Debat a debat se’n fa campanya #26J

Observo els debats com una representació de l’estratègia que un partit ha plantejat per la campanya. Amb les càmeres apuntant les seves cares, els candidats han de condensar en unes 2 hores els missatges clau que volen que perdurin en la ment de l’electorat.

 Debat 13J

Les següents conclusions sorgeixen, principalment, una vegada visionat el debat que es va dur a terme el passat dilluns, l’únic entre els caps de llista de les 4 principals candidatures.

Mariano Rajoy (Partido Popular)

Supervivent. Sabia que, al ser l’actual President en funcions, seria la diana de totes les crítiques de la resta de candidats, els quals no van ser suficientment incisius com per deixar-lo en evidència. Es tracta d’un polític amb molt poca “cintura” (reacció, improvisació), no és casualitat que hagi volgut evitar en reiterades ocasions aquest tipus de debats.

Idea primària

La dificultat de governar. Aquesta idea embolcalla la majoria de les seves intervencions. Vol presentar al PP com un partit preparat per governar, amb experiència. “Gobernar es difícil, predicar es muy fácil”, solta en una ocasió. “Aquí no se viene a hacer prácticas, al Gobierno se viene aprendido”, diu més endavant.

Idees secundàries

  • Cal deixar governar al partit més votat
  • Visió positiva del país mitjançant dades
  • Passar desapercebut quan es toca el tema de la corrupció

Pedro Sánchez (Partido Socialista Obrero Español)

Desubicat. El candidat, a priori, amb menys força escènica en aquest moment. Possiblement, el menys atacat, la qual cosa afecta en la quota de protagonisme en el debat.

Idea primària

Podemos va frustrar el pacte progressista després del 20D. Idea que, acompanyada d’una negació de cap de Pablo Iglesias, Pedro va anar enunciant durant tota la nit. Representa al PP i a Podemos com dos extrems (per situar-se com a moderat i captar electors) que a l’hora de la veritat van votar el mateix: no investir-lo com a President i anar contra el PSOE.

Idees secundàries

  • Mala gestió del govern del PP (“reconstruir lo que el sr. Rajoy ha destruido”)
  • Crítica al dret a l’autodeterminació
  • Drets socials, especialment igualtat laboral

Pablo Iglesias (Unidos Podemos)

Obert. De l’evolució de l’actitud d’Iglesias als debats se’n podria fer un estudi interessant. Home encès i instigador a la polèmica en uns inicis, ha hagut d’anar moderant el to al tenir més responsabilitats i voler arribar a un major nombre d’electors. Possiblement, el candidat que aporta la proposta de pacte posterior a les eleccions més clara i entenedora pels espectadors.

Idea primària

El pacte ha de ser amb el PSOE, ha de ser d’esquerres. Hi insisteix des de la primera frase i, quan Sánchez l’ataca repetidament, li diu “creo que usted se equivoca de adversario”. Sap bé que cap partit sortirà d’aquestes eleccions amb una majoria clara per governar en solitari. “Sr. Sánchez, si quiere gobernar, va a tener que elegir“.

Idees secundàries

  • La gent és el motor del país
  • El gran objectiu és fer fora al PP
  • La garantia de Podemos és la bona gestió dels Ajuntaments del canvi (com a Barcelona o Madrid)

Albert Rivera (Ciudadanos)

Desinhibit. No és nova la capacitat dialèctica de Rivera. És conscient de la seva imatge jove en un context polític poc modernitzat. Sense responsabilitats de govern importants, és el més proper al populisme durant el debat.

Idea primària

L’extrem que representa Podemos no és positiu. Sap que entre els seus dos partits es juguen la mini-batalla entre els partits que representen la “nova política”. Retreu a Iglesias el seu suport a Tsipras (Grècia) i l’acusa de no tenir propostes més enllà de voler derogar tot allò que ha fet el PP.

Idees secundàries

  • Retreure el triomfalisme de les dades que presenta Rajoy
  • Insistència en millorar la situació dels autònoms
  • Poc esment al pacte post-20D amb el PSOE

Debat 13J

La sensació: Cap dels 4 candidats va sentir-se totalment còmode. Més que un debat, semblaven 4 mítings o 4 entrevistes que s’anaven enllaçant. Falta de fluïdesa general.

L’absurditat: Durant la prèvia, Telecinco va mostrar a qui estaven votant els espectadors com a guanyador del debat. Un debat que tardaria encara 1 hora en començar.

Anuncios

El discurs de l’ego

Qui hagi seguit l’actualitat de la política catalana durant els últims, posem un número aproximat, dos-tres anys, sabrà que a dia d’avui res es pot donar per fet i que pots esperar-t’ho tot.

Avui diumenge, 10 de gener, acabava el termini per posar-se d’acord a l’hora d’investir un nou President (qüestió problemàtica però previsible: Dels problemes (im)previstos en política), i si no era així, calia convocar noves eleccions que es celebrarien al març.

Doncs bé, ahir dissabte els fets van tornar a fer una volta. Se’ns va notificar que finalment sí que Junts pel Sí i la CUP havien arribat a un acord i sobre les 18h de la tarda sortia Artur Mas, president en funcions, a explicar-lo a tothom. Lo més significatiu, el nomenament a dit de Carles Puigdemont (actual alcalde de Girona i president de l’AMI, l’Associació de Municipis per la Independència) com a nou President de la Generalitat; així com unes conseqüències brutals per a la CUP.

Aquí pots veure el text íntegre d’aquest acord (clic a la fotografia i es fa més gran i llegible):

Acord JxS-CUPPerò com que aquests coses porten dies per saber-ne realment les conseqüències, en aquesta entrada únicament vull valorar el discurs que va fer ahir el Sr. Mas. No té pèrdua, és un gran retrat de qui ha estat comandant la política catalana durant tot aquest últim temps (i que, malgrat tot, ho seguirà fent).

“Des del primer dia vaig dir que jo no vull càrrecs”

Tot i no voler càrrecs, Artur Mas no ha volgut retirar-se com a candidat a President fins a l’últim dia possible.

“El Parlament investirà en la primera votació al candidat que jo proposi”

Sense vergonya, admet que el proper President serà el que ell ha decidit. En aquest cas, Carles Puigdemont, que anava 3r a la llista de Junts pel Sí per Girona.

“No es pot pujar l’Everest amb espardenyes”

Una frase inquietant.

“La CUP es compromet a que en cap cas votarà com els grups parlamentaris contraris al procés”

Comença l’escarni públic cap a la CUP. En aquest tema, sembla un pare fotent la bronca als seus fills.

“2 dels 10 diputats de la CUP s’incorporaran a Junts pel Sí”

Artur Mas s’esplaia amb els errors que suposadament ha comès la CUP, inventant un nou concepte: l’autocrítica aliena. Per contra, absència total d’autocrítica de la seva coalició, Junts pel Sí.

“A la CUP han de reconèixer els errors i les seves conseqüències. I ho faran. Això tindrà conseqüències en el grup parlamentari de la CUP. Hi haurà d’haver nous diputats”

Imagineu el poder que gasta actualment Convergència per a assolir aquesta humiliació i rendició total d’un partit com la CUP.

“El que les urnes no ens van donar s’ha corregit amb una negociació”

Sens dubte, la frase més greu i esfereïdora. Negociar és necessari, constructiu, bàsic. Però què significa “corregir”? És que creu que els ciutadans de Catalunya “voten malament”?

“Destinaré esforços a refer a fons CDC i tot el que representa, és bo pel futur del país”

Artur Mas admet obertament que s’està preparant una refundació àmplia de Convergència. Fins ara, els que ho dèiem rebíem de tot menys bones paraules.

“Després de la decisió d’avui, quedo lliure del compromís de no presentar-me després dels 18 mesos, no hi renuncio”

Mas havia promès no presentar-se més després d’aquests 18 mesos de camí cap a la independència. Però ara ja no val.

“Artur Mas no es retira de la política”

Aquesta és una de les meves preferides, perquè parla en tercera persona referint-se a ell. És mostra d’un enorme ego.

“Estic fent bé perquè estic fent el bé, i qui fa bé sempre fa el bé”

No et fiïs mai de qui parli del bé o el mal. No hi ha veritats absolutes, el bé sempre és relatiu, subjectiu i qüestionable.

“Té un component dolorós”

A partir d’aquí, fa un reportatge de la seva persona i del seu camí fins aquí. Fins i tot aludeix a la seva dona, dient que ells dos saben lo difícil que ha estat tot. Això sí, ni una paraula dels problemes urgents de la població que porten mesos en stand by.

“La meva obsessió era garantir l’estabilitat del Govern de la Generalitat”

És trist pensar que el fet de tenir oposició i altres partits que puguin qüestionar el que presentes signifiqui “inestabilitat”, i signifiqui haver d’anul·lar-ho.

“El Govern podrà fer la feina que ha de fer amb la garantia que no li tombaran les coses”

En la mateixa línia que la cita anterior. En un sistema democràtic els temes tiren endavant amb debat i qüestionament constant, no tirant pel dret i creant una majoria a porta tancada. I més quan els partits que no són Junts pel Sí i la CUP han obtingut més vots que aquests dos primers. Això no s’hauria d’oblidar per tal de no marginar a una gran part de la població.

Podeu veure la roda de premsa sencera aquí: Compareixença íntegra d’Artur Mas per explicar l’acord (09/01/16)

Per què hem hagut d’escoltar aquest tipus de discurs?

  • L’enorme personalisme i ego del protagonista
  • Resultat advers pronosticat per Convergència en unes hipotètiques eleccions al març
  • ERC hauria posat dificultats per repetir la fórmula de Junts pel Sí
  • La victòria d’En Comú Podem a les eleccions generals els hi pronosticava un augment
  • CDC està en procés de refundació i no podia, encara no, presentar-se sola

Resultats i interpretacions – eleccions generals 20D

El passat diumenge, 20 de desembre, va ser l’última cita a les urnes d’un any 2015 marcadament electoral.

Les enquestes preelectorals ja havien anticipat un escenari diferent a l’habitual dominat pels dos grans partits (PP i PSOE), però certament, en algunes ocasions són instruments d’influència als quals se’ls ha de donar una importància limitada.

En aquest cas, tot i que TVE i les autonòmiques es van gastar 470.000 euros en enquestes a peu d’urna, resultants en el sondeig que vam veure a les 20h, no van tenir gaire sort a l’hora d’encertar.

Hi ha tantíssim a comentar dels resultats finals, que lo més raonable és anar enumerant els punts més destacats, curiosos o sorprenents.

Resultats

Eleccions generals vots i escons

– La participació ha estat del 73,2%, superior al 71,71% del 2011. Fins ara, la participació mitjana a les eleccions generals havia estat entorn al 73,79%, la màxima a l’any 1982 (79,97%) i la mínima al 1979 (68,04%).

– El PP és el partit més votat, però és una victòria amarga. No repeteix la majoria absoluta assolida al 2011 (perd 63 escons i 3.615.163 vots) i tornar a investir a Mariano Rajoy ja no serà tan fàcil. És la victòria amb menys escons de la democràcia (123). La major, la del PSOE al 1982, amb 202 escons.

– El PSOE també perd vots, 1.443.187, segueix per darrere els populars i s’haurà d’adaptar a un sistema que ja no vol l’alternança entre PP i PSOE.

– La suma PP+PSOE (l’anomenat bipartidisme), segueix anant a la baixa. Per primera vegada, quasi no aconsegueix arribar al 50% dels vots totals (PP 28,72% + PSOE 22,01% = 50,73%).

Bipartidisme

Podemos irromp amb força i entra directe al Congrés amb 69 escons i més de 5 milions de vots. Surt molt reforçat a les regions en que es presentava amb confluència amb d’altres moviments (a Catalunya, com a En Comú Podem; a Galícia, com a En Marea; o a la Comunitat Valenciana, com a És el moment), així com també al País Basc o Madrid.

Ciudadanos, tot i entrar amb 40 escons, no aconsegueix complir les expectatives que s’havien anat escampant les últimes setmanes. S’havia estat especulant que podria acabar com a 2a força (així ho va anunciar alguna enquesta a principis de mes). Última setmana de campanya nefasta.

– La suma d’escons de PP (123) i Ciudadanos (40) és de 163, lluny de la majoria absoluta (176).

Izquierda Unida, de nou, es veu castigada pel tipus de circumscripcions del nostre sistema electoral. Les circumscripcions són les províncies, i si no tens molts vots (com PP o PSOE) o els vots concentrats en províncies puntuals (com ERC o PNV), la proporcionalitat entre vots i escons és molt minsa. D’aquí que IU amb 923.105 vots (3,67%) reculli 2 diputats, i ERC amb 599.289 vots (2,39%), 9.

La bona notícia: El Congrés comptarà amb un 40% de dones, el percentatge més alt de totes les legislatures a partir del 1977.

La curiositat: Ciudadanos no és la primera vegada que es presenta a unes eleccions generals. Al 2008 ja ho va fer, amb Albert Rivera també com a cap de llista, i únicament va assolir un 0,18% dels vots.

La dada: El partit PACMA, a favor dels drets dels animals, va aconseguir 219.181 vots (0,87%), més que Bildu, UPyD, Unió o VOX.

I a Catalunya?

Eleccions generals Catalunya

En Comú Podem (Podemos+ICV+EUiA+Equo+Barcelona en Comú) s’imposa a Catalunya, amb molta diferència de la segona opció, ERC. Aconsegueix més de 900.000 vots i serà el grup parlamentari català més gran del Congrés (12 escons).

– El dret a decidir, que semblava que ERC i Convergència havien oblidat, va ser un dels punts claus de la campanya d’En Comú Podem. La seva victòria demostra que aquesta idea agrupa a molta més gent i que és la resposta a la qüestió catalana.

– Però no només és la victòria del dret a decidir, sinó de la defensa dels drets socials, que per fi tornen a escena. La gent necessita solucions a curt i mig termini. L’allunyament del debat d’aquestes qüestions només en nom d’una causa superior encallada avui en dia, és un error.

Eleccions generals En Comú Podem

L’efecte Colau esdevé imprescindible. Participant en campanya, implicant a tothom, parlant a Madrid de la singularitat catalana, una de les artífexs de que Pablo Iglesias defensi el referèndum a Catalunya.

ERC guanya el pols a Convergència (Democràcia i Llibertat) en aquestes eleccions on van decidir no anar junts, com sí va passar a les autonòmiques de Catalunya. Menció a part mereix l’elecció dels seus candidats (Gabriel Rufián per ERC i Francesc Homs per DiL).

– El PSC segueix caient a cada cita amb les urnes que passa. 25 escons al 2008, 14 al 2011 i aquest any, 8. Tot i així, va quedar per davant en vots de Democràcia i Llibertat.

– CiU, al 2011, va aconseguir 1.015.691 vots (4,17%). Aquest vegada per separat, Democràcia i Llibertat (565.501, 15,08%) i Unió (64.726, 1,73%) es queden molt lluny dels resultats anteriors.

– Per la seva banda, la suma de Convergència i ERC, que a les autonòmiques com a Junts pel Sí va aconseguir 1.628.714 vots, aquesta vegada, si els sumem, n’aconsegueixen únicament 1.164.790. És a dir, s’han deixat quasi 500.000 vots pel camí. Calia anar de nou junts, doncs? O molts es van creure la seva declaració al Parlament sobre desconnectar d’Espanya i no van anar a votar?

La lliçó: A les autonòmiques moltes de les zones de l’anomenat “cinturó roig” (històricament votants del PSC) i algunes zones de Barcelona de gent treballadora es van tenyir del taronja de Ciutadans. Diumenge, però, van ser de color lila Podemos. Això demostra que quan les campanyes són monotemàtiques (independència sí o no), no s’ha d’esperar que els votants es situïn al contínuum esquerra-dreta. En aquesta campanya, per sort, es van ampliar els temes de debat. La teva proposta mai pot ser només una bandera.

Eleccions generals Catalunya municipis

La reflexió: L’home gran que al col·legi electoral a les passades autonòmiques em va demanar la butlleta de Convergència perquè no la trobava (eren dins de Junts pel Sí), diumenge tampoc devia saber quina agafar (ara eren Democràcia i Llibertat).

El “ara sí, no?”: Artur Mas, la nit electoral, sabent la victòria d’En Comú Podem, fent un discurs d’apropament quan setmanes abans els havia comparat amb el discurs d’Aznar i hi havien fet una guerra bruta. A més, demanant-los que a veure si era veritat que complien el seu compromís per un referèndum de Catalunya i de no investir a Rajoy. Mas, que a la vegada insta a la CUP a que trenquin el seu compromís per investir-lo a ell.

El segon adéu: Tal com va passar a les eleccions autonòmiques catalanes, Unió (UDC), amb Duran i  Lleida al capdavant, també s’acomiada del Congrés al no aconseguir ni 1 diputat.

Finalment, una reflexió: en un escenari que obliga a pactar, ràpidament diem que és ingovernable. És aquesta la política que ens mereixem?

Què passa quan sembla que no passa res?

Suposo que tots estarem d’acord amb que els dies anteriors a les eleccions catalanes del 27 de setembre la sensació general era que tot es precipitava.

El 28S era vist com un naixement (encara no sabíem de què), fruit d’un diumenge electoral que marcaria un abans i un després.

La meva valoració personal dels resultats la vaig realitzar en aquest post, però ara m’agradaria plantejar la següent qüestió: què ha passat mentrestant?

Mirilla

El focus

Una vegada superades les eleccions i encarat l’intent de posar ordre a tots els punts de vista que d’elles en van sorgir (interpretacions de victòries i derrotes), el tema que va assolir més atenció mediàtica va ser el de la investidura del President. En concret, la dificultat que tindria Junts pel Sí per investir a Artur Mas (podeu llegir Un problema anomenat Artur Mas).

Hi col·laboraria la CUP tot i haver-s’hi negat durant tota la campanya? Es buscaria un altre candidat que provoqués un major consens? Perillaria el camí cap a la independència el rebuig d’aquesta figura?

La realitat

Tot i que semblava que el tema esclataria i serien immediates les respostes a les preguntes anteriors… No ha passat res. Només declaracions, entrevistes, opinions. Més i més interpretacions. Més d’un mes de suposicions, però res oficial.

Finalment, el passat dilluns 26 d’octubre es constituïa el nou Parlament amb els nous diputats electes.

Sessió constitutivaL’error

Fins i tot hi ha qui deia aquests dies que s’estava demostrant que podíem viure perfectament sense Govern. Sigui certa o no aquesta asseveració un pèl anàrquica, el que no té és una base realista.

PARLEM-NE

El passat 3 d’agost es dissolia el Parlament de Catalunya, després de la decisió del President Artur Mas de realitzar eleccions anticipades. Es donava així per finalitzada la X Legislatura.

Article 75. Dissolució anticipada del Parlament
El president o presidenta de la Generalitat, amb la deliberació prèvia del Govern i sota la seva exclusiva responsabilitat, pot dissoldre el Parlament. Aquesta facultat no pot ésser exercida quan estigui en tràmit una moció de censura i tampoc si no ha transcorregut un any com a mínim des de la darrera dissolució per aquest procediment. El decret de dissolució ha d’establir la convocatòria de noves eleccions, que han de tenir lloc entre els quaranta i els seixanta dies següents a la data de publicació del decret en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.

(Estatut d’Autonomia)

Des del restabliment de la democràcia, aquesta ha estat la 2ª legislatura més curta (2 anys, 8 mesos i 10 dies). La 1ª va ser la anterior, del 2010 (1 any, 10 mesos i 4 dies). Les dues legislatures amb Artur Mas com a president de la Generalitat.

Mas signatura dissolucióFont: ACN

Diputació permanent

Durant el període en que es dissol el Parlament i fins que no es torna a constituir un de nou, l’únic òrgan que queda establert és la Diputació permanent, “òrgan que vetlla pels poders de la cambra els períodes entre legislatures”. D’altres, com les comissions, queden també dissoltes.

Qui ha format la Diputació Permanent en aquest període? Ha estat presidida per la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, i formada per 22 diputats més:

  • Anna Simó (vicepresidenta primera), Lluís Corominas (vicepresident segon), Celestino Corbacho (secretari primer), Santi Rodríguez (secretari segon).
  • CiU: Albert Batalla, Albert Batet, David Bonvehí, Roger Montañola, Joana Ortega, Josep Rull i Jordi Turull.
  • ERC: Pere Aragonès, Oriol Junqueras i Marta Rovira.
  • PSC: Eva Granados i Miquel Iceta.
  • PPC: Enric Millo i Alícia Sánchez-Camacho.
  • ICV-EUiA: Joan Herrera i Josep Vendrell.
  • C’s: Inés Arrimadas i Albert Rivera.

Funcions de la Diputació Permanent: Acordar compareixences de membres del Govern, controlar els decrets lleis i aquella legislació delegada i, de forma més extraordinària, autoritzar suplements de crèdits per raons urgents.

S’han reunit per, entre altres, les següents qüestions:

26 d’agost: Decret llei 2/2015, del 28 de juliol, pel qual es modifica parcialment el text refós de la Llei de l’Institut Català de Finances, aprovat pel Decret legislatiu 4/2002, del 24 de desembre. | Compareixença del conseller d’Interior per a informar sobre l’actuació dels Mossos d’Esquadra a Salou l’11 d’agost de 2015.

2 de setembre: Compareixença del president de la Generalitat per a donar compte de la convocatòria de les eleccions al Parlament de Catalunya del 27 de setembre.

23 d’octubre: Compareixença del president de la Generalitat per a donar compte dels processos d’adjudicació de la Generalitat i, en concret, de l’empresa pública Infraestructures de la Generalitat de Catalunya, SAU.

Mesa Diputació PermanentFont: Parlament de Catalunya

 

Reunió de la Mesa de la Diputació Permanent:

14 d’octubre: Admetre a tràmit el decret llei 3/2015, del 6 d’octubre, per crear el registre de parelles estables. | Acordar presentar al·legacions en defensa de dues lleis recorregudes al Tribunal Constitucional (alguns punts sobre ordenació dels equipaments comercials i sobre el codi de consum de Catalunya). | Admetre a tràmit les sol·licituds de compareixença a la Diputació Permanent de cinc consellers (demanat per PSC, ICV-EUiA, PPC i C’s).

Govern en funcions

A part d’això, el Govern sortint segueix exercint les seves funcions i atribucions com a Govern en funcions.

Alguns acords de Govern durant aquest període:

Neus MuntéFont: govern.cat

Lleis i decisions

En aquests períodes d’entre legislatures, les iniciatives legislatives que estan en curs abans de dissoldre’s el Parlament (tant projectes de llei com proposicions de llei) no continuen la tramitació, a diferència de les iniciatives legislatives populars.

Notícies destacades

Però sí, en aquests mesos per alguns vistos com “de desgovern”, també han passat aquestes coses:

La Generalitat subvencionó a la fundación de Aznar cn 67.700 euros (16 d’agost)

Fapac vincula “la rendición a la LOMCE” de Rigau a la querella por el 9N (24 d’agost)

Catalunya posa continguts religiosos a l’assignatura de valors ètics (25 d’agost)

Un recorte de 1.408 millones deja ‘en coma’ la sanidad pública catalana (5 d’octubre)

La Marea Blanca exigeix al Govern en funcions que deixi d’aplicar mesures que afavoreixen la privatització sanitària (28 d’octubre)

 

Encara creus que no passa res

quan sembla que no passa res?

Un problema anomenat Artur Mas

El seu nom surt a tots els debats polítics actuals, la seva investidura com a President es convertirà en la primera complicació per tirar endavant el programa de la candidatura independentista, va intentar amagar-se durant la campanya però els adversaris l’anomenaven de forma recurrent:

Artur Mas, l’home que buscava sortir als llibres d’Història. Però a quin preu?

Artur MasFont: The Guardian

Època Pujol

Estàndard de poca regeneració democràtica, Artur Mas és diputat al Parlament des de 1995, després de tenir diversos càrrecs a la Generalitat i a l’Ajuntament de Barcelona. Des del primer any com a diputat, el President Pujol l’incorpora al Govern, sent conseller de Política Territorial i Obres Públiques (de 1995 a 1997) i conseller d’Economia i Finances (de 1997 a 2001).

Al 2001 el situen com a successor clar de Jordi Pujol (qui va governar Catalunya 23 anys, des del 1980 fins al 2003), a l’anomenar-lo conseller en cap de la Generalitat (càrrec que havia estat abolit al 1714 i que Pujol recuperà per promocionar a Mas com el seu successor).

Conseller en capFont: zoomnews.es

Tot i aquests càrrecs de confiança i el seu nomenament com a “fill polític” de Jordi Pujol, quan al 2014 esclata el cas de corrupció, frau fiscal i negocis fraudulents de la família Pujol, Artur Mas se’n distancia, dient coses com que “el que va confessar no té res a veure amb CDC ni amb CiU“.

Però enlloc de fer net, quan al juliol es vota al Parlament reprovar a Jordi Pujol (condemnar un acte com a dolent), CiU és l’únic partit que hi vota en contra. És més, a les conclusions del partit referents a la comissió de frau fiscal on s’interroga a Pujol, ni s’esmenta ni es condemna el seu comportament. Oportunitat perduda d’Artur Mas per desmarcar-se’n d’una vegada per totes.

Dues legislatures a l’oposició

Arriba el 2002, i Mas es proclama candidat de CiU per ser President de la Generalitat. A les dues següents eleccions (2003 i 2006) es converteix en cap de l’oposició.

Tot i que al 2003 CiU aconsegueix per primera vegada ser la força més votada, la unió de PSC, ERC i ICV-EUiA els hi serveix per formar Govern i investir a Pasqual Maragall com a President.

Artur Mas serà a l’oposició en els propers 7 anys. Per a CiU, aquells anys seran considerats una “travessia pel desert”.

Dues legislatures inacabades

A les eleccions del 2010, CiU obté 62 escons (els mateixos que va aconseguir Junts pel Sí el passat 27S) i forma Govern. Artur Mas, per fi, seria investit President de la Generalitat. Es complia allò que a la tercera va la vençuda.

Forma un equip que ell mateix autoanomena “el Govern dels millors”. Les conseqüències de la seva ideologia aplicada a les polítiques que es van dur a terme en aquestes dues legislatures no tenen lloc en aquesta entrada dedicada únicament a la seva figura. Només dir que es converteix en un dels retalladors europeus destacats.

Govern dels millorsFont: aravalles.cat

Tampoc cal que recordi la quantitat de mobilitzacions viscudes durant aquests anys, especialment les que clamaven a favor d’una educació pública de qualitat o contra les retallades i les privatitzacions en sanitat. Aquest moviment Mas no el va fer seu, n’hi havia un de molt més rentable.

L’oportunitat independentista

Al 2002, Artur Mas deixava constància en un llibre que “el concepto de independencia lo veo anticuado y un poco oxidado”. Però no ens alarmem, crec sincerament que les persones evolucionem, i en consonància, també els nostres ideals.

Al 2006, es produeix la famosa reunió entre Zapatero (llavors President del Govern espanyol) i Mas, per arribar a un acord sobre l’Estatut de Catalunya i rebaixar-ne les aspiracions.

Al 2009-2010, CiU es posicionava envers les consultes independentistes que es van anar fent als municipis catalans. Josep Maria Pelegrí (Unió) afirmava que “Unió i CiU no han estat mai independentistes” i Mas deia que “CiU acompanyarà les consultes que es convoquin, tot i que no les impulsarà“.

A partir d’aquest any, les manifestacions pro-independència comencen a ser massives. Són un crit popular, legítim, impulsiu, mereixedor d’atenció.

Encara al 2011, Artur Mas encara no havia abraçat la causa que el tornaria a impulsar cap amunt. Una anècdota brillant és la del juliol d’aquell any:

Ann-Marie SlaughterFont

L’any 2012 és definitiu. I m’agrada molt aquest punt de vista sobre com un líder i el seu partit es poden convertir d’aquesta manera de la nit al dia. Tot és qüestionable, aquest només és un punt de vista de tants que en pot haver, però crec que val la pena llegir-lo:

15MFont

Aquell mateix any 2012 Mas convoca eleccions anticipades, esperant aprofitar electoralment l’embranzida popular. El resultat és un fracàs en el que CiU perd 12 diputats.

La voluntat d'un pobleCartell electoral de les eleccions del 2012

Hi ha quelcom més destacable encara: ERC dobla els diputats del 2010 i Oriol Junqueras es perfila clarament com un futurible President de la Generalitat.

La simbologia és important, i el 27 de setembre de 2014 Artur Mas signa el decret de convocatòria de la consulta independentista del 9N. El Govern espanyol el recorre i el TC el suspèn. Finalment, Mas opta per una alternativa amb menys garanties. El proper 15 d’octubre, ell, Joana Ortega i Irene Rigau han estat citats per un jutge a declarar per delictes de desobediència, prevaricació, malversació de fons públics i usurpació de funcions.

La corrupCIU de mar de fons

Suposo que tampoc hem de deixar de banda que Mas representa un partit que, d’entre d’altres, acumula els següents casos: 15 seus embargades i el ‘cas Palau’, la investigació pel cobrament de comissions il·legals del 3%, donacions sospitoses a les seves fundacions, etc.

Junts pel Sí: una confecció a mida

M’agradaria estendre’m en una altra entrada sobre el procés de creació de la marca de Junts pel Sí. Aquí únicament m’agradaria destacar un parell de coses. Per començar, aquesta frase dita pel mateix David Fernàndez (diputat de la CUP), que escenifica perfectament el “o jo o res” de Mas:

David FernándezFont

Efectivament, es va parlar de crear una llista pro-independència sense partits, sense ideologies o sense polítics en actiu. Això últim va posar en alerta a Convergència. Sort que Josep Rull, ràpidament, va sortir a fer una altra pirueta històrica en l’esdevenir de la política catalana actual:

Josep RullFont

Artur Mas, diputat des de fa 20 anys al Parlament i President les darreres dues legislatures, venent-se com a polític no en actiu. Començàvem a veure les tàctiques per salvar el seu cap.

En campanya pel 27S

Establerta la candidatura de Junts pel Sí (CDC, ERC i altres organitzacions pro-independència), es decideix posar com a cap de llista a Raül Romeva (ex-ICV) i col·locar a Artur Mas en una humil quarta posició, però sense perdre la condició de ser candidat a President. Seria una de les qüestions més penoses que hem vist en aquests últims anys: no ser cap de llista per evitar anar a debats i retre comptes sobre les seves dues legislatures inacabades.

Algun dels posicionaments dels líders dels partits durant la campanya respecte a la seva figura:

Inés Arrimadas (C’s): “Artur Mas pasará a la historia por ser el presidente que más ha gastado en cosas innecesarias mientras se ha olvidado de los catalanes” (14 de setembre).

Miquel Iceta (PSC): “Es una estafa democrática que Artur Mas vaya de número cuatro en la candidatura independentista de Junts pel Sí“. “Si no le querían de número uno, ¿por qué quieren que siga siendo presidente? Así se ahorra debates sobre su gestión pasada, su proyecto de futuro y los casos de corrupción que afectan a su partido. Es indecente” (El País, 17 de setembre).

Lluís Rabell (CSQEP): “Raül Romeva es una tapadera de Artur Mas” (15 de setembre). “Junts pel Sí lleva un paquete sorpresa camuflado que se llama Artur Mas” (23 de setembre).

Xavier García Albiol (PPC): “Es un dirigente que se ha tirado tres años intentando tapar sus carencias al frente del Govern“. “El mejor favor que podría hacer Artur Mas a Cataluña es marcharse” (12 de setembre). “Pido a Mas que salga de su escondite, del lugar donde lo han puesto para no tener que dar explicaciones de la corrupción de su partido ni de la mala gestión al frente de la Generalitat” (18 de setembre).

Antonio Baños (CUP): “Ningú lidera la revolució; Mas creu que liderarà el procés“. “No seria ‘indepe’ si cregués que l’única cosa que provocarà el procés és que Mas tingui un tercer mandat” (17 de setembre).

Però si em pregunteu què va ser lo pitjor de tot plegat durant la campanya, ho tinc clar:

4 agostSens dubte, la negació d’un dret bàsic de la ciutadania, que és retre comptes del que ha estat fent aquell qui l’ha governat.

Hi haurà tercera investidura?

I arribem al punt actual de la història, el moment en que s’han produït eleccions, Junts pel Sí ha guanyat (62 diputats) però no amb majoria absoluta. Per investir un President es necessita majoria absoluta (68 diputats) o esperar-te a una segona votació on ja únicament es necessita majoria simple, és a dir, més vots a favor que en contra. Actualment, Junts pel Sí en té 62 i tota la resta en sumen 63. Necessiten la col·laboració d’algun altre partit.

Totes les mirades estan posades en la CUP, l’altra candidatura pro-independència que va obtenir 10 diputats. “No votarem a Artur Mas com a President”, ha dit nombroses vegades Antonio Baños i d’altres persones del partit, tant durant la campanya electoral com aquests dies posteriors a les eleccions.

No ho tindrà pas fàcil la CUP el mantenir-se coherent en aquesta disjuntiva. La maquinària mediàtica ja va començar a rodar, a Twitter el hashtag #pressingCUP escenificava a la perfecció aquesta pressió que patiran.

“Seria un problema que Mas no fos president, probablement ens aboquem a eleccions però crec que no passarà per responsabilitat de JxS i la CUP” diu, per exemple, Jordi Sánchez (president ANC) a L’oracle ahir mateix, dia 7 d’octubre.

Un procés anomenat tantes vegades com “de la gent”, alguns ara el veuen perillar únicament perquè Artur Mas no és una persona de consens. Aquests dies, per tal de maquillar l’assumpte, hem vist com des de la CUP es proposaven opcions com crear una presidència coral, una presidència rotativa o una presidència simbòlica.

En definitiva, aquestes són algunes pinzellades de la història d’algú que, allunyat de les necessitats reals de la majoria de les persones a les quals pretén governar, i rodejat d’un equip d’assessors fantàstic, ha aconseguit canviar la seva concepció pública, netejar la seva imatge i fer oblidar a la gent el seu dret a criticar els seus anys com a governant. Una jugada mestra que encara no ha acabat.