El seu nom surt a tots els debats polítics actuals, la seva investidura com a President es convertirà en la primera complicació per tirar endavant el programa de la candidatura independentista, va intentar amagar-se durant la campanya però els adversaris l’anomenaven de forma recurrent:

Artur Mas, l’home que buscava sortir als llibres d’Història. Però a quin preu?

Font: The Guardian

Època Pujol

Estàndard de poca regeneració democràtica, Artur Mas és diputat al Parlament des de 1995, després de tenir diversos càrrecs a la Generalitat i a l’Ajuntament de Barcelona. Des del primer any com a diputat, el President Pujol l’incorpora al Govern, sent conseller de Política Territorial i Obres Públiques (de 1995 a 1997) i conseller d’Economia i Finances (de 1997 a 2001).

Al 2001 el situen com a successor clar de Jordi Pujol (qui va governar Catalunya 23 anys, des del 1980 fins al 2003), a l’anomenar-lo conseller en cap de la Generalitat (càrrec que havia estat abolit al 1714 i que Pujol recuperà per promocionar a Mas com el seu successor).

Font: zoomnews.es

Tot i aquests càrrecs de confiança i el seu nomenament com a «fill polític» de Jordi Pujol, quan al 2014 esclata el cas de corrupció, frau fiscal i negocis fraudulents de la família Pujol, Artur Mas se’n distancia, dient coses com que «el que va confessar no té res a veure amb CDC ni amb CiU«.

Però enlloc de fer net, quan al juliol es vota al Parlament reprovar a Jordi Pujol (condemnar un acte com a dolent), CiU és l’únic partit que hi vota en contra. És més, a les conclusions del partit referents a la comissió de frau fiscal on s’interroga a Pujol, ni s’esmenta ni es condemna el seu comportament. Oportunitat perduda d’Artur Mas per desmarcar-se’n d’una vegada per totes.

Dues legislatures a l’oposició

Arriba el 2002, i Mas es proclama candidat de CiU per ser President de la Generalitat. A les dues següents eleccions (2003 i 2006) es converteix en cap de l’oposició.

Tot i que al 2003 CiU aconsegueix per primera vegada ser la força més votada, la unió de PSC, ERC i ICV-EUiA els hi serveix per formar Govern i investir a Pasqual Maragall com a President.

Artur Mas serà a l’oposició en els propers 7 anys. Per a CiU, aquells anys seran considerats una «travessia pel desert».

Dues legislatures inacabades

A les eleccions del 2010, CiU obté 62 escons (els mateixos que va aconseguir Junts pel Sí el passat 27S) i forma Govern. Artur Mas, per fi, seria investit President de la Generalitat. Es complia allò que a la tercera va la vençuda.

Forma un equip que ell mateix autoanomena «el Govern dels millors». Les conseqüències de la seva ideologia aplicada a les polítiques que es van dur a terme en aquestes dues legislatures no tenen lloc en aquesta entrada dedicada únicament a la seva figura. Només dir que es converteix en un dels retalladors europeus destacats.

Font: aravalles.cat

Tampoc cal que recordi la quantitat de mobilitzacions viscudes durant aquests anys, especialment les que clamaven a favor d’una educació pública de qualitat o contra les retallades i les privatitzacions en sanitat. Aquest moviment Mas no el va fer seu, n’hi havia un de molt més rentable.

L’oportunitat independentista

Al 2002, Artur Mas deixava constància en un llibre que «el concepto de independencia lo veo anticuado y un poco oxidado». Però no ens alarmem, crec sincerament que les persones evolucionem, i en consonància, també els nostres ideals.

Al 2006, es produeix la famosa reunió entre Zapatero (llavors President del Govern espanyol) i Mas, per arribar a un acord sobre l’Estatut de Catalunya i rebaixar-ne les aspiracions.

Al 2009-2010, CiU es posicionava envers les consultes independentistes que es van anar fent als municipis catalans. Josep Maria Pelegrí (Unió) afirmava que «Unió i CiU no han estat mai independentistes» i Mas deia que «CiU acompanyarà les consultes que es convoquin, tot i que no les impulsarà«.

A partir d’aquest any, les manifestacions pro-independència comencen a ser massives. Són un crit popular, legítim, impulsiu, mereixedor d’atenció.

Encara al 2011, Artur Mas encara no havia abraçat la causa que el tornaria a impulsar cap amunt. Una anècdota brillant és la del juliol d’aquell any:

Font

L’any 2012 és definitiu. I m’agrada molt aquest punt de vista sobre com un líder i el seu partit es poden convertir d’aquesta manera de la nit al dia. Tot és qüestionable, aquest només és un punt de vista de tants que en pot haver, però crec que val la pena llegir-lo:

Font

Aquell mateix any 2012 Mas convoca eleccions anticipades, esperant aprofitar electoralment l’embranzida popular. El resultat és un fracàs en el que CiU perd 12 diputats.

Cartell electoral de les eleccions del 2012

Hi ha quelcom més destacable encara: ERC dobla els diputats del 2010 i Oriol Junqueras es perfila clarament com un futurible President de la Generalitat.

La simbologia és important, i el 27 de setembre de 2014 Artur Mas signa el decret de convocatòria de la consulta independentista del 9N. El Govern espanyol el recorre i el TC el suspèn. Finalment, Mas opta per una alternativa amb menys garanties. El proper 15 d’octubre, ell, Joana Ortega i Irene Rigau han estat citats per un jutge a declarar per delictes de desobediència, prevaricació, malversació de fons públics i usurpació de funcions.

La corrupCIU de mar de fons

Suposo que tampoc hem de deixar de banda que Mas representa un partit que, d’entre d’altres, acumula els següents casos: 15 seus embargades i el ‘cas Palau’, la investigació pel cobrament de comissions il·legals del 3%, donacions sospitoses a les seves fundacions, etc.

Junts pel Sí: una confecció a mida

M’agradaria estendre’m en una altra entrada sobre el procés de creació de la marca de Junts pel Sí. Aquí únicament m’agradaria destacar un parell de coses. Per començar, aquesta frase dita pel mateix David Fernàndez (diputat de la CUP), que escenifica perfectament el «o jo o res» de Mas:

Font

Efectivament, es va parlar de crear una llista pro-independència sense partits, sense ideologies o sense polítics en actiu. Això últim va posar en alerta a Convergència. Sort que Josep Rull, ràpidament, va sortir a fer una altra pirueta històrica en l’esdevenir de la política catalana actual:

Font

Artur Mas, diputat des de fa 20 anys al Parlament i President les darreres dues legislatures, venent-se com a polític no en actiu. Començàvem a veure les tàctiques per salvar el seu cap.

En campanya pel 27S

Establerta la candidatura de Junts pel Sí (CDC, ERC i altres organitzacions pro-independència), es decideix posar com a cap de llista a Raül Romeva (ex-ICV) i col·locar a Artur Mas en una humil quarta posició, però sense perdre la condició de ser candidat a President. Seria una de les qüestions més penoses que hem vist en aquests últims anys: no ser cap de llista per evitar anar a debats i retre comptes sobre les seves dues legislatures inacabades.

Algun dels posicionaments dels líders dels partits durant la campanya respecte a la seva figura:

Inés Arrimadas (C’s): «Artur Mas pasará a la historia por ser el presidente que más ha gastado en cosas innecesarias mientras se ha olvidado de los catalanes» (14 de setembre).

Miquel Iceta (PSC): «Es una estafa democrática que Artur Mas vaya de número cuatro en la candidatura independentista de Junts pel Sí«. «Si no le querían de número uno, ¿por qué quieren que siga siendo presidente? Así se ahorra debates sobre su gestión pasada, su proyecto de futuro y los casos de corrupción que afectan a su partido. Es indecente» (El País, 17 de setembre).

Lluís Rabell (CSQEP): «Raül Romeva es una tapadera de Artur Mas» (15 de setembre). «Junts pel Sí lleva un paquete sorpresa camuflado que se llama Artur Mas» (23 de setembre).

Xavier García Albiol (PPC): «Es un dirigente que se ha tirado tres años intentando tapar sus carencias al frente del Govern«. «El mejor favor que podría hacer Artur Mas a Cataluña es marcharse» (12 de setembre). «Pido a Mas que salga de su escondite, del lugar donde lo han puesto para no tener que dar explicaciones de la corrupción de su partido ni de la mala gestión al frente de la Generalitat» (18 de setembre).

Antonio Baños (CUP): «Ningú lidera la revolució; Mas creu que liderarà el procés«. «No seria ‘indepe’ si cregués que l’única cosa que provocarà el procés és que Mas tingui un tercer mandat» (17 de setembre).

Però si em pregunteu què va ser lo pitjor de tot plegat durant la campanya, ho tinc clar:

Sens dubte, la negació d’un dret bàsic de la ciutadania, que és retre comptes del que ha estat fent aquell qui l’ha governat.

Hi haurà tercera investidura?

I arribem al punt actual de la història, el moment en que s’han produït eleccions, Junts pel Sí ha guanyat (62 diputats) però no amb majoria absoluta. Per investir un President es necessita majoria absoluta (68 diputats) o esperar-te a una segona votació on ja únicament es necessita majoria simple, és a dir, més vots a favor que en contra. Actualment, Junts pel Sí en té 62 i tota la resta en sumen 63. Necessiten la col·laboració d’algun altre partit.

Totes les mirades estan posades en la CUP, l’altra candidatura pro-independència que va obtenir 10 diputats. «No votarem a Artur Mas com a President», ha dit nombroses vegades Antonio Baños i d’altres persones del partit, tant durant la campanya electoral com aquests dies posteriors a les eleccions.

No ho tindrà pas fàcil la CUP el mantenir-se coherent en aquesta disjuntiva. La maquinària mediàtica ja va començar a rodar, a Twitter el hashtag #pressingCUP escenificava a la perfecció aquesta pressió que patiran.

«Seria un problema que Mas no fos president, probablement ens aboquem a eleccions però crec que no passarà per responsabilitat de JxS i la CUP» diu, per exemple, Jordi Sánchez (president ANC) a L’oracle ahir mateix, dia 7 d’octubre.

Un procés anomenat tantes vegades com «de la gent», alguns ara el veuen perillar únicament perquè Artur Mas no és una persona de consens. Aquests dies, per tal de maquillar l’assumpte, hem vist com des de la CUP es proposaven opcions com crear una presidència coral, una presidència rotativa o una presidència simbòlica.

En definitiva, aquestes són algunes pinzellades de la història d’algú que, allunyat de les necessitats reals de la majoria de les persones a les quals pretén governar, i rodejat d’un equip d’assessors fantàstic, ha aconseguit canviar la seva concepció pública, netejar la seva imatge i fer oblidar a la gent el seu dret a criticar els seus anys com a governant. Una jugada mestra que encara no ha acabat.