Darrere de la porta

Passaven pocs minuts de les 12 del migdia.

“Última Hora. Puigdemont compareix a les 13.30 per convocar eleccions i dissoldre el Parlament”, publica el 324.

I comença l’allau.

ERC diu que no ho avala i afirma que sortirà del Govern si es convoquen. Albert Batalla renuncia com a diputat de Junts pel Sí i anuncia que es dóna de baixa del PDeCAT. El mateix fa Jordi Cuminal. Antonio Baños es posa la foto de Puigdemont del revés a la foto de perfil de Twitter. “155 monedas de plata”, escriu Gabriel Rufián. Concentracions a plaça Sant Jaume. Els CDR (Comitès de Defensa del Referèndum) en marxa. Els mitjans fins i tot posen data a aquestes eleccions: 20 de desembre. “Traïdor”, “traïdor”, “traïdor”, sona a converses, grups de WhatsApp, xarxes socials.

De nou, sembla que passarà alguna cosa.

La compareixença canvia d’hora. Serà a les 14.30. Uns minuts més tard, torna a canviar a les 17h.

Pugidemont finalment compareix. No convoca eleccions perquè “no hi ha garanties de que es puguin produir amb normalitat”, ni compromís ferm de que el Gobierno aturi l’aplicació de l’article 155.

Què ha passat des de les 12:30 fins les 17h? Públicament, res. Estem igual. Semblava que passaria quelcom però… de nou, res.

porta

On sí han passat moltes coses és darrere de la porta. Una manera qualsevol de dir que als despatxos últimament hi estan passant masses coses. Aquests despatxos en els quals la CUP, qui ha apuntalat el Govern, no hi és convidada. On hi tenen més veu persones que no han estat escollides per ningú que els veritablement legítims representants.

Avui han provat el seu propi verí. Avui han vist com de perillós és voler crear un país tan i tan i tan petit, que anomena “traïdor” a qui no comulga al 100% amb els seus interessos. I han fet marxa enrere.

No hem vist res avui. Ens han utilitzat com a termòmetre. I tot ha passat darrere de la porta.

Anuncios

Què passa quan sembla que no passa res?

Suposo que tots estarem d’acord amb que els dies anteriors a les eleccions catalanes del 27 de setembre la sensació general era que tot es precipitava.

El 28S era vist com un naixement (encara no sabíem de què), fruit d’un diumenge electoral que marcaria un abans i un després.

La meva valoració personal dels resultats la vaig realitzar en aquest post, però ara m’agradaria plantejar la següent qüestió: què ha passat mentrestant?

Mirilla

El focus

Una vegada superades les eleccions i encarat l’intent de posar ordre a tots els punts de vista que d’elles en van sorgir (interpretacions de victòries i derrotes), el tema que va assolir més atenció mediàtica va ser el de la investidura del President. En concret, la dificultat que tindria Junts pel Sí per investir a Artur Mas (podeu llegir Un problema anomenat Artur Mas).

Hi col·laboraria la CUP tot i haver-s’hi negat durant tota la campanya? Es buscaria un altre candidat que provoqués un major consens? Perillaria el camí cap a la independència el rebuig d’aquesta figura?

La realitat

Tot i que semblava que el tema esclataria i serien immediates les respostes a les preguntes anteriors… No ha passat res. Només declaracions, entrevistes, opinions. Més i més interpretacions. Més d’un mes de suposicions, però res oficial.

Finalment, el passat dilluns 26 d’octubre es constituïa el nou Parlament amb els nous diputats electes.

Sessió constitutivaL’error

Fins i tot hi ha qui deia aquests dies que s’estava demostrant que podíem viure perfectament sense Govern. Sigui certa o no aquesta asseveració un pèl anàrquica, el que no té és una base realista.

PARLEM-NE

El passat 3 d’agost es dissolia el Parlament de Catalunya, després de la decisió del President Artur Mas de realitzar eleccions anticipades. Es donava així per finalitzada la X Legislatura.

Article 75. Dissolució anticipada del Parlament
El president o presidenta de la Generalitat, amb la deliberació prèvia del Govern i sota la seva exclusiva responsabilitat, pot dissoldre el Parlament. Aquesta facultat no pot ésser exercida quan estigui en tràmit una moció de censura i tampoc si no ha transcorregut un any com a mínim des de la darrera dissolució per aquest procediment. El decret de dissolució ha d’establir la convocatòria de noves eleccions, que han de tenir lloc entre els quaranta i els seixanta dies següents a la data de publicació del decret en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.

(Estatut d’Autonomia)

Des del restabliment de la democràcia, aquesta ha estat la 2ª legislatura més curta (2 anys, 8 mesos i 10 dies). La 1ª va ser la anterior, del 2010 (1 any, 10 mesos i 4 dies). Les dues legislatures amb Artur Mas com a president de la Generalitat.

Mas signatura dissolucióFont: ACN

Diputació permanent

Durant el període en que es dissol el Parlament i fins que no es torna a constituir un de nou, l’únic òrgan que queda establert és la Diputació permanent, “òrgan que vetlla pels poders de la cambra els períodes entre legislatures”. D’altres, com les comissions, queden també dissoltes.

Qui ha format la Diputació Permanent en aquest període? Ha estat presidida per la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, i formada per 22 diputats més:

  • Anna Simó (vicepresidenta primera), Lluís Corominas (vicepresident segon), Celestino Corbacho (secretari primer), Santi Rodríguez (secretari segon).
  • CiU: Albert Batalla, Albert Batet, David Bonvehí, Roger Montañola, Joana Ortega, Josep Rull i Jordi Turull.
  • ERC: Pere Aragonès, Oriol Junqueras i Marta Rovira.
  • PSC: Eva Granados i Miquel Iceta.
  • PPC: Enric Millo i Alícia Sánchez-Camacho.
  • ICV-EUiA: Joan Herrera i Josep Vendrell.
  • C’s: Inés Arrimadas i Albert Rivera.

Funcions de la Diputació Permanent: Acordar compareixences de membres del Govern, controlar els decrets lleis i aquella legislació delegada i, de forma més extraordinària, autoritzar suplements de crèdits per raons urgents.

S’han reunit per, entre altres, les següents qüestions:

26 d’agost: Decret llei 2/2015, del 28 de juliol, pel qual es modifica parcialment el text refós de la Llei de l’Institut Català de Finances, aprovat pel Decret legislatiu 4/2002, del 24 de desembre. | Compareixença del conseller d’Interior per a informar sobre l’actuació dels Mossos d’Esquadra a Salou l’11 d’agost de 2015.

2 de setembre: Compareixença del president de la Generalitat per a donar compte de la convocatòria de les eleccions al Parlament de Catalunya del 27 de setembre.

23 d’octubre: Compareixença del president de la Generalitat per a donar compte dels processos d’adjudicació de la Generalitat i, en concret, de l’empresa pública Infraestructures de la Generalitat de Catalunya, SAU.

Mesa Diputació PermanentFont: Parlament de Catalunya

 

Reunió de la Mesa de la Diputació Permanent:

14 d’octubre: Admetre a tràmit el decret llei 3/2015, del 6 d’octubre, per crear el registre de parelles estables. | Acordar presentar al·legacions en defensa de dues lleis recorregudes al Tribunal Constitucional (alguns punts sobre ordenació dels equipaments comercials i sobre el codi de consum de Catalunya). | Admetre a tràmit les sol·licituds de compareixença a la Diputació Permanent de cinc consellers (demanat per PSC, ICV-EUiA, PPC i C’s).

Govern en funcions

A part d’això, el Govern sortint segueix exercint les seves funcions i atribucions com a Govern en funcions.

Alguns acords de Govern durant aquest període:

Neus MuntéFont: govern.cat

Lleis i decisions

En aquests períodes d’entre legislatures, les iniciatives legislatives que estan en curs abans de dissoldre’s el Parlament (tant projectes de llei com proposicions de llei) no continuen la tramitació, a diferència de les iniciatives legislatives populars.

Notícies destacades

Però sí, en aquests mesos per alguns vistos com “de desgovern”, també han passat aquestes coses:

La Generalitat subvencionó a la fundación de Aznar cn 67.700 euros (16 d’agost)

Fapac vincula “la rendición a la LOMCE” de Rigau a la querella por el 9N (24 d’agost)

Catalunya posa continguts religiosos a l’assignatura de valors ètics (25 d’agost)

Un recorte de 1.408 millones deja ‘en coma’ la sanidad pública catalana (5 d’octubre)

La Marea Blanca exigeix al Govern en funcions que deixi d’aplicar mesures que afavoreixen la privatització sanitària (28 d’octubre)

 

Encara creus que no passa res

quan sembla que no passa res?

Resultats, sensacions i anècdotes – eleccions 27S

I per fi ha arribat el 28 de setembre, aquell dia que ens qüestionàvem tant.

Ahir van ser les eleccions al Parlament de Catalunya, unes eleccions considerades plebiscitàries per decidir sobre independència SÍ-NO. La jornada, com no podia ser d’una altra manera, va ser molt intensa. Els darrers minuts abans de tancar els col·legis electorals s’obrien tots els escenaris possibles, els simpatitzants s’apropaven a la seu de celebració de cada partit i els periodistes ocupaven les taules de debat.

Árbitro la horaToquen les 8 del vespre i TV3 publica el seu habitual sondeig (de les enquestes a peu d’urna) on ja s’intuïa l’enorme divisió entre els votants del Sí i el No. Aquí ja van començar les anàlisis i conclusions precipitades. Ho reconec, no m’agrada que es debati dels resultats quan encara no s’havia obert ni un sol sobre de vot.

Per sort, l’escrutini va començar i les suposicions van deixar pas als resultats…

RESULTATS I CONCLUSIONS

ResultatsPots veure els resultats per província, comarca i ciutat/poble aquí

La bona notícia: El 77,44% de participació total. 9,68 punts més que la del 2012, que ja va ser especialment alta. Les cues als col·legis electorals van ser tendència.

  • El plebiscit: la trampa dels vots o escons

Unes eleccions considerades plebiscitàries en que l’objectiu central és comptar independentistes (per dir-ho de manera simple), ha de fixar-se en el número de vots (un vot, una persona) o en el número d’escons al Parlament (distorsionats per la llei electoral)?

Personalment, res més democràtic i dotador de legitimitat que superar el 50% dels vots per tirar endavant quelcom tan seriós com el procés d’independència d’un país. És més, 50% encara em semblaria poc. Repeteixo, això en el cas que llegim les eleccions com a plebiscitàries, tal i com el Govern català ens ha estat venent tot aquest temps.

Finalment, els resultats del 27S van donar majoria absoluta d’escons a les dues llistes independentistes (Junts pel Sí i la CUP), però no de vots, ja que es van quedar en 47,74%.

L’error: No deixar les regles del joc clares. Durant la campanya, Junts pel Sí no es va mullar sobre aquest debat de vots vs. escons. La CUP, en canvi, va deixar clar que el que legitimava era una majoria absoluta en vots (per fer una declaració unilateral d’independència, en el seu cas). S’han de deixar les regles del joc clares abans de “jugar”. És a dir, establir clarament: si aconseguim X percentatge de vots, tirarem endavant X qüestió.

  • La força i abast de l’independentisme

És una obvietat dir que el suport a la independència de Catalunya ha augmentat en aquests darrers anys. Després de les eleccions d’ahir, al Parlament hi haurà una majoria absoluta de diputats (72, sumant Junts pel Sí i CUP) que aposten per aquesta via, un fet que no s’ha de menystenir en cap moment.

A mode de comparació:

Comparació 9N(incís: al procés participatiu del 9N van poder votar els majors de 16 anys, a diferència de les eleccions ordinàries que és a partir dels 18)

  • Junts pel Sí, menys que CiU i ERC per separat

La paradoxa més curiosa d’aquestes eleccions és adonar-se que a totes les eleccions autonòmiques des de 1984 CiU i ERC sempre havien sumat majoria absoluta d’escons (que és a partir de 68). I una vegada s’han unit en la coalició de Junts pel Sí, això no s’ha repetit (s’han quedat en 62).

CiU+ERCNo vull fer una anàlisi simplista d’això, per tant, caldria matisar unes quantes coses:

  1. Fins ara, Convergència no s’havia posicionat a favor de la independència en el seu programa. Per tant, assumim una fuga dels seus votants cap a partits no independentistes.
  2. La separació d’Unió, que a les eleccions anteriors havia sumat amb Convergència. Tot i que resulta difícil saber quin pes tenia en relació als votants.
  3. Per altra banda, no hem d’oblidar que a Junts pel Sí s’hi han sumat altres organitzacions i independents, tals com ANC, Òmnium Cultural, Demòcrates de Catalunya, Súmate, MES, entre d’altres; la qual cosa podria compensar la pèrdua dels dos punts anteriors.

L’anècdota: Al col·legi electoral on em tocava votar, un home gran em va preguntar per la papereta de Convergència. Li vaig explicar que era a la candidatura de Junts pel Sí, on hi havia Convergència i Esquerra. “Convergència, Convergència”, em va insistir de nou.

  • Per què va augmentar tant Ciutadans?

Durant la nit electoral i el dia d’avui he llegit opinions de tot tipus sobre el fet que ahir Ciutadans aconseguís triplicar els seus escons i es posicionés com a primera força a l’oposició. Entre aquestes opinions, algunes preocupades perquè zones de “gent obrera” optessin per aquest partit i no un altre.

CiutadansLa meva opinió al respecte és clara: quan en una campanya electoral bases el discurs i, al cap i a la fi, tota la campanya, en discursos identitaris, nacionalistes, d’independència sí o no, etc. no t’ha de sorprendre que forces que també tenen la seva posició respecte al tema però contràries a la teva, pugin. I que ho facin amb molta força.

  • El PSC baixa però salva els mobles

No ho tenia fàcil el PSC. Però crec que va complir-se una sensació que tenia: als darrers dies de campanya va anar recollint vots. Això sí, tot i que la baixada no va ser tan pronunciada com al principi es podia preveure, el partit va treure els pitjors resultats de la seva història.

PSCTot i que segueix la tendència de pèrdua d’escons al Parlament, cal dir que únicament han perdut 2.498 vots respecte al 2012.

  • Catalunya Sí que es Pot, la dificultat de les esquerres transformadores

Finalment, l'”efecte Podemos” sumat a ICV no va resultar prou fort per superar els escons que tenia aquesta formació en solitari. Per desgràcia, el moviment de canvi viscut a Catalunya no va associat específicament amb l’esquerra.

ICVEl boom de Podemos a Espanya, a Catalunya no ha tingut resposta. Aquí s’han canalitzat les ganes de canvi amb temes nacionals, com la independència (tot i que haurem de veure els resultats de les eleccions generals). On és el moviment 15M a Catalunya?

Ahir Lluís Rabell (cap de llista de CSQEP), va fer una de les aparicions més honestes dels candidats. Va reconèixer que desitjaven haver entrat amb més força, però que no va poder ser per la polarització del debat i la marginació dels temes socials. Tot i així, cada vot compta per portar feina amb la mà esquerra al Parlament.

  • Davallada clara d’un PP que enfronta i no afronta

El Partit Popular venia de fer els millors resultats de la seva història a Catalunya. Tot i tenir una posició clara envers el tema central de la campanya (NO a la independència), va acabar patint l’immobilisme que es desprenia dels seus posicionaments.

PPEl principal beneficiat d’aquesta davallada va ser Ciutadans (tot i que els vots no només els hi venen d’ex votants del PP).

Xavier García Albiol va reconèixer els resultats insatisfactoris, però tindrà molt difícil la recuperació. El seu tancament a l’hora d’aportar solucions als problemes, conjuntament amb el Govern central, rebrà més càstigs que alegries.

  • La CUP serà decisiva i pressionada

Es venia olorant des de feia uns dies que la CUP podia recollir una bona colla d’escons en aquestes eleccions. Persones independentistes d’esquerres que es negaven a donar suport a una llista on hi hagués Artur Mas i altres persones d’ideologia neoliberal, persones properes a CSQEP però que finalment es decidien per una proposta més rupturista a nivell nacional… Tot això, va fer triplicar els escons a aquesta formació.

CUPI a partir d’ara, què? La CUP esdevé decisiva per a que Junts pel Sí pugui tirar endavant el seu full de ruta. No crec que sigui un camí lineal i fàcil, la CUP rebrà pressions, haurà de consolidar i defensar moltes postures.

Per començar, tenim damunt de la taula la investidura del proper President. La CUP ja ha afirmat categòricament que ni votaran a favor ni s’abstindran per investir a Artur Mas. És a dir, no facilitaran la investidura d’un President responsable de retallades, retrocés en aspectes socials i responsable d’un partit amb casos de corrupció.

  • Les reaccions a Madrid: Sánchez i Iglesias; Rajoy desaparegut

Mariano Rajoy, President del Govern d’Espanya, no va comparèixer ahir a la nit per valorar els resultats, deixant-ho per avui dia 28.

Cap a les 23h apareixia Pedro Sánchez (Secretari general del PSOE), amb un discurs clar: “Catalunya está fracturada”, “hay que coser las heridas que se han producido estos años”.

Pablo Iglesias (Secretari general de Podemos) parlaria una mitja hora després, afirmant: “Catalunya necesita un Presidente que les escuche y yo quiero ser ese Presidente”, “no quiero que Catalunya se vaya de España, pero eso lo tienen que elegir los catalanes y catalanas”.

  • Conclusions

Crec que allò que menys desitjo després d’una votació és que el resultat no sigui fàcil de llegir i traslladar a la ciutadania. Avui tots estem veient que cadascú fa la seva lectura, i estem en un moment en que necessitem claredat i solucions.

Ahir a la nit me’n vaig anar a dormir amb una sensació de que tot seguiria igual. Ni es pot parlar de fracàs total de les opcions independentistes (han arrasat en moltes ciutats, mobilització brutal, majoria absoluta en escons), però tampoc han aconseguit un mandat democràtic inequívoc per tirar endavant quelcom tan seriós (no han arribat ni al 50% dels vots). I els catalans estem cansats del dia de la marmota.

L’independentisme no va aconseguir una força indiscutible (un % de vots clar, si es considera un plebiscit) per legitimar el que vol fer, tot i que els defensors del status quo tampoc van exhibir arguments per solucionar aquest crit.

ConclusióUna divisió tan clara de la societat només té un camí: diàleg.

Queda sumar els vots de l’exterior, que poden donar un escó més a Junts pel Sí. Si no fos així i es quedessin amb 62, tindran problemes per investir a Mas com a President.

A partir d’ara, jo només demano una cosa: menys èpica i més feina.

L’adéu: Unió, l’ex-soci de Convergència, no va aconseguir entrar al Parlament tot i els més de 100.000 vots rebuts.

El tòpic: Començar l’anàlisi dels resultats tot dient “avui ha estat la festa de la democràcia”. Segueix repetint-se tant per part de periodistes com de líders polítics.

La menció especial: El PACMA (Partit Animalista Contra el Maltractament Animal) va aconseguir 29.785 vots a les eleccions d’ahir. Des d’aquí, un petit reconeixement a la seva imprescindible tasca per defensar els drets dels animals.

Totes a votar!

Avui, des de les 9 del matí fins a les 8 del vespre, els col·legis electorals obren les seves portes per a que els ciutadans decidim en qui confiem en aquestes eleccions al Parlament de Catalunya.

És la tercera vegada en cinc anys. És la XI Legislatura del Parlament.

VotarFont: Student Government Association

La campanya ha estat intensa, hi ha hagut enfrontaments, ridículs clamorosos, molt de simplisme. També hi ha hagut arguments sensats, molta feina feta, nous descobriments. Tot això per part de tots.

Odio la concepció de “dos bàndols”, ho he de confessar. No m’hi sento còmoda, perquè sé que no és la realitat. Sovint, és impossible aquest reduccionisme, aquest blanc o negre. I matisar no ens ha de fer por.

El fet d’haver fet la carrera de Ciència Política fa que, sovint, els del teu voltant et confiïn els seus dubtes en aquest tema. Algunes de les preguntes que m’han fet aquests dies són:

  • A qui s’ha de votar?
  • Per votar independència he de votar a aquests que no m’agraden?
  • Catalunya Sí que es Pot és el mateix que Junts pel Sí?
  • etc.

Jo em sento incòmoda. No diré mai a ningú què ha de votar. Sí que donaré facilitats per a que s’informin, sí que puc dir quin partit s’apropa més a les seves prioritats (si me les confien). Pero no diré a ningú mai què ha de votar.

Hem de fomentar l’autocrítica i el pensament per un mateix. El teu fill pot no votar el mateix que tu, la teva àvia pot tenir uns ideals radicalment diferents als teus. O a l’inrevés, pot ser que coincidiu.

Sempre i quan les seves informacions no es basin en mentides, deixeu que la gent s’expressi. La diversitat d’opinions és riquesa.

Tampoc suporto el “hooliganisme” en política. Deixa’m que et digui una cosa, és impossible que algú estigui 100% d’acord amb un partit. Exactament d’acord amb tot. Impossible. Coneixes algú amb qui coincideixis al 100% en tot? Jo tampoc.

Penso que és més raonable el fet que estiguis d’acord amb un partit, per exemple, al 80%, amb un altre al 50%, i fins i tot amb el més allunyat de tu, un 5%. I no ens ha de fer cosa acceptar-ho, reconèixer-ho, o fer autocrítica del partit al qual votem. És més, és necessari, és la única manera de sumar forces de veritat per a que en un futur no hi hagi tanta “guerra de bàndols”.

I per últim, un partit que guanya no és automàticament el “millor”, el valor no es mesura en escons, sinó en fets i en esforç.

Jo només us dono un consell:

POSEU EL VOT DINS DE L’URNA, QUE A FORA NO COMPTA