Darrere de la porta

Passaven pocs minuts de les 12 del migdia.

“Última Hora. Puigdemont compareix a les 13.30 per convocar eleccions i dissoldre el Parlament”, publica el 324.

I comença l’allau.

ERC diu que no ho avala i afirma que sortirà del Govern si es convoquen. Albert Batalla renuncia com a diputat de Junts pel Sí i anuncia que es dóna de baixa del PDeCAT. El mateix fa Jordi Cuminal. Antonio Baños es posa la foto de Puigdemont del revés a la foto de perfil de Twitter. “155 monedas de plata”, escriu Gabriel Rufián. Concentracions a plaça Sant Jaume. Els CDR (Comitès de Defensa del Referèndum) en marxa. Els mitjans fins i tot posen data a aquestes eleccions: 20 de desembre. “Traïdor”, “traïdor”, “traïdor”, sona a converses, grups de WhatsApp, xarxes socials.

De nou, sembla que passarà alguna cosa.

La compareixença canvia d’hora. Serà a les 14.30. Uns minuts més tard, torna a canviar a les 17h.

Pugidemont finalment compareix. No convoca eleccions perquè “no hi ha garanties de que es puguin produir amb normalitat”, ni compromís ferm de que el Gobierno aturi l’aplicació de l’article 155.

Què ha passat des de les 12:30 fins les 17h? Públicament, res. Estem igual. Semblava que passaria quelcom però… de nou, res.

porta

On sí han passat moltes coses és darrere de la porta. Una manera qualsevol de dir que als despatxos últimament hi estan passant masses coses. Aquests despatxos en els quals la CUP, qui ha apuntalat el Govern, no hi és convidada. On hi tenen més veu persones que no han estat escollides per ningú que els veritablement legítims representants.

Avui han provat el seu propi verí. Avui han vist com de perillós és voler crear un país tan i tan i tan petit, que anomena “traïdor” a qui no comulga al 100% amb els seus interessos. I han fet marxa enrere.

No hem vist res avui. Ens han utilitzat com a termòmetre. I tot ha passat darrere de la porta.

Anuncios

En directe però en diferit

L’anterior article el vam deixar amb unes preguntes plantejades i a l’espera de que el dimarts 10 d’octubre es celebrés un Ple al Parlament amb un únic punt del dia: Compareixença del president de la Generalitat davant el Parlament per a informar sobre la situació política actual.

Doncs ara que han passat 3 dies i tot s’ha embolicat de perspectives, analitzem una mica l’estat de tot plegat.

L’escenari preparat

El dimarts va arribar, l’expectació era màxima i el secretisme del Govern entorn el discurs del President encara va produir-ne més. Desenes de periodistes internacionals i nacionals acreditats, pantalles gegants a Arc de Triomf, especials informatius a les cadenes de televisió.

Les 18h, hora d’inici, van arribar i… Ens van informar de que s’aplaçava. Seria a les 19h. Desenes d’hipòtesis van posar-se damunt de la taula. Algun contacte internacional d’última hora? Mals de panxa? Debat intern? Demanda de l’oposició?

Sembla ser que els diputats de la CUP van demanar-ho, per parlar amb President i entorn respecte al discurs, del que no n’estaven 100% d’acord. I el següent no em sembla pas una qüestió menor: la CUP havia tingut accés al discurs de Puigdemont només 1 hora abans de que aquest s’hagués de produir.

La decisió de dir el què va dir a partir de les 19h? Té, sens dubte, moltes causes (algunes públiques, però la majoria secretes). Pero sembla ser que el missatge enviat per Donald Tusk, President del Consell Europeu, sembla que fou definitiva: “li demano que respecti l’ordre constitucional i que no anunciï una decisió que faci el diàleg impossible”.

S’allunyava així definitivament un suport des d’Europa que aportés fortalesa a una potencial declaració d’independència.

Entrada Puigdemont

Fotografia: Albert Gea (Reuters)

El discurs

El canvi de to que ja s’havia intuït en els darrers dies va plasmar-se definitivament en el discurs que finalment va pronunciar Carles Puigdemont. “Hem de desescalar la tensió i no contribuir a incrementar-la ni amb la paraula ni amb el gest”.

Va fer un repàs “històric” sobre com hem arribat fins aquí, amb omissions importants, i va reiterar la xifra del 82% de catalans a favor d’un referèndum.

També es va dirigir en castellà a la resta d’Espanya insistint en la voluntat de diàleg. Contra la manipulació informativa digué “no somos unos locos”.

I va arribar el moment clau:

Senyores i senyors, amb els resultats del referèndum de l’1 d’octubre passat, Catalunya s’ha guanyat el dret a ser un Estat independent, i s’ha guanyat el dret a ser escoltada i respectada”.

“Arribats en aquest moment històric, i com a President de la Generalitat, assumeixo –en presentar-los els resultats del referèndum davant del Parlament i dels nostres conciutadans– el mandat que Catalunya esdevingui un Estat independent en forma de república“.

I amb la mateixa solemnitat, el Govern i jo mateix proposem que el Parlament suspengui els efectes de la declaració d’independència per tal que en les properes setmanes emprenguem un diàleg sense el qual no és possible arribar a una solució acordada. Creiem fermament que el moment demana no només la desescalada en la tensió sinó sobretot voluntat clara i compromesa per avançar en les demandes del poble de Catalunya a partir dels resultats de l’1 d’octubre. Resultats que hem de tenir en compte, de manera imprescindible, en l’etapa de diàleg que estem disposats a obrir“.

Proposava així la suspensió durant unes setmanes dels efectes de la declaració d’indendència, per tal de dialogar i buscar mediació. Frenava allò disposat a la llei del referèndum i llençava la pilota al camp del Govern espanyol. Ho vèiem en directe, sí, però els efectes passaven a ser en diferit.

L’oposició

Inés Arrimadas (Ciutadans)

La de la cap de l’oposició va ser la intervenció més dura del vespre. El to contrastava fortament amb l’empleat per Puigdemont. “Aquesta és la crònica d’un cop anunciat“, va començar dient.

Tot i que en diferit, “això segueix sent una declaració d’independència” i “fora ningú ha reconegut el resultat“.

Arrimadas va fer una dura crítica al camí triat i va assenyalar els greuges a les institucions catalanes. “Això és nacionalisme ranci”, “s’han equivocat de segle i de lloc”.  “Han animat a que se’ns assenyali”, “ha posat en perill aquesta institució, que va estar tapiada durant una dictadura”, “ha pulveritzat l’autonomia de Catalunya“.

Va repetir vàries vegades el que acostuma a defensar el seu partit: Catalunya, Espanya i Europa. “A la majoria de cors catalans no hi sobra cap bandera“. “Evitin dir que Catalunya és un poble unit. No ho està sobretot gràcies a vostè”.

Sens dubte, Arrimadas va tirar pel dret amb el discurs que tenia prèviament escrit, sense posar el focus en que des del Govern havien decidit no tirar endavant el que ells mateixos havien aprovat a la llei del referèndum.

Miquel Iceta (PSC)

El to va contrastar fortament amb l’empleat per Inés Arrimadas. A l’inici, va verbalitzar el que alguns estàvem pensant en aquell moment: “volia demanar la transcripció del que ha dit, per veure si ho he entès bé“.

No va donar cap validesa al referèndum de l’1O (“la Llei del Referèndum diu que els resultats els ha de donar la Sindicatura Electoral”), va condemnar la violència policial i va posar el focus en un aspecte clau: “les institucions catalanes es van situar fora de la llei els dies 6 i 7 de setembre“.

Sobre la suspensió dels efectes enunciada per Puigdemont, digué que “no es pot suspendre un acord que no s’ha pres” i que “el desig de 2 milions no pot imposar-se a la resta”. “Una minoria no pot imposar-se sobre una majoria”, va dir en català, castellà, anglès i francès.

Va mostrar preocupació per la quantitat d’empreses que han canviat la seva seu social aquests darrers dies. “Espero que les mesures de grans empreses siguin temporals”. I fent referència al cas canadenc: “molts dels que van marxar de Montreal a Toronto, no van tornar”. “S’està generant una incertesa que no ens podem permetre“.

Com cal afrontar la solució? “Algun dia ens hem de dir on és el problema: no és a Espanya ni a Europa. El problema és entre nosaltres”. “El camí de divisió és un camí de derrota“. “Cap decisió d’aquesta mida es pot prendre sense assegurar-se un consens ampli a la cambra i, per tant, a la societat”.

I, per a mi, la frase clau: “Tots hem format part del problema. Ara tots hem de formar part de la solució“.

Lluís Rabell (Catalunya Sí que es Pot)

Comença recordant als que dilluns van ser agredits per feixistes a València sota el beneplàcit del Govern del PP.

Som enmig d’una crisi d’Estat“. Tampoc va reconèixer la validesa del referèndum: “de l’1O se’n poden extreure moltes coses, però en cap cas un mandat per a la DUI“, “ningú a Europa ni enlloc considera l’1O com un referèndum vàlid”.

En clau de futur digué que tant de bo “no malbaratem aquesta potencialitat de lluita que hem vist aquests dies” però “no hi ha sortida de vencedors i vençuts” i “siguem valents, no obviem la realitat”.

Demanà diàleg diàleg diàleg, rebaixar la tensió i s’oposà frontalment a una reacció dura de l’Estat. “Valentia avui en dia vol dir diàleg“.

Xavier García Albiol (PP)

Del representant del PP a Catalunya s’esperava un discurs dur, i així va ser. “Una majoria de catalans està veient com el Govern està perpetrant un cop d’Estat“.

Va criticar el tracte mediàtic a Catalunya (“els mitjans de comunicació catalans s’han convertit en instruments d’agitació“) i va recordar i reconèixer la professionalitat tant de Mossos com de Guàrdia Civil.

S’oposà frontalment al diàleg en els termes que Puigdemont planteja (sense renunciar a la independència). “Però de què es vol dialogar?“. “Facin propostes que siguin assumibles dins de la llei“.

Anna Gabriel (CUP)

Era el discurs més esperat. Les cares dels diputats d’aquest partit a l’inici del Ple ja mostraven que no estaven satisfets amb el discurs que faria Puigdemont.

La proclamació solemne que volíem no s’ha fet, i ho hem sabut pocs moments abans”, va començar Anna Gabriel. “Creiem que hem perdut una oportunitat“. “No podem suspendre els efectes de res”.

La CUP tenia prevista una “intervenció coral”, és a dir, que parlarien tots els seus diputats un cop Puigdemont hagués declarat la independència. “Ens reafirmem i nosaltres no venim amb moral de la derrota“, “hem vingut a fer una República oberta al món”.

En clau de futur: “avui iniciem una nova etapa de lluita, no podem suspendre la voluntat de més de 2 milions de persones”.

Les reaccions

Durant el Ple al Parlament, els mitjans internacionals es feien un embolic respecte al que havien d’anunciar. S’ha declarat realment la independència a Catalunya? Què volia dir suspendre quelcom que no s’ha formalitzat? Quin diàleg està demanant Puigdemont?

Començaven a córrer vídeos de gent decepcionada que marxava de la zona de pantalles gegants on s’havia emès el Ple. Alguns xiulets tímids a les paraules “de suspensió” de Puigdemont.

Quan la sessió del Ple ja portava una estona finalitzada, ens vam adonar que els 72 diputats favorables a la independència (Junts pel Sí + CUP), estaven signant aquest document.

D’aquesta signatura no n’havien dit ni una paraula durant el Ple. Sense cap validesa jurídica (dit pels propis signants), no es va publicar al Diari Oficial, no va ser votat ni signat en sessió oficial.

Per altra banda, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) emet un comunicat que diu que “ni la Llei de Transitorietat, suspesa pel Tribunal Constitucional, ni cap declaració formal o aformal, implícita o explícita d’independència despleguen cap efect jurídic”.

Les claus

Després del Ple del Parlament de dimarts, les claus van situar-se a:

  • Resposta i reacció del Govern espanyol
  • Canvi a Europa, en quant a discurs i suports
  • Posició de la CUP i seguiment o no del seu recolzament al Govern català

La resposta

El Consell de Ministres, que es reuneix normalment els divendres, es va convocar per dimecres a les 9h. A les 12h, Mariano Rajoy sortia per anunciar la resposta oficial que donaria el Govern que presideix respecte a la proposta de Puigdemont feta el dia anterior.

El Govern del PP va reiterar que condicionava el diàleg al compliment de la llei i a que Puigdemont respongués si va declarar o no la independència.  “Ustedes no quieren dialogar, quieren imponer”

A partir d’aquest burofax, Mariano Rajoy feia arribar al Govern català un requeriment (el pas previ que preveu el famós article 155 de la Constitució) que té com a límit de resposta el dilluns 16 a les 10h. La pregunta és clara: han declarat o no la independència?

Burofax

Si la resposta és afirmativa, el dijous 19 a les 10h serà el límit per revocar la declaració, abans de que el Govern comenci a prendre mesures.

Ho tornàvem a veure en directe, sí, però els potencials efectes serien en diferit. I, la pilota, tornava al camp inicial.

El discurs de l’ego

Qui hagi seguit l’actualitat de la política catalana durant els últims, posem un número aproximat, dos-tres anys, sabrà que a dia d’avui res es pot donar per fet i que pots esperar-t’ho tot.

Avui diumenge, 10 de gener, acabava el termini per posar-se d’acord a l’hora d’investir un nou President (qüestió problemàtica però previsible: Dels problemes (im)previstos en política), i si no era així, calia convocar noves eleccions que es celebrarien al març.

Doncs bé, ahir dissabte els fets van tornar a fer una volta. Se’ns va notificar que finalment sí que Junts pel Sí i la CUP havien arribat a un acord i sobre les 18h de la tarda sortia Artur Mas, president en funcions, a explicar-lo a tothom. Lo més significatiu, el nomenament a dit de Carles Puigdemont (actual alcalde de Girona i president de l’AMI, l’Associació de Municipis per la Independència) com a nou President de la Generalitat; així com unes conseqüències brutals per a la CUP.

Aquí pots veure el text íntegre d’aquest acord (clic a la fotografia i es fa més gran i llegible):

Acord JxS-CUPPerò com que aquests coses porten dies per saber-ne realment les conseqüències, en aquesta entrada únicament vull valorar el discurs que va fer ahir el Sr. Mas. No té pèrdua, és un gran retrat de qui ha estat comandant la política catalana durant tot aquest últim temps (i que, malgrat tot, ho seguirà fent).

“Des del primer dia vaig dir que jo no vull càrrecs”

Tot i no voler càrrecs, Artur Mas no ha volgut retirar-se com a candidat a President fins a l’últim dia possible.

“El Parlament investirà en la primera votació al candidat que jo proposi”

Sense vergonya, admet que el proper President serà el que ell ha decidit. En aquest cas, Carles Puigdemont, que anava 3r a la llista de Junts pel Sí per Girona.

“No es pot pujar l’Everest amb espardenyes”

Una frase inquietant.

“La CUP es compromet a que en cap cas votarà com els grups parlamentaris contraris al procés”

Comença l’escarni públic cap a la CUP. En aquest tema, sembla un pare fotent la bronca als seus fills.

“2 dels 10 diputats de la CUP s’incorporaran a Junts pel Sí”

Artur Mas s’esplaia amb els errors que suposadament ha comès la CUP, inventant un nou concepte: l’autocrítica aliena. Per contra, absència total d’autocrítica de la seva coalició, Junts pel Sí.

“A la CUP han de reconèixer els errors i les seves conseqüències. I ho faran. Això tindrà conseqüències en el grup parlamentari de la CUP. Hi haurà d’haver nous diputats”

Imagineu el poder que gasta actualment Convergència per a assolir aquesta humiliació i rendició total d’un partit com la CUP.

“El que les urnes no ens van donar s’ha corregit amb una negociació”

Sens dubte, la frase més greu i esfereïdora. Negociar és necessari, constructiu, bàsic. Però què significa “corregir”? És que creu que els ciutadans de Catalunya “voten malament”?

“Destinaré esforços a refer a fons CDC i tot el que representa, és bo pel futur del país”

Artur Mas admet obertament que s’està preparant una refundació àmplia de Convergència. Fins ara, els que ho dèiem rebíem de tot menys bones paraules.

“Després de la decisió d’avui, quedo lliure del compromís de no presentar-me després dels 18 mesos, no hi renuncio”

Mas havia promès no presentar-se més després d’aquests 18 mesos de camí cap a la independència. Però ara ja no val.

“Artur Mas no es retira de la política”

Aquesta és una de les meves preferides, perquè parla en tercera persona referint-se a ell. És mostra d’un enorme ego.

“Estic fent bé perquè estic fent el bé, i qui fa bé sempre fa el bé”

No et fiïs mai de qui parli del bé o el mal. No hi ha veritats absolutes, el bé sempre és relatiu, subjectiu i qüestionable.

“Té un component dolorós”

A partir d’aquí, fa un reportatge de la seva persona i del seu camí fins aquí. Fins i tot aludeix a la seva dona, dient que ells dos saben lo difícil que ha estat tot. Això sí, ni una paraula dels problemes urgents de la població que porten mesos en stand by.

“La meva obsessió era garantir l’estabilitat del Govern de la Generalitat”

És trist pensar que el fet de tenir oposició i altres partits que puguin qüestionar el que presentes signifiqui “inestabilitat”, i signifiqui haver d’anul·lar-ho.

“El Govern podrà fer la feina que ha de fer amb la garantia que no li tombaran les coses”

En la mateixa línia que la cita anterior. En un sistema democràtic els temes tiren endavant amb debat i qüestionament constant, no tirant pel dret i creant una majoria a porta tancada. I més quan els partits que no són Junts pel Sí i la CUP han obtingut més vots que aquests dos primers. Això no s’hauria d’oblidar per tal de no marginar a una gran part de la població.

Podeu veure la roda de premsa sencera aquí: Compareixença íntegra d’Artur Mas per explicar l’acord (09/01/16)

Per què hem hagut d’escoltar aquest tipus de discurs?

  • L’enorme personalisme i ego del protagonista
  • Resultat advers pronosticat per Convergència en unes hipotètiques eleccions al març
  • ERC hauria posat dificultats per repetir la fórmula de Junts pel Sí
  • La victòria d’En Comú Podem a les eleccions generals els hi pronosticava un augment
  • CDC està en procés de refundació i no podia, encara no, presentar-se sola

Dels problemes (im)previstos en política

Arrel de la situació actual de la política catalana, que esperem que d’aquí a uns anys ens puguem prendre amb humor i aconseguim superar la vergonya actual, se m’ha acudit fer una reflexió breu.

La reflexió gira envers l’enroc actual per investir a un nou President de la Generalitat de Catalunya (en aquest cas, Artur Mas). La última notícia, l’empat total a l’assemblea de la CUP per decidir si hi donen suport o no.

Penso que en política pots tenir, si ho simplifiquem, dos tipus de problemes:

Uns, d’imprevistos, que requereixen decisions ràpides, demanden una capacitat resolutiva brutal, “tenir cintura” que en dic jo. En aquests casos, és fàcil fer-ho malament, d’aquí que l’alçada política sigui important a l’hora d’afrontar aquest tipus de problemes.

Seria, per exemple, la posició de François Hollande (president de França) davant dels atacs terroristes a Paris. D’acord, tot i sabent per endavant l’ascens de grups terroristes i la proliferació d’atacs en altres països, un atac brutal al teu propi país et posa de sobte al punt de mira de tots els ciutadans i dirigents, que t’exigeixen una solució efectiva i, sobretot, ràpida. Després, aquesta solució, et pot agradar o no, però ha estat fruit d’una volada curta, que no ha donat marge a reflexions llargues ni estratègies a llarg termini.

Artur Mas i David Fernàndez

Ai amics, però hi ha un segon tipus de problemes en política. Són els previsibles. I en aquests és imperdonable no estar a l’alçada.

I no ho embolicaré massa, no me n’aniré ni tan sols molt enrere. Únicament me’n vaig al setembre d’aquest mateix any. El dia 11 comença la campanya per les eleccions catalanes i si mirem les coses des d’una perspectiva pro-independència, veiem que hi ha dues candidatures que sembla que la recolzen. Què faríeu si veieu que les enquestes donen una victòria (a Junts pel Sí) però possiblement sense majoria absoluta i que segurament necessitaran el recolzament de l’altra opció (CUP)? Sí, estem d’acord: PARLAR, DIALOGAR, ENTENDRE’S. Digueu-ne com vulgueu.

I què seria el més lògic fer si la CUP no para d’afirmar i prometre que MAI investirà a algú com Artur Mas, i segons el que deien, Junts pel Sí el que desitja és la independència? Fins i tot Artur Mas al novembre del 2014 va dir que no li importaria tancar la llista electoral (una de les notícies més cíniques dels últims temps). No semblaria raonable, per part de Junts pel Sí, tenir escenaris B, C i D abans de les eleccions per saber respondre-hi amb flexibilitat una vegada ens trobéssim amb un estancament?

Efectivament, no va ser així. Efectivament, seguim amb debats superflus (la investidura d’un President fallit). Efectivament, passen els dies i la gent ja no sap on amagar-se.

Finalment, unes reflexions, que com sempre, venen en forma de pregunta:

  • Quan ens plantejarem que, si hi ha problemes per investir a Mas, és per alguna cosa?
  • Per què sembla que des dels partits suposadament independentistes estan més per donar les culpes als demés que per tirar endavant el que havien promès?
  • Per què un candidat que anava al nº4 de la llista i que no va anar a cap debat ara resulta imprescindible?
  • I ERC? Per què segueix amb el joc de donar suport cec a Mas?
  • Com pot ser que persones com Raül Romeva o Oriol Junqueras no diguin prou a aquesta situació?

Resultats i interpretacions – eleccions generals 20D

El passat diumenge, 20 de desembre, va ser l’última cita a les urnes d’un any 2015 marcadament electoral.

Les enquestes preelectorals ja havien anticipat un escenari diferent a l’habitual dominat pels dos grans partits (PP i PSOE), però certament, en algunes ocasions són instruments d’influència als quals se’ls ha de donar una importància limitada.

En aquest cas, tot i que TVE i les autonòmiques es van gastar 470.000 euros en enquestes a peu d’urna, resultants en el sondeig que vam veure a les 20h, no van tenir gaire sort a l’hora d’encertar.

Hi ha tantíssim a comentar dels resultats finals, que lo més raonable és anar enumerant els punts més destacats, curiosos o sorprenents.

Resultats

Eleccions generals vots i escons

– La participació ha estat del 73,2%, superior al 71,71% del 2011. Fins ara, la participació mitjana a les eleccions generals havia estat entorn al 73,79%, la màxima a l’any 1982 (79,97%) i la mínima al 1979 (68,04%).

– El PP és el partit més votat, però és una victòria amarga. No repeteix la majoria absoluta assolida al 2011 (perd 63 escons i 3.615.163 vots) i tornar a investir a Mariano Rajoy ja no serà tan fàcil. És la victòria amb menys escons de la democràcia (123). La major, la del PSOE al 1982, amb 202 escons.

– El PSOE també perd vots, 1.443.187, segueix per darrere els populars i s’haurà d’adaptar a un sistema que ja no vol l’alternança entre PP i PSOE.

– La suma PP+PSOE (l’anomenat bipartidisme), segueix anant a la baixa. Per primera vegada, quasi no aconsegueix arribar al 50% dels vots totals (PP 28,72% + PSOE 22,01% = 50,73%).

Bipartidisme

Podemos irromp amb força i entra directe al Congrés amb 69 escons i més de 5 milions de vots. Surt molt reforçat a les regions en que es presentava amb confluència amb d’altres moviments (a Catalunya, com a En Comú Podem; a Galícia, com a En Marea; o a la Comunitat Valenciana, com a És el moment), així com també al País Basc o Madrid.

Ciudadanos, tot i entrar amb 40 escons, no aconsegueix complir les expectatives que s’havien anat escampant les últimes setmanes. S’havia estat especulant que podria acabar com a 2a força (així ho va anunciar alguna enquesta a principis de mes). Última setmana de campanya nefasta.

– La suma d’escons de PP (123) i Ciudadanos (40) és de 163, lluny de la majoria absoluta (176).

Izquierda Unida, de nou, es veu castigada pel tipus de circumscripcions del nostre sistema electoral. Les circumscripcions són les províncies, i si no tens molts vots (com PP o PSOE) o els vots concentrats en províncies puntuals (com ERC o PNV), la proporcionalitat entre vots i escons és molt minsa. D’aquí que IU amb 923.105 vots (3,67%) reculli 2 diputats, i ERC amb 599.289 vots (2,39%), 9.

La bona notícia: El Congrés comptarà amb un 40% de dones, el percentatge més alt de totes les legislatures a partir del 1977.

La curiositat: Ciudadanos no és la primera vegada que es presenta a unes eleccions generals. Al 2008 ja ho va fer, amb Albert Rivera també com a cap de llista, i únicament va assolir un 0,18% dels vots.

La dada: El partit PACMA, a favor dels drets dels animals, va aconseguir 219.181 vots (0,87%), més que Bildu, UPyD, Unió o VOX.

I a Catalunya?

Eleccions generals Catalunya

En Comú Podem (Podemos+ICV+EUiA+Equo+Barcelona en Comú) s’imposa a Catalunya, amb molta diferència de la segona opció, ERC. Aconsegueix més de 900.000 vots i serà el grup parlamentari català més gran del Congrés (12 escons).

– El dret a decidir, que semblava que ERC i Convergència havien oblidat, va ser un dels punts claus de la campanya d’En Comú Podem. La seva victòria demostra que aquesta idea agrupa a molta més gent i que és la resposta a la qüestió catalana.

– Però no només és la victòria del dret a decidir, sinó de la defensa dels drets socials, que per fi tornen a escena. La gent necessita solucions a curt i mig termini. L’allunyament del debat d’aquestes qüestions només en nom d’una causa superior encallada avui en dia, és un error.

Eleccions generals En Comú Podem

L’efecte Colau esdevé imprescindible. Participant en campanya, implicant a tothom, parlant a Madrid de la singularitat catalana, una de les artífexs de que Pablo Iglesias defensi el referèndum a Catalunya.

ERC guanya el pols a Convergència (Democràcia i Llibertat) en aquestes eleccions on van decidir no anar junts, com sí va passar a les autonòmiques de Catalunya. Menció a part mereix l’elecció dels seus candidats (Gabriel Rufián per ERC i Francesc Homs per DiL).

– El PSC segueix caient a cada cita amb les urnes que passa. 25 escons al 2008, 14 al 2011 i aquest any, 8. Tot i així, va quedar per davant en vots de Democràcia i Llibertat.

– CiU, al 2011, va aconseguir 1.015.691 vots (4,17%). Aquest vegada per separat, Democràcia i Llibertat (565.501, 15,08%) i Unió (64.726, 1,73%) es queden molt lluny dels resultats anteriors.

– Per la seva banda, la suma de Convergència i ERC, que a les autonòmiques com a Junts pel Sí va aconseguir 1.628.714 vots, aquesta vegada, si els sumem, n’aconsegueixen únicament 1.164.790. És a dir, s’han deixat quasi 500.000 vots pel camí. Calia anar de nou junts, doncs? O molts es van creure la seva declaració al Parlament sobre desconnectar d’Espanya i no van anar a votar?

La lliçó: A les autonòmiques moltes de les zones de l’anomenat “cinturó roig” (històricament votants del PSC) i algunes zones de Barcelona de gent treballadora es van tenyir del taronja de Ciutadans. Diumenge, però, van ser de color lila Podemos. Això demostra que quan les campanyes són monotemàtiques (independència sí o no), no s’ha d’esperar que els votants es situïn al contínuum esquerra-dreta. En aquesta campanya, per sort, es van ampliar els temes de debat. La teva proposta mai pot ser només una bandera.

Eleccions generals Catalunya municipis

La reflexió: L’home gran que al col·legi electoral a les passades autonòmiques em va demanar la butlleta de Convergència perquè no la trobava (eren dins de Junts pel Sí), diumenge tampoc devia saber quina agafar (ara eren Democràcia i Llibertat).

El “ara sí, no?”: Artur Mas, la nit electoral, sabent la victòria d’En Comú Podem, fent un discurs d’apropament quan setmanes abans els havia comparat amb el discurs d’Aznar i hi havien fet una guerra bruta. A més, demanant-los que a veure si era veritat que complien el seu compromís per un referèndum de Catalunya i de no investir a Rajoy. Mas, que a la vegada insta a la CUP a que trenquin el seu compromís per investir-lo a ell.

El segon adéu: Tal com va passar a les eleccions autonòmiques catalanes, Unió (UDC), amb Duran i  Lleida al capdavant, també s’acomiada del Congrés al no aconseguir ni 1 diputat.

Finalment, una reflexió: en un escenari que obliga a pactar, ràpidament diem que és ingovernable. És aquesta la política que ens mereixem?