Darrere de la porta

Passaven pocs minuts de les 12 del migdia.

“Última Hora. Puigdemont compareix a les 13.30 per convocar eleccions i dissoldre el Parlament”, publica el 324.

I comença l’allau.

ERC diu que no ho avala i afirma que sortirà del Govern si es convoquen. Albert Batalla renuncia com a diputat de Junts pel Sí i anuncia que es dóna de baixa del PDeCAT. El mateix fa Jordi Cuminal. Antonio Baños es posa la foto de Puigdemont del revés a la foto de perfil de Twitter. “155 monedas de plata”, escriu Gabriel Rufián. Concentracions a plaça Sant Jaume. Els CDR (Comitès de Defensa del Referèndum) en marxa. Els mitjans fins i tot posen data a aquestes eleccions: 20 de desembre. “Traïdor”, “traïdor”, “traïdor”, sona a converses, grups de WhatsApp, xarxes socials.

De nou, sembla que passarà alguna cosa.

La compareixença canvia d’hora. Serà a les 14.30. Uns minuts més tard, torna a canviar a les 17h.

Pugidemont finalment compareix. No convoca eleccions perquè “no hi ha garanties de que es puguin produir amb normalitat”, ni compromís ferm de que el Gobierno aturi l’aplicació de l’article 155.

Què ha passat des de les 12:30 fins les 17h? Públicament, res. Estem igual. Semblava que passaria quelcom però… de nou, res.

porta

On sí han passat moltes coses és darrere de la porta. Una manera qualsevol de dir que als despatxos últimament hi estan passant masses coses. Aquests despatxos en els quals la CUP, qui ha apuntalat el Govern, no hi és convidada. On hi tenen més veu persones que no han estat escollides per ningú que els veritablement legítims representants.

Avui han provat el seu propi verí. Avui han vist com de perillós és voler crear un país tan i tan i tan petit, que anomena “traïdor” a qui no comulga al 100% amb els seus interessos. I han fet marxa enrere.

No hem vist res avui. Ens han utilitzat com a termòmetre. I tot ha passat darrere de la porta.

Anuncios

En directe però en diferit

L’anterior article el vam deixar amb unes preguntes plantejades i a l’espera de que el dimarts 10 d’octubre es celebrés un Ple al Parlament amb un únic punt del dia: Compareixença del president de la Generalitat davant el Parlament per a informar sobre la situació política actual.

Doncs ara que han passat 3 dies i tot s’ha embolicat de perspectives, analitzem una mica l’estat de tot plegat.

L’escenari preparat

El dimarts va arribar, l’expectació era màxima i el secretisme del Govern entorn el discurs del President encara va produir-ne més. Desenes de periodistes internacionals i nacionals acreditats, pantalles gegants a Arc de Triomf, especials informatius a les cadenes de televisió.

Les 18h, hora d’inici, van arribar i… Ens van informar de que s’aplaçava. Seria a les 19h. Desenes d’hipòtesis van posar-se damunt de la taula. Algun contacte internacional d’última hora? Mals de panxa? Debat intern? Demanda de l’oposició?

Sembla ser que els diputats de la CUP van demanar-ho, per parlar amb President i entorn respecte al discurs, del que no n’estaven 100% d’acord. I el següent no em sembla pas una qüestió menor: la CUP havia tingut accés al discurs de Puigdemont només 1 hora abans de que aquest s’hagués de produir.

La decisió de dir el què va dir a partir de les 19h? Té, sens dubte, moltes causes (algunes públiques, però la majoria secretes). Pero sembla ser que el missatge enviat per Donald Tusk, President del Consell Europeu, sembla que fou definitiva: “li demano que respecti l’ordre constitucional i que no anunciï una decisió que faci el diàleg impossible”.

S’allunyava així definitivament un suport des d’Europa que aportés fortalesa a una potencial declaració d’independència.

Entrada Puigdemont

Fotografia: Albert Gea (Reuters)

El discurs

El canvi de to que ja s’havia intuït en els darrers dies va plasmar-se definitivament en el discurs que finalment va pronunciar Carles Puigdemont. “Hem de desescalar la tensió i no contribuir a incrementar-la ni amb la paraula ni amb el gest”.

Va fer un repàs “històric” sobre com hem arribat fins aquí, amb omissions importants, i va reiterar la xifra del 82% de catalans a favor d’un referèndum.

També es va dirigir en castellà a la resta d’Espanya insistint en la voluntat de diàleg. Contra la manipulació informativa digué “no somos unos locos”.

I va arribar el moment clau:

Senyores i senyors, amb els resultats del referèndum de l’1 d’octubre passat, Catalunya s’ha guanyat el dret a ser un Estat independent, i s’ha guanyat el dret a ser escoltada i respectada”.

“Arribats en aquest moment històric, i com a President de la Generalitat, assumeixo –en presentar-los els resultats del referèndum davant del Parlament i dels nostres conciutadans– el mandat que Catalunya esdevingui un Estat independent en forma de república“.

I amb la mateixa solemnitat, el Govern i jo mateix proposem que el Parlament suspengui els efectes de la declaració d’independència per tal que en les properes setmanes emprenguem un diàleg sense el qual no és possible arribar a una solució acordada. Creiem fermament que el moment demana no només la desescalada en la tensió sinó sobretot voluntat clara i compromesa per avançar en les demandes del poble de Catalunya a partir dels resultats de l’1 d’octubre. Resultats que hem de tenir en compte, de manera imprescindible, en l’etapa de diàleg que estem disposats a obrir“.

Proposava així la suspensió durant unes setmanes dels efectes de la declaració d’indendència, per tal de dialogar i buscar mediació. Frenava allò disposat a la llei del referèndum i llençava la pilota al camp del Govern espanyol. Ho vèiem en directe, sí, però els efectes passaven a ser en diferit.

L’oposició

Inés Arrimadas (Ciutadans)

La de la cap de l’oposició va ser la intervenció més dura del vespre. El to contrastava fortament amb l’empleat per Puigdemont. “Aquesta és la crònica d’un cop anunciat“, va començar dient.

Tot i que en diferit, “això segueix sent una declaració d’independència” i “fora ningú ha reconegut el resultat“.

Arrimadas va fer una dura crítica al camí triat i va assenyalar els greuges a les institucions catalanes. “Això és nacionalisme ranci”, “s’han equivocat de segle i de lloc”.  “Han animat a que se’ns assenyali”, “ha posat en perill aquesta institució, que va estar tapiada durant una dictadura”, “ha pulveritzat l’autonomia de Catalunya“.

Va repetir vàries vegades el que acostuma a defensar el seu partit: Catalunya, Espanya i Europa. “A la majoria de cors catalans no hi sobra cap bandera“. “Evitin dir que Catalunya és un poble unit. No ho està sobretot gràcies a vostè”.

Sens dubte, Arrimadas va tirar pel dret amb el discurs que tenia prèviament escrit, sense posar el focus en que des del Govern havien decidit no tirar endavant el que ells mateixos havien aprovat a la llei del referèndum.

Miquel Iceta (PSC)

El to va contrastar fortament amb l’empleat per Inés Arrimadas. A l’inici, va verbalitzar el que alguns estàvem pensant en aquell moment: “volia demanar la transcripció del que ha dit, per veure si ho he entès bé“.

No va donar cap validesa al referèndum de l’1O (“la Llei del Referèndum diu que els resultats els ha de donar la Sindicatura Electoral”), va condemnar la violència policial i va posar el focus en un aspecte clau: “les institucions catalanes es van situar fora de la llei els dies 6 i 7 de setembre“.

Sobre la suspensió dels efectes enunciada per Puigdemont, digué que “no es pot suspendre un acord que no s’ha pres” i que “el desig de 2 milions no pot imposar-se a la resta”. “Una minoria no pot imposar-se sobre una majoria”, va dir en català, castellà, anglès i francès.

Va mostrar preocupació per la quantitat d’empreses que han canviat la seva seu social aquests darrers dies. “Espero que les mesures de grans empreses siguin temporals”. I fent referència al cas canadenc: “molts dels que van marxar de Montreal a Toronto, no van tornar”. “S’està generant una incertesa que no ens podem permetre“.

Com cal afrontar la solució? “Algun dia ens hem de dir on és el problema: no és a Espanya ni a Europa. El problema és entre nosaltres”. “El camí de divisió és un camí de derrota“. “Cap decisió d’aquesta mida es pot prendre sense assegurar-se un consens ampli a la cambra i, per tant, a la societat”.

I, per a mi, la frase clau: “Tots hem format part del problema. Ara tots hem de formar part de la solució“.

Lluís Rabell (Catalunya Sí que es Pot)

Comença recordant als que dilluns van ser agredits per feixistes a València sota el beneplàcit del Govern del PP.

Som enmig d’una crisi d’Estat“. Tampoc va reconèixer la validesa del referèndum: “de l’1O se’n poden extreure moltes coses, però en cap cas un mandat per a la DUI“, “ningú a Europa ni enlloc considera l’1O com un referèndum vàlid”.

En clau de futur digué que tant de bo “no malbaratem aquesta potencialitat de lluita que hem vist aquests dies” però “no hi ha sortida de vencedors i vençuts” i “siguem valents, no obviem la realitat”.

Demanà diàleg diàleg diàleg, rebaixar la tensió i s’oposà frontalment a una reacció dura de l’Estat. “Valentia avui en dia vol dir diàleg“.

Xavier García Albiol (PP)

Del representant del PP a Catalunya s’esperava un discurs dur, i així va ser. “Una majoria de catalans està veient com el Govern està perpetrant un cop d’Estat“.

Va criticar el tracte mediàtic a Catalunya (“els mitjans de comunicació catalans s’han convertit en instruments d’agitació“) i va recordar i reconèixer la professionalitat tant de Mossos com de Guàrdia Civil.

S’oposà frontalment al diàleg en els termes que Puigdemont planteja (sense renunciar a la independència). “Però de què es vol dialogar?“. “Facin propostes que siguin assumibles dins de la llei“.

Anna Gabriel (CUP)

Era el discurs més esperat. Les cares dels diputats d’aquest partit a l’inici del Ple ja mostraven que no estaven satisfets amb el discurs que faria Puigdemont.

La proclamació solemne que volíem no s’ha fet, i ho hem sabut pocs moments abans”, va començar Anna Gabriel. “Creiem que hem perdut una oportunitat“. “No podem suspendre els efectes de res”.

La CUP tenia prevista una “intervenció coral”, és a dir, que parlarien tots els seus diputats un cop Puigdemont hagués declarat la independència. “Ens reafirmem i nosaltres no venim amb moral de la derrota“, “hem vingut a fer una República oberta al món”.

En clau de futur: “avui iniciem una nova etapa de lluita, no podem suspendre la voluntat de més de 2 milions de persones”.

Les reaccions

Durant el Ple al Parlament, els mitjans internacionals es feien un embolic respecte al que havien d’anunciar. S’ha declarat realment la independència a Catalunya? Què volia dir suspendre quelcom que no s’ha formalitzat? Quin diàleg està demanant Puigdemont?

Començaven a córrer vídeos de gent decepcionada que marxava de la zona de pantalles gegants on s’havia emès el Ple. Alguns xiulets tímids a les paraules “de suspensió” de Puigdemont.

Quan la sessió del Ple ja portava una estona finalitzada, ens vam adonar que els 72 diputats favorables a la independència (Junts pel Sí + CUP), estaven signant aquest document.

D’aquesta signatura no n’havien dit ni una paraula durant el Ple. Sense cap validesa jurídica (dit pels propis signants), no es va publicar al Diari Oficial, no va ser votat ni signat en sessió oficial.

Per altra banda, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) emet un comunicat que diu que “ni la Llei de Transitorietat, suspesa pel Tribunal Constitucional, ni cap declaració formal o aformal, implícita o explícita d’independència despleguen cap efect jurídic”.

Les claus

Després del Ple del Parlament de dimarts, les claus van situar-se a:

  • Resposta i reacció del Govern espanyol
  • Canvi a Europa, en quant a discurs i suports
  • Posició de la CUP i seguiment o no del seu recolzament al Govern català

La resposta

El Consell de Ministres, que es reuneix normalment els divendres, es va convocar per dimecres a les 9h. A les 12h, Mariano Rajoy sortia per anunciar la resposta oficial que donaria el Govern que presideix respecte a la proposta de Puigdemont feta el dia anterior.

El Govern del PP va reiterar que condicionava el diàleg al compliment de la llei i a que Puigdemont respongués si va declarar o no la independència.  “Ustedes no quieren dialogar, quieren imponer”

A partir d’aquest burofax, Mariano Rajoy feia arribar al Govern català un requeriment (el pas previ que preveu el famós article 155 de la Constitució) que té com a límit de resposta el dilluns 16 a les 10h. La pregunta és clara: han declarat o no la independència?

Burofax

Si la resposta és afirmativa, el dijous 19 a les 10h serà el límit per revocar la declaració, abans de que el Govern comenci a prendre mesures.

Ho tornàvem a veure en directe, sí, però els potencials efectes serien en diferit. I, la pilota, tornava al camp inicial.

Els dies després #1O

Dilluns, 2 d’octubre, una companya de feina anglesa em va dir que el dissabte havia sentit pels carrers de Barcelona una espècie “d’ambient elèctric”. Li prenc, doncs, aquesta expressió. L’ambient tant del passat inmediat a l’1O com dels dies després és certament elèctric.

L’estratègia del Govern espanyol

Feia dies que desenes i desenes de guàrdies civils es mobilitzaven direcció a Catalunya i el Ministeri de l’Interior avisava a la Generalitat de que actuarien amb “total determinació” per evitar que es celebrés el referèndum de l’1O. Però crec que pocs (i perdoneu si no és així) ens esperàvem el que va passar.

L’estratègia basta i criminal que va emplear el govern d’Espanya va ser l’ús de la violència i repressió policial contra la gent que era als col·legis electorals. No entraré en xifres de ferits, perquè a partir d’una persona ja me’n semblen masses. I això em passa sempre, en tota demostració ciutadana pacífica: la violència mai es pot justificar.

Per tant, l’estratègia del Govern espanyol va ser fer ús de la violència per evitar que la gent votés al suposat referèndum convocat pel Govern català. Per a aquest, és evident que li era positiva pels seus interessos una reacció forta de l’Estat, no ens enganyem. Però assumeixo que ni esperava ni desitjava la contundència que aquesta finalment va tenir.

Així doncs, rebuig absolut a la violència que vam veure diumenge, 1 d’octubre.

L’aparició dels antidisturbis a diferents col·legis electorals va ser arbitrària (i encara no he descobert si va obeïr a algun patró). Es van endur algunes urnes, però abans de que obrissin els primers col·legis el Govern català va anunciar que el cens seria universal. És a dir, tothom podia votar a qualsevol col·legi de tota Catalunya. Les regles, doncs, tornaven a canviar.

Recompte

Els resultats, tot i els impediments

Reconec que la part de la política que m’agrada més d’analitzar són els resultats d’un procés electoral. En aquest cas, però, tot i que cal mostrar les dades oficials que s’han donat des de la Generalitat, trobaria injust que es fes una anàlisis en profunditat perquè la jornada electoral no es va dur a terme amb la normalitat que es desitjaria:

  1. El Govern espanyol va usar la violència policial contra molts dels que varen decidir anar a votar. Van enretirar algunes de les urnes i alguns col·legis ni tan sols varen obrir. En general, van optar per l’estratègia de la por. Lamentable.
  2. La convocatòria del referèndum no tenia les garanties necessàries per tal de donar valor a una decisió d’aquesta envergadura. No tan sols perquè havia estat declarat il·legal pel Tribunal Constitucional, sinó que bevia d’una sessió al Parlament de Catalunya de la qual ens en penedirem durant anys.
  3. Una part de la societat catalana no reconeixia la legitimitat d’aquest referèndum, declarat il·legal.

Tot i així, els resultats s’han fet públics oficialment per la Generalitat. La participació ha estat del 43,03% (2.286.217 votants) amb un 90,18% dels vots vàlids favorables al SÍ.

Comparem-ho, doncs, amb anteriors apel·lacions a la població referents a la independència de Catalunya:

Consulta popular 9N (2014) SÍ-SÍ 1.861.753
Eleccions plebiscitàries 27S (2015) Junts pel Sí + CUP 1.966.508 (35,7% sobre el cens)
Referèndum 1O (2017)* 2.044.038 (38,4% sobre el cens)

*Com ja he dit, aquestes dades tenen la dificultat dels tres punts enumerats abans. Sumant-hi, a més, la gent que, després d’observar la repressió policial, van anar a votar com a forma de protesta.

Aquí podeu consultar els resultat de l’1O per províncies, comarques i municipis.

I va arribar el dilluns

A partir del 2 d’octubre, què? El dilluns va ser un dia força difícil. Tristesa, ràbia, incredulitat.

El Rei Felip VI va fer aparició a la televisió el dimarts 3, dia en que a Catalunya s’havia fet una “aturada de país” (impulsada pel propi Govern). El Rei, amb les seves paraules, va donar per bona l’actuació del govern del PP.

El dimecres 4 li va tocar el torn al President Puigdemont. Va sortir a la televisió i, per mi, va ser un abans i després en quant al relat que s’havia anat creant les últimes setmanes. Tot i que hores abans havia declarat a la BBC que declararia la independència en qüestió de dies, Puigdemont apareixia a la televisió demanant diàleg, mediació i calmant els ànims.

Diàleg? Recordem el que hi posa a la Llei del referèndum d’autodeterminació, aprovada el 6 de setembre al Parlament de Catalunya:

Llei referèndum

Aquest canvi de to que es va notar durant el discurs s’ha seguit veient els dies següents. Només com a exemples:

  • El conseller d’Empresa i Coneixement, Santi Vila, diu que “en primer lloc ens hem de serenar i alto al fuego. És a dir, no prendre decisions que siguin irreparables”.
  • El President Puigdemont i el Vicepresident Junqueras compartint a Twitter articles com, per exemple un del Financial Times que reclama un referèndum pactat. Res a veure, doncs, amb el que deien fa unes setmanes: tirar pel dret si surt SÍ i donar el referèndum de l’1O com a bo.
  • Crida al diàleg de sectors independentistes o líders de mitjans de comunicació que fins fa poc recolzaven les decisions unilaterals.

Per què aquest canvi de to? Algunes possibilitats:

  • Absència de suport a Europa. Tot i que el Parlament Europeu va debatre el passat dimecres sobre la situació catalana i va condemnar la violència policial l’1O, la seva postura va anar en la línea de que el referèndum no era legal i que cal respectar la Constitució i les lleis espanyoles.
  • Repressió i amenaces del Govern espanyol. Com he dit, la violència policial va ser d’una duresa inesperada i a les declaracions i manifestos per part del Govern del PP els dies següents hi ha un transfons d’amenaça i de “això només és el principi si seguiu endavant”.
  • L’estirada d’orelles de grans empreses. Aquests dies gegants empresarials de la mida de Banc de Sabadell, CaixaBank, Agbar, Gas Natural, etc. han canviat la seva seu social, per portar-la a una altra ciutat d’Espanya. Sigui únicament un gest d’amenaça o no, el cert és que empreses de totes les mides estan vivint situacions d’inestabilitat. Les trucades entre elles i el Govern deuen ser constants.

Els interrogants de cara a la setmana que ve

El proper dimarts, 10 d’octubre, Puigdemont compareixerà al Parlament de Catalunya per valorar la situació actual després dels resultats de l’1O. És on, previsiblement, hauria de declarar la independència (l’anomenada DUI). Encara que només sigui de forma simbòlica, ja que no es pot esperar el reconeixement d’Europa.

Tiraran endavant, d’acord amb el que hi posava a la Llei que varen aprovar? Seguiran tenint el suport de la CUP si aquesta DUI no es fa efectiva finalment? Hi haurà diàleg entre el Govern català i espanyol encara que es situi a llarg termini? El suport que ha rebut el Govern català aquests dies, per la repressió de l’1O, seguirà present si aquest pren una decisió unilateral, sense el suport de la majoria? Quin recorregut té una declaració d’independència que no serà reconeguda internacionalment? Estem a temps d’una solució basada en el diàleg i l’acord?

“Crec que s’estan movent coses”, m’escriu un amic per WhatsApp.

Sí, jo també ho penso.

A veure com t’ho explico #1O

Fa uns dies, una persona molt propera a mi em va demanar un unicorn. Li vaig dir que no, que era impossible trobar un animal com aquest. Doncs fes-me un resum sobre tot allò relacionat amb l’1O, em va dir.

L’endemà, li vaig regalar un unicorn.

No, ara seriosament. Fa uns dies, una persona molt propera a mi em va demanar que li fes un resum sobre tot allò relacionat amb l’1O. Sabia en quin tema s’enmarcava i quina era la pregunta que trobaria als col·legis electorals, però… Què es vota realment?

Per no estar molt posada en el tema, aquesta persona, em va semblar que feia una pregunta molt addient: què es vota realment? Què hi ha aquí darrera?

I com que últimament em sento més desorientada que a l’Ikea, només t’he pogut escriure això:

D’on venim

Costa molt saber quan comença tot això, però sí que poden destacar-se moments clau dels últims anys.

La retallada de l’Estatut català al 2010, el moviment 15M que feia terror a les elits catalanes, la manifestació multitudinària del 2012, un partit intentant no morir (Convergència), la consulta decepcionant del 9N, l’aglutinació en Junts pel Sí de partits i organitzacions independentistes, les eleccions plebiscitàries del 27S de 2015 i el full de ruta independentista fallit que preveia que seriem independents als 18 mesos, un Govern del PP que es nega a afrontar una situació que mereix ser escoltada, etc.

La il·lusió de la independència i els discursos apel·lant “a la força del poble”, com si aquest fos realment un i homogeni, han eclipsat tota l’activitat política catalana dels últims anys i han estat la tònica habitual de mítings, entrevistes i discursos varis.

Així, el Govern català ha dut a terme una potent campanya de màrqueting, que dura encara avui, la qual ha anat posant sobre la taula (als mitjans públics, institucions, etc.) el missatge que volien en cada moment. Una campanya llarga, al principi molt ambigua, que mai ha mostrat totes les cartes de forma transparent. És per això que se l’anomena Procés.

Pèrdua de papers

On som

I ara som aquí. Els partits que conformen l’actual Govern català porten anys prometent i enarborant la bandera, fent cas omís a reivindicaciones socials amb les quals té competències (sanitat, educació) i oblidant-se d’un dret tant bàsic del ciutadà com que aquells que el representen rendeixin comptes de les seves accions de Govern.

Setembre de 2017. A principis de mes es veu una de les situacions més esperpèntiques al Parlament de Catalunya (una càmara on s’hi ha de veure representat tothom i que s’ha lluitat molt per tenir). Menystenint els drets de l’oposició i obviant el marc legislatiu actual, s’aprova la llei en la qual ha de recolzar-se el referèndum que pretenen celebrar l’1 d’octubre, demà. Ho fan menys d’un mes abans de la votació.

Demà les butlletes portaran la següent pregunta: “Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?” i hi podràs respondre Sí o No. El Govern català ha dit que si guanya el Sí, com està previst, als dos dies començarà a fer el pas per declarar la independència. Els tribunals han suspès la llei que el recolza, qualificant-lo, per resumir-ho, d’il·legal.

Per a que un referèndum així sigui fiable ha d’assegurar un seguit de qüestions (junta electoral neutral, un cens clar i públic, una participació mínima, i moltes etcèteres més), però hi ha quelcom de definitiu: com és que no hi ha hagut una campanya pel No? Com és que el relat, els carrers, tot, només porta el lema del Sí? És doncs, un pseudoreferèndum unilateral (només d’una part) en que només interessa ara que vagin a votar els que defensin el No, perquè només una alta participació, una gran quantitat de votants, donarà més valor al resultat.

No serà el de demà, en definitiva, el referèndum vinculant i amb garanties que es porta anys reclamant. I d’això n’és responsable tant el Govern espanyol, enclaustrat en la seva defensa de la llei amb tots els mitjans que té a l’abast (encara que sense cap mirament quan ell mateix se la salta), com el Govern català, portant-nos a una carreró sense sortida, i avivant la flama de la confrontació amb l’Estat.

La incapacitat de dialogar d’ambdós Governs ha portat a una escalada de pressió en les últimes dues setmanes. El Govern espanyol, qui porta anys tapant-se les orelles quan es parla del tema català, ha decidit respondre a les preparacions del referèndum amb detencions, escorcolls sense ordre judicial i actuacions que mai voldríem veure en cap racó de l’Estat. Els passos maldestres presos pel Govern català són tapats i superats per la reacció posterior del seu homòleg espanyol.

Fa temps que analistes polítics parlaven de que l’única manera de que l’1O tingués repercussió internacional fos una reacció forta per part del Govern espanyol. I així ha estat. L’absència d’una estratègia intel·ligent per part d’aquest és possiblement la clau dels últims dies. No ens enganyem, al Govern català li interessa que sigui així. A les eleccions generals de l’any passat, els partits independentistes van fer més al·legats contraris a Podemos (favorable a un referèndum pactat) que al PP.

Mur

On anem

Ara per ara, ningú pot saber on ens pot dur tot això. Demà els cossos policials tenen l’ordre d’impedir que es celebri el referèndum. Molta gent està ocupant els col·legis electorals des d’ahir divendres.

S’han donat situacions diferents arreu del territori: des d’Alcaldes que volen obrir els col·legis electorals habituals, fent cas al Govern català, fins a d’altres que no, fent cas a les resolucions judicials que declaren il·legal aquest referèndum.

Però al contrari del que molta gent creu, l’1O no acabarà tot, sinó que començarà de nou a girar la roda.

Tant de bo totes aquestes mobilitzacions que aquests dies es viuen al carrer fossin per exigir als dos Governs i a la comunitat internacional un referèndum pactat.

És bastant difícil ser sensible i sobreviure a aquests dies. Amb cada mentida, vingui de la banda que vingui, se’t regira tot i et fa preguntar-te: realment, val la pena? Val la pena reduir-ho tot a blanc o negre? Val la pena assenyalar a aquell que té dubtes?

Mobilització de masses, persones que han deixat de parlar de política amb amics seus, cada vegada més banderes als balcons… El que més em preocupa és la societat, la gent, que rep missatges i directrius a diari, que ha vist com aquells que creia dialogants ara són un mur.

No es pot fer cap canvi greu, un canvi que afecta a pràcticament tot i tots, sense un consens clar.

Ho sento molt, no t’he pogut fer un article millor.

Resultats i interpretacions – eleccions generals 20D

El passat diumenge, 20 de desembre, va ser l’última cita a les urnes d’un any 2015 marcadament electoral.

Les enquestes preelectorals ja havien anticipat un escenari diferent a l’habitual dominat pels dos grans partits (PP i PSOE), però certament, en algunes ocasions són instruments d’influència als quals se’ls ha de donar una importància limitada.

En aquest cas, tot i que TVE i les autonòmiques es van gastar 470.000 euros en enquestes a peu d’urna, resultants en el sondeig que vam veure a les 20h, no van tenir gaire sort a l’hora d’encertar.

Hi ha tantíssim a comentar dels resultats finals, que lo més raonable és anar enumerant els punts més destacats, curiosos o sorprenents.

Resultats

Eleccions generals vots i escons

– La participació ha estat del 73,2%, superior al 71,71% del 2011. Fins ara, la participació mitjana a les eleccions generals havia estat entorn al 73,79%, la màxima a l’any 1982 (79,97%) i la mínima al 1979 (68,04%).

– El PP és el partit més votat, però és una victòria amarga. No repeteix la majoria absoluta assolida al 2011 (perd 63 escons i 3.615.163 vots) i tornar a investir a Mariano Rajoy ja no serà tan fàcil. És la victòria amb menys escons de la democràcia (123). La major, la del PSOE al 1982, amb 202 escons.

– El PSOE també perd vots, 1.443.187, segueix per darrere els populars i s’haurà d’adaptar a un sistema que ja no vol l’alternança entre PP i PSOE.

– La suma PP+PSOE (l’anomenat bipartidisme), segueix anant a la baixa. Per primera vegada, quasi no aconsegueix arribar al 50% dels vots totals (PP 28,72% + PSOE 22,01% = 50,73%).

Bipartidisme

Podemos irromp amb força i entra directe al Congrés amb 69 escons i més de 5 milions de vots. Surt molt reforçat a les regions en que es presentava amb confluència amb d’altres moviments (a Catalunya, com a En Comú Podem; a Galícia, com a En Marea; o a la Comunitat Valenciana, com a És el moment), així com també al País Basc o Madrid.

Ciudadanos, tot i entrar amb 40 escons, no aconsegueix complir les expectatives que s’havien anat escampant les últimes setmanes. S’havia estat especulant que podria acabar com a 2a força (així ho va anunciar alguna enquesta a principis de mes). Última setmana de campanya nefasta.

– La suma d’escons de PP (123) i Ciudadanos (40) és de 163, lluny de la majoria absoluta (176).

Izquierda Unida, de nou, es veu castigada pel tipus de circumscripcions del nostre sistema electoral. Les circumscripcions són les províncies, i si no tens molts vots (com PP o PSOE) o els vots concentrats en províncies puntuals (com ERC o PNV), la proporcionalitat entre vots i escons és molt minsa. D’aquí que IU amb 923.105 vots (3,67%) reculli 2 diputats, i ERC amb 599.289 vots (2,39%), 9.

La bona notícia: El Congrés comptarà amb un 40% de dones, el percentatge més alt de totes les legislatures a partir del 1977.

La curiositat: Ciudadanos no és la primera vegada que es presenta a unes eleccions generals. Al 2008 ja ho va fer, amb Albert Rivera també com a cap de llista, i únicament va assolir un 0,18% dels vots.

La dada: El partit PACMA, a favor dels drets dels animals, va aconseguir 219.181 vots (0,87%), més que Bildu, UPyD, Unió o VOX.

I a Catalunya?

Eleccions generals Catalunya

En Comú Podem (Podemos+ICV+EUiA+Equo+Barcelona en Comú) s’imposa a Catalunya, amb molta diferència de la segona opció, ERC. Aconsegueix més de 900.000 vots i serà el grup parlamentari català més gran del Congrés (12 escons).

– El dret a decidir, que semblava que ERC i Convergència havien oblidat, va ser un dels punts claus de la campanya d’En Comú Podem. La seva victòria demostra que aquesta idea agrupa a molta més gent i que és la resposta a la qüestió catalana.

– Però no només és la victòria del dret a decidir, sinó de la defensa dels drets socials, que per fi tornen a escena. La gent necessita solucions a curt i mig termini. L’allunyament del debat d’aquestes qüestions només en nom d’una causa superior encallada avui en dia, és un error.

Eleccions generals En Comú Podem

L’efecte Colau esdevé imprescindible. Participant en campanya, implicant a tothom, parlant a Madrid de la singularitat catalana, una de les artífexs de que Pablo Iglesias defensi el referèndum a Catalunya.

ERC guanya el pols a Convergència (Democràcia i Llibertat) en aquestes eleccions on van decidir no anar junts, com sí va passar a les autonòmiques de Catalunya. Menció a part mereix l’elecció dels seus candidats (Gabriel Rufián per ERC i Francesc Homs per DiL).

– El PSC segueix caient a cada cita amb les urnes que passa. 25 escons al 2008, 14 al 2011 i aquest any, 8. Tot i així, va quedar per davant en vots de Democràcia i Llibertat.

– CiU, al 2011, va aconseguir 1.015.691 vots (4,17%). Aquest vegada per separat, Democràcia i Llibertat (565.501, 15,08%) i Unió (64.726, 1,73%) es queden molt lluny dels resultats anteriors.

– Per la seva banda, la suma de Convergència i ERC, que a les autonòmiques com a Junts pel Sí va aconseguir 1.628.714 vots, aquesta vegada, si els sumem, n’aconsegueixen únicament 1.164.790. És a dir, s’han deixat quasi 500.000 vots pel camí. Calia anar de nou junts, doncs? O molts es van creure la seva declaració al Parlament sobre desconnectar d’Espanya i no van anar a votar?

La lliçó: A les autonòmiques moltes de les zones de l’anomenat “cinturó roig” (històricament votants del PSC) i algunes zones de Barcelona de gent treballadora es van tenyir del taronja de Ciutadans. Diumenge, però, van ser de color lila Podemos. Això demostra que quan les campanyes són monotemàtiques (independència sí o no), no s’ha d’esperar que els votants es situïn al contínuum esquerra-dreta. En aquesta campanya, per sort, es van ampliar els temes de debat. La teva proposta mai pot ser només una bandera.

Eleccions generals Catalunya municipis

La reflexió: L’home gran que al col·legi electoral a les passades autonòmiques em va demanar la butlleta de Convergència perquè no la trobava (eren dins de Junts pel Sí), diumenge tampoc devia saber quina agafar (ara eren Democràcia i Llibertat).

El “ara sí, no?”: Artur Mas, la nit electoral, sabent la victòria d’En Comú Podem, fent un discurs d’apropament quan setmanes abans els havia comparat amb el discurs d’Aznar i hi havien fet una guerra bruta. A més, demanant-los que a veure si era veritat que complien el seu compromís per un referèndum de Catalunya i de no investir a Rajoy. Mas, que a la vegada insta a la CUP a que trenquin el seu compromís per investir-lo a ell.

El segon adéu: Tal com va passar a les eleccions autonòmiques catalanes, Unió (UDC), amb Duran i  Lleida al capdavant, també s’acomiada del Congrés al no aconseguir ni 1 diputat.

Finalment, una reflexió: en un escenari que obliga a pactar, ràpidament diem que és ingovernable. És aquesta la política que ens mereixem?