar personalitat a les marques.

Però s’ha de ser subtil. Caure en tòpics i llocs comuns només fa que la situació no sembli del tot real.

Remetem-nos, per exemple, al «por lo menos tú tienes trabajo, en cambio otros…» que li etziba el cambrer a la clienta.

I tot això ens porta al següent punt.

Sobreactuació

Heu vist mai en algun bar que la gent es quedi embadalida quan un polític (quin sigui) surt a la televisió?

“Creo que aquí solo hay uno que lo ha entendido” diu un client, abans d’emetre un monòleg al qual ningú del bar s’hi oposa.

“Así que estemos a la altura de todos esos españoles” diu Rivera des de l’aparell.

“Això no pot ser real”, diem mentre visualitzem el vídeo des de Youtube.

Masclisme

Si seguim observant, veurem com al bar només hi apareix una única dona amb paper protagonista.

Ja sabeu que el fet de que sigui una dona ja omple el “cupo” de dones i ja no en fan falta més. Passa a moltes pel·lícules o sèries: hi ha el noi intel·ligent, el noi atractiu, el noi rebel… i la noia (és igual com sigui, és la noia).

A sobre, la dona del bar apareix amb el tan rebregat paper de «superwoman» que sempre volen imposar. La dona que treballa compulsivament («voy enseguida, pero es que aún me queda otra reunión»), ha de cuidar dels fills i ha de guiar al marit («tiene la merienda en la bolsa»). Ah, i els molesta quan es queixa.

Adversari

El moment estrella d’aquest spot de Ciudadanos és quan fa acte d’aparició un noiet destartalat amb cua, que ÒBVIAMENT, no ens recorda a ningú. Per a que no reconegueu a qui em refereixo, li direm Pablo X. Ai no, potser millor X Iglesias.

Aquest noi amb cua és l’únic al bar que no està d’acord amb la corrent majoritària d’admirar a Albert Rivera, es dedica a jugar a les “tragaperras” i sembla fer-li molta mandra anar a treballar cada matí. De fet, sembla fer-li mandra fins i tot ser al bar.

Aquesta pedrada directa a Podemos cal? Segur que ajuda més que perjudica? No és una mica forçat posar a un clon d’un adversari polític donant cops a una «tragaperras»?

Repercussió

Si us plau, vivim al món de les xarxes socials, un lloc on dius que no t’agraden les olives i el club de defensors de les olives t’insulta durant una setmana seguida (sort que m’agraden les olives).

Saps que el teu spot serà comentat sí o sí, ja que el clima envers la política està realment escalfadet: planteja un spot original, però elegant. Emotiu, però realista.

No deixarem de comentar que, el mateix dia que es va fer públic el spot, el noi que apareix fent de repartidor va publicar alguns tuits humorístics demanant perdó i que no el jutgessin per haver-hi aparegut.

Un èxit total, vaja.

Finalment, deixo per aquí un enllaç a la petita anàlisi que vaig fer sobre alguns spots de les passades eleccions del #20D: Spots electorals sota lupa

Debat a debat se’n fa campanya #26J

Publicado el 20 junio, 2016 por Ares Cases

Observo els debats com una representació de l’estratègia que un partit ha plantejat per la campanya. Amb les càmeres apuntant les seves cares, els candidats han de condensar en unes 2 hores els missatges clau que volen que perdurin en la ment de l’electorat.

Les següents conclusions sorgeixen, principalment, una vegada visionat el debat que es va dur a terme el passat dilluns, l’únic entre els caps de llista de les 4 principals candidatures.

Mariano Rajoy (Partido Popular)

Supervivent. Sabia que, al ser l’actual President en funcions, seria la diana de totes les crítiques de la resta de candidats, els quals no van ser suficientment incisius com per deixar-lo en evidència. Es tracta d’un polític amb molt poca «cintura» (reacció, improvisació), no és casualitat que hagi volgut evitar en reiterades ocasions aquest tipus de debats.

Idea primària

La dificultat de governar. Aquesta idea embolcalla la majoria de les seves intervencions. Vol presentar al PP com un partit preparat per governar, amb experiència. «Gobernar es difícil, predicar es muy fácil», solta en una ocasió. «Aquí no se viene a hacer prácticas, al Gobierno se viene aprendido», diu més endavant.

Idees secundàries

Cal deixar governar al partit més votat
Visió positiva del país mitjançant dades
Passar desapercebut quan es toca el tema de la corrupció

Pedro Sánchez (Partido Socialista Obrero Español)

Desubicat. El candidat, a priori, amb menys força escènica en aquest moment. Possiblement, el menys atacat, la qual cosa afecta en la quota de protagonisme en el debat.

Idea primària

Podemos va frustrar el pacte progressista després del 20D. Idea que, acompanyada d’una negació de cap de Pablo Iglesias, Pedro va anar enunciant durant tota la nit. Representa al PP i a Podemos com dos extrems (per situar-se com a moderat i captar electors) que a l’hora de la veritat van votar el mateix: no investir-lo com a President i anar contra el PSOE.

Idees secundàries

Mala gestió del govern del PP («reconstruir lo que el sr. Rajoy ha destruido»)
Crítica al dret a l’autodeterminació
Drets socials, especialment igualtat laboral

Pablo Iglesias (Unidos Podemos)

Obert. De l’evolució de l’actitud d’Iglesias als debats se’n podria fer un estudi interessant. Home encès i instigador a la polèmica en uns inicis, ha hagut d’anar moderant el to al tenir més responsabilitats i voler arribar a un major nombre d’electors. Possiblement, el candidat que aporta la proposta de pacte posterior a les eleccions més clara i entenedora pels espectadors.

Idea primària

El pacte ha de ser amb el PSOE, ha de ser d’esquerres. Hi insisteix des de la primera frase i, quan Sánchez l’ataca repetidament, li diu «creo que usted se equivoca de adversario». Sap bé que cap partit sortirà d’aquestes eleccions amb una majoria clara per governar en solitari. «Sr. Sánchez, si quiere gobernar, va a tener que elegir«.

Idees secundàries

La gent és el motor del país
El gran objectiu és fer fora al PP
La garantia de Podemos és la bona gestió dels Ajuntaments del canvi (com a Barcelona o Madrid)

Albert Rivera (Ciudadanos)

Desinhibit. No és nova la capacitat dialèctica de Rivera. És conscient de la seva imatge jove en un context polític poc modernitzat. Sense responsabilitats de govern importants, és el més proper al populisme durant el debat.

Idea primària

L’extrem que representa Podemos no és positiu. Sap que entre els seus dos partits es juguen la mini-batalla entre els partits que representen la «nova política». Retreu a Iglesias el seu suport a Tsipras (Grècia) i l’acusa de no tenir propostes més enllà de voler derogar tot allò que ha fet el PP.

Idees secundàries

Retreure el triomfalisme de les dades que presenta Rajoy
Insistència en millorar la situació dels autònoms
Poc esment al pacte post-20D amb el PSOE

La sensació: Cap dels 4 candidats va sentir-se totalment còmode. Més que un debat, semblaven 4 mítings o 4 entrevistes que s’anaven enllaçant. Falta de fluïdesa general.

L’absurditat: Durant la prèvia, Telecinco va mostrar a qui estaven votant els espectadors com a guanyador del debat. Un debat que tardaria encara 1 hora en començar.

Resultats i interpretacions – eleccions generals 20D

Publicado el 22 diciembre, 2015 por Ares Cases

El passat diumenge, 20 de desembre, va ser l’última cita a les urnes d’un any 2015 marcadament electoral.

Les enquestes preelectorals ja havien anticipat un escenari diferent a l’habitual dominat pels dos grans partits (PP i PSOE), però certament, en algunes ocasions són instruments d’influència als quals se’ls ha de donar una importància limitada.

En aquest cas, tot i que TVE i les autonòmiques es van gastar 470.000 euros en enquestes a peu d’urna, resultants en el sondeig que vam veure a les 20h, no van tenir gaire sort a l’hora d’encertar.

Hi ha tantíssim a comentar dels resultats finals, que lo més raonable és anar enumerant els punts més destacats, curiosos o sorprenents.

Resultats

– La participació ha estat del 73,2%, superior al 71,71% del 2011. Fins ara, la participació mitjana a les eleccions generals havia estat entorn al 73,79%, la màxima a l’any 1982 (79,97%) i la mínima al 1979 (68,04%).

– El PP és el partit més votat, però és una victòria amarga. No repeteix la majoria absoluta assolida al 2011 (perd 63 escons i 3.615.163 vots) i tornar a investir a Mariano Rajoy ja no serà tan fàcil. És la victòria amb menys escons de la democràcia (123). La major, la del PSOE al 1982, amb 202 escons.

– El PSOE també perd vots, 1.443.187, segueix per darrere els populars i s’haurà d’adaptar a un sistema que ja no vol l’alternança entre PP i PSOE.

– La suma PP+PSOE (l’anomenat bipartidisme), segueix anant a la baixa. Per primera vegada, quasi no aconsegueix arribar al 50% dels vots totals (PP 28,72% + PSOE 22,01% = 50,73%).

– Podemos irromp amb força i entra directe al Congrés amb 69 escons i més de 5 milions de vots. Surt molt reforçat a les regions en que es presentava amb confluència amb d’altres moviments (a Catalunya, com a En Comú Podem; a Galícia, com a En Marea; o a la Comunitat Valenciana, com a És el moment), així com també al País Basc o Madrid.

– Ciudadanos, tot i entrar amb 40 escons, no aconsegueix complir les expectatives que s’havien anat escampant les últimes setmanes. S’havia estat especulant que podria acabar com a 2a força (així ho va anunciar alguna enquesta a principis de mes). Última setmana de campanya nefasta.

– La suma d’escons de PP (123) i Ciudadanos (40) és de 163, lluny de la majoria absoluta (176).

– Izquierda Unida, de nou, es veu castigada pel tipus de circumscripcions del nostre sistema electoral. Les circumscripcions són les províncies, i si no tens molts vots (com PP o PSOE) o els vots concentrats en províncies puntuals (com ERC o PNV), la proporcionalitat entre vots i escons és molt minsa. D’aquí que IU amb 923.105 vots (3,67%) reculli 2 diputats, i ERC amb 599.289 vots (2,39%), 9.

La bona notícia: El Congrés comptarà amb un 40% de dones, el percentatge més alt de totes les legislatures a partir del 1977.

La curiositat: Ciudadanos no és la primera vegada que es presenta a unes eleccions generals. Al 2008 ja ho va fer, amb Albert Rivera també com a cap de llista, i únicament va assolir un 0,18% dels vots.

La dada: El partit PACMA, a favor dels drets dels animals, va aconseguir 219.181 vots (0,87%), més que Bildu, UPyD, Unió o VOX.

I a Catalunya?

– En Comú Podem (Podemos+ICV+EUiA+Equo+Barcelona en Comú) s’imposa a Catalunya, amb molta diferència de la segona opció, ERC. Aconsegueix més de 900.000 vots i serà el grup parlamentari català més gran del Congrés (12 escons).

– El dret a decidir, que semblava que ERC i Convergència havien oblidat, va ser un dels punts claus de la campanya d’En Comú Podem. La seva victòria demostra que aquesta idea agrupa a molta més gent i que és la resposta a la qüestió catalana.

– Però no només és la victòria del dret a decidir, sinó de la defensa dels drets socials, que per fi tornen a escena. La gent necessita solucions a curt i mig termini. L’allunyament del debat d’aquestes qüestions només en nom d’una causa superior encallada avui en dia, és un error.

– L’efecte Colau esdevé imprescindible. Participant en campanya, implicant a tothom, parlant a Madrid de la singularitat catalana, una de les artífexs de que Pablo Iglesias defensi el referèndum a Catalunya.

– ERC guanya el pols a Convergència (Democràcia i Llibertat) en aquestes eleccions on van decidir no anar junts, com sí va passar a les autonòmiques de Catalunya. Menció a part mereix l’elecció dels seus candidats (Gabriel Rufián per ERC i Francesc Homs per DiL).

– El PSC segueix caient a cada cita amb les urnes que passa. 25 escons al 2008, 14 al 2011 i aquest any, 8. Tot i així, va quedar per davant en vots de Democràcia i Llibertat.

– CiU, al 2011, va aconseguir 1.015.691 vots (4,17%). Aquest vegada per separat, Democràcia i Llibertat (565.501, 15,08%) i Unió (64.726, 1,73%) es queden molt lluny dels resultats anteriors.

– Per la seva banda, la suma de Convergència i ERC, que a les autonòmiques com a Junts pel Sí va aconseguir 1.628.714 vots, aquesta vegada, si els sumem, n’aconsegueixen únicament 1.164.790. És a dir, s’han deixat quasi 500.000 vots pel camí. Calia anar de nou junts, doncs? O molts es van creure la seva declaració al Parlament sobre desconnectar d’Espanya i no van anar a votar?

La lliçó: A les autonòmiques moltes de les zones de l’anomenat «cinturó roig» (històricament votants del PSC) i algunes zones de Barcelona de gent treballadora es van tenyir del taronja de Ciutadans. Diumenge, però, van ser de color lila Podemos. Això demostra que quan les campanyes són monotemàtiques (independència sí o no), no s’ha d’esperar que els votants es situïn al contínuum esquerra-dreta. En aquesta campanya, per sort, es van ampliar els temes de debat. La teva proposta mai pot ser només una bandera.

La reflexió: L’home gran que al col·legi electoral a les passades autonòmiques em va demanar la butlleta de Convergència perquè no la trobava (eren dins de Junts pel Sí), diumenge tampoc devia saber quina agafar (ara eren Democràcia i Llibertat).

El «ara sí, no?»: Artur Mas, la nit electoral, sabent la victòria d’En Comú Podem, fent un discurs d’apropament quan setmanes abans els havia comparat amb el discurs d’Aznar i hi havien fet una guerra bruta. A més, demanant-los que a veure si era veritat que complien el seu compromís per un referèndum de Catalunya i de no investir a Rajoy. Mas, que a la vegada insta a la CUP a que trenquin el seu compromís per investir-lo a ell.

El segon adéu: Tal com va passar a les eleccions autonòmiques catalanes, Unió (UDC), amb Duran i Lleida al capdavant, també s’acomiada del Congrés al no aconseguir ni 1 diputat.

Finalment, una reflexió: en un escenari que obliga a pactar, ràpidament diem que és ingovernable. És aquesta la política que ens mereixem?

Vespre

Ares Cases

Archivo de la etiqueta: Ciutadans

Resultats i comparatives – eleccions generals 10N 2019