Els conductors a l’ombra

Hi ha una expressió en anglès que s’utilitza per a referir-se a una persona, especialment un polític, com un “backseat driver”, és a dir, un “conductor del seient del darrere”. És aquell que, mentre condueixes en una situació complicada, et diu com ho has de fer donant-te múltiples ordres.

Des del seient del darrere, invisible, tracta d’influir-te contínuament per a que triïs el camí o, fins i tot, el destí que a ell li interessa. Troba la manera de que s’arribi on ell vol sense necessitat ni de tocar el vehicle. I normalment, sense cap garantia de que el destí sigui positiu per als conductors reals que seguiran les seves instruccions.

Influir als altres per al teu propi interès és repugnant sempre, però si a més ve de representants públics o líders que saben que mouen a moltes persones, és profundament perillós. I així ho estem veient a Catalunya.

No és res nou que haguem inventat ara, res que no hagi passat ja en altres moments o altres indrets. Però precisament això ens hauria de fer arribar amb la lliçó apresa. Doris Lessing va escriure al 1985 que “quan la gent analitzi la nostra època, es sorprendrà sobretot d’una cosa en concret: que, efectivament, tot i que sabem molt més de nosaltres mateixos ara que al passat, ens ha servit de molt poc”.

No em sembla descabellat afirmar que estem governats per fanàtics. A Catalunya s’ha investit un president, Quim Torra, que ha deixat per escrit coses com que “qui s’atreviria a dir-ne un, d’aquests espanyols que viuen amb nosaltres, que hagi significat alguna cosa a la història i al progrés de la humanitat?” o que “la raça del socialista català […] havia entrat en un procés de decadència ineluctable amb la barreja amb la raça del socialista espanyol” o que “fins i tot un s’esgarrifa del nivell al qual ha arribat el torturat cervell espanyol” (totes elles cites d’articles publicats al 2015).

De debò ho normalitzem? Fer-ho, evidentment, té unes conseqüències.

Les resumeixo en dues necessitats que es poden veure diàriament:

Primer, el fanàtic i la seva necessitat de fer creure que qualsevol cosa que li passa a ell és un atac al país.

Que estem en grups de WhatsApp en els que anteriorment es debatia sobre política o qüestions locals i que ara sembla que molts dels seus membres siguin experts en tallar comunicacions, vies de pas o en “fer la independència” (signifiqui el que signifiqui això) no neix espontàniament.

No ve perquè un dia t’has aixecat amb ganes de fer-ho, sinó que hi ha uns “conductors al seient del darrere” que, a força d’emetre certs missatges, et fan arribar a creure que això és normal o, fins i tot, necessari.

Sempre repesco una notícia del 1984 en la qual Jordi Pujol, enmig de la querella que s’havia presentat contra ell i altres dirigents de Banca Catalana, sortia investit del Parlament aclamat per milers de persones i deia que era un “dia històric”. Aquesta querella semblava ser un atac al país i no una irresponsabilitat personal per la qual retre comptes davant de la justícia. Ens sona d’alguna cosa?

Tampoc és normal ni acceptable que unes persones es presentin en un CAP per a exigir l’acomiadament d’una treballadora a la que anomenen “metgessa colonitzadora”. Ells són els responsables dels seus actes, sens dubte, però que no es posi tothom les mans al cap, començant pel Govern, ja és una qüestió més de fons.

Segon, el fanàtic i la seva necessitat de sacrificis que considera inevitables. Sent un terrible amor per ells, però normalment no els protagonitzarà ell ni la seva família. Preferirà que els protagonitzis “tu”, és clar, mentre ell te’ls va dictant des del seient del darrere.

Quim Torra, a l’agost del 2018, anunciant que “hem d’atacar aquest Estat espanyol injust”, Toni Comín afirmant en una entrevista que cal un desgast material de l’Estat “que té costos per la gent de Catalunya”. Costos econòmics, laborals. Perdre la feina.

O animar-te a que apretis i protestis contra la sentència contra els líders independentistes del passat 14 d’octubre, però enviant-te als Mossos per reprimir-ho. El poder és el poder.

Font: El Periódico

El fanàtic et dirà constantment que hi ha un gran enemic extern que et vol trepitjar, aniquilar o, per exemple, et dirà que estem en “crisis humanitària”, encara que sigui el president que més cobra de tota Espanya.

No és el mateix camí escollit per l’ultradreta de VOX? En aquest cas, el gran enemic és l’immigració. Llançant uns missatges molt clars i simples, poses el focus en allò que t’interessa. Tu crides per a que altres actuïn. Per desgràcia, ja veiem les conseqüències amb agressions o odi a persones estrangeres.

Tinc clar que traçar les causes de certes conseqüències no és senzill, però és el nostre deure intentar-ho. Com ho és assenyalar els conductors del seient del darrere.

Elisenda Paluzie, presidenta de l’ANC, uns pocs dies abans de la publicació de la sentència deia en una entrevista que “com a resposta a la sentència, no preveiem actes violents, però ara, accions de blocatge d’autopistes o peatges sí els esperem, tot i que no els convoquem nosaltres”.

Un altre exemple clar és la iniciativa de Tsunami Democràtic, disfressada de popular i que ens volen fer creure que ha crescut com un bolet, però que es va anunciar en tota la premsa afí a l’independentisme el mateix dia, amb els mateixos missatges dictats i que, evidentment, se’n sospita un origen molt concret. Només cal veure la cartelleria i els actes organitzats per veure que darrere hi ha un finançament a seguir.

El poder del conductor del seient del darrere ha aconseguit, per exemple, que es faci una caixa de solidaritat popular per pagar la condemna a Artur Mas, qui va estar al capdavant de les majors retallades i austeritat a Catalunya. Aquest conductor a l’ombra ha sabut llençar els missatges adequats en el moment adequat.

En tots aquests casos, el conductor del darrere ens fa creure que anar per aquests camins tortuosos és el més normal del món. I que abandonem qualsevol debat polític de fons que realment aporti millores significatives al nostre dia a dia, també.

Sempre, en el fons de tot, al “seient del darrere”, hi ha unes causes i uns responsables. Convertits, ara més que mai, en irresponsables.

Els dies després #1O

Dilluns, 2 d’octubre, una companya de feina anglesa em va dir que el dissabte havia sentit pels carrers de Barcelona una espècie “d’ambient elèctric”. Li prenc, doncs, aquesta expressió. L’ambient tant del passat inmediat a l’1O com dels dies després és certament elèctric.

L’estratègia del Govern espanyol

Feia dies que desenes i desenes de guàrdies civils es mobilitzaven direcció a Catalunya i el Ministeri de l’Interior avisava a la Generalitat de que actuarien amb “total determinació” per evitar que es celebrés el referèndum de l’1O. Però crec que pocs (i perdoneu si no és així) ens esperàvem el que va passar.

L’estratègia basta i criminal que va emplear el govern d’Espanya va ser l’ús de la violència i repressió policial contra la gent que era als col·legis electorals. No entraré en xifres de ferits, perquè a partir d’una persona ja me’n semblen masses. I això em passa sempre, en tota demostració ciutadana pacífica: la violència mai es pot justificar.

Per tant, l’estratègia del Govern espanyol va ser fer ús de la violència per evitar que la gent votés al suposat referèndum convocat pel Govern català. Per a aquest, és evident que li era positiva pels seus interessos una reacció forta de l’Estat, no ens enganyem. Però assumeixo que ni esperava ni desitjava la contundència que aquesta finalment va tenir.

Així doncs, rebuig absolut a la violència que vam veure diumenge, 1 d’octubre.

L’aparició dels antidisturbis a diferents col·legis electorals va ser arbitrària (i encara no he descobert si va obeïr a algun patró). Es van endur algunes urnes, però abans de que obrissin els primers col·legis el Govern català va anunciar que el cens seria universal. És a dir, tothom podia votar a qualsevol col·legi de tota Catalunya. Les regles, doncs, tornaven a canviar.

Recompte

Els resultats, tot i els impediments

Reconec que la part de la política que m’agrada més d’analitzar són els resultats d’un procés electoral. En aquest cas, però, tot i que cal mostrar les dades oficials que s’han donat des de la Generalitat, trobaria injust que es fes una anàlisis en profunditat perquè la jornada electoral no es va dur a terme amb la normalitat que es desitjaria:

  1. El Govern espanyol va usar la violència policial contra molts dels que varen decidir anar a votar. Van enretirar algunes de les urnes i alguns col·legis ni tan sols varen obrir. En general, van optar per l’estratègia de la por. Lamentable.
  2. La convocatòria del referèndum no tenia les garanties necessàries per tal de donar valor a una decisió d’aquesta envergadura. No tan sols perquè havia estat declarat il·legal pel Tribunal Constitucional, sinó que bevia d’una sessió al Parlament de Catalunya de la qual ens en penedirem durant anys.
  3. Una part de la societat catalana no reconeixia la legitimitat d’aquest referèndum, declarat il·legal.

Tot i així, els resultats s’han fet públics oficialment per la Generalitat. La participació ha estat del 43,03% (2.286.217 votants) amb un 90,18% dels vots vàlids favorables al SÍ.

Comparem-ho, doncs, amb anteriors apel·lacions a la població referents a la independència de Catalunya:

Consulta popular 9N (2014) SÍ-SÍ 1.861.753
Eleccions plebiscitàries 27S (2015) Junts pel Sí + CUP 1.966.508 (35,7% sobre el cens)
Referèndum 1O (2017)* 2.044.038 (38,4% sobre el cens)

*Com ja he dit, aquestes dades tenen la dificultat dels tres punts enumerats abans. Sumant-hi, a més, la gent que, després d’observar la repressió policial, van anar a votar com a forma de protesta.

Aquí podeu consultar els resultat de l’1O per províncies, comarques i municipis.

I va arribar el dilluns

A partir del 2 d’octubre, què? El dilluns va ser un dia força difícil. Tristesa, ràbia, incredulitat.

El Rei Felip VI va fer aparició a la televisió el dimarts 3, dia en que a Catalunya s’havia fet una “aturada de país” (impulsada pel propi Govern). El Rei, amb les seves paraules, va donar per bona l’actuació del govern del PP.

El dimecres 4 li va tocar el torn al President Puigdemont. Va sortir a la televisió i, per mi, va ser un abans i després en quant al relat que s’havia anat creant les últimes setmanes. Tot i que hores abans havia declarat a la BBC que declararia la independència en qüestió de dies, Puigdemont apareixia a la televisió demanant diàleg, mediació i calmant els ànims.

Diàleg? Recordem el que hi posa a la Llei del referèndum d’autodeterminació, aprovada el 6 de setembre al Parlament de Catalunya:

Llei referèndum

Aquest canvi de to que es va notar durant el discurs s’ha seguit veient els dies següents. Només com a exemples:

  • El conseller d’Empresa i Coneixement, Santi Vila, diu que “en primer lloc ens hem de serenar i alto al fuego. És a dir, no prendre decisions que siguin irreparables”.
  • El President Puigdemont i el Vicepresident Junqueras compartint a Twitter articles com, per exemple un del Financial Times que reclama un referèndum pactat. Res a veure, doncs, amb el que deien fa unes setmanes: tirar pel dret si surt SÍ i donar el referèndum de l’1O com a bo.
  • Crida al diàleg de sectors independentistes o líders de mitjans de comunicació que fins fa poc recolzaven les decisions unilaterals.

Per què aquest canvi de to? Algunes possibilitats:

  • Absència de suport a Europa. Tot i que el Parlament Europeu va debatre el passat dimecres sobre la situació catalana i va condemnar la violència policial l’1O, la seva postura va anar en la línea de que el referèndum no era legal i que cal respectar la Constitució i les lleis espanyoles.
  • Repressió i amenaces del Govern espanyol. Com he dit, la violència policial va ser d’una duresa inesperada i a les declaracions i manifestos per part del Govern del PP els dies següents hi ha un transfons d’amenaça i de “això només és el principi si seguiu endavant”.
  • L’estirada d’orelles de grans empreses. Aquests dies gegants empresarials de la mida de Banc de Sabadell, CaixaBank, Agbar, Gas Natural, etc. han canviat la seva seu social, per portar-la a una altra ciutat d’Espanya. Sigui únicament un gest d’amenaça o no, el cert és que empreses de totes les mides estan vivint situacions d’inestabilitat. Les trucades entre elles i el Govern deuen ser constants.

Els interrogants de cara a la setmana que ve

El proper dimarts, 10 d’octubre, Puigdemont compareixerà al Parlament de Catalunya per valorar la situació actual després dels resultats de l’1O. És on, previsiblement, hauria de declarar la independència (l’anomenada DUI). Encara que només sigui de forma simbòlica, ja que no es pot esperar el reconeixement d’Europa.

Tiraran endavant, d’acord amb el que hi posava a la Llei que varen aprovar? Seguiran tenint el suport de la CUP si aquesta DUI no es fa efectiva finalment? Hi haurà diàleg entre el Govern català i espanyol encara que es situi a llarg termini? El suport que ha rebut el Govern català aquests dies, per la repressió de l’1O, seguirà present si aquest pren una decisió unilateral, sense el suport de la majoria? Quin recorregut té una declaració d’independència que no serà reconeguda internacionalment? Estem a temps d’una solució basada en el diàleg i l’acord?

“Crec que s’estan movent coses”, m’escriu un amic per WhatsApp.

Sí, jo també ho penso.

El discurs de l’ego

Qui hagi seguit l’actualitat de la política catalana durant els últims, posem un número aproximat, dos-tres anys, sabrà que a dia d’avui res es pot donar per fet i que pots esperar-t’ho tot.

Avui diumenge, 10 de gener, acabava el termini per posar-se d’acord a l’hora d’investir un nou President (qüestió problemàtica però previsible: Dels problemes (im)previstos en política), i si no era així, calia convocar noves eleccions que es celebrarien al març.

Doncs bé, ahir dissabte els fets van tornar a fer una volta. Se’ns va notificar que finalment sí que Junts pel Sí i la CUP havien arribat a un acord i sobre les 18h de la tarda sortia Artur Mas, president en funcions, a explicar-lo a tothom. Lo més significatiu, el nomenament a dit de Carles Puigdemont (actual alcalde de Girona i president de l’AMI, l’Associació de Municipis per la Independència) com a nou President de la Generalitat; així com unes conseqüències brutals per a la CUP.

Aquí pots veure el text íntegre d’aquest acord (clic a la fotografia i es fa més gran i llegible):

Acord JxS-CUPPerò com que aquests coses porten dies per saber-ne realment les conseqüències, en aquesta entrada únicament vull valorar el discurs que va fer ahir el Sr. Mas. No té pèrdua, és un gran retrat de qui ha estat comandant la política catalana durant tot aquest últim temps (i que, malgrat tot, ho seguirà fent).

«Des del primer dia vaig dir que jo no vull càrrecs»

Tot i no voler càrrecs, Artur Mas no ha volgut retirar-se com a candidat a President fins a l’últim dia possible.

«El Parlament investirà en la primera votació al candidat que jo proposi»

Sense vergonya, admet que el proper President serà el que ell ha decidit. En aquest cas, Carles Puigdemont, que anava 3r a la llista de Junts pel Sí per Girona.

«No es pot pujar l’Everest amb espardenyes»

Una frase inquietant.

«La CUP es compromet a que en cap cas votarà com els grups parlamentaris contraris al procés»

Comença l’escarni públic cap a la CUP. En aquest tema, sembla un pare fotent la bronca als seus fills.

«2 dels 10 diputats de la CUP s’incorporaran a Junts pel Sí»

Artur Mas s’esplaia amb els errors que suposadament ha comès la CUP, inventant un nou concepte: l’autocrítica aliena. Per contra, absència total d’autocrítica de la seva coalició, Junts pel Sí.

«A la CUP han de reconèixer els errors i les seves conseqüències. I ho faran. Això tindrà conseqüències en el grup parlamentari de la CUP. Hi haurà d’haver nous diputats»

Imagineu el poder que gasta actualment Convergència per a assolir aquesta humiliació i rendició total d’un partit com la CUP.

«El que les urnes no ens van donar s’ha corregit amb una negociació»

Sens dubte, la frase més greu i esfereïdora. Negociar és necessari, constructiu, bàsic. Però què significa «corregir»? És que creu que els ciutadans de Catalunya «voten malament»?

«Destinaré esforços a refer a fons CDC i tot el que representa, és bo pel futur del país»

Artur Mas admet obertament que s’està preparant una refundació àmplia de Convergència. Fins ara, els que ho dèiem rebíem de tot menys bones paraules.

«Després de la decisió d’avui, quedo lliure del compromís de no presentar-me després dels 18 mesos, no hi renuncio»

Mas havia promès no presentar-se més després d’aquests 18 mesos de camí cap a la independència. Però ara ja no val.

«Artur Mas no es retira de la política»

Aquesta és una de les meves preferides, perquè parla en tercera persona referint-se a ell. És mostra d’un enorme ego.

«Estic fent bé perquè estic fent el bé, i qui fa bé sempre fa el bé»

No et fiïs mai de qui parli del bé o el mal. No hi ha veritats absolutes, el bé sempre és relatiu, subjectiu i qüestionable.

«Té un component dolorós»

A partir d’aquí, fa un reportatge de la seva persona i del seu camí fins aquí. Fins i tot aludeix a la seva dona, dient que ells dos saben lo difícil que ha estat tot. Això sí, ni una paraula dels problemes urgents de la població que porten mesos en stand by.

«La meva obsessió era garantir l’estabilitat del Govern de la Generalitat»

És trist pensar que el fet de tenir oposició i altres partits que puguin qüestionar el que presentes signifiqui «inestabilitat», i signifiqui haver d’anul·lar-ho.

«El Govern podrà fer la feina que ha de fer amb la garantia que no li tombaran les coses»

En la mateixa línia que la cita anterior. En un sistema democràtic els temes tiren endavant amb debat i qüestionament constant, no tirant pel dret i creant una majoria a porta tancada. I més quan els partits que no són Junts pel Sí i la CUP han obtingut més vots que aquests dos primers. Això no s’hauria d’oblidar per tal de no marginar a una gran part de la població.

Podeu veure la roda de premsa sencera aquí: Compareixença íntegra d’Artur Mas per explicar l’acord (09/01/16)

Per què hem hagut d’escoltar aquest tipus de discurs?

  • L’enorme personalisme i ego del protagonista
  • Resultat advers pronosticat per Convergència en unes hipotètiques eleccions al març
  • ERC hauria posat dificultats per repetir la fórmula de Junts pel Sí
  • La victòria d’En Comú Podem a les eleccions generals els hi pronosticava un augment
  • CDC està en procés de refundació i no podia, encara no, presentar-se sola