Un problema anomenat Artur Mas

El seu nom surt a tots els debats polítics actuals, la seva investidura com a President es convertirà en la primera complicació per tirar endavant el programa de la candidatura independentista, va intentar amagar-se durant la campanya però els adversaris l’anomenaven de forma recurrent:

Artur Mas, l’home que buscava sortir als llibres d’Història. Però a quin preu?

Artur MasFont: The Guardian

Època Pujol

Estàndard de poca regeneració democràtica, Artur Mas és diputat al Parlament des de 1995, després de tenir diversos càrrecs a la Generalitat i a l’Ajuntament de Barcelona. Des del primer any com a diputat, el President Pujol l’incorpora al Govern, sent conseller de Política Territorial i Obres Públiques (de 1995 a 1997) i conseller d’Economia i Finances (de 1997 a 2001).

Al 2001 el situen com a successor clar de Jordi Pujol (qui va governar Catalunya 23 anys, des del 1980 fins al 2003), a l’anomenar-lo conseller en cap de la Generalitat (càrrec que havia estat abolit al 1714 i que Pujol recuperà per promocionar a Mas com el seu successor).

Conseller en capFont: zoomnews.es

Tot i aquests càrrecs de confiança i el seu nomenament com a “fill polític” de Jordi Pujol, quan al 2014 esclata el cas de corrupció, frau fiscal i negocis fraudulents de la família Pujol, Artur Mas se’n distancia, dient coses com que “el que va confessar no té res a veure amb CDC ni amb CiU“.

Però enlloc de fer net, quan al juliol es vota al Parlament reprovar a Jordi Pujol (condemnar un acte com a dolent), CiU és l’únic partit que hi vota en contra. És més, a les conclusions del partit referents a la comissió de frau fiscal on s’interroga a Pujol, ni s’esmenta ni es condemna el seu comportament. Oportunitat perduda d’Artur Mas per desmarcar-se’n d’una vegada per totes.

Dues legislatures a l’oposició

Arriba el 2002, i Mas es proclama candidat de CiU per ser President de la Generalitat. A les dues següents eleccions (2003 i 2006) es converteix en cap de l’oposició.

Tot i que al 2003 CiU aconsegueix per primera vegada ser la força més votada, la unió de PSC, ERC i ICV-EUiA els hi serveix per formar Govern i investir a Pasqual Maragall com a President.

Artur Mas serà a l’oposició en els propers 7 anys. Per a CiU, aquells anys seran considerats una “travessia pel desert”.

Dues legislatures inacabades

A les eleccions del 2010, CiU obté 62 escons (els mateixos que va aconseguir Junts pel Sí el passat 27S) i forma Govern. Artur Mas, per fi, seria investit President de la Generalitat. Es complia allò que a la tercera va la vençuda.

Forma un equip que ell mateix autoanomena “el Govern dels millors”. Les conseqüències de la seva ideologia aplicada a les polítiques que es van dur a terme en aquestes dues legislatures no tenen lloc en aquesta entrada dedicada únicament a la seva figura. Només dir que es converteix en un dels retalladors europeus destacats.

Govern dels millorsFont: aravalles.cat

Tampoc cal que recordi la quantitat de mobilitzacions viscudes durant aquests anys, especialment les que clamaven a favor d’una educació pública de qualitat o contra les retallades i les privatitzacions en sanitat. Aquest moviment Mas no el va fer seu, n’hi havia un de molt més rentable.

L’oportunitat independentista

Al 2002, Artur Mas deixava constància en un llibre que “el concepto de independencia lo veo anticuado y un poco oxidado”. Però no ens alarmem, crec sincerament que les persones evolucionem, i en consonància, també els nostres ideals.

Al 2006, es produeix la famosa reunió entre Zapatero (llavors President del Govern espanyol) i Mas, per arribar a un acord sobre l’Estatut de Catalunya i rebaixar-ne les aspiracions.

Al 2009-2010, CiU es posicionava envers les consultes independentistes que es van anar fent als municipis catalans. Josep Maria Pelegrí (Unió) afirmava que “Unió i CiU no han estat mai independentistes” i Mas deia que “CiU acompanyarà les consultes que es convoquin, tot i que no les impulsarà“.

A partir d’aquest any, les manifestacions pro-independència comencen a ser massives. Són un crit popular, legítim, impulsiu, mereixedor d’atenció.

Encara al 2011, Artur Mas encara no havia abraçat la causa que el tornaria a impulsar cap amunt. Una anècdota brillant és la del juliol d’aquell any:

Ann-Marie SlaughterFont

L’any 2012 és definitiu. I m’agrada molt aquest punt de vista sobre com un líder i el seu partit es poden convertir d’aquesta manera de la nit al dia. Tot és qüestionable, aquest només és un punt de vista de tants que en pot haver, però crec que val la pena llegir-lo:

15MFont

Aquell mateix any 2012 Mas convoca eleccions anticipades, esperant aprofitar electoralment l’embranzida popular. El resultat és un fracàs en el que CiU perd 12 diputats.

La voluntat d'un pobleCartell electoral de les eleccions del 2012

Hi ha quelcom més destacable encara: ERC dobla els diputats del 2010 i Oriol Junqueras es perfila clarament com un futurible President de la Generalitat.

La simbologia és important, i el 27 de setembre de 2014 Artur Mas signa el decret de convocatòria de la consulta independentista del 9N. El Govern espanyol el recorre i el TC el suspèn. Finalment, Mas opta per una alternativa amb menys garanties. El proper 15 d’octubre, ell, Joana Ortega i Irene Rigau han estat citats per un jutge a declarar per delictes de desobediència, prevaricació, malversació de fons públics i usurpació de funcions.

La corrupCIU de mar de fons

Suposo que tampoc hem de deixar de banda que Mas representa un partit que, d’entre d’altres, acumula els següents casos: 15 seus embargades i el ‘cas Palau’, la investigació pel cobrament de comissions il·legals del 3%, donacions sospitoses a les seves fundacions, etc.

Junts pel Sí: una confecció a mida

M’agradaria estendre’m en una altra entrada sobre el procés de creació de la marca de Junts pel Sí. Aquí únicament m’agradaria destacar un parell de coses. Per començar, aquesta frase dita pel mateix David Fernàndez (diputat de la CUP), que escenifica perfectament el “o jo o res” de Mas:

David FernándezFont

Efectivament, es va parlar de crear una llista pro-independència sense partits, sense ideologies o sense polítics en actiu. Això últim va posar en alerta a Convergència. Sort que Josep Rull, ràpidament, va sortir a fer una altra pirueta històrica en l’esdevenir de la política catalana actual:

Josep RullFont

Artur Mas, diputat des de fa 20 anys al Parlament i President les darreres dues legislatures, venent-se com a polític no en actiu. Començàvem a veure les tàctiques per salvar el seu cap.

En campanya pel 27S

Establerta la candidatura de Junts pel Sí (CDC, ERC i altres organitzacions pro-independència), es decideix posar com a cap de llista a Raül Romeva (ex-ICV) i col·locar a Artur Mas en una humil quarta posició, però sense perdre la condició de ser candidat a President. Seria una de les qüestions més penoses que hem vist en aquests últims anys: no ser cap de llista per evitar anar a debats i retre comptes sobre les seves dues legislatures inacabades.

Algun dels posicionaments dels líders dels partits durant la campanya respecte a la seva figura:

Inés Arrimadas (C’s): “Artur Mas pasará a la historia por ser el presidente que más ha gastado en cosas innecesarias mientras se ha olvidado de los catalanes” (14 de setembre).

Miquel Iceta (PSC): “Es una estafa democrática que Artur Mas vaya de número cuatro en la candidatura independentista de Junts pel Sí“. “Si no le querían de número uno, ¿por qué quieren que siga siendo presidente? Así se ahorra debates sobre su gestión pasada, su proyecto de futuro y los casos de corrupción que afectan a su partido. Es indecente” (El País, 17 de setembre).

Lluís Rabell (CSQEP): “Raül Romeva es una tapadera de Artur Mas” (15 de setembre). “Junts pel Sí lleva un paquete sorpresa camuflado que se llama Artur Mas” (23 de setembre).

Xavier García Albiol (PPC): “Es un dirigente que se ha tirado tres años intentando tapar sus carencias al frente del Govern“. “El mejor favor que podría hacer Artur Mas a Cataluña es marcharse” (12 de setembre). “Pido a Mas que salga de su escondite, del lugar donde lo han puesto para no tener que dar explicaciones de la corrupción de su partido ni de la mala gestión al frente de la Generalitat” (18 de setembre).

Antonio Baños (CUP): “Ningú lidera la revolució; Mas creu que liderarà el procés“. “No seria ‘indepe’ si cregués que l’única cosa que provocarà el procés és que Mas tingui un tercer mandat” (17 de setembre).

Però si em pregunteu què va ser lo pitjor de tot plegat durant la campanya, ho tinc clar:

4 agostSens dubte, la negació d’un dret bàsic de la ciutadania, que és retre comptes del que ha estat fent aquell qui l’ha governat.

Hi haurà tercera investidura?

I arribem al punt actual de la història, el moment en que s’han produït eleccions, Junts pel Sí ha guanyat (62 diputats) però no amb majoria absoluta. Per investir un President es necessita majoria absoluta (68 diputats) o esperar-te a una segona votació on ja únicament es necessita majoria simple, és a dir, més vots a favor que en contra. Actualment, Junts pel Sí en té 62 i tota la resta en sumen 63. Necessiten la col·laboració d’algun altre partit.

Totes les mirades estan posades en la CUP, l’altra candidatura pro-independència que va obtenir 10 diputats. “No votarem a Artur Mas com a President”, ha dit nombroses vegades Antonio Baños i d’altres persones del partit, tant durant la campanya electoral com aquests dies posteriors a les eleccions.

No ho tindrà pas fàcil la CUP el mantenir-se coherent en aquesta disjuntiva. La maquinària mediàtica ja va començar a rodar, a Twitter el hashtag #pressingCUP escenificava a la perfecció aquesta pressió que patiran.

“Seria un problema que Mas no fos president, probablement ens aboquem a eleccions però crec que no passarà per responsabilitat de JxS i la CUP” diu, per exemple, Jordi Sánchez (president ANC) a L’oracle ahir mateix, dia 7 d’octubre.

Un procés anomenat tantes vegades com “de la gent”, alguns ara el veuen perillar únicament perquè Artur Mas no és una persona de consens. Aquests dies, per tal de maquillar l’assumpte, hem vist com des de la CUP es proposaven opcions com crear una presidència coral, una presidència rotativa o una presidència simbòlica.

En definitiva, aquestes són algunes pinzellades de la història d’algú que, allunyat de les necessitats reals de la majoria de les persones a les quals pretén governar, i rodejat d’un equip d’assessors fantàstic, ha aconseguit canviar la seva concepció pública, netejar la seva imatge i fer oblidar a la gent el seu dret a criticar els seus anys com a governant. Una jugada mestra que encara no ha acabat.

Anuncios

Resultats, sensacions i anècdotes – eleccions 27S

I per fi ha arribat el 28 de setembre, aquell dia que ens qüestionàvem tant.

Ahir van ser les eleccions al Parlament de Catalunya, unes eleccions considerades plebiscitàries per decidir sobre independència SÍ-NO. La jornada, com no podia ser d’una altra manera, va ser molt intensa. Els darrers minuts abans de tancar els col·legis electorals s’obrien tots els escenaris possibles, els simpatitzants s’apropaven a la seu de celebració de cada partit i els periodistes ocupaven les taules de debat.

Árbitro la horaToquen les 8 del vespre i TV3 publica el seu habitual sondeig (de les enquestes a peu d’urna) on ja s’intuïa l’enorme divisió entre els votants del Sí i el No. Aquí ja van començar les anàlisis i conclusions precipitades. Ho reconec, no m’agrada que es debati dels resultats quan encara no s’havia obert ni un sol sobre de vot.

Per sort, l’escrutini va començar i les suposicions van deixar pas als resultats…

RESULTATS I CONCLUSIONS

ResultatsPots veure els resultats per província, comarca i ciutat/poble aquí

La bona notícia: El 77,44% de participació total. 9,68 punts més que la del 2012, que ja va ser especialment alta. Les cues als col·legis electorals van ser tendència.

  • El plebiscit: la trampa dels vots o escons

Unes eleccions considerades plebiscitàries en que l’objectiu central és comptar independentistes (per dir-ho de manera simple), ha de fixar-se en el número de vots (un vot, una persona) o en el número d’escons al Parlament (distorsionats per la llei electoral)?

Personalment, res més democràtic i dotador de legitimitat que superar el 50% dels vots per tirar endavant quelcom tan seriós com el procés d’independència d’un país. És més, 50% encara em semblaria poc. Repeteixo, això en el cas que llegim les eleccions com a plebiscitàries, tal i com el Govern català ens ha estat venent tot aquest temps.

Finalment, els resultats del 27S van donar majoria absoluta d’escons a les dues llistes independentistes (Junts pel Sí i la CUP), però no de vots, ja que es van quedar en 47,74%.

L’error: No deixar les regles del joc clares. Durant la campanya, Junts pel Sí no es va mullar sobre aquest debat de vots vs. escons. La CUP, en canvi, va deixar clar que el que legitimava era una majoria absoluta en vots (per fer una declaració unilateral d’independència, en el seu cas). S’han de deixar les regles del joc clares abans de “jugar”. És a dir, establir clarament: si aconseguim X percentatge de vots, tirarem endavant X qüestió.

  • La força i abast de l’independentisme

És una obvietat dir que el suport a la independència de Catalunya ha augmentat en aquests darrers anys. Després de les eleccions d’ahir, al Parlament hi haurà una majoria absoluta de diputats (72, sumant Junts pel Sí i CUP) que aposten per aquesta via, un fet que no s’ha de menystenir en cap moment.

A mode de comparació:

Comparació 9N(incís: al procés participatiu del 9N van poder votar els majors de 16 anys, a diferència de les eleccions ordinàries que és a partir dels 18)

  • Junts pel Sí, menys que CiU i ERC per separat

La paradoxa més curiosa d’aquestes eleccions és adonar-se que a totes les eleccions autonòmiques des de 1984 CiU i ERC sempre havien sumat majoria absoluta d’escons (que és a partir de 68). I una vegada s’han unit en la coalició de Junts pel Sí, això no s’ha repetit (s’han quedat en 62).

CiU+ERCNo vull fer una anàlisi simplista d’això, per tant, caldria matisar unes quantes coses:

  1. Fins ara, Convergència no s’havia posicionat a favor de la independència en el seu programa. Per tant, assumim una fuga dels seus votants cap a partits no independentistes.
  2. La separació d’Unió, que a les eleccions anteriors havia sumat amb Convergència. Tot i que resulta difícil saber quin pes tenia en relació als votants.
  3. Per altra banda, no hem d’oblidar que a Junts pel Sí s’hi han sumat altres organitzacions i independents, tals com ANC, Òmnium Cultural, Demòcrates de Catalunya, Súmate, MES, entre d’altres; la qual cosa podria compensar la pèrdua dels dos punts anteriors.

L’anècdota: Al col·legi electoral on em tocava votar, un home gran em va preguntar per la papereta de Convergència. Li vaig explicar que era a la candidatura de Junts pel Sí, on hi havia Convergència i Esquerra. “Convergència, Convergència”, em va insistir de nou.

  • Per què va augmentar tant Ciutadans?

Durant la nit electoral i el dia d’avui he llegit opinions de tot tipus sobre el fet que ahir Ciutadans aconseguís triplicar els seus escons i es posicionés com a primera força a l’oposició. Entre aquestes opinions, algunes preocupades perquè zones de “gent obrera” optessin per aquest partit i no un altre.

CiutadansLa meva opinió al respecte és clara: quan en una campanya electoral bases el discurs i, al cap i a la fi, tota la campanya, en discursos identitaris, nacionalistes, d’independència sí o no, etc. no t’ha de sorprendre que forces que també tenen la seva posició respecte al tema però contràries a la teva, pugin. I que ho facin amb molta força.

  • El PSC baixa però salva els mobles

No ho tenia fàcil el PSC. Però crec que va complir-se una sensació que tenia: als darrers dies de campanya va anar recollint vots. Això sí, tot i que la baixada no va ser tan pronunciada com al principi es podia preveure, el partit va treure els pitjors resultats de la seva història.

PSCTot i que segueix la tendència de pèrdua d’escons al Parlament, cal dir que únicament han perdut 2.498 vots respecte al 2012.

  • Catalunya Sí que es Pot, la dificultat de les esquerres transformadores

Finalment, l'”efecte Podemos” sumat a ICV no va resultar prou fort per superar els escons que tenia aquesta formació en solitari. Per desgràcia, el moviment de canvi viscut a Catalunya no va associat específicament amb l’esquerra.

ICVEl boom de Podemos a Espanya, a Catalunya no ha tingut resposta. Aquí s’han canalitzat les ganes de canvi amb temes nacionals, com la independència (tot i que haurem de veure els resultats de les eleccions generals). On és el moviment 15M a Catalunya?

Ahir Lluís Rabell (cap de llista de CSQEP), va fer una de les aparicions més honestes dels candidats. Va reconèixer que desitjaven haver entrat amb més força, però que no va poder ser per la polarització del debat i la marginació dels temes socials. Tot i així, cada vot compta per portar feina amb la mà esquerra al Parlament.

  • Davallada clara d’un PP que enfronta i no afronta

El Partit Popular venia de fer els millors resultats de la seva història a Catalunya. Tot i tenir una posició clara envers el tema central de la campanya (NO a la independència), va acabar patint l’immobilisme que es desprenia dels seus posicionaments.

PPEl principal beneficiat d’aquesta davallada va ser Ciutadans (tot i que els vots no només els hi venen d’ex votants del PP).

Xavier García Albiol va reconèixer els resultats insatisfactoris, però tindrà molt difícil la recuperació. El seu tancament a l’hora d’aportar solucions als problemes, conjuntament amb el Govern central, rebrà més càstigs que alegries.

  • La CUP serà decisiva i pressionada

Es venia olorant des de feia uns dies que la CUP podia recollir una bona colla d’escons en aquestes eleccions. Persones independentistes d’esquerres que es negaven a donar suport a una llista on hi hagués Artur Mas i altres persones d’ideologia neoliberal, persones properes a CSQEP però que finalment es decidien per una proposta més rupturista a nivell nacional… Tot això, va fer triplicar els escons a aquesta formació.

CUPI a partir d’ara, què? La CUP esdevé decisiva per a que Junts pel Sí pugui tirar endavant el seu full de ruta. No crec que sigui un camí lineal i fàcil, la CUP rebrà pressions, haurà de consolidar i defensar moltes postures.

Per començar, tenim damunt de la taula la investidura del proper President. La CUP ja ha afirmat categòricament que ni votaran a favor ni s’abstindran per investir a Artur Mas. És a dir, no facilitaran la investidura d’un President responsable de retallades, retrocés en aspectes socials i responsable d’un partit amb casos de corrupció.

  • Les reaccions a Madrid: Sánchez i Iglesias; Rajoy desaparegut

Mariano Rajoy, President del Govern d’Espanya, no va comparèixer ahir a la nit per valorar els resultats, deixant-ho per avui dia 28.

Cap a les 23h apareixia Pedro Sánchez (Secretari general del PSOE), amb un discurs clar: “Catalunya está fracturada”, “hay que coser las heridas que se han producido estos años”.

Pablo Iglesias (Secretari general de Podemos) parlaria una mitja hora després, afirmant: “Catalunya necesita un Presidente que les escuche y yo quiero ser ese Presidente”, “no quiero que Catalunya se vaya de España, pero eso lo tienen que elegir los catalanes y catalanas”.

  • Conclusions

Crec que allò que menys desitjo després d’una votació és que el resultat no sigui fàcil de llegir i traslladar a la ciutadania. Avui tots estem veient que cadascú fa la seva lectura, i estem en un moment en que necessitem claredat i solucions.

Ahir a la nit me’n vaig anar a dormir amb una sensació de que tot seguiria igual. Ni es pot parlar de fracàs total de les opcions independentistes (han arrasat en moltes ciutats, mobilització brutal, majoria absoluta en escons), però tampoc han aconseguit un mandat democràtic inequívoc per tirar endavant quelcom tan seriós (no han arribat ni al 50% dels vots). I els catalans estem cansats del dia de la marmota.

L’independentisme no va aconseguir una força indiscutible (un % de vots clar, si es considera un plebiscit) per legitimar el que vol fer, tot i que els defensors del status quo tampoc van exhibir arguments per solucionar aquest crit.

ConclusióUna divisió tan clara de la societat només té un camí: diàleg.

Queda sumar els vots de l’exterior, que poden donar un escó més a Junts pel Sí. Si no fos així i es quedessin amb 62, tindran problemes per investir a Mas com a President.

A partir d’ara, jo només demano una cosa: menys èpica i més feina.

L’adéu: Unió, l’ex-soci de Convergència, no va aconseguir entrar al Parlament tot i els més de 100.000 vots rebuts.

El tòpic: Començar l’anàlisi dels resultats tot dient “avui ha estat la festa de la democràcia”. Segueix repetint-se tant per part de periodistes com de líders polítics.

La menció especial: El PACMA (Partit Animalista Contra el Maltractament Animal) va aconseguir 29.785 vots a les eleccions d’ahir. Des d’aquí, un petit reconeixement a la seva imprescindible tasca per defensar els drets dels animals.

Les dades que has de saber #27S

Qui ho diria! Ja som a l’últim dia de campanya electoral (per fi, dirà més d’un/a). Han estat dies intensos, i ja quasi només queda que els ciutadans s’expressin.

Com afrontar les eleccions de diumenge i els possibles resultats? He recollit algunes dades que poden ser d’utilitat:

Dades bàsiques

Repartiment d’escons: La llei electoral marca que per a que un partit entri en el repartiment d’escons ha d’aconseguir almenys un 3% dels vots totals.

Majoria absoluta: Es situa als 68 escons (dels 135 totals).

Províncies: Per tal de garantir que hi hagi representació a les 4 províncies catalanes, dels 135 diputats totals se n’escullen 85 a Barcelona, 18 a Tarragona, 17 a Girona i 15 a Lleida.

Circumscripció electoral: És la divisió del territori per tal de repartir escons en unes eleccions. A Catalunya, les circumscripcions són les províncies.

President de la Generalitat: Els electors diumenge escollim una llista electoral d’un partit, d’on surten els diputats al Parlament de Catalunya. L’elecció del President és posterior i no la realitzen els ciutadans, l’escullen els diputats escollits al Parlament.

Eleccions plebiscitàries: Es tracta d’unes eleccions en que s’escull sobre un tema polític concret, només hi ha un tema central (en aquest cas, la independència), i tots els partits s’han de posicionar segons si estan d’acord o estan en contra. Les eleccions del diumenge 27 són considerades plebiscitàries, tot i que legalment es fan amb el mateix procediment que unes habituals eleccions al Parlament, ja que d’elles en sortiran uns diputats que escolliran un President.

Procés participatiu del 9N

Sens dubte, la consulta que es va realitzar el passat 9 de novembre de 2014 ens aporta unes dades molt interessants en aquestes eleccions. La pregunta va ser doble: 1) Vol que Catalunya esdevingui un Estat? 2) En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?

9NEls vots totals a favor del Sí-Sí són interessants per comparar-les amb els resultats de diumenge de les llistes pro-independència (Junts pel Sí i la CUP). Veurem d’aquesta manera si la gent que va sortir a votar a favor el 9N ara ha dirigit el seu vot cap a aquestes candidatures.

Participació

Tot i que en un món ideal la ciutadania amb dret a vot acudiria en massa a les urnes, la realitat és que a les últimes 4 eleccions al Parlament la mitjana de participació ha estat del 61%.

ParticipacióÉs notori que a les darreres eleccions del 2012 el percentatge de participació va augmentar significativament. Les eleccions del diumenge compliran les expectatives d’unes eleccions considerades com a transcendentals?

Aspiracions de Junts pel Sí: més que CiU+ERC?

La llista de Junts pel Sí inclou els partits de Convergència (CDC) i Esquerra Republicana (ERC), a més d’altres entitats pro-independència. Tot i que s’ha de recordar que la llista va ser creada i dirigida per CDC.

La idea d’unir-se i sumar a més experts amb ells, a més de l’apropiació de les grans manifestacions de l’11S, en teoria s’hauria de reflectir en uns millors resultats electorals. Tot i així, s’ha de tenir en compte que, anys enrere, CiU no s’havia posicionat com a independentista, la qual cosa fa que antics votants d’aquesta formació puguin no donar confiança a la llista de Junts pel Sí.

CiU+ERC(hi afegeixo també les eleccions municipals, tot i que sóc de les que pensen que cada poble/ciutat és un món i que a aquestes eleccions no tothom vota en clau independentista, però és una manera de tenir més dades d’eleccions recents)

Com es pot veure a la taula, en les darreres tres eleccions al Parlament CiU i ERC han sumat majoria absoluta (que són 68 escons). Necessitaran a la CUP per arribar-hi aquesta vegada?

L’efecte “sí se puede”: ICV-EUiA

En aquestes eleccions Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) és dins la candidatura de Catalunya Sí que es Pot (juntament amb Podemos/Podem, EUiA i Equo).

ICV-EUiA

Les enquestes mostren un augment respecte als escons d’ICV que pots veure a la taula, tot i que el gran repte per CSQEP és aconseguir posicionar-se com la segona força més votada, després de Junts pel Sí.

Què li aportarà l’efecte Podemos?

Les incògnites: PSC i PP

El Partit Socialista (PSC) ha anat claríssimament a la baixa en les darreres eleccions, tot i que penso que en aquests últims dies de campanya ha guanyat vots.

PSC

Com els hi anirà haver apostat per la seva posició de lluitar per “una Catalunya millor en una Espanya diferent”?

Quant al PP, a les passades eleccions va aconseguir el seu millor resultat, 19 escons. Tot i així, tot apunta a que el fort augment de Ciutadans pugui “robar-li” part de l’electorat.

PPAfectarà la victòria de Ciutadans enfront el PP de cara a les eleccions generals del desembre?

El creixement dels “petits”: Ciutadans i CUP

Ciutadans va entrar al Parlament al 2006 i la CUP al 2012.

Les enquestes posen a la CUP com a imprescindibles per a que la coalició del Sí a la independència assoleixi la majoria absoluta.

CUP

Per altra banda, les enquestes són molt positives per Ciutadans. Les darreres els han col·locat com a primera força de l’oposició.

C's

Per últim, també serà interessant saber què passa amb Unió (UDC), fins ara soci de Convergència (CDC). Es fa difícil conèixer a priori el seus vots potencials i seran la gran incògnita de la nit electoral. Aconseguiran entrar al Parlament?

Demà dissabte parlarem del dia de reflexió, i diumenge, prepara’t per votar!

A domicili #27S

Tot un clàssic, això de la propaganda electoral a domicili, una qüestió que ens comença a semblar antiga. Tot i que és cert que moltes persones, especialment gent gran, tenen la costum de portar la papereta de casa el dia de les eleccions, és justificable aquesta despesa?

Cal mencionar que Catalunya Sí que es Pot va defensar (el Govern ho va impedir) que s’unifiqués la propaganda electoral a domicili, és a dir, que únicament s’enviés un únic sobre que contingués tota la informació dels diversos partits.

També cal agrair l’estalvi de paper que fan algunes candidatures (Catalunya Sí que es Pot, CUP i UDC) enviant un únic sobre per casa, i no per persona.

Però vinga, ja que han fet aquesta despesa inexplicable de paper, aprofitem-la almenys per fer una mica de crítica marquetiniana dels sobres que ens arriben als votants de la circumscripció de Lleida:

Junts pel Sí (JxS)

JxS 1JxS 2

Sobre: Fons vermell format per moltes cares de ciutadans (per simbolitzar recolzament) i el logotip de Junts pel Sí força gran. Al revers, l’eslògan.

Eslògan: “El vot de la teva vida”.

Estètica: El document principal de molt bona qualitat, juga amb diferents tons de color i aposta per les cites. Sens dubte, l’estètica és el punt fort.

Imatges: En gran, Raül Romeva (cap de llista, però no candidat a la presidència). A més, apareixen fotografies de gran nombre de candidats, especialment de cares conegudes fora del món de la política (Josep Guardiola, Núria Picas, Jaume Cabré, Montserrat Carulla, Lluís Llach, etc.), però presentats per la seva ocupació i no per la posició que ocupen a la llista electoral.

Arguments: Absència de punts de programa, únicament cites que comencen per Junts/Juntes (ex.: “Juntes anem més lluny” de Muriel Casals). Cap proposta més enllà de desitjos.

Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC)

PSC 2PSC 2

Sobre: Hi destaca la fotografia de Miquel Iceta (candidat a President de la Generalitat) i l’eslògan. El logotip del partit hi apareix en petit format. Al revers, un anunci de les seves propostes.

Eslògan: “Per una Catalunya millor en una Espanya diferent”.

Estètica: Aposten tant pel format carta com pel típic fulletó a color. L’estètica és senzilla, interessant destacar en gran el hashtag #votasocialista i juga bé amb els colors vermell i gris. Però protagonitza un error clamorós que ja ha anat corrent per les xarxes socials aquests dies: al sobre anuncien “15 raons per votar Socialista” i dins en són 10.

Imatges: Únicament apareix la fotografia de Miquel Iceta en diferents mides, sens dubte, el punt fort dels socialistes en aquesta campanya. La imatge que dóna més joc és la del fulletó, on hi apareix la meitat de la cara en gran format, la qual cosa evoca una mirada molt directa.

Arguments: Aporta 10 raons per votar-los, incloent dades i crítiques a governs tant de CiU a Catalunya com del PP a Espanya.

Partit Popular de Catalunya (PPC)

PP 1PP 2

Sobre: No hi apareix el logotip del partit, possiblement per la reticència cap a ell d’una part de la població. Només hi posa ben gran “¿Estás harto?” per deixar clar que hi ha quelcom al que s’ha de fer front.

Eslògan: “En Lleida unidos ganamos. Plantemos cara”

Estètica: La pregunta del sobre crida l’atenció, però el document principal és molt poc innovador, hi ha molta lletra i sembla la carta d’un banc. Estil molt sobri.

Imatges: Per una banda, fotografia de Mariano Rajoy; per l’altra, fotografies de Xavier Garcia Albiol (candidat a President de la Generalitat) i de Marisa Xandri (cap de llista per Lleida).

Arguments: Trobem dos textos, un escrit per Mariano Rajoy i l’altre per Xavier Garcia Albiol. Ambdós criden a fer front al “lío en el que algunos nos han metido” (Rajoy) i als “que volen trencar-ho tot” (Albiol). Poquíssimes propostes de programa, quasi exclusivament fan referència a posar fre a la deriva independentista.

Unió Democràtica de Catalunya (UDC)

UDC 1UDC 2

Sobre: Aposta pel blau, color associat a la calma i a la serenitat, així com amb la bandera catalana. L’eslògan té gran presència tan a l’anvers com al revers, i també hi apareix el logotip del partit.

Eslògan: “La força del seny”.

Estètica: Aposten tant pel format carta com pel fulletó a tot color. El logotip molt modernitzat integrat amb la pàgina web.

Imatges: Fotografies dels diferents candidats a les 4 circumscripcions i, en destacat, Ramon Espadaler (candidat a President de la Generalitat) i Josep Antoni Duran i Lleida (president del partit).

Arguments: Presenten un decàleg de prioritats (primer les persones, valors, família, feina, etc.). Recalquen que són un partit “amb sentit de govern”.

Catalunya Sí que es Pot (CSQEP)

CSQEP 1CSQEP 2

Sobre: Hi destaquen el logotip colorit i el nom de Catalunya Sí que es Pot. A sota, els logotips dels partits que en formen part (un encert al tractar-se d’una candidatura nova): Podem, ICV, EUiA i EQUO.

Eslògan: “A Lleida, l’Alt Pirineu i l’Aran, sí que es pot”.

Estètica: Aposta per l’explicació abans que per grans eslògans o fotografies. Senzilla, informativa, colorida.

Imatges: Sara Vilà i Meritxell Genao (candidates per Lleida) i Lluís Rabell (candidat a President de la Generalitat).

Arguments: Hi trobem 10 punts amb les prioritats de la candidatura (combatre desigualtats socials, serveis públics, sistema educatiu públic i de qualitat, treball digne, auditoria ciutadana del deute, etc.), aportant dades i propostes.

Ciutadans (C’s)

C's 1C's 2

Sobre: S’hi destaquen les fotografies d’Inés Arrimadas (candidata a Presidenta de la Generalitat) i d’Albert Rivera (president del partit), així com el logotip del partit, l’eslògan i el conegut cor que inclou la bandera catalana, espanyola i europea. Al revers, el sobre es tenyeix del seu característic taronja, i de nou hi apareix el logotip i el cor.

Eslògan: “Una nueva Cataluña para todos”.

Estètica: Document petit i senzill, amb idees clau dels punts principals del programa. Juga amb el color taronja i una alta presència del cor (de la campanya “Mejor Unidos”).

Imatges: Al document principal no hi apareix cap fotografia.

Arguments: Es recullen en 4 blocs (“una Cataluña sin bandos”, “una Cataluña de oportunidades”, “una Catalunya per a les persones”, “una Catalunya amb les mans netes”).

Candidatura d’Unitat Popular (CUP)

CUP 1CUP 2

Sobre: Totalment groc, molt recarregat, i on ja s’hi destaquen els punts bàsics de l’aposta de la CUP (independència, justícia social, procés constituent). L’eslògan més gran que el logotip del partit. Al revers, les cares dels nº1 i nº2 de les 4 províncies.

Eslògan: “Governem-nos”.

Estètica: El mateix sobre és el que, desplegat, porta l’explicació sobre la candidatura. Tot i ser senzill, aconsegueix transmetre la “marca CUP”. Afirmen que per “minimitzar residus”, t’envien la papereta del vot però sense cap sobre.

Imatges: Fotografies dels candidats, dels diputats de l’última legislatura i d’una manifestació a favor de l’educació pública.

Arguments: Desplegament de tot l’argumentari del partit en diferents blocs, tocant la majoria de temes (justícia i igualtat social, independència, corrupció, feminisme, ecologisme, etc.).

Deconstrucció: Acte de Junts pel Sí a Balaguer #27S

És dimarts, 15 de setembre. Cau el vespre i hi ha un gran grup de gent aplegada a l’entrada del teatre municipal de Balaguer. L’acte de la candidatura Junts pel Sí per a la comarca de la Noguera és avui. Estem en plena campanya electoral.

Cartell JxSLes enquestes els donen una victòria clara a les properes eleccions del dia 27, però la magnitud d’aquesta victòria i els suports que necessitaran per tirar endavant el que proposen centren tots els debats i tertúlies. Entrem.

Amb l’escenari ja preparat per a que comencin els parlaments, el que segueix en aquest article és la meva visió i comentaris, fruit dels apunts que vaig prendre, així com les cites que vaig poder recollir.

Jordi Ignasi Vidal (ERC, alcalde de Balaguer)

Realitza un discurs breu per obrir pas als candidats de Junts pel Sí (a partir d’ara, JxS) presents. M’agrada la frase: “el camí no és d’on vens, sinó cap a on vas”, tot i que trobaria més encertat dir que també cal saber d’on vens i prendre’n responsabilitat. Presenta a JxS com una candidatura integradora i acaba incitant a “fer història en majúscules el 27S”.

Antoni Balasch (CDC, nº8 llista per Lleida)

El seu discurs parteix del greuge a l’Estatut per part del Tribunal Constitucional, que “ens va deixar orfes de la nostra voluntat de ser”.  El poble va reaccionar (recordo perfectament la manifestació al 2010, va ser espectacular), i segons Balasch, “els polítics s’hi han posat al seu costat”. Hi discrepo profundament, crec que és més raonable dir que alguns polítics sempre han estat al seu costat i altres polítics no han tingut més remei que fer-ho.

Mencions al Partit Popular i a Ciutadans, que “estan intentant dividir Catalunya en aquests últims anys”, així com al cas viscut en una escola de Balaguer entorn del model d’immersió lingüística.

M’agrada especialment la seva defensa de l’assertivitat, “ser assertius, donar una resposta serena al 27S, dir sí”. Ja no tant el reduccionisme i la guerra de bàndols, dient que “o estàs al costat del SÍ o et quedes al del NO, no hi ha termes mitjos”.

Acaba amb: “Fem-ho, i fem-ho amb el somriure de l’esperança”.

Montserrat Fornells (ERC, nº6 llista per Lleida)

Inicia el discurs amb un detall que és d’agrair, doncs recorda a Natividad Yarza, la primera alcaldessa elegida democràticament a Catalunya i a Espanya, perquè “ens hem oblidat de les dones a l’escriure la història, també a Catalunya”.

Insta a “superar legalitats injustes” i a “ser valents”, tot citant a Nelson Mandela i el seu “tot sembla impossible fins que es fa”.

I quelcom que vull destacar, que després hi tornaré, aposta per un “nou país sobretot net de corrupció”.

Carmina Castellví (nº2 llista per Lleida)

Realitza un discurs molt directe, amb frases com “el 27S acabarem el que el 9N vam començar” o “sabem on anem i sabem com fer-ho”. El meu cap s’emociona, i espera que avui expliquin aquest COM.

“No anem contra ningú sinó a favor de la llibertat del nostre país”. Quina campanya més plàcida i respectuosa tindríem si tots/es ens ho apliquéssim…

Josep Rull (CDC, nº12 llista per Barcelona)

Seré sincera, aquests dies tinc girat al Rull. I des de que el passat 12 de setembre va publicar una fotografia de l’acte de la Diada a la Meridiana amb el logotip de Junts pel Sí ben gros a damunt (un acte que havien perjurat que no era electoralista), encara més.

No dic cap mentida si comento que, a mesura que avança el seu discurs, descobrim un molt bon orador. Controla els ‘tempos’, sap quines paraules utilitzar, coneix perfectament els mecanismes per emocionar a un públic ja de per si entregat.

Comença en to èpic, “la llibertat que vam perdre amb les armes la recuperarem amb la força de les urnes”, per seguir amb crítiques a l’Estat espanyol per donar-nos l’esquena, d’aquí que “els catalans tenim el dret i l’obligació de crear un Estat propi”.

Defensa que existeix una postura del SÍ: “serem el que vulguem ser” i dues del NO: 1) “serem el que ens deixin ser”, 2) “no sereu, no existiu”.

Però anem als dos punts que trobo més destacables per ser analitzats:

  • Durant tot el discurs, posa com a mínim 4 exemples i anècdotes sobre persones de Catalunya que són castellanoparlants d’origen andalús o extremeny. Vivències molt molt molt maquillades per fer-s’ho venir bé, la majoria protagonitzades per gent gran. Destaco aquest punt per les acusacions a Pablo Iglesias fa uns dies de fer un discurs etnicista (discrepo).
  • A més, Rull ens parla del “gran ideal de justícia social” en aquest futurible nou país. Reconec que m’incomoda molt que algú de CDC ho digui. Per exemple, parla de que “no té sentit que Catalunya tingui un 19% d’atur” i posa l’exemple del drama de quedar-se a l’atur als 57 anys, oblidant-se, per exemple, del suport de CiU a la reforma laboral del PP.

Finalment, per evitar el discurs de la por que s’està fent des d’alguns sectors, destaca que “Europa mai donarà l’esquena a la democràcia”. Aquí tinc els meus dubtes, ja que no ens han aclarit si realment tiraran endavant el procés cap a la independència només comptant els escons, ja que no sé com podria percebre aquest fet Europa.

Oriol Junqueras (ERC, nº5 llista per Barcelona)

A en Junqueras li agrada parlar, explicar-se, posar exemples històrics i del territori. Queda palès només començar el seu discurs.

Un discurs que es basa en dues idees bàsiques: cal que guanyin (“la independència em recorda a molts projectes que se n’ha parlat molt però no s’han fet, ha faltat la força de la majoria”, “mai ha sigut tan fàcil guanyar”) i cal treballar molt després (“la independència no resol tots els problemes que tenim plantejats”, “si guanyem, el 28S tindrem una feina ingent”).

Es recolza en anècdotes que van directes a tocar la part emocional dels que escolten, es dispersa, es posa seriós “s’ha de guanyar el 27S, sinó quin sentit té això?” (senyalant el plafó de JxS), però també fa riure al públic, irònic, baixant a lo terrenal.

“La democràcia no és que uns pocs ho diguin molt sinó que molts ho diguin un cop”, referint-se al 27S. La qual cosa em fa entendre la renúncia absoluta a un referèndum per a la independència.

Carme Forcadell (nº2 llista per Barcelona)

Molt aplaudida quan s’anuncia el seu nom, comença amb quelcom que jo acostumo a rebutjar (vingui de qui vingui): llença al públic preguntes com “esteu bé?”, “esteu contents?”, “esteu disposats a guanyar?”, amb la qual cosa es generen crits a l’uníson des del pati de butaques.

Demana que “sortim al carrer i parlem amb tothom” i ens “posa deures” de convèncer a 10 persones.

Carme ForcadllFont: NacióLleida.cat

Afirma categòricament que “arguments racionals en contra de la independència no n’hi ha cap” i, així com Rull, parla d’aquelles persones catalanes amb orígens a la resta de l’Estat espanyol.

Segons Forcadell, “no és incompatible sentir-se espanyol amb voler la independència de Catalunya”. I aquest és un punt que en els propers dies m’agradaria investigar i demanar opinions, ja que no ho veig tan clar.

“El nostre no és un projecte d’identitat, sinó de justícia social i llibertat democràtiques”. Tan de bo també lluitin per la justícia social en tot aquest temps abans de que s’aconsegueixi o no la independència.

Torna a recalcar fer “un país net de corrupció”, parla de “revolta democràtica” i de que “cap país ha fet durant 4 anys les manifestacions que hem fet aquí”.

Finalment, “si alguna vegada han pensat a fer alguna cosa per aquest país és ara o ara”.

Josep Maria Forné (nº1 llista per Lleida)

El cap de llista per Lleida pronuncia el discurs més relaxat del vespre. A la gent se li està fent una mica llarg l’acte.

“Voler l’Estat propi és el que és sensat i assenyat, de sentit comú”. No m’agrada aquesta apel·lació a que hi ha una gran veritat i que és la única possible.

Forné proposa les dues raons bàsiques per voler la independència:

  1. Prosperitat econòmica i benestar social: “es podria doblar els departaments de salut i ensenyament amb els 16.000 milions d’euros que van a Madrid i no tornen”.
  2. Dignitat: “els catalans no tenim dignitat pels espanyols” (aclareix: “pels polítics espanyols o pel govern espanyol”). Considera que les respostes del govern espanyol es deuen al “rèdit electoral que tenen allà”.

I n’acaba evocant una tercera: “aconseguir la felicitat”, definida com a “resultat satisfactori a l’aconseguir un objectiu d’una manera determinada”.

JxS BalaguerFont: NacióLleida.cat

Sona la cançó de la campanya, la gent dempeus aplaudeix, molts/es es queden a fer-se fotos amb els candidats i candidates, somriures. Torno a casa i ordeno idees:

Pros
  • Remarcar que el Govern espanyol actual no té cap projecte per Catalunya
  • El teatre municipal ple a vessar (700 persones), no en va la majoria dels candidats esmenten el goig que fa veure-ho
  • Saben il·lusionar, saben tocar la part emocional, que és el que ens acaba movent
  • Les manifestacions dels últims 4 anys són incontestables, un crit
  • L’estratègia de no donar mai la victòria per feta, insistir que cal anar a votar i guanyar
Contres
  • NINGÚ a l’acte ens explica com ho faran realment, els ‘tempos’ que seguiran ni amb qui parlaran després del 27S
  • Es parla de crear un nou país net de corrupció sense assenyalar, fer autocrítica, ni apartar als partits catalans corruptes
  • Escudar tota la mala gestió en el “joc brut” de l’Estat espanyol
  • Criticar discursos suposadament etnicistes i pronunciar coses com “aconseguirem la independència gràcies a fills d’andalusos i extremenys”. Hi haurà de tot, com a tot arreu
  • Parlar de que serem la Dinamarca o l’Holanda del sud d’Europa sense especificar res més

L’anècdota: Josep Rull explicant que el periodista Martí Anglada va definir al ministre Margallo com “el ‘jefe’ dels homes del sac”.