El discurs de l’ego

Qui hagi seguit l’actualitat de la política catalana durant els últims, posem un número aproximat, dos-tres anys, sabrà que a dia d’avui res es pot donar per fet i que pots esperar-t’ho tot.

Avui diumenge, 10 de gener, acabava el termini per posar-se d’acord a l’hora d’investir un nou President (qüestió problemàtica però previsible: Dels problemes (im)previstos en política), i si no era així, calia convocar noves eleccions que es celebrarien al març.

Doncs bé, ahir dissabte els fets van tornar a fer una volta. Se’ns va notificar que finalment sí que Junts pel Sí i la CUP havien arribat a un acord i sobre les 18h de la tarda sortia Artur Mas, president en funcions, a explicar-lo a tothom. Lo més significatiu, el nomenament a dit de Carles Puigdemont (actual alcalde de Girona i president de l’AMI, l’Associació de Municipis per la Independència) com a nou President de la Generalitat; així com unes conseqüències brutals per a la CUP.

Aquí pots veure el text íntegre d’aquest acord (clic a la fotografia i es fa més gran i llegible):

Acord JxS-CUPPerò com que aquests coses porten dies per saber-ne realment les conseqüències, en aquesta entrada únicament vull valorar el discurs que va fer ahir el Sr. Mas. No té pèrdua, és un gran retrat de qui ha estat comandant la política catalana durant tot aquest últim temps (i que, malgrat tot, ho seguirà fent).

“Des del primer dia vaig dir que jo no vull càrrecs”

Tot i no voler càrrecs, Artur Mas no ha volgut retirar-se com a candidat a President fins a l’últim dia possible.

“El Parlament investirà en la primera votació al candidat que jo proposi”

Sense vergonya, admet que el proper President serà el que ell ha decidit. En aquest cas, Carles Puigdemont, que anava 3r a la llista de Junts pel Sí per Girona.

“No es pot pujar l’Everest amb espardenyes”

Una frase inquietant.

“La CUP es compromet a que en cap cas votarà com els grups parlamentaris contraris al procés”

Comença l’escarni públic cap a la CUP. En aquest tema, sembla un pare fotent la bronca als seus fills.

“2 dels 10 diputats de la CUP s’incorporaran a Junts pel Sí”

Artur Mas s’esplaia amb els errors que suposadament ha comès la CUP, inventant un nou concepte: l’autocrítica aliena. Per contra, absència total d’autocrítica de la seva coalició, Junts pel Sí.

“A la CUP han de reconèixer els errors i les seves conseqüències. I ho faran. Això tindrà conseqüències en el grup parlamentari de la CUP. Hi haurà d’haver nous diputats”

Imagineu el poder que gasta actualment Convergència per a assolir aquesta humiliació i rendició total d’un partit com la CUP.

“El que les urnes no ens van donar s’ha corregit amb una negociació”

Sens dubte, la frase més greu i esfereïdora. Negociar és necessari, constructiu, bàsic. Però què significa “corregir”? És que creu que els ciutadans de Catalunya “voten malament”?

“Destinaré esforços a refer a fons CDC i tot el que representa, és bo pel futur del país”

Artur Mas admet obertament que s’està preparant una refundació àmplia de Convergència. Fins ara, els que ho dèiem rebíem de tot menys bones paraules.

“Després de la decisió d’avui, quedo lliure del compromís de no presentar-me després dels 18 mesos, no hi renuncio”

Mas havia promès no presentar-se més després d’aquests 18 mesos de camí cap a la independència. Però ara ja no val.

“Artur Mas no es retira de la política”

Aquesta és una de les meves preferides, perquè parla en tercera persona referint-se a ell. És mostra d’un enorme ego.

“Estic fent bé perquè estic fent el bé, i qui fa bé sempre fa el bé”

No et fiïs mai de qui parli del bé o el mal. No hi ha veritats absolutes, el bé sempre és relatiu, subjectiu i qüestionable.

“Té un component dolorós”

A partir d’aquí, fa un reportatge de la seva persona i del seu camí fins aquí. Fins i tot aludeix a la seva dona, dient que ells dos saben lo difícil que ha estat tot. Això sí, ni una paraula dels problemes urgents de la població que porten mesos en stand by.

“La meva obsessió era garantir l’estabilitat del Govern de la Generalitat”

És trist pensar que el fet de tenir oposició i altres partits que puguin qüestionar el que presentes signifiqui “inestabilitat”, i signifiqui haver d’anul·lar-ho.

“El Govern podrà fer la feina que ha de fer amb la garantia que no li tombaran les coses”

En la mateixa línia que la cita anterior. En un sistema democràtic els temes tiren endavant amb debat i qüestionament constant, no tirant pel dret i creant una majoria a porta tancada. I més quan els partits que no són Junts pel Sí i la CUP han obtingut més vots que aquests dos primers. Això no s’hauria d’oblidar per tal de no marginar a una gran part de la població.

Podeu veure la roda de premsa sencera aquí: Compareixença íntegra d’Artur Mas per explicar l’acord (09/01/16)

Per què hem hagut d’escoltar aquest tipus de discurs?

  • L’enorme personalisme i ego del protagonista
  • Resultat advers pronosticat per Convergència en unes hipotètiques eleccions al març
  • ERC hauria posat dificultats per repetir la fórmula de Junts pel Sí
  • La victòria d’En Comú Podem a les eleccions generals els hi pronosticava un augment
  • CDC està en procés de refundació i no podia, encara no, presentar-se sola

Resultats i interpretacions – eleccions generals 20D

El passat diumenge, 20 de desembre, va ser l’última cita a les urnes d’un any 2015 marcadament electoral.

Les enquestes preelectorals ja havien anticipat un escenari diferent a l’habitual dominat pels dos grans partits (PP i PSOE), però certament, en algunes ocasions són instruments d’influència als quals se’ls ha de donar una importància limitada.

En aquest cas, tot i que TVE i les autonòmiques es van gastar 470.000 euros en enquestes a peu d’urna, resultants en el sondeig que vam veure a les 20h, no van tenir gaire sort a l’hora d’encertar.

Hi ha tantíssim a comentar dels resultats finals, que lo més raonable és anar enumerant els punts més destacats, curiosos o sorprenents.

Resultats

Eleccions generals vots i escons

– La participació ha estat del 73,2%, superior al 71,71% del 2011. Fins ara, la participació mitjana a les eleccions generals havia estat entorn al 73,79%, la màxima a l’any 1982 (79,97%) i la mínima al 1979 (68,04%).

– El PP és el partit més votat, però és una victòria amarga. No repeteix la majoria absoluta assolida al 2011 (perd 63 escons i 3.615.163 vots) i tornar a investir a Mariano Rajoy ja no serà tan fàcil. És la victòria amb menys escons de la democràcia (123). La major, la del PSOE al 1982, amb 202 escons.

– El PSOE també perd vots, 1.443.187, segueix per darrere els populars i s’haurà d’adaptar a un sistema que ja no vol l’alternança entre PP i PSOE.

– La suma PP+PSOE (l’anomenat bipartidisme), segueix anant a la baixa. Per primera vegada, quasi no aconsegueix arribar al 50% dels vots totals (PP 28,72% + PSOE 22,01% = 50,73%).

Bipartidisme

Podemos irromp amb força i entra directe al Congrés amb 69 escons i més de 5 milions de vots. Surt molt reforçat a les regions en que es presentava amb confluència amb d’altres moviments (a Catalunya, com a En Comú Podem; a Galícia, com a En Marea; o a la Comunitat Valenciana, com a És el moment), així com també al País Basc o Madrid.

Ciudadanos, tot i entrar amb 40 escons, no aconsegueix complir les expectatives que s’havien anat escampant les últimes setmanes. S’havia estat especulant que podria acabar com a 2a força (així ho va anunciar alguna enquesta a principis de mes). Última setmana de campanya nefasta.

– La suma d’escons de PP (123) i Ciudadanos (40) és de 163, lluny de la majoria absoluta (176).

Izquierda Unida, de nou, es veu castigada pel tipus de circumscripcions del nostre sistema electoral. Les circumscripcions són les províncies, i si no tens molts vots (com PP o PSOE) o els vots concentrats en províncies puntuals (com ERC o PNV), la proporcionalitat entre vots i escons és molt minsa. D’aquí que IU amb 923.105 vots (3,67%) reculli 2 diputats, i ERC amb 599.289 vots (2,39%), 9.

La bona notícia: El Congrés comptarà amb un 40% de dones, el percentatge més alt de totes les legislatures a partir del 1977.

La curiositat: Ciudadanos no és la primera vegada que es presenta a unes eleccions generals. Al 2008 ja ho va fer, amb Albert Rivera també com a cap de llista, i únicament va assolir un 0,18% dels vots.

La dada: El partit PACMA, a favor dels drets dels animals, va aconseguir 219.181 vots (0,87%), més que Bildu, UPyD, Unió o VOX.

I a Catalunya?

Eleccions generals Catalunya

En Comú Podem (Podemos+ICV+EUiA+Equo+Barcelona en Comú) s’imposa a Catalunya, amb molta diferència de la segona opció, ERC. Aconsegueix més de 900.000 vots i serà el grup parlamentari català més gran del Congrés (12 escons).

– El dret a decidir, que semblava que ERC i Convergència havien oblidat, va ser un dels punts claus de la campanya d’En Comú Podem. La seva victòria demostra que aquesta idea agrupa a molta més gent i que és la resposta a la qüestió catalana.

– Però no només és la victòria del dret a decidir, sinó de la defensa dels drets socials, que per fi tornen a escena. La gent necessita solucions a curt i mig termini. L’allunyament del debat d’aquestes qüestions només en nom d’una causa superior encallada avui en dia, és un error.

Eleccions generals En Comú Podem

L’efecte Colau esdevé imprescindible. Participant en campanya, implicant a tothom, parlant a Madrid de la singularitat catalana, una de les artífexs de que Pablo Iglesias defensi el referèndum a Catalunya.

ERC guanya el pols a Convergència (Democràcia i Llibertat) en aquestes eleccions on van decidir no anar junts, com sí va passar a les autonòmiques de Catalunya. Menció a part mereix l’elecció dels seus candidats (Gabriel Rufián per ERC i Francesc Homs per DiL).

– El PSC segueix caient a cada cita amb les urnes que passa. 25 escons al 2008, 14 al 2011 i aquest any, 8. Tot i així, va quedar per davant en vots de Democràcia i Llibertat.

– CiU, al 2011, va aconseguir 1.015.691 vots (4,17%). Aquest vegada per separat, Democràcia i Llibertat (565.501, 15,08%) i Unió (64.726, 1,73%) es queden molt lluny dels resultats anteriors.

– Per la seva banda, la suma de Convergència i ERC, que a les autonòmiques com a Junts pel Sí va aconseguir 1.628.714 vots, aquesta vegada, si els sumem, n’aconsegueixen únicament 1.164.790. És a dir, s’han deixat quasi 500.000 vots pel camí. Calia anar de nou junts, doncs? O molts es van creure la seva declaració al Parlament sobre desconnectar d’Espanya i no van anar a votar?

La lliçó: A les autonòmiques moltes de les zones de l’anomenat “cinturó roig” (històricament votants del PSC) i algunes zones de Barcelona de gent treballadora es van tenyir del taronja de Ciutadans. Diumenge, però, van ser de color lila Podemos. Això demostra que quan les campanyes són monotemàtiques (independència sí o no), no s’ha d’esperar que els votants es situïn al contínuum esquerra-dreta. En aquesta campanya, per sort, es van ampliar els temes de debat. La teva proposta mai pot ser només una bandera.

Eleccions generals Catalunya municipis

La reflexió: L’home gran que al col·legi electoral a les passades autonòmiques em va demanar la butlleta de Convergència perquè no la trobava (eren dins de Junts pel Sí), diumenge tampoc devia saber quina agafar (ara eren Democràcia i Llibertat).

El “ara sí, no?”: Artur Mas, la nit electoral, sabent la victòria d’En Comú Podem, fent un discurs d’apropament quan setmanes abans els havia comparat amb el discurs d’Aznar i hi havien fet una guerra bruta. A més, demanant-los que a veure si era veritat que complien el seu compromís per un referèndum de Catalunya i de no investir a Rajoy. Mas, que a la vegada insta a la CUP a que trenquin el seu compromís per investir-lo a ell.

El segon adéu: Tal com va passar a les eleccions autonòmiques catalanes, Unió (UDC), amb Duran i  Lleida al capdavant, també s’acomiada del Congrés al no aconseguir ni 1 diputat.

Finalment, una reflexió: en un escenari que obliga a pactar, ràpidament diem que és ingovernable. És aquesta la política que ens mereixem?

Partits independentistes: i a les generals, què? #20D

Quan encara no hem resolt la ressaca post-electoral que tenim a Catalunya, va i comença la campanya electoral de les eleccions generals al Congrés i Senat del proper 20 de desembre.

sorpresa

Hi ha una expressió que hi escauria molt bé, que diu que “t’agafen amb els pixats al ventre” (és a dir, que t’agafen per sorpresa en el pitjor moment). Tot i que a mi em fa una mica de rabieta l’expressió, tot s’ha de dir.

Algú, amb tota la raó, podria preguntar-se per què els partits catalans pro-independència es plantegen la seva participació a les eleccions generals espanyoles si a la resolució que van aprovar al Parlament de Catalunya el passat 9 de novembre s’hi parlava clarament de “desconnexió” amb l’estat espanyol:

Generals3Font: Resolució 1/XI del Parlament de Catalunya, sobre l’inici del procés polític a Catalunya com a conseqüència dels resultats electorals del 27 de setembre de 2015

És per això que, en aquest article, pretenc posar una mica de llum i hemeroteca a les posicions, de cara a les eleccions generals del proper dia 20, dels partits que es van presentar amb programa independentista a les passades eleccions autonòmiques catalanes.

 Convergència Democràtica de Catalunya (CDC)

Democràcia i LlibertatEs presenta a les eleccions generals? Sí, però no sota les seves sigles, sinó amb el nom de Democràcia i Llibertat (DiL), una coalició formada també per Demòcrates de Catalunya (DC, els sobiranistes escindits d’Unió) i Reagrupament (RI.cat).

Cap de llista: Francesc Homs, conseller de Presidència en funcions.

Justificacions:

  • “El proper 20 de desembre ens continuem jugant el futur del nostre país“, “anem a Madrid a defensar el que el poble de Catalunya va votar el 27 de setembre: un estat independent per a Catalunya” – web de la coalició
  • “Es tracta de la llavor d’un nou partit que es materialitzarà l’any vinent. Per a construir un país nou es requereix un partit nou” – Artur Mas
  • “La política la haces o te la hacen” – Francesc Homs
  • “Els 47 escons corresponents a Catalunya s’ompliran d’una manera o una altra i no tots defensaran el que diguin les institucions catalanes: defensaran el que diguin des del carrer Gènova, Ferraz o el que digui Ciudadanos” – Artur Mas
  • “La prova que són eleccions importants és que hi va el qui ha estat el meu primer col·laborador d’aquests anys, Francesc Homs” – Artur Mas
  • “Si la gent no votés el 20D s’afeblirien les institucions catalanes, el procés sobiranista i el dret de decidir” – Artur Mas
  • “Els que veuen en la nova coalició un intent d’amagar les sigles per part de CDC demostren ignorància o mala fe” – Francesc Homs
  • “Iremos a Madrid a decir: Venimos aquí a pactar la independencia, porque os conviene” – Francesc Homs

Hemeroteca:

Són dignes de recordar les paraules de Francesc Homs del dia 22 d’octubre, afirmant que CDC i ERC es presentarien juntes a les generales amb una fórmula “supercreativa” (font):

Generals4Generals5

El 30 d’octubre, però, saltava la notícia de que CDC i ERC no concorrerien juntes.

Opinió:

Personalment, penso que és una part més de l’estratègia de Convergència per provar què és el que millor li funciona mentre es va plantejant la seva refundació.

No sé fins a quin punt encaixa considerar les eleccions generals com a quelcom ineludible. I més quan ja ens van pintar les municipals del maig com a primer plebiscit que acabaria finalment amb el segon a les autonòmiques. Dóna la (terrible) sensació de que el discurs es va modelant per anar-ho allargant tot.

Per molt que dins de la coalició hi hagi altres formacions, és totalment clara la mà de Convergència per fer i desfer, així com va passar amb Junts pel Sí. Però aquesta vegada, el seu màxim competidor en tipologia de votant, ERC, els pot avançar en els resultats.

Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)

ERCEs presenta a les eleccions generals? Sí, sota les seves sigles habituals, ERC.

Cap de llista: Gabriel Rufián, membre de Súmate.

Justificacions:

  • “Anem a Madrid a explicar que Catalunya ja ha decidit i que ja hem començat a construir la República” – Cesc Iglesies (vicesecretari general d’Acció Política)
  • “Som independentistes respecte a l’estat espanyol, federalistes respecte d’Europa, i internacionalistes respecte del món” – Joan Tardà (núm.2 de la llista)
  • “Aquest és l’últim programa electoral que presentem a unes eleccions espanyoles, perquè ja som República” – Oriol Junqueras
  • “Intentaremos que no se nos escape ningún voto independentista” – Marta Rovira
  • “Si no vamos, este espacio de poder lo ocupará otra persona, otro partido, regalaremos la imagen de Catalunya a gente que dice aquí no ha pasado nada, regalaremos el relato mediático” – Gabriel Rufián

Hemeroteca

Farem bé de guardar en un lloc ben resguardadet aquesta entrevista a Oriol Junqueras a El País (font):

Generals1 Generals2

Serà bona de guardar per a que no passi com a les anteriors eleccions generals. Això és el que deia Alfred Bosch, cap de llista d’ERC en aquelles eleccions, al novembre de 2011: “ERC inicia un nou rumb amb destí a la República Catalana”, “el dia 20 de novembre [2011] podem optar per la Comunitat Autònoma del No, o la República del Sí, la Comunitat Autònoma que es conforma amb els dictats de Madrid o la República que fa una aposta clara per encarar el futur amb garanties, que dóna veu a la seva ciutadania per exercir el seu dret a decidir sobre el seu futur”. Fa 4 anys.

Opinió:

Després de l’experiment de Junts pel Sí i el posterior estancament per poder investir a Artur Mas (encara en stand by), ERC ha optat per donar un pas cap al costat i presentar-se amb la seva pròpia marca.

El seu relat es basa en “anar a Madrid” a defensar el que es va votar a les eleccions catalanes. Però, sens dubte, una altra de les seves intencions serà atreure votants de la CUP orfes de partit.

Serà realment interessant veure el seu potencial, ja que venien d’un creixement de +12 diputats a les últimes autonòmiques en que es van presentar sols (2012) i tot els hi venia de cara. La coalició de Junts pel Sí, però, orquestrada i dirigida per Convergència, els va amagar i fer perdre protagonisme.

Hauran de saber jugar amb les expectatives, donat que la ciutadania comença a percebre una sensació de “dia de la marmota”.

Candidatura d’Unitat Popular (CUP)

CUPEs presenta a les eleccions generals? No, com ja havien deixat entreveure fa uns mesos, finalment no s’hi presentaran.

Justificacions:

  • “Les Corts espanyoles no són un marc d’oportunitat per a la consecució de la independència”
  • És inútil la presència al Congrés
  • “L’objectiu és blindar un punt de no retorn per evitar temptacions de subordinació a les lògiques estatals”
  • “No ens presentem a unes eleccions en les que no ens sentim interpel·lats a presentar-nos

Opinió:

Em sembla totalment lògica, partint de la seva posició, la idea de no presentar-se a les eleccions generals. Ens queda per veure, però, el seu posicionament quan la campanya electoral avanci (demanaran l’abstenció? la ignoraran?).

Segons l’últim baròmetre del GESOP, un 82,6% dels seus votants tenen previst anar a votar a les eleccions generals, però a qui? Mireu aquest gràfic tan interessant que compartia El Periódico:

votants CUP generalsEls seus votants es repartirien principalment entre En Comú Podem i ERC.

Hi veieu el logotip de Democràcia i Llibertat en alguna part del gràfic? Jo tampoc.

Molt revelador.

 

Un problema anomenat Artur Mas

El seu nom surt a tots els debats polítics actuals, la seva investidura com a President es convertirà en la primera complicació per tirar endavant el programa de la candidatura independentista, va intentar amagar-se durant la campanya però els adversaris l’anomenaven de forma recurrent:

Artur Mas, l’home que buscava sortir als llibres d’Història. Però a quin preu?

Artur MasFont: The Guardian

Època Pujol

Estàndard de poca regeneració democràtica, Artur Mas és diputat al Parlament des de 1995, després de tenir diversos càrrecs a la Generalitat i a l’Ajuntament de Barcelona. Des del primer any com a diputat, el President Pujol l’incorpora al Govern, sent conseller de Política Territorial i Obres Públiques (de 1995 a 1997) i conseller d’Economia i Finances (de 1997 a 2001).

Al 2001 el situen com a successor clar de Jordi Pujol (qui va governar Catalunya 23 anys, des del 1980 fins al 2003), a l’anomenar-lo conseller en cap de la Generalitat (càrrec que havia estat abolit al 1714 i que Pujol recuperà per promocionar a Mas com el seu successor).

Conseller en capFont: zoomnews.es

Tot i aquests càrrecs de confiança i el seu nomenament com a “fill polític” de Jordi Pujol, quan al 2014 esclata el cas de corrupció, frau fiscal i negocis fraudulents de la família Pujol, Artur Mas se’n distancia, dient coses com que “el que va confessar no té res a veure amb CDC ni amb CiU“.

Però enlloc de fer net, quan al juliol es vota al Parlament reprovar a Jordi Pujol (condemnar un acte com a dolent), CiU és l’únic partit que hi vota en contra. És més, a les conclusions del partit referents a la comissió de frau fiscal on s’interroga a Pujol, ni s’esmenta ni es condemna el seu comportament. Oportunitat perduda d’Artur Mas per desmarcar-se’n d’una vegada per totes.

Dues legislatures a l’oposició

Arriba el 2002, i Mas es proclama candidat de CiU per ser President de la Generalitat. A les dues següents eleccions (2003 i 2006) es converteix en cap de l’oposició.

Tot i que al 2003 CiU aconsegueix per primera vegada ser la força més votada, la unió de PSC, ERC i ICV-EUiA els hi serveix per formar Govern i investir a Pasqual Maragall com a President.

Artur Mas serà a l’oposició en els propers 7 anys. Per a CiU, aquells anys seran considerats una “travessia pel desert”.

Dues legislatures inacabades

A les eleccions del 2010, CiU obté 62 escons (els mateixos que va aconseguir Junts pel Sí el passat 27S) i forma Govern. Artur Mas, per fi, seria investit President de la Generalitat. Es complia allò que a la tercera va la vençuda.

Forma un equip que ell mateix autoanomena “el Govern dels millors”. Les conseqüències de la seva ideologia aplicada a les polítiques que es van dur a terme en aquestes dues legislatures no tenen lloc en aquesta entrada dedicada únicament a la seva figura. Només dir que es converteix en un dels retalladors europeus destacats.

Govern dels millorsFont: aravalles.cat

Tampoc cal que recordi la quantitat de mobilitzacions viscudes durant aquests anys, especialment les que clamaven a favor d’una educació pública de qualitat o contra les retallades i les privatitzacions en sanitat. Aquest moviment Mas no el va fer seu, n’hi havia un de molt més rentable.

L’oportunitat independentista

Al 2002, Artur Mas deixava constància en un llibre que “el concepto de independencia lo veo anticuado y un poco oxidado”. Però no ens alarmem, crec sincerament que les persones evolucionem, i en consonància, també els nostres ideals.

Al 2006, es produeix la famosa reunió entre Zapatero (llavors President del Govern espanyol) i Mas, per arribar a un acord sobre l’Estatut de Catalunya i rebaixar-ne les aspiracions.

Al 2009-2010, CiU es posicionava envers les consultes independentistes que es van anar fent als municipis catalans. Josep Maria Pelegrí (Unió) afirmava que “Unió i CiU no han estat mai independentistes” i Mas deia que “CiU acompanyarà les consultes que es convoquin, tot i que no les impulsarà“.

A partir d’aquest any, les manifestacions pro-independència comencen a ser massives. Són un crit popular, legítim, impulsiu, mereixedor d’atenció.

Encara al 2011, Artur Mas encara no havia abraçat la causa que el tornaria a impulsar cap amunt. Una anècdota brillant és la del juliol d’aquell any:

Ann-Marie SlaughterFont

L’any 2012 és definitiu. I m’agrada molt aquest punt de vista sobre com un líder i el seu partit es poden convertir d’aquesta manera de la nit al dia. Tot és qüestionable, aquest només és un punt de vista de tants que en pot haver, però crec que val la pena llegir-lo:

15MFont

Aquell mateix any 2012 Mas convoca eleccions anticipades, esperant aprofitar electoralment l’embranzida popular. El resultat és un fracàs en el que CiU perd 12 diputats.

La voluntat d'un pobleCartell electoral de les eleccions del 2012

Hi ha quelcom més destacable encara: ERC dobla els diputats del 2010 i Oriol Junqueras es perfila clarament com un futurible President de la Generalitat.

La simbologia és important, i el 27 de setembre de 2014 Artur Mas signa el decret de convocatòria de la consulta independentista del 9N. El Govern espanyol el recorre i el TC el suspèn. Finalment, Mas opta per una alternativa amb menys garanties. El proper 15 d’octubre, ell, Joana Ortega i Irene Rigau han estat citats per un jutge a declarar per delictes de desobediència, prevaricació, malversació de fons públics i usurpació de funcions.

La corrupCIU de mar de fons

Suposo que tampoc hem de deixar de banda que Mas representa un partit que, d’entre d’altres, acumula els següents casos: 15 seus embargades i el ‘cas Palau’, la investigació pel cobrament de comissions il·legals del 3%, donacions sospitoses a les seves fundacions, etc.

Junts pel Sí: una confecció a mida

M’agradaria estendre’m en una altra entrada sobre el procés de creació de la marca de Junts pel Sí. Aquí únicament m’agradaria destacar un parell de coses. Per començar, aquesta frase dita pel mateix David Fernàndez (diputat de la CUP), que escenifica perfectament el “o jo o res” de Mas:

David FernándezFont

Efectivament, es va parlar de crear una llista pro-independència sense partits, sense ideologies o sense polítics en actiu. Això últim va posar en alerta a Convergència. Sort que Josep Rull, ràpidament, va sortir a fer una altra pirueta històrica en l’esdevenir de la política catalana actual:

Josep RullFont

Artur Mas, diputat des de fa 20 anys al Parlament i President les darreres dues legislatures, venent-se com a polític no en actiu. Començàvem a veure les tàctiques per salvar el seu cap.

En campanya pel 27S

Establerta la candidatura de Junts pel Sí (CDC, ERC i altres organitzacions pro-independència), es decideix posar com a cap de llista a Raül Romeva (ex-ICV) i col·locar a Artur Mas en una humil quarta posició, però sense perdre la condició de ser candidat a President. Seria una de les qüestions més penoses que hem vist en aquests últims anys: no ser cap de llista per evitar anar a debats i retre comptes sobre les seves dues legislatures inacabades.

Algun dels posicionaments dels líders dels partits durant la campanya respecte a la seva figura:

Inés Arrimadas (C’s): “Artur Mas pasará a la historia por ser el presidente que más ha gastado en cosas innecesarias mientras se ha olvidado de los catalanes” (14 de setembre).

Miquel Iceta (PSC): “Es una estafa democrática que Artur Mas vaya de número cuatro en la candidatura independentista de Junts pel Sí“. “Si no le querían de número uno, ¿por qué quieren que siga siendo presidente? Así se ahorra debates sobre su gestión pasada, su proyecto de futuro y los casos de corrupción que afectan a su partido. Es indecente” (El País, 17 de setembre).

Lluís Rabell (CSQEP): “Raül Romeva es una tapadera de Artur Mas” (15 de setembre). “Junts pel Sí lleva un paquete sorpresa camuflado que se llama Artur Mas” (23 de setembre).

Xavier García Albiol (PPC): “Es un dirigente que se ha tirado tres años intentando tapar sus carencias al frente del Govern“. “El mejor favor que podría hacer Artur Mas a Cataluña es marcharse” (12 de setembre). “Pido a Mas que salga de su escondite, del lugar donde lo han puesto para no tener que dar explicaciones de la corrupción de su partido ni de la mala gestión al frente de la Generalitat” (18 de setembre).

Antonio Baños (CUP): “Ningú lidera la revolució; Mas creu que liderarà el procés“. “No seria ‘indepe’ si cregués que l’única cosa que provocarà el procés és que Mas tingui un tercer mandat” (17 de setembre).

Però si em pregunteu què va ser lo pitjor de tot plegat durant la campanya, ho tinc clar:

4 agostSens dubte, la negació d’un dret bàsic de la ciutadania, que és retre comptes del que ha estat fent aquell qui l’ha governat.

Hi haurà tercera investidura?

I arribem al punt actual de la història, el moment en que s’han produït eleccions, Junts pel Sí ha guanyat (62 diputats) però no amb majoria absoluta. Per investir un President es necessita majoria absoluta (68 diputats) o esperar-te a una segona votació on ja únicament es necessita majoria simple, és a dir, més vots a favor que en contra. Actualment, Junts pel Sí en té 62 i tota la resta en sumen 63. Necessiten la col·laboració d’algun altre partit.

Totes les mirades estan posades en la CUP, l’altra candidatura pro-independència que va obtenir 10 diputats. “No votarem a Artur Mas com a President”, ha dit nombroses vegades Antonio Baños i d’altres persones del partit, tant durant la campanya electoral com aquests dies posteriors a les eleccions.

No ho tindrà pas fàcil la CUP el mantenir-se coherent en aquesta disjuntiva. La maquinària mediàtica ja va començar a rodar, a Twitter el hashtag #pressingCUP escenificava a la perfecció aquesta pressió que patiran.

“Seria un problema que Mas no fos president, probablement ens aboquem a eleccions però crec que no passarà per responsabilitat de JxS i la CUP” diu, per exemple, Jordi Sánchez (president ANC) a L’oracle ahir mateix, dia 7 d’octubre.

Un procés anomenat tantes vegades com “de la gent”, alguns ara el veuen perillar únicament perquè Artur Mas no és una persona de consens. Aquests dies, per tal de maquillar l’assumpte, hem vist com des de la CUP es proposaven opcions com crear una presidència coral, una presidència rotativa o una presidència simbòlica.

En definitiva, aquestes són algunes pinzellades de la història d’algú que, allunyat de les necessitats reals de la majoria de les persones a les quals pretén governar, i rodejat d’un equip d’assessors fantàstic, ha aconseguit canviar la seva concepció pública, netejar la seva imatge i fer oblidar a la gent el seu dret a criticar els seus anys com a governant. Una jugada mestra que encara no ha acabat.