Resultats i comparatives – eleccions generals 10N 2019

Publicado el 17 noviembre, 2019 por Ares Cases

El passat 10 de novembre, fa tot just una setmana, es van celebrar les segones eleccions generals del 2019. Són les quartes dels últims quatre anys.

Eren, doncs, unes eleccions dirigides a desbloquejar (paraula gastada de tant utilitzar-la) una situació política marcada per la falta d’estabilitat i per la necessitat d’arribar a acords més amplis dels acostumats.

Després de les eleccions generals del 28 d’abril i la incapacitat de superar ambicions i egos diversos, ens en vam anar a una repetició electoral.

Ha sortit bé aquesta estratègia?

Victòria socialista amb molts «peròs»

No crec que hi hagi gaires dubtes a l’hora de dir que l‘estratègia del PSOE de repetir eleccions ha estat, en termes generals, un fracàs.
El que en un primer moment fou una decisió dirigida a augmentar el nombre d’escons (123 en les passades eleccions), va acabar sent una lluita agònica per almenys no protagonitzar una gran baixada. De totes maneres, veient les enquestes de les últimes setmanes, no descarto que la reacció el passat diumenge hagi estat d’alleujament. L’alegria a Ferraz després de conèixer-se els resultats potser indica que els últims dies tot pintava més negre.
Podria haver estat encara molt pitjor, ja que enmig d’un clima de forta polarització i auge de nacionalismes, en el que sembla que s’empenyi a la societat a moure’s pels extrems, guanya una opció moderada.
Així doncs, perd tres escons i el soci de govern, Unidas Podemos, perd força. Segueix sent imprescindible, doncs, ser generosos per posar-se d’acord. El primer pas està fet.
Com a curiositat, el PSOE és l’únic partit que aconsegueix diputats en totes les províncies.

El PP es recupera

Partim de que el partit venia del seu pitjor resultat, només 66 escons.
Tenint en compte que hi havia un partit d’extrema dreta en auge, es pot entendre que els vots que recupera són de la dreta més «moderada». D’aquesta manera també es pot interpretar la moderació del seu líder, Pablo Casado, durant els últims dies de campanya.
Segueix sense possibilitats de liderar una alternativa de govern. El seu soci clau, Ciutadans, es desploma i gran part de la força l’hauria d’aconseguir de l’extrema dreta.

Ascens de l’extrema dreta

Quan, en termes de resultats, l’única que pot estar contenta és l’extrema dreta és una mala notícia per tothom qui cregui en la democràcia, la tolerància i el respecte.
L’ascens de l’extrema dreta s’ha vist en d’altres països europeus, i no es pot atribuir només a una causa (com totes les qüestions complexes). Es pot deure a diversos factors, entre ells:

1. La situació a Catalunya després de la sentència als líders del procés, amb greus disturbis a Barcelona i altres ciutats.
2. Missatges senzills, directes, que busquen respondre amb facilitat a preocupacions de part de l’electorat, encara que sigui amb reduccions a l’absurd o directament mentides.
3. Sensació de falta de mà dura de la resta de partits, de «s’ha deixat fer» massa i cal posar ordre.
4. El blanqueig del partit que ha suposat l’entrada en governs autonòmics, com l’andalús o el madrileny.
5. L’odi al missatge «progressista» i decisions preses últimament (feminisme, drets LGTB, exhumació Franco, etc.).

L’ascens de VOX és brutal i es situa com a tercera força al Congrés. El feixisme ha de ser una línia vermella per a tots. No han de passar.

L’esquerra necessita replantejar-se

Durant els últims anys, les confluències liderades per Podemos han anat perdent vots repetidament.
En aquestes eleccions, l’electorat ha pogut castigar la incapacitat d’arribar a un acord amb el PSOE després de les eleccions de l’abril, expressada en certa ambició desmesurada dels seus líders.
La baixada ha quedat amagada per l’ensorrament més brutal de Ciutadans. Tot i així, és important, i més tenint en compte que al 2016 eren tercera força al Congrés i ara ho és VOX.
Per altra banda, que tot i les baixades es mantingui com a puntal important demostra la necessitat de l’espai que representen. Cal un partit d’esquerres fort a l’esquerra del PSOE.

(Unidos Podemos al 2016, Podemos amb altres confluències al 2015)

Ciutadans s’ensorra

Sens dubte, la baixada més impactant de la nit. Pèrdua del 60% del seu vot en una mica més de 6 mesos.
De nou, poden ser moltes les causes. I ni tan sols s’explica amb el que podia ser obvi en un primer moment (un gran transvassament de vot cap a VOX), ja que també n’hi ha hagut cap a altres candidatures i, sobretot, cap a l’abstenció.
Quasi presenciem la presentació de la dimissió d’Albert Rivera la mateixa nit electoral, però finalment es va produir dilluns. Rivera dimiteix i s’aparta de la vida política. Nous rumbs per al partit, sense líder i amb una posició molt afeblida.

Els partits independentistes es mantenen

Ni la sentència, ni la forta pressió posterior als carrers han fet variar uns resultats que semblen mantenir-se.
La mateixa nit electoral, ERC semblava voler transmetre un missatge clar: «el poble ha sentenciat». Però no van aclarir a quin poble es referien. Perquè el poble, una vegada més, ha votat divers.
Vistos els resultats, segueixen sent decisius de cara a una possible investidura.

(s’hi ha afegit a Front Republicà a l’abril 2019 i a la CUP al nov. 2019)

Més partits territorials

L’augment de la fragmentació del Congrés és clar: 19 partits polítics amb representació.
52 diputats (dels 350 en total) corresponen a partits nacionalistes o perfils regionalistes.
Entre ells, hi ha partits que entren de nou, com és el cas de ¡Teruel Existe! (1), BNG (1) o la CUP (2).

I a Catalunya?

ERC, tot i perdre dos escons, segueix sent el partit més votat, com a l’abril, seguit pel PSC.
Els tres partits de caire independentista (ERC+JxCAT+CUP) assoleixen un 42,5% del vot. Lluny, doncs, de que tingui cap sentit autoproclamar-se «un sol poble».
És especialment clar també aquí l’ensorrament de Ciutadans. El guanyador de les últimes eleccions autonòmiques passa a ser vuitena força en aquestes eleccions generals.

Algunes conclusions ràpides

Per molt que els dos grans partits segueixin liderant la llista de partits més votats, el multipartidisme està aquí per quedar-se. I res s’aconseguirà si no s’accepta.
El preacord per un govern progressista signat pel PSOE i Unidas Podemos el mateix dimarts posterior a les eleccions arriba tard, però arriba. A més de les dificultats implícites, hauran de carregar a l’esquena que tanta gent no entengui com pot ser que el que va ser impossible a l’abril, ara es tanqui tan ràpidament. Durant la signatura, Pablo Iglesias va dir que «es hora de dejar atrás cualquier reproche» i Pedro Sánchez que «el proyecto es tan ilusionante que supera cualquier tipo de desencuentro que hayamos podido tener los últimos meses». De totes maneres, tenint en compte que arribar a acords és imprescindible donada la fragmentació actual, és una bona notícia per sortir del bloqueig.
L’ascens de l’extrema dreta amb VOX i la radicalització de cert sector independentista ha de preocupar-nos a tots. L’indentitarisme excloent i l’odi són una mala notícia en política.
Tot i el preacord signat, la investidura no està assegurada. Fa falta assolir el suport d’altres forces polítiques.
No hi ha un únic culpable de tot i seria bo assumir responsabilitats, deixar de banda l’arrogànica i posar-se a buscar el millor per a la gran majoria. No és demanar molt, no?

En directe però en diferit

Publicado el 13 octubre, 2017 por Ares Cases

L’anterior article el vam deixar amb unes preguntes plantejades i a l’espera de que el dimarts 10 d’octubre es celebrés un Ple al Parlament amb un únic punt del dia: Compareixença del president de la Generalitat davant el Parlament per a informar sobre la situació política actual.

Doncs ara que han passat 3 dies i tot s’ha embolicat de perspectives, analitzem una mica l’estat de tot plegat.

L’escenari preparat

El dimarts va arribar, l’expectació era màxima i el secretisme del Govern entorn el discurs del President encara va produir-ne més. Desenes de periodistes internacionals i nacionals acreditats, pantalles gegants a Arc de Triomf, especials informatius a les cadenes de televisió.

Les 18h, hora d’inici, van arribar i… Ens van informar de que s’aplaçava. Seria a les 19h. Desenes d’hipòtesis van posar-se damunt de la taula. Algun contacte internacional d’última hora? Mals de panxa? Debat intern? Demanda de l’oposició?

Sembla ser que els diputats de la CUP van demanar-ho, per parlar amb President i entorn respecte al discurs, del que no n’estaven 100% d’acord. I el següent no em sembla pas una qüestió menor: la CUP havia tingut accés al discurs de Puigdemont només 1 hora abans de que aquest s’hagués de produir.

La decisió de dir el què va dir a partir de les 19h? Té, sens dubte, moltes causes (algunes públiques, però la majoria secretes). Pero sembla ser que el missatge enviat per Donald Tusk, President del Consell Europeu, sembla que fou definitiva: «li demano que respecti l’ordre constitucional i que no anunciï una decisió que faci el diàleg impossible».

S’allunyava així definitivament un suport des d’Europa que aportés fortalesa a una potencial declaració d’independència.

Fotografia: Albert Gea (Reuters)

El discurs

El canvi de to que ja s’havia intuït en els darrers dies va plasmar-se definitivament en el discurs que finalment va pronunciar Carles Puigdemont. «Hem de desescalar la tensió i no contribuir a incrementar-la ni amb la paraula ni amb el gest».

Va fer un repàs «històric» sobre com hem arribat fins aquí, amb omissions importants, i va reiterar la xifra del 82% de catalans a favor d’un referèndum.

També es va dirigir en castellà a la resta d’Espanya insistint en la voluntat de diàleg. Contra la manipulació informativa digué «no somos unos locos».

I va arribar el moment clau:

«Senyores i senyors, amb els resultats del referèndum de l’1 d’octubre passat, Catalunya s’ha guanyat el dret a ser un Estat independent, i s’ha guanyat el dret a ser escoltada i respectada».

«Arribats en aquest moment històric, i com a President de la Generalitat, assumeixo –en presentar-los els resultats del referèndum davant del Parlament i dels nostres conciutadans– el mandat que Catalunya esdevingui un Estat independent en forma de república«.

«I amb la mateixa solemnitat, el Govern i jo mateix proposem que el Parlament suspengui els efectes de la declaració d’independència per tal que en les properes setmanes emprenguem un diàleg sense el qual no és possible arribar a una solució acordada. Creiem fermament que el moment demana no només la desescalada en la tensió sinó sobretot voluntat clara i compromesa per avançar en les demandes del poble de Catalunya a partir dels resultats de l’1 d’octubre. Resultats que hem de tenir en compte, de manera imprescindible, en l’etapa de diàleg que estem disposats a obrir«.

Proposava així la suspensió durant unes setmanes dels efectes de la declaració d’indendència, per tal de dialogar i buscar mediació. Frenava allò disposat a la llei del referèndum i llençava la pilota al camp del Govern espanyol. Ho vèiem en directe, sí, però els efectes passaven a ser en diferit.

L’oposició

Inés Arrimadas (Ciutadans)

La de la cap de l’oposició va ser la intervenció més dura del vespre. El to contrastava fortament amb l’empleat per Puigdemont. «Aquesta és la crònica d’un cop anunciat«, va començar dient.

Tot i que en diferit, «això segueix sent una declaració d’independència» i «fora ningú ha reconegut el resultat«.

Arrimadas va fer una dura crítica al camí triat i va assenyalar els greuges a les institucions catalanes. «Això és nacionalisme ranci», «s’han equivocat de segle i de lloc». «Han animat a que se’ns assenyali», «ha posat en perill aquesta institució, que va estar tapiada durant una dictadura», «ha pulveritzat l’autonomia de Catalunya«.

Va repetir vàries vegades el que acostuma a defensar el seu partit: Catalunya, Espanya i Europa. «A la majoria de cors catalans no hi sobra cap bandera«. «Evitin dir que Catalunya és un poble unit. No ho està sobretot gràcies a vostè».

Sens dubte, Arrimadas va tirar pel dret amb el discurs que tenia prèviament escrit, sense posar el focus en que des del Govern havien decidit no tirar endavant el que ells mateixos havien aprovat a la llei del referèndum.

Miquel Iceta (PSC)

El to va contrastar fortament amb l’empleat per Inés Arrimadas. A l’inici, va verbalitzar el que alguns estàvem pensant en aquell moment: «volia demanar la transcripció del que ha dit, per veure si ho he entès bé«.

No va donar cap validesa al referèndum de l’1O («la Llei del Referèndum diu que els resultats els ha de donar la Sindicatura Electoral»), va condemnar la violència policial i va posar el focus en un aspecte clau: «les institucions catalanes es van situar fora de la llei els dies 6 i 7 de setembre«.

Sobre la suspensió dels efectes enunciada per Puigdemont, digué que «no es pot suspendre un acord que no s’ha pres» i que «el desig de 2 milions no pot imposar-se a la resta». «Una minoria no pot imposar-se sobre una majoria», va dir en català, castellà, anglès i francès.

Va mostrar preocupació per la quantitat d’empreses que han canviat la seva seu social aquests darrers dies. «Espero que les mesures de grans empreses siguin temporals». I fent referència al cas canadenc: «molts dels que van marxar de Montreal a Toronto, no van tornar». «S’està generant una incertesa que no ens podem permetre«.

Com cal afrontar la solució? «Algun dia ens hem de dir on és el problema: no és a Espanya ni a Europa. El problema és entre nosaltres». «El camí de divisió és un camí de derrota«. «Cap decisió d’aquesta mida es pot prendre sense assegurar-se un consens ampli a la cambra i, per tant, a la societat».

I, per a mi, la frase clau: «Tots hem format part del problema. Ara tots hem de formar part de la solució«.

Lluís Rabell (Catalunya Sí que es Pot)

Comença recordant als que dilluns van ser agredits per feixistes a València sota el beneplàcit del Govern del PP.

«Som enmig d’una crisi d’Estat«. Tampoc va reconèixer la validesa del referèndum: «de l’1O se’n poden extreure moltes coses, però en cap cas un mandat per a la DUI«, «ningú a Europa ni enlloc considera l’1O com un referèndum vàlid».

En clau de futur digué que tant de bo «no malbaratem aquesta potencialitat de lluita que hem vist aquests dies» però «no hi ha sortida de vencedors i vençuts» i «siguem valents, no obviem la realitat».

Demanà diàleg diàleg diàleg, rebaixar la tensió i s’oposà frontalment a una reacció dura de l’Estat. «Valentia avui en dia vol dir diàleg«.

Xavier García Albiol (PP)

Del representant del PP a Catalunya s’esperava un discurs dur, i així va ser. «Una majoria de catalans està veient com el Govern està perpetrant un cop d’Estat«.

Va criticar el tracte mediàtic a Catalunya («els mitjans de comunicació catalans s’han convertit en instruments d’agitació«) i va recordar i reconèixer la professionalitat tant de Mossos com de Guàrdia Civil.

S’oposà frontalment al diàleg en els termes que Puigdemont planteja (sense renunciar a la independència). «Però de què es vol dialogar?«. «Facin propostes que siguin assumibles dins de la llei«.

Anna Gabriel (CUP)

Era el discurs més esperat. Les cares dels diputats d’aquest partit a l’inici del Ple ja mostraven que no estaven satisfets amb el discurs que faria Puigdemont.

«La proclamació solemne que volíem no s’ha fet, i ho hem sabut pocs moments abans», va començar Anna Gabriel. «Creiem que hem perdut una oportunitat«. «No podem suspendre els efectes de res».

La CUP tenia prevista una «intervenció coral», és a dir, que parlarien tots els seus diputats un cop Puigdemont hagués declarat la independència. «Ens reafirmem i nosaltres no venim amb moral de la derrota«, «hem vingut a fer una República oberta al món».

En clau de futur: «avui iniciem una nova etapa de lluita, no podem suspendre la voluntat de més de 2 milions de persones».

Les reaccions

Durant el Ple al Parlament, els mitjans internacionals es feien un embolic respecte al que havien d’anunciar. S’ha declarat realment la independència a Catalunya? Què volia dir suspendre quelcom que no s’ha formalitzat? Quin diàleg està demanant Puigdemont?

Començaven a córrer vídeos de gent decepcionada que marxava de la zona de pantalles gegants on s’havia emès el Ple. Alguns xiulets tímids a les paraules «de suspensió» de Puigdemont.

Quan la sessió del Ple ja portava una estona finalitzada, ens vam adonar que els 72 diputats favorables a la independència (Junts pel Sí + CUP), estaven signant aquest document.

D’aquesta signatura no n’havien dit ni una paraula durant el Ple. Sense cap validesa jurídica (dit pels propis signants), no es va publicar al Diari Oficial, no va ser votat ni signat en sessió oficial.

Per altra banda, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) emet un comunicat que diu que «ni la Llei de Transitorietat, suspesa pel Tribunal Constitucional, ni cap declaració formal o aformal, implícita o explícita d’independència despleguen cap efect jurídic».

Les claus

Després del Ple del Parlament de dimarts, les claus van situar-se a:

Resposta i reacció del Govern espanyol
Canvi a Europa, en quant a discurs i suports
Posició de la CUP i seguiment o no del seu recolzament al Govern català

La resposta

El Consell de Ministres, que es reuneix normalment els divendres, es va convocar per dimecres a les 9h. A les 12h, Mariano Rajoy sortia per anunciar la resposta oficial que donaria el Govern que presideix respecte a la proposta de Puigdemont feta el dia anterior.

El Govern del PP va reiterar que condicionava el diàleg al compliment de la llei i a que Puigdemont respongués si va declarar o no la independència. «Ustedes no quieren dialogar, quieren imponer»

A partir d’aquest burofax, Mariano Rajoy feia arribar al Govern català un requeriment (el pas previ que preveu el famós article 155 de la Constitució) que té com a límit de resposta el dilluns 16 a les 10h. La pregunta és clara: han declarat o no la independència?

Si la resposta és afirmativa, el dijous 19 a les 10h serà el límit per revocar la declaració, abans de que el Govern comenci a prendre mesures.

Ho tornàvem a veure en directe, sí, però els potencials efectes serien en diferit. I, la pilota, tornava al camp inicial.

Els dies després #1O

Publicado el 8 octubre, 2017 por Ares Cases

Dilluns, 2 d’octubre, una companya de feina anglesa em va dir que el dissabte havia sentit pels carrers de Barcelona una espècie “d’ambient elèctric”. Li prenc, doncs, aquesta expressió. L’ambient tant del passat inmediat a l’1O com dels dies després és certament elèctric.

L’estratègia del Govern espanyol

Feia dies que desenes i desenes de guàrdies civils es mobilitzaven direcció a Catalunya i el Ministeri de l’Interior avisava a la Generalitat de que actuarien amb “total determinació” per evitar que es celebrés el referèndum de l’1O. Però crec que pocs (i perdoneu si no és així) ens esperàvem el que va passar.

L’estratègia basta i criminal que va emplear el govern d’Espanya va ser l’ús de la violència i repressió policial contra la gent que era als col·legis electorals. No entraré en xifres de ferits, perquè a partir d’una persona ja me’n semblen masses. I això em passa sempre, en tota demostració ciutadana pacífica: la violència mai es pot justificar.

Per tant, l’estratègia del Govern espanyol va ser fer ús de la violència per evitar que la gent votés al suposat referèndum convocat pel Govern català. Per a aquest, és evident que li era positiva pels seus interessos una reacció forta de l’Estat, no ens enganyem. Però assumeixo que ni esperava ni desitjava la contundència que aquesta finalment va tenir.

Així doncs, rebuig absolut a la violència que vam veure diumenge, 1 d’octubre.

L’aparició dels antidisturbis a diferents col·legis electorals va ser arbitrària (i encara no he descobert si va obeïr a algun patró). Es van endur algunes urnes, però abans de que obrissin els primers col·legis el Govern català va anunciar que el cens seria universal. És a dir, tothom podia votar a qualsevol col·legi de tota Catalunya. Les regles, doncs, tornaven a canviar.

Els resultats, tot i els impediments

Reconec que la part de la política que m’agrada més d’analitzar són els resultats d’un procés electoral. En aquest cas, però, tot i que cal mostrar les dades oficials que s’han donat des de la Generalitat, trobaria injust que es fes una anàlisis en profunditat perquè la jornada electoral no es va dur a terme amb la normalitat que es desitjaria:

El Govern espanyol va usar la violència policial contra molts dels que varen decidir anar a votar. Van enretirar algunes de les urnes i alguns col·legis ni tan sols varen obrir. En general, van optar per l’estratègia de la por. Lamentable.
La convocatòria del referèndum no tenia les garanties necessàries per tal de donar valor a una decisió d’aquesta envergadura. No tan sols perquè havia estat declarat il·legal pel Tribunal Constitucional, sinó que bevia d’una sessió al Parlament de Catalunya de la qual ens en penedirem durant anys.
Una part de la societat catalana no reconeixia la legitimitat d’aquest referèndum, declarat il·legal.

Tot i així, els resultats s’han fet públics oficialment per la Generalitat. La participació ha estat del 43,03% (2.286.217 votants) amb un 90,18% dels vots vàlids favorables al SÍ.

Comparem-ho, doncs, amb anteriors apel·lacions a la població referents a la independència de Catalunya:

Consulta popular 9N (2014)	SÍ-SÍ	1.861.753
Eleccions plebiscitàries 27S (2015)	Junts pel Sí + CUP	1.966.508 (35,7% sobre el cens)
Referèndum 1O (2017)*	SÍ	2.044.038 (38,4% sobre el cens)

*Com ja he dit, aquestes dades tenen la dificultat dels tres punts enumerats abans. Sumant-hi, a més, la gent que, després d’observar la repressió policial, van anar a votar com a forma de protesta.

Aquí podeu consultar els resultat de l’1O per províncies, comarques i municipis.

I va arribar el dilluns

A partir del 2 d’octubre, què? El dilluns va ser un dia força difícil. Tristesa, ràbia, incredulitat.

El Rei Felip VI va fer aparició a la televisió el dimarts 3, dia en que a Catalunya s’havia fet una “aturada de país” (impulsada pel propi Govern). El Rei, amb les seves paraules, va donar per bona l’actuació del govern del PP.

El dimecres 4 li va tocar el torn al President Puigdemont. Va sortir a la televisió i, per mi, va ser un abans i després en quant al relat que s’havia anat creant les últimes setmanes. Tot i que hores abans havia declarat a la BBC que declararia la independència en qüestió de dies, Puigdemont apareixia a la televisió demanant diàleg, mediació i calmant els ànims.

Diàleg? Recordem el que hi posa a la Llei del referèndum d’autodeterminació, aprovada el 6 de setembre al Parlament de Catalunya:

Aquest canvi de to que es va notar durant el discurs s’ha seguit veient els dies següents. Només com a exemples:

El conseller d’Empresa i Coneixement, Santi Vila, diu que “en primer lloc ens hem de serenar i alto al fuego. És a dir, no prendre decisions que siguin irreparables”.
El President Puigdemont i el Vicepresident Junqueras compartint a Twitter articles com, per exemple un del Financial Times que reclama un referèndum pactat. Res a veure, doncs, amb el que deien fa unes setmanes: tirar pel dret si surt SÍ i donar el referèndum de l’1O com a bo.
Crida al diàleg de sectors independentistes o líders de mitjans de comunicació que fins fa poc recolzaven les decisions unilaterals.

Per què aquest canvi de to? Algunes possibilitats:

Absència de suport a Europa. Tot i que el Parlament Europeu va debatre el passat dimecres sobre la situació catalana i va condemnar la violència policial l’1O, la seva postura va anar en la línea de que el referèndum no era legal i que cal respectar la Constitució i les lleis espanyoles.
Repressió i amenaces del Govern espanyol. Com he dit, la violència policial va ser d’una duresa inesperada i a les declaracions i manifestos per part del Govern del PP els dies següents hi ha un transfons d’amenaça i de “això només és el principi si seguiu endavant”.
L’estirada d’orelles de grans empreses. Aquests dies gegants empresarials de la mida de Banc de Sabadell, CaixaBank, Agbar, Gas Natural, etc. han canviat la seva seu social, per portar-la a una altra ciutat d’Espanya. Sigui únicament un gest d’amenaça o no, el cert és que empreses de totes les mides estan vivint situacions d’inestabilitat. Les trucades entre elles i el Govern deuen ser constants.

Els interrogants de cara a la setmana que ve

El proper dimarts, 10 d’octubre, Puigdemont compareixerà al Parlament de Catalunya per valorar la situació actual després dels resultats de l’1O. És on, previsiblement, hauria de declarar la independència (l’anomenada DUI). Encara que només sigui de forma simbòlica, ja que no es pot esperar el reconeixement d’Europa.

Tiraran endavant, d’acord amb el que hi posava a la Llei que varen aprovar? Seguiran tenint el suport de la CUP si aquesta DUI no es fa efectiva finalment? Hi haurà diàleg entre el Govern català i espanyol encara que es situi a llarg termini? El suport que ha rebut el Govern català aquests dies, per la repressió de l’1O, seguirà present si aquest pren una decisió unilateral, sense el suport de la majoria? Quin recorregut té una declaració d’independència que no serà reconeguda internacionalment? Estem a temps d’una solució basada en el diàleg i l’acord?

“Crec que s’estan movent coses”, m’escriu un amic per WhatsApp.

Sí, jo també ho penso.

A veure com t’ho explico #1O

Publicado el 30 septiembre, 2017 por Ares Cases

Fa uns dies, una persona molt propera a mi em va demanar un unicorn. Li vaig dir que no, que era impossible trobar un animal com aquest. Doncs fes-me un resum sobre tot allò relacionat amb l’1O, em va dir.

L’endemà, li vaig regalar un unicorn.

No, ara seriosament. Fa uns dies, una persona molt propera a mi em va demanar que li fes un resum sobre tot allò relacionat amb l’1O. Sabia en quin tema s’enmarcava i quina era la pregunta que trobaria als col·legis electorals, però… Què es vota realment?

Per no estar molt posada en el tema, aquesta persona, em va semblar que feia una pregunta molt addient: què es vota realment? Què hi ha aquí darrera?

I com que últimament em sento més desorientada que a l’Ikea, només t’he pogut escriure això:

D’on venim

Costa molt saber quan comença tot això, però sí que poden destacar-se moments clau dels últims anys.

La retallada de l’Estatut català al 2010, el moviment 15M que feia terror a les elits catalanes, la manifestació multitudinària del 2012, un partit intentant no morir (Convergència), la consulta decepcionant del 9N, l’aglutinació en Junts pel Sí de partits i organitzacions independentistes, les eleccions plebiscitàries del 27S de 2015 i el full de ruta independentista fallit que preveia que seriem independents als 18 mesos, un Govern del PP que es nega a afrontar una situació que mereix ser escoltada, etc.

La il·lusió de la independència i els discursos apel·lant «a la força del poble», com si aquest fos realment un i homogeni, han eclipsat tota l’activitat política catalana dels últims anys i han estat la tònica habitual de mítings, entrevistes i discursos varis.

Així, el Govern català ha dut a terme una potent campanya de màrqueting, que dura encara avui, la qual ha anat posant sobre la taula (als mitjans públics, institucions, etc.) el missatge que volien en cada moment. Una campanya llarga, al principi molt ambigua, que mai ha mostrat totes les cartes de forma transparent. És per això que se l’anomena Procés.

On som

I ara som aquí. Els partits que conformen l’actual Govern català porten anys prometent i enarborant la bandera, fent cas omís a reivindicaciones socials amb les quals té competències (sanitat, educació) i oblidant-se d’un dret tant bàsic del ciutadà com que aquells que el representen rendeixin comptes de les seves accions de Govern.

Setembre de 2017. A principis de mes es veu una de les situacions més esperpèntiques al Parlament de Catalunya (una càmara on s’hi ha de veure representat tothom i que s’ha lluitat molt per tenir). Menystenint els drets de l’oposició i obviant el marc legislatiu actual, s’aprova la llei en la qual ha de recolzar-se el referèndum que pretenen celebrar l’1 d’octubre, demà. Ho fan menys d’un mes abans de la votació.

Demà les butlletes portaran la següent pregunta: «Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?» i hi podràs respondre Sí o No. El Govern català ha dit que si guanya el Sí, com està previst, als dos dies començarà a fer el pas per declarar la independència. Els tribunals han suspès la llei que el recolza, qualificant-lo, per resumir-ho, d’il·legal.

Per a que un referèndum així sigui fiable ha d’assegurar un seguit de qüestions (junta electoral neutral, un cens clar i públic, una participació mínima, i moltes etcèteres més), però hi ha quelcom de definitiu: com és que no hi ha hagut una campanya pel No? Com és que el relat, els carrers, tot, només porta el lema del Sí? És doncs, un pseudoreferèndum unilateral (només d’una part) en que només interessa ara que vagin a votar els que defensin el No, perquè només una alta participació, una gran quantitat de votants, donarà més valor al resultat.

No serà el de demà, en definitiva, el referèndum vinculant i amb garanties que es porta anys reclamant. I d’això n’és responsable tant el Govern espanyol, enclaustrat en la seva defensa de la llei amb tots els mitjans que té a l’abast (encara que sense cap mirament quan ell mateix se la salta), com el Govern català, portant-nos a una carreró sense sortida, i avivant la flama de la confrontació amb l’Estat.

La incapacitat de dialogar d’ambdós Governs ha portat a una escalada de pressió en les últimes dues setmanes. El Govern espanyol, qui porta anys tapant-se les orelles quan es parla del tema català, ha decidit respondre a les preparacions del referèndum amb detencions, escorcolls sense ordre judicial i actuacions que mai voldríem veure en cap racó de l’Estat. Els passos maldestres presos pel Govern català són tapats i superats per la reacció posterior del seu homòleg espanyol.

Fa temps que analistes polítics parlaven de que l’única manera de que l’1O tingués repercussió internacional fos una reacció forta per part del Govern espanyol. I així ha estat. L’absència d’una estratègia intel·ligent per part d’aquest és possiblement la clau dels últims dies. No ens enganyem, al Govern català li interessa que sigui així. A les eleccions generals de l’any passat, els partits independentistes van fer més al·legats contraris a Podemos (favorable a un referèndum pactat) que al PP.

On anem

Ara per ara, ningú pot saber on ens pot dur tot això. Demà els cossos policials tenen l’ordre d’impedir que es celebri el referèndum. Molta gent està ocupant els col·legis electorals des d’ahir divendres.

S’han donat situacions diferents arreu del territori: des d’Alcaldes que volen obrir els col·legis electorals habituals, fent cas al Govern català, fins a d’altres que no, fent cas a les resolucions judicials que declaren il·legal aquest referèndum.

Però al contrari del que molta gent creu, l’1O no acabarà tot, sinó que començarà de nou a girar la roda.

Tant de bo totes aquestes mobilitzacions que aquests dies es viuen al carrer fossin per exigir als dos Governs i a la comunitat internacional un referèndum pactat.

És bastant difícil ser sensible i sobreviure a aquests dies. Amb cada mentida, vingui de la banda que vingui, se’t regira tot i et fa preguntar-te: realment, val la pena? Val la pena reduir-ho tot a blanc o negre? Val la pena assenyalar a aquell que té dubtes?

Mobilització de masses, persones que han deixat de parlar de política amb amics seus, cada vegada més banderes als balcons… El que més em preocupa és la societat, la gent, que rep missatges i directrius a diari, que ha vist com aquells que creia dialogants ara són un mur.

No es pot fer cap canvi greu, un canvi que afecta a pràcticament tot i tots, sense un consens clar.

Ho sento molt, no t’he pogut fer un article millor.

Partits independentistes: i a les generals, què? #20D

Publicado el 10 diciembre, 2015 por Ares Cases

Quan encara no hem resolt la ressaca post-electoral que tenim a Catalunya, va i comença la campanya electoral de les eleccions generals al Congrés i Senat del proper 20 de desembre.

Hi ha una expressió que hi escauria molt bé, que diu que «t’agafen amb els pixats al ventre» (és a dir, que t’agafen per sorpresa en el pitjor moment). Tot i que a mi em fa una mica de rabieta l’expressió, tot s’ha de dir.

Algú, amb tota la raó, podria preguntar-se per què els partits catalans pro-independència es plantegen la seva participació a les eleccions generals espanyoles si a la resolució que van aprovar al Parlament de Catalunya el passat 9 de novembre s’hi parlava clarament de «desconnexió» amb l’estat espanyol:

Font: Resolució 1/XI del Parlament de Catalunya, sobre l’inici del procés polític a Catalunya com a conseqüència dels resultats electorals del 27 de setembre de 2015

És per això que, en aquest article, pretenc posar una mica de llum i hemeroteca a les posicions, de cara a les eleccions generals del proper dia 20, dels partits que es van presentar amb programa independentista a les passades eleccions autonòmiques catalanes.

Convergència Democràtica de Catalunya (CDC)

Es presenta a les eleccions generals? Sí, però no sota les seves sigles, sinó amb el nom de Democràcia i Llibertat (DiL), una coalició formada també per Demòcrates de Catalunya (DC, els sobiranistes escindits d’Unió) i Reagrupament (RI.cat).

Cap de llista: Francesc Homs, conseller de Presidència en funcions.

Justificacions:

«El proper 20 de desembre ens continuem jugant el futur del nostre país«, «anem a Madrid a defensar el que el poble de Catalunya va votar el 27 de setembre: un estat independent per a Catalunya» – web de la coalició
«Es tracta de la llavor d’un nou partit que es materialitzarà l’any vinent. Per a construir un país nou es requereix un partit nou» – Artur Mas
«La política la haces o te la hacen» – Francesc Homs
«Els 47 escons corresponents a Catalunya s’ompliran d’una manera o una altra i no tots defensaran el que diguin les institucions catalanes: defensaran el que diguin des del carrer Gènova, Ferraz o el que digui Ciudadanos» – Artur Mas
«La prova que són eleccions importants és que hi va el qui ha estat el meu primer col·laborador d’aquests anys, Francesc Homs» – Artur Mas
«Si la gent no votés el 20D s’afeblirien les institucions catalanes, el procés sobiranista i el dret de decidir» – Artur Mas
«Els que veuen en la nova coalició un intent d’amagar les sigles per part de CDC demostren ignorància o mala fe» – Francesc Homs
«Iremos a Madrid a decir: Venimos aquí a pactar la independencia, porque os conviene» – Francesc Homs

Hemeroteca:

Són dignes de recordar les paraules de Francesc Homs del dia 22 d’octubre, afirmant que CDC i ERC es presentarien juntes a les generales amb una fórmula «supercreativa» (font):

El 30 d’octubre, però, saltava la notícia de que CDC i ERC no concorrerien juntes.

Opinió:

Personalment, penso que és una part més de l’estratègia de Convergència per provar què és el que millor li funciona mentre es va plantejant la seva refundació.

No sé fins a quin punt encaixa considerar les eleccions generals com a quelcom ineludible. I més quan ja ens van pintar les municipals del maig com a primer plebiscit que acabaria finalment amb el segon a les autonòmiques. Dóna la (terrible) sensació de que el discurs es va modelant per anar-ho allargant tot.

Per molt que dins de la coalició hi hagi altres formacions, és totalment clara la mà de Convergència per fer i desfer, així com va passar amb Junts pel Sí. Però aquesta vegada, el seu màxim competidor en tipologia de votant, ERC, els pot avançar en els resultats.

Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)

Es presenta a les eleccions generals? Sí, sota les seves sigles habituals, ERC.

Cap de llista: Gabriel Rufián, membre de Súmate.

Justificacions:

«Anem a Madrid a explicar que Catalunya ja ha decidit i que ja hem començat a construir la República» – Cesc Iglesies (vicesecretari general d’Acció Política)
«Som independentistes respecte a l’estat espanyol, federalistes respecte d’Europa, i internacionalistes respecte del món» – Joan Tardà (núm.2 de la llista)
«Aquest és l’últim programa electoral que presentem a unes eleccions espanyoles, perquè ja som República» – Oriol Junqueras
«Intentaremos que no se nos escape ningún voto independentista» – Marta Rovira
«Si no vamos, este espacio de poder lo ocupará otra persona, otro partido, regalaremos la imagen de Catalunya a gente que dice aquí no ha pasado nada, regalaremos el relato mediático» – Gabriel Rufián

Hemeroteca

Farem bé de guardar en un lloc ben resguardadet aquesta entrevista a Oriol Junqueras a El País (font):

Serà bona de guardar per a que no passi com a les anteriors eleccions generals. Això és el que deia Alfred Bosch, cap de llista d’ERC en aquelles eleccions, al novembre de 2011: «ERC inicia un nou rumb amb destí a la República Catalana», «el dia 20 de novembre [2011] podem optar per la Comunitat Autònoma del No, o la República del Sí, la Comunitat Autònoma que es conforma amb els dictats de Madrid o la República que fa una aposta clara per encarar el futur amb garanties, que dóna veu a la seva ciutadania per exercir el seu dret a decidir sobre el seu futur». Fa 4 anys.

Opinió:

Després de l’experiment de Junts pel Sí i el posterior estancament per poder investir a Artur Mas (encara en stand by), ERC ha optat per donar un pas cap al costat i presentar-se amb la seva pròpia marca.

El seu relat es basa en «anar a Madrid» a defensar el que es va votar a les eleccions catalanes. Però, sens dubte, una altra de les seves intencions serà atreure votants de la CUP orfes de partit.

Serà realment interessant veure el seu potencial, ja que venien d’un creixement de +12 diputats a les últimes autonòmiques en que es van presentar sols (2012) i tot els hi venia de cara. La coalició de Junts pel Sí, però, orquestrada i dirigida per Convergència, els va amagar i fer perdre protagonisme.

Hauran de saber jugar amb les expectatives, donat que la ciutadania comença a percebre una sensació de «dia de la marmota».

Candidatura d’Unitat Popular (CUP)

Es presenta a les eleccions generals? No, com ja havien deixat entreveure fa uns mesos, finalment no s’hi presentaran.

Justificacions:

«Les Corts espanyoles no són un marc d’oportunitat per a la consecució de la independència»
«És inútil la presència al Congrés«
«L’objectiu és blindar un punt de no retorn per evitar temptacions de subordinació a les lògiques estatals»
«No ens presentem a unes eleccions en les que no ens sentim interpel·lats a presentar-nos«

Opinió:

Em sembla totalment lògica, partint de la seva posició, la idea de no presentar-se a les eleccions generals. Ens queda per veure, però, el seu posicionament quan la campanya electoral avanci (demanaran l’abstenció? la ignoraran?).

Segons l’últim baròmetre del GESOP, un 82,6% dels seus votants tenen previst anar a votar a les eleccions generals, però a qui? Mireu aquest gràfic tan interessant que compartia El Periódico:

Els seus votants es repartirien principalment entre En Comú Podem i ERC.

Hi veieu el logotip de Democràcia i Llibertat en alguna part del gràfic? Jo tampoc.

Molt revelador.

Vespre

Ares Cases

Archivo de la etiqueta: Espanya

Resultats i comparatives – eleccions generals 10N 2019