Resultats i comparatives – eleccions generals 10N 2019

Publicado el 17 noviembre, 2019 por Ares Cases

El passat 10 de novembre, fa tot just una setmana, es van celebrar les segones eleccions generals del 2019. Són les quartes dels últims quatre anys.

Eren, doncs, unes eleccions dirigides a desbloquejar (paraula gastada de tant utilitzar-la) una situació política marcada per la falta d’estabilitat i per la necessitat d’arribar a acords més amplis dels acostumats.

Després de les eleccions generals del 28 d’abril i la incapacitat de superar ambicions i egos diversos, ens en vam anar a una repetició electoral.

Ha sortit bé aquesta estratègia?

Victòria socialista amb molts «peròs»

No crec que hi hagi gaires dubtes a l’hora de dir que l‘estratègia del PSOE de repetir eleccions ha estat, en termes generals, un fracàs.
El que en un primer moment fou una decisió dirigida a augmentar el nombre d’escons (123 en les passades eleccions), va acabar sent una lluita agònica per almenys no protagonitzar una gran baixada. De totes maneres, veient les enquestes de les últimes setmanes, no descarto que la reacció el passat diumenge hagi estat d’alleujament. L’alegria a Ferraz després de conèixer-se els resultats potser indica que els últims dies tot pintava més negre.
Podria haver estat encara molt pitjor, ja que enmig d’un clima de forta polarització i auge de nacionalismes, en el que sembla que s’empenyi a la societat a moure’s pels extrems, guanya una opció moderada.
Així doncs, perd tres escons i el soci de govern, Unidas Podemos, perd força. Segueix sent imprescindible, doncs, ser generosos per posar-se d’acord. El primer pas està fet.
Com a curiositat, el PSOE és l’únic partit que aconsegueix diputats en totes les províncies.

El PP es recupera

Partim de que el partit venia del seu pitjor resultat, només 66 escons.
Tenint en compte que hi havia un partit d’extrema dreta en auge, es pot entendre que els vots que recupera són de la dreta més «moderada». D’aquesta manera també es pot interpretar la moderació del seu líder, Pablo Casado, durant els últims dies de campanya.
Segueix sense possibilitats de liderar una alternativa de govern. El seu soci clau, Ciutadans, es desploma i gran part de la força l’hauria d’aconseguir de l’extrema dreta.

Ascens de l’extrema dreta

Quan, en termes de resultats, l’única que pot estar contenta és l’extrema dreta és una mala notícia per tothom qui cregui en la democràcia, la tolerància i el respecte.
L’ascens de l’extrema dreta s’ha vist en d’altres països europeus, i no es pot atribuir només a una causa (com totes les qüestions complexes). Es pot deure a diversos factors, entre ells:

1. La situació a Catalunya després de la sentència als líders del procés, amb greus disturbis a Barcelona i altres ciutats.
2. Missatges senzills, directes, que busquen respondre amb facilitat a preocupacions de part de l’electorat, encara que sigui amb reduccions a l’absurd o directament mentides.
3. Sensació de falta de mà dura de la resta de partits, de «s’ha deixat fer» massa i cal posar ordre.
4. El blanqueig del partit que ha suposat l’entrada en governs autonòmics, com l’andalús o el madrileny.
5. L’odi al missatge «progressista» i decisions preses últimament (feminisme, drets LGTB, exhumació Franco, etc.).

L’ascens de VOX és brutal i es situa com a tercera força al Congrés. El feixisme ha de ser una línia vermella per a tots. No han de passar.

L’esquerra necessita replantejar-se

Durant els últims anys, les confluències liderades per Podemos han anat perdent vots repetidament.
En aquestes eleccions, l’electorat ha pogut castigar la incapacitat d’arribar a un acord amb el PSOE després de les eleccions de l’abril, expressada en certa ambició desmesurada dels seus líders.
La baixada ha quedat amagada per l’ensorrament més brutal de Ciutadans. Tot i així, és important, i més tenint en compte que al 2016 eren tercera força al Congrés i ara ho és VOX.
Per altra banda, que tot i les baixades es mantingui com a puntal important demostra la necessitat de l’espai que representen. Cal un partit d’esquerres fort a l’esquerra del PSOE.

(Unidos Podemos al 2016, Podemos amb altres confluències al 2015)

Ciutadans s’ensorra

Sens dubte, la baixada més impactant de la nit. Pèrdua del 60% del seu vot en una mica més de 6 mesos.
De nou, poden ser moltes les causes. I ni tan sols s’explica amb el que podia ser obvi en un primer moment (un gran transvassament de vot cap a VOX), ja que també n’hi ha hagut cap a altres candidatures i, sobretot, cap a l’abstenció.
Quasi presenciem la presentació de la dimissió d’Albert Rivera la mateixa nit electoral, però finalment es va produir dilluns. Rivera dimiteix i s’aparta de la vida política. Nous rumbs per al partit, sense líder i amb una posició molt afeblida.

Els partits independentistes es mantenen

Ni la sentència, ni la forta pressió posterior als carrers han fet variar uns resultats que semblen mantenir-se.
La mateixa nit electoral, ERC semblava voler transmetre un missatge clar: «el poble ha sentenciat». Però no van aclarir a quin poble es referien. Perquè el poble, una vegada més, ha votat divers.
Vistos els resultats, segueixen sent decisius de cara a una possible investidura.

(s’hi ha afegit a Front Republicà a l’abril 2019 i a la CUP al nov. 2019)

Més partits territorials

L’augment de la fragmentació del Congrés és clar: 19 partits polítics amb representació.
52 diputats (dels 350 en total) corresponen a partits nacionalistes o perfils regionalistes.
Entre ells, hi ha partits que entren de nou, com és el cas de ¡Teruel Existe! (1), BNG (1) o la CUP (2).

I a Catalunya?

ERC, tot i perdre dos escons, segueix sent el partit més votat, com a l’abril, seguit pel PSC.
Els tres partits de caire independentista (ERC+JxCAT+CUP) assoleixen un 42,5% del vot. Lluny, doncs, de que tingui cap sentit autoproclamar-se «un sol poble».
És especialment clar també aquí l’ensorrament de Ciutadans. El guanyador de les últimes eleccions autonòmiques passa a ser vuitena força en aquestes eleccions generals.

Algunes conclusions ràpides

Per molt que els dos grans partits segueixin liderant la llista de partits més votats, el multipartidisme està aquí per quedar-se. I res s’aconseguirà si no s’accepta.
El preacord per un govern progressista signat pel PSOE i Unidas Podemos el mateix dimarts posterior a les eleccions arriba tard, però arriba. A més de les dificultats implícites, hauran de carregar a l’esquena que tanta gent no entengui com pot ser que el que va ser impossible a l’abril, ara es tanqui tan ràpidament. Durant la signatura, Pablo Iglesias va dir que «es hora de dejar atrás cualquier reproche» i Pedro Sánchez que «el proyecto es tan ilusionante que supera cualquier tipo de desencuentro que hayamos podido tener los últimos meses». De totes maneres, tenint en compte que arribar a acords és imprescindible donada la fragmentació actual, és una bona notícia per sortir del bloqueig.
L’ascens de l’extrema dreta amb VOX i la radicalització de cert sector independentista ha de preocupar-nos a tots. L’indentitarisme excloent i l’odi són una mala notícia en política.
Tot i el preacord signat, la investidura no està assegurada. Fa falta assolir el suport d’altres forces polítiques.
No hi ha un únic culpable de tot i seria bo assumir responsabilitats, deixar de banda l’arrogànica i posar-se a buscar el millor per a la gran majoria. No és demanar molt, no?

Apunts sobre la investidura pendent

Publicado el 31 enero, 2016 por Ares Cases

L’entrada de nous partits polítics i la disminució de la quota que habitualment es repartia el bipartidisme (PP-PSOE) són algunes, que no totes, de les causes d’un nou escenari en la política espanyola.

Un sistema més acostumat a majories àmplies en que el partit guanyador governa, ara es veu abocat a un verb que semblava oblidat: pactar. Òbviament, sempre s’ha pactat, i a tots els nivells (local, autonòmic i estatal), però sembla que a partir d’ara els pactes hauran de tenir un major abast i s’haurà de cedir en aspectes més amplis.

Situació

El divendres 22 de gener es va produir un fet inèdit en la política espanyola: el candidat proposat pel rei, en aquest cas Mariano Rajoy, declinava l’oferiment del monarca de presentar-se a una sessió d’investidura i recollir vots per tal de ser el proper President del Govern.

Ens endinsàvem en un terreny fèrtil per a les hipòtesis i les especulacions, amb una sensació generalitzada de que els principals actors polítics estaven intentant guanyar temps, cadascú pels seus motius.

Saber que una situació és inèdita encara afegeix major exigència a l’hora de buscar un camí per desencallar-la. La situació actual és un pols per la bona imatge, un escenari que pot canviar en qüestió de dies. «Si pestañeas te lo pierdes».

Mafalda

Terminis

Abans de tot, allò que ho fa comprendre tot: els terminis i els processos que marquen el camí.

Procés de les rondes de contacte prèvies amb el rei:

El rei convoca als líders dels partits (de menor a major representació)
El rei designa un candidat a President del Govern (qui podria rebre més suports)

Sessió d’investidura:

El candidat exposa el seu programa i després intervenen els portaveus de la resta de forces polítiques
Al dia següent, es realitza la primera votació, en la que cal majoria absoluta (176 escons)
Si no s’ha aconseguit majoria absoluta, 48h després es realitza la segona votació, en la que només es requereix majoria simple (més SÍ que NO)

Terminis per investir un President: Es podran realitzar totes les votacions d’investidura que siguin necessàries (un mateix candidat s’hi pot presentar vàries vegades), únicament hi ha un límit: un termini de 2 mesos des de la primera votació. Si després d’aquest temps no s’ha aconseguit investir a un President, automàticament hi haurà noves eleccions als 54 dies. Per tant, aquest termini de 2 mesos encara no corre, ja que encara cap líder s’ha sotmès a la confiança del Parlament. La situació podria eternitzar-se i no es descarta un augment de la pressió des de Brussel·les per tal de buscar un «Govern estable».

Requisits per ser President: Únicament, com recull la Constitució, «ser español, mayor de edad, disfrutar de los derechos de sufragio activo y pasivo, y no estar inhabilitado para ejercer empleo o cargo público por sentencia judicial firme».

Actors

Mariano Rajoy (PP): Molts han celebrat la seva mort política després de declinar, per ara, l’oferta del monarca després de la primera ronda de contactes. Jo no la celebraria encara. Rajoy, conscient de que els terminis encara no corren, guanya temps. Diuen que vol que passin els dies per tractar de convèncer al PSOE per fer una gran coalició. Ell i un grup d’ex-ministres aposten per una coalició PP-PSOE-C’s per aconseguir majories suficients «per a no posar en risc la recuperació». Sigui com sigui, necessita més suports i els telèfons deuen treure fum.

Pedro Sánchez (PSOE): El més buscat, el més desitjat en termes polítics. És Pablo Iglesias qui el posa al centre del debat amb la seva oferta (coalició PSOE-Podemos-IU), quan crec que el PSOE encara no estava preparat per agafar les regnes. Pocs esperàvem en campanya que Pedro fos tan decisiu a aquestes alçades. El PSOE ja ha anunciat que no donarà passes endavant fins que Rajoy renunciï definitivament. Tot i així, sembla ser que el partit tindrà problemes interns, ja que les bases (més pro-oferta de Podemos) i la direcció (més conservadora) parteixen de punts de vista diferents.

Pablo Iglesias (Podemos): De tot menys passiu, va passar a l’atac aprofitant el NO del líder del PP («España no tiene por qué esperar a Rajoy»), amb la seva proposta de PSOE-Podemos-IU. Posava al PSOE en una situació compromesa en que encara a dia d’avui no se’n sap ben bé la resposta.

Albert Rivera (Ciudadanos): Tinc la sensació de que ha de gestionar que les expectatives (molt altes) que tenien abans de les eleccions no s’han complert. Segurament, esperant-se un major poder d’influència, han hagut de replantejar la seva estratègia. Ara per ara, paper de mediador.

Rei Felip VI: Tenint clar que les seves funcions al respecte són d’àrbitre i moderador, és ineludible el fet que està sent més visible que mai. Per a que un candidat es sotmeti a la sessió d’investidura el rei l’ha de proposar, i en l’actual situació és possible que tingui més influència que mai.

Font: Agencia EFE

Context

Imatge: Interpreto que per als partits, conscients de que la ciutadania els mira, és imprescindible no quedar com els culpables de noves eleccions o de no dialogar. Em recorda a les reunions de Junts pel Sí i la CUP, en que es veia clarament que ningú volia sortir el primer per a no quedar com el que menys dialoga o el que menys ho intenta.

Lleis i reglaments: És en aquest tipus de situacions, poc comuns, en que ens n’adonem de que segons quina legislació no respon a segons quines necessitats. Per exemple, la Constitució no contempla com desencallar la situació si cap candidat decideix sotmetre’s a una sessió d’investidura. Únicament, l’article 99 recull el termini de 2 mesos abans de convocar noves eleccions que comença a córrer un cop s’ha produït la primera votació d’investidura. Fins llavors, es pot produir un bloqueig institucional.

Corrupció: A part de ser una lacra pel país que embruta contínuament a la política, els nous casos de corrupció del PP que estan sorgint aquests últims dies hauria d’afectar a les negociacions.

Surrealisme: El fet que sigui un terreny abonat a les hipòtesis provoca que haguem d’escoltar propostes tan surrealistes com la de Felipe González, que demanava una coalició de PP i C’s, ajudada per l’abstenció del propi PSOE. No sé realment quin valor poden aportar aquestes opinions, que tot i que poden amagar al darrere una estratègia política amb mirada llarga, cauen per si soles per la incoherència que contenen.

Catalunya

És realment fàcil fer paral·lelismes de tota aquesta situació i la viscuda a Catalunya després de les eleccions del 27 de setembre. Tot i així, encara no són situacions comparables, ja que a Espanya el rellotge no ha començat a comptar.

Recordem que la situació es va resoldre «a l’últim minut». L’últim dia del termini, un diumenge, es va aconseguir investir a un nou President de la Generalitat, havent fallat Artur Mas en dues sessions d’investidura, i després d’haver estat tres mesos amb el fantasma de noves eleccions sobrevolant.

La veritat és que veig a la ciutadania catalana poc «opinadora» sobre la situació a Espanya, és com si estiguéssim encara recuperant-nos de la ressaca per la nostra situació que va acabar fa poc.

Solucions

A principis d’aquesta propera setmana acabarà la segona ronda de contactes amb el rei. És possible que torni a proposar a Rajoy com a candidat més ben posicionat per a ser investit, però aquest no donarà el pas endavant si no té més suports al sac i ben lligats.

Què passarà si Rajoy torna a declinar aquesta possibilitat i Pedro Sánchez no dóna un pas endavant?

Aquests dies he pogut llegir algunes solucions extravagants i, per què no, repassem-les:

El rei, davant d’aquest situació encallada, proposa directament convocar noves eleccions (però ha de fer-ho amb el consens dels partits)
El candidat proposat pel rei assisteix a la sessió d’investidura i allà declina la seva oferta. Almenys així faria córrer el termini dels 2 mesos
El rei designa a un candidat sense possibilitats (líder d’un partit o independent), i tot i no ser investit, correrien els terminis

L’anècdota: Susana Díaz, el passat juny de 2015, va ser escollida Presidenta de la Junta de Andalucía a la 4a votació d’investidura.

Per cert, aquest dimecres vaig participar al programa de ràdio La Plaza en Llamas (Ágora Sol Radio), on vam debatre sobre la situació actual de la política espanyola, especialment els moviments dels partits respecte als pactes per a investir el proper President. En aquest enllaç podeu escoltar-ho: La Plaza en Llamas #153 – 27 de enero de 2016

El discurs de l’ego

Publicado el 10 enero, 2016 por Ares Cases

Qui hagi seguit l’actualitat de la política catalana durant els últims, posem un número aproximat, dos-tres anys, sabrà que a dia d’avui res es pot donar per fet i que pots esperar-t’ho tot.

Avui diumenge, 10 de gener, acabava el termini per posar-se d’acord a l’hora d’investir un nou President (qüestió problemàtica però previsible: Dels problemes (im)previstos en política), i si no era així, calia convocar noves eleccions que es celebrarien al març.

Doncs bé, ahir dissabte els fets van tornar a fer una volta. Se’ns va notificar que finalment sí que Junts pel Sí i la CUP havien arribat a un acord i sobre les 18h de la tarda sortia Artur Mas, president en funcions, a explicar-lo a tothom. Lo més significatiu, el nomenament a dit de Carles Puigdemont (actual alcalde de Girona i president de l’AMI, l’Associació de Municipis per la Independència) com a nou President de la Generalitat; així com unes conseqüències brutals per a la CUP.

Aquí pots veure el text íntegre d’aquest acord (clic a la fotografia i es fa més gran i llegible):

Però com que aquests coses porten dies per saber-ne realment les conseqüències, en aquesta entrada únicament vull valorar el discurs que va fer ahir el Sr. Mas. No té pèrdua, és un gran retrat de qui ha estat comandant la política catalana durant tot aquest últim temps (i que, malgrat tot, ho seguirà fent).

«Des del primer dia vaig dir que jo no vull càrrecs»

Tot i no voler càrrecs, Artur Mas no ha volgut retirar-se com a candidat a President fins a l’últim dia possible.

«El Parlament investirà en la primera votació al candidat que jo proposi»

Sense vergonya, admet que el proper President serà el que ell ha decidit. En aquest cas, Carles Puigdemont, que anava 3r a la llista de Junts pel Sí per Girona.

«No es pot pujar l’Everest amb espardenyes»

Una frase inquietant.

«La CUP es compromet a que en cap cas votarà com els grups parlamentaris contraris al procés»

Comença l’escarni públic cap a la CUP. En aquest tema, sembla un pare fotent la bronca als seus fills.

«2 dels 10 diputats de la CUP s’incorporaran a Junts pel Sí»

Artur Mas s’esplaia amb els errors que suposadament ha comès la CUP, inventant un nou concepte: l’autocrítica aliena. Per contra, absència total d’autocrítica de la seva coalició, Junts pel Sí.

«A la CUP han de reconèixer els errors i les seves conseqüències. I ho faran. Això tindrà conseqüències en el grup parlamentari de la CUP. Hi haurà d’haver nous diputats»

Imagineu el poder que gasta actualment Convergència per a assolir aquesta humiliació i rendició total d’un partit com la CUP.

«El que les urnes no ens van donar s’ha corregit amb una negociació»

Sens dubte, la frase més greu i esfereïdora. Negociar és necessari, constructiu, bàsic. Però què significa «corregir»? És que creu que els ciutadans de Catalunya «voten malament»?

«Destinaré esforços a refer a fons CDC i tot el que representa, és bo pel futur del país»

Artur Mas admet obertament que s’està preparant una refundació àmplia de Convergència. Fins ara, els que ho dèiem rebíem de tot menys bones paraules.

«Després de la decisió d’avui, quedo lliure del compromís de no presentar-me després dels 18 mesos, no hi renuncio»

Mas havia promès no presentar-se més després d’aquests 18 mesos de camí cap a la independència. Però ara ja no val.

«Artur Mas no es retira de la política»

Aquesta és una de les meves preferides, perquè parla en tercera persona referint-se a ell. És mostra d’un enorme ego.

«Estic fent bé perquè estic fent el bé, i qui fa bé sempre fa el bé»

No et fiïs mai de qui parli del bé o el mal. No hi ha veritats absolutes, el bé sempre és relatiu, subjectiu i qüestionable.

«Té un component dolorós»

A partir d’aquí, fa un reportatge de la seva persona i del seu camí fins aquí. Fins i tot aludeix a la seva dona, dient que ells dos saben lo difícil que ha estat tot. Això sí, ni una paraula dels problemes urgents de la població que porten mesos en stand by.

«La meva obsessió era garantir l’estabilitat del Govern de la Generalitat»

És trist pensar que el fet de tenir oposició i altres partits que puguin qüestionar el que presentes signifiqui «inestabilitat», i signifiqui haver d’anul·lar-ho.

«El Govern podrà fer la feina que ha de fer amb la garantia que no li tombaran les coses»

En la mateixa línia que la cita anterior. En un sistema democràtic els temes tiren endavant amb debat i qüestionament constant, no tirant pel dret i creant una majoria a porta tancada. I més quan els partits que no són Junts pel Sí i la CUP han obtingut més vots que aquests dos primers. Això no s’hauria d’oblidar per tal de no marginar a una gran part de la població.

Podeu veure la roda de premsa sencera aquí: Compareixença íntegra d’Artur Mas per explicar l’acord (09/01/16)

Per què hem hagut d’escoltar aquest tipus de discurs?

L’enorme personalisme i ego del protagonista
Resultat advers pronosticat per Convergència en unes hipotètiques eleccions al març
ERC hauria posat dificultats per repetir la fórmula de Junts pel Sí
La victòria d’En Comú Podem a les eleccions generals els hi pronosticava un augment
CDC està en procés de refundació i no podia, encara no, presentar-se sola

Un problema anomenat Artur Mas

Publicado el 8 octubre, 2015 por Ares Cases

El seu nom surt a tots els debats polítics actuals, la seva investidura com a President es convertirà en la primera complicació per tirar endavant el programa de la candidatura independentista, va intentar amagar-se durant la campanya però els adversaris l’anomenaven de forma recurrent:

Artur Mas, l’home que buscava sortir als llibres d’Història. Però a quin preu?

Font: The Guardian

Època Pujol

Estàndard de poca regeneració democràtica, Artur Mas és diputat al Parlament des de 1995, després de tenir diversos càrrecs a la Generalitat i a l’Ajuntament de Barcelona. Des del primer any com a diputat, el President Pujol l’incorpora al Govern, sent conseller de Política Territorial i Obres Públiques (de 1995 a 1997) i conseller d’Economia i Finances (de 1997 a 2001).

Al 2001 el situen com a successor clar de Jordi Pujol (qui va governar Catalunya 23 anys, des del 1980 fins al 2003), a l’anomenar-lo conseller en cap de la Generalitat (càrrec que havia estat abolit al 1714 i que Pujol recuperà per promocionar a Mas com el seu successor).

Font: zoomnews.es

Tot i aquests càrrecs de confiança i el seu nomenament com a «fill polític» de Jordi Pujol, quan al 2014 esclata el cas de corrupció, frau fiscal i negocis fraudulents de la família Pujol, Artur Mas se’n distancia, dient coses com que «el que va confessar no té res a veure amb CDC ni amb CiU«.

Però enlloc de fer net, quan al juliol es vota al Parlament reprovar a Jordi Pujol (condemnar un acte com a dolent), CiU és l’únic partit que hi vota en contra. És més, a les conclusions del partit referents a la comissió de frau fiscal on s’interroga a Pujol, ni s’esmenta ni es condemna el seu comportament. Oportunitat perduda d’Artur Mas per desmarcar-se’n d’una vegada per totes.

Dues legislatures a l’oposició

Arriba el 2002, i Mas es proclama candidat de CiU per ser President de la Generalitat. A les dues següents eleccions (2003 i 2006) es converteix en cap de l’oposició.

Tot i que al 2003 CiU aconsegueix per primera vegada ser la força més votada, la unió de PSC, ERC i ICV-EUiA els hi serveix per formar Govern i investir a Pasqual Maragall com a President.

Artur Mas serà a l’oposició en els propers 7 anys. Per a CiU, aquells anys seran considerats una «travessia pel desert».

Dues legislatures inacabades

A les eleccions del 2010, CiU obté 62 escons (els mateixos que va aconseguir Junts pel Sí el passat 27S) i forma Govern. Artur Mas, per fi, seria investit President de la Generalitat. Es complia allò que a la tercera va la vençuda.

Forma un equip que ell mateix autoanomena «el Govern dels millors». Les conseqüències de la seva ideologia aplicada a les polítiques que es van dur a terme en aquestes dues legislatures no tenen lloc en aquesta entrada dedicada únicament a la seva figura. Només dir que es converteix en un dels retalladors europeus destacats.

Font: aravalles.cat

Tampoc cal que recordi la quantitat de mobilitzacions viscudes durant aquests anys, especialment les que clamaven a favor d’una educació pública de qualitat o contra les retallades i les privatitzacions en sanitat. Aquest moviment Mas no el va fer seu, n’hi havia un de molt més rentable.

L’oportunitat independentista

Al 2002, Artur Mas deixava constància en un llibre que «el concepto de independencia lo veo anticuado y un poco oxidado». Però no ens alarmem, crec sincerament que les persones evolucionem, i en consonància, també els nostres ideals.

Al 2006, es produeix la famosa reunió entre Zapatero (llavors President del Govern espanyol) i Mas, per arribar a un acord sobre l’Estatut de Catalunya i rebaixar-ne les aspiracions.

Al 2009-2010, CiU es posicionava envers les consultes independentistes que es van anar fent als municipis catalans. Josep Maria Pelegrí (Unió) afirmava que «Unió i CiU no han estat mai independentistes» i Mas deia que «CiU acompanyarà les consultes que es convoquin, tot i que no les impulsarà«.

A partir d’aquest any, les manifestacions pro-independència comencen a ser massives. Són un crit popular, legítim, impulsiu, mereixedor d’atenció.

Encara al 2011, Artur Mas encara no havia abraçat la causa que el tornaria a impulsar cap amunt. Una anècdota brillant és la del juliol d’aquell any:

Font

L’any 2012 és definitiu. I m’agrada molt aquest punt de vista sobre com un líder i el seu partit es poden convertir d’aquesta manera de la nit al dia. Tot és qüestionable, aquest només és un punt de vista de tants que en pot haver, però crec que val la pena llegir-lo:

Font

Aquell mateix any 2012 Mas convoca eleccions anticipades, esperant aprofitar electoralment l’embranzida popular. El resultat és un fracàs en el que CiU perd 12 diputats.

Cartell electoral de les eleccions del 2012

Hi ha quelcom més destacable encara: ERC dobla els diputats del 2010 i Oriol Junqueras es perfila clarament com un futurible President de la Generalitat.

La simbologia és important, i el 27 de setembre de 2014 Artur Mas signa el decret de convocatòria de la consulta independentista del 9N. El Govern espanyol el recorre i el TC el suspèn. Finalment, Mas opta per una alternativa amb menys garanties. El proper 15 d’octubre, ell, Joana Ortega i Irene Rigau han estat citats per un jutge a declarar per delictes de desobediència, prevaricació, malversació de fons públics i usurpació de funcions.

La corrupCIU de mar de fons

Suposo que tampoc hem de deixar de banda que Mas representa un partit que, d’entre d’altres, acumula els següents casos: 15 seus embargades i el ‘cas Palau’, la investigació pel cobrament de comissions il·legals del 3%, donacions sospitoses a les seves fundacions, etc.

Junts pel Sí: una confecció a mida

M’agradaria estendre’m en una altra entrada sobre el procés de creació de la marca de Junts pel Sí. Aquí únicament m’agradaria destacar un parell de coses. Per començar, aquesta frase dita pel mateix David Fernàndez (diputat de la CUP), que escenifica perfectament el «o jo o res» de Mas:

Font

Efectivament, es va parlar de crear una llista pro-independència sense partits, sense ideologies o sense polítics en actiu. Això últim va posar en alerta a Convergència. Sort que Josep Rull, ràpidament, va sortir a fer una altra pirueta històrica en l’esdevenir de la política catalana actual:

Font

Artur Mas, diputat des de fa 20 anys al Parlament i President les darreres dues legislatures, venent-se com a polític no en actiu. Començàvem a veure les tàctiques per salvar el seu cap.

En campanya pel 27S

Establerta la candidatura de Junts pel Sí (CDC, ERC i altres organitzacions pro-independència), es decideix posar com a cap de llista a Raül Romeva (ex-ICV) i col·locar a Artur Mas en una humil quarta posició, però sense perdre la condició de ser candidat a President. Seria una de les qüestions més penoses que hem vist en aquests últims anys: no ser cap de llista per evitar anar a debats i retre comptes sobre les seves dues legislatures inacabades.

Algun dels posicionaments dels líders dels partits durant la campanya respecte a la seva figura:

Inés Arrimadas (C’s): «Artur Mas pasará a la historia por ser el presidente que más ha gastado en cosas innecesarias mientras se ha olvidado de los catalanes» (14 de setembre).

Miquel Iceta (PSC): «Es una estafa democrática que Artur Mas vaya de número cuatro en la candidatura independentista de Junts pel Sí«. «Si no le querían de número uno, ¿por qué quieren que siga siendo presidente? Así se ahorra debates sobre su gestión pasada, su proyecto de futuro y los casos de corrupción que afectan a su partido. Es indecente» (El País, 17 de setembre).

Lluís Rabell (CSQEP): «Raül Romeva es una tapadera de Artur Mas» (15 de setembre). «Junts pel Sí lleva un paquete sorpresa camuflado que se llama Artur Mas» (23 de setembre).

Xavier García Albiol (PPC): «Es un dirigente que se ha tirado tres años intentando tapar sus carencias al frente del Govern«. «El mejor favor que podría hacer Artur Mas a Cataluña es marcharse» (12 de setembre). «Pido a Mas que salga de su escondite, del lugar donde lo han puesto para no tener que dar explicaciones de la corrupción de su partido ni de la mala gestión al frente de la Generalitat» (18 de setembre).

Antonio Baños (CUP): «Ningú lidera la revolució; Mas creu que liderarà el procés«. «No seria ‘indepe’ si cregués que l’única cosa que provocarà el procés és que Mas tingui un tercer mandat» (17 de setembre).

Però si em pregunteu què va ser lo pitjor de tot plegat durant la campanya, ho tinc clar:

Sens dubte, la negació d’un dret bàsic de la ciutadania, que és retre comptes del que ha estat fent aquell qui l’ha governat.

Hi haurà tercera investidura?

I arribem al punt actual de la història, el moment en que s’han produït eleccions, Junts pel Sí ha guanyat (62 diputats) però no amb majoria absoluta. Per investir un President es necessita majoria absoluta (68 diputats) o esperar-te a una segona votació on ja únicament es necessita majoria simple, és a dir, més vots a favor que en contra. Actualment, Junts pel Sí en té 62 i tota la resta en sumen 63. Necessiten la col·laboració d’algun altre partit.

Totes les mirades estan posades en la CUP, l’altra candidatura pro-independència que va obtenir 10 diputats. «No votarem a Artur Mas com a President», ha dit nombroses vegades Antonio Baños i d’altres persones del partit, tant durant la campanya electoral com aquests dies posteriors a les eleccions.

No ho tindrà pas fàcil la CUP el mantenir-se coherent en aquesta disjuntiva. La maquinària mediàtica ja va començar a rodar, a Twitter el hashtag #pressingCUP escenificava a la perfecció aquesta pressió que patiran.

«Seria un problema que Mas no fos president, probablement ens aboquem a eleccions però crec que no passarà per responsabilitat de JxS i la CUP» diu, per exemple, Jordi Sánchez (president ANC) a L’oracle ahir mateix, dia 7 d’octubre.

Un procés anomenat tantes vegades com «de la gent», alguns ara el veuen perillar únicament perquè Artur Mas no és una persona de consens. Aquests dies, per tal de maquillar l’assumpte, hem vist com des de la CUP es proposaven opcions com crear una presidència coral, una presidència rotativa o una presidència simbòlica.

En definitiva, aquestes són algunes pinzellades de la història d’algú que, allunyat de les necessitats reals de la majoria de les persones a les quals pretén governar, i rodejat d’un equip d’assessors fantàstic, ha aconseguit canviar la seva concepció pública, netejar la seva imatge i fer oblidar a la gent el seu dret a criticar els seus anys com a governant. Una jugada mestra que encara no ha acabat.

Vespre

Ares Cases

Archivo de la etiqueta: investidura

Resultats i comparatives – eleccions generals 10N 2019