Debut al debat: 1×1 dels candidats #27S

Sabem que una cosa és el que diuen i l’altra el que han fet, fan o faran. Ho sabem. D’aquí que la meva anàlisi en aquesta entrada només vol dirigir-se a la posada en escena, el to i l’actitud dels candidats en aquestes produccions mediàtiques anomenades debats electorals.

No sé si sóc massa agosarada si dic que les xarxes socials han revifat el seguiment d’aquest tipus de formats televisius. L’efecte multipantalla (veure la televisió i estar amb el mòbil/tauleta comentant-la) és especialment acusat en aquests casos, tant que bona part de les cadenes dediquen uns minuts del programa a analitzar què s’ha dit sobre ells a les xarxes socials (especialment, a Twitter) i cap d’elles deixen passar l’oportunitat de posar-hi un hashtag (per exemple, #ElDebatTV3).

Debat TV3Fins ara, hem pogut veure aquests 3 debats on hi eren presents els caps de llista de les candidatures amb representació parlamentària:

Tal i com em preguntava ahir a Preguntes al vent #27S: Com es plantegen unes eleccions plebiscitàries en un debat a 7? O a la inversa, com es planteja un debat a 7 en unes eleccions considerades plebiscitàries?

La dificultat és notòria, ja que enlloc de poder plantejar un plebiscit entre el SÍ i el NO, sorgeixen enfrontaments i discrepàncies entre tots, fins i tot els que defensen el mateix en aquesta contraposició inicial. A més, s’ha d’intentar que sigui un debat (és a dir, que es preguntin i contestin entre ells), però a la vegada, l’espectador ha de poder seguir i escoltar els arguments exposats.

Candidats 27SFont: La Sexta

Així doncs, vistos els 3 debats que s’han realitzat fins ara, aquest és el meu 1×1 dels candidats, segons les sensacions que m’han transmès als debats:

Raül Romeva (Junts pel Sí): Incòmode. Moltes vegades superat perquè ha de rendir comptes per un Govern (CiU) en que no hi ha participat (una estratègia que es veu en tots els caps de llista de JxS a les quatre províncies). No ha complert les expectatives com a candidat, sovint ha semblat un robot que s’ha après un discurs (cal anar a votar en unes eleccions que són molt importants). Poca preparació i poca exposició de dades en la resta de temes, estrany al ser el qui podria portar el projecte més il·lusionant i nou.

Miquel Iceta (PSC): Experimentat. El millor en capacitat dialèctica, poques vegades dubtós, es nota l’experiència. Li juga en contra que el partit al qual representa actualment no ofereix un projecte il·lusionant per a la majoria de la població. El que més ha criticat l’absència d’Artur Mas als debats i la necessitat democràtica de poder rendir comptes al Govern sortint. To segur, “gat vell”, les premisses que ha volgut deixar clares són: diàleg, negociació i pacte.

Xavier García Albiol (PPC): Encès. Li encanta el cara a cara, l’enfrontament. Ha hagut de remar en contra de crítiques constants al seu partit pel govern de Rajoy. Es mostra disposat al diàleg Catalunya-Espanya quan el seu partit l’ha desmentit moltes vegades. Orgullós de la seva alcaldia a Badalona, la recorda repetidament. Tot i ser companys pel NO, també s’enfronta a Arrimadas perquè sap que amb Ciutadans comparteixen i rivalitzen per un electorat semblant.

Ramon Espadaler (UDC): Moderat. Juga la carta de ser el candidat mesurat, prudent. Quasi en cap moment ha aixecat el to de veu, permanentment suau. Assumeix la gestió del Govern sortint més que el representant de la candidatura que integra a Convergència. Aposta pel camí del mig, ni trencament radical ni immobilisme, deixant clar que són molt lluny de la CUP i de Catalunya Sí que es Pot. Intenta creure i defensar que seran al Parlament quan les enquestes no els hi van de cara.

Lluís Rabell (Catalunya Sí que es Pot): Dialogant. Bon orador, dels que millor s’expressen, tot i que ho ha tingut difícil al no ser una cara coneguda en política. Busca alinear-se amb la lluita obrera, moviments socials, ajuntaments pel canvi (Barcelona, Madrid, Cádiz, etc.). També va donar suport en directe a la victòria de Syriza a Grècia. No molt còmode en el tema independència SÍ o NO, ja que a la seva candidatura hi ha partidaris i contraris. Defensa forta d’un referèndum, quan l’opinió pública ja l’ha oblidat.

Inés Arrimadas (Ciutadans): Combativa. Busca l’enfrontament amb la resta de candidats, especialment amb Junts pel Sí. Es sent còmoda perquè té clara la seva posició: SÍ a Espanya i SÍ a Europa. S’ha erigit en moltes ocasions en defensora de les polítiques socials i del que necessita realment la ciutadania, des de la fàcil postura de qui no ha governat mai a Catalunya i, per tant, no li poden retreure una mala gestió. Defensa de l’estabilitat i de presentar a Ciutadans com un agent millor per negociar a Espanya.

Antonio Baños (CUP): Tranquil. S’ha mirat els debats des de la distància ideològica de qui no vol seguir com està sinó apostar pel trencament. S’ha permès l’humor en moltes ocasions. El seu to pot trobar simpatia entre sectors propers a la CUP, però no tinc clar com ho pot encaixar la resta. Al defensar el seu partit la sortida de la UE i de l’euro, no ha d’entrar en el debat encès de què passarà a Europa si Catalunya s’independitza. S’equivoca al buscar a Rabell com a diana. Ha de contestar contínuament si investiran a Mas com a President, una pregunta que persegueix a la CUP en tota aquesta campanya electoral.

Els grans oblidats: ERC, possiblement el partit català menys esmentat aquests dies. Les conseqüències d’això (positives o negatives) les veurem més endavant.

L’anècdota: Els hashtags utilitzats pels debats a 8tv i TV3 van arribar a ser “trending topic” mundial, segons els conductors del programa. Algú a Twitter preguntava si és que no passava res més al món.

L’apunt crític: La falta de neutralitat alarmant de Mònica Terribas, l’encarregada de moderar el debat a la nostra televisió pública.

Anuncios

Les províncies oblidades #27S

Avui fa justament una setmana que va iniciar la campanya electoral oficial (de la permanent ja en parlarem un altre dia) i ens en queda encara una altra més abans de plantar-nos al diumenge 27.

Però ni l’excepcionalitat incontestable que tenen aquestes eleccions ens allunya d’un fet repetit: el centralisme existent a l’hora de destacar lideratges. Bé que a la circumscripció de Barcelona és on s’escullen el major nombre de diputats (en concret, 85 dels 135), bé que els caps de llista de Barcelona solen ser els candidats a President, però l’atenció dels mitjans és tan desmesurada que molts ciutadans de la resta de províncies no saben posar cara o nom al cap de llista al qual donaran el seu vot.

Per a posar una mica de remei a aquesta qüestió, em venen perfecte els debats que el passat dimarts es van realitzar al canal 324, que inclouen els caps de llista de les 7 candidatures amb representació parlamentària en aquesta última legislatura. Bona oportunitat per conèixer-los.

Si exerceixes el teu vot a Girona, Lleida o Tarragona, aquests són els teus candidats i el seus arguments:

Girona (17 de 135 escons)

[Enllaç per visualitzar el debat]

Lluís Llach (Junts pel Sí): Incòmode, especialment quan li demanen responsabilitats del Govern sortint. Es nota que la idea a transmetre és basa en, primer, parlar de que JxS és una candidatura renovada i, segon, deixar clar que actualment Catalunya no té eines per fer res. Poca preparació pel debat i es nota la falta d’experiència. Quan li pregunten pel turisme Llach diu “jo no opino perquè no en tinc ni idea” i “confesso que estic fora de lloc”. Acaba demanant disculpes per no estar a l’alçada dels seus companys de debat.

Rafael Bruguera (PSC): Molta solidesa i experiència política, i es nota. Defensa el saber escoltar, i en una ocasió del debat ha de recordar que s’han d’aportar propostes per a les comarques gironines. Creu que Catalunya necessita propostes d’esquerres i progressistes. Troba punts d’entesa amb Catalunya Sí que es Pot. Vol fugir de radicalismes i construir “no fronts sinó ponts”.

Enric Millo (PPC): Rep vàries crítiques pel govern actual del seu partit a Espanya, del qual diu que n’assumeix alguns errors. Creu que el govern de CiU ha malbaratat el diner públic al malgastar-lo en coses que no eren prioritat (com la representació internacional) i no dedicar-lo a, per exemple, ajudar a les exportacions de les empreses.

Xavier Dilmé (UDC): Destaca que existeixen tres eixos a tenir en compte: el nacional, el social i l’emprenedoria (importància del bon funcionament de les empreses) i aporta la figura del defensor de l’autònom. Al no haver-hi ningú de CDC del govern sortint, ha de rendir ell comptes, dient per exemple que “als polítics ens agrada fer inauguracions i no retallades”, en defensa a l’atac de Millo sobre la pujada de les taxes.

Marc Vidal (Catalunya Sí que es Pot): Es mostra perplex amb “el cinisme del programa de Junts pel Sí”, on hi ha gent a la llista que ha tirat enrere moltes qüestions socials que hi han escrites (per exemple, Oriol Amat i la renda garantida). Diu que això “el fa desconfiar”. Defensa un Parlament al 28S “on no calgui esperar 18 mesos per resoldre les desigualtats i problemes que pateix la gent”. Assumeix que algunes eines depenen de Madrid però d’altres les tenim però fins ara no les hem exercit.

Jean Castel (Ciutadans): Des d’un principi, es dedica a aportar propostes i a centrar el debat en aquesta qüestió.

Benet Salellas (CUP): També intervé des de la perspectiva d’un partit que no ha governat a Catalunya. Dedica arguments a criticar governs de PP, PSOE, tripartit i CIU.

Lleida (15 de 135 escons)

[Enllaç per visualitzar el debat]

Josep Maria Forné (Junts pel Sí): Presenta la seva candidatura dient que “la diversitat ens enriqueix” i rebat les propostes socials dels demés candidats dient que sense els recursos necessaris no són possibles i que “les competències que tenim són mínimes”. Davant les constants preguntes sobre el seu programa electoral, afirma que “tenim un programa que està penjat a la web, però són eleccions plebiscitàries, busquen tenir un Estat propi”. Li costa expressar il·lusió en el seu to.

Òscar Ordeig (PSC): Creu en un acord entre Catalunya i Espanya, i el defensa des del minut inicial. Denuncia la falta d’un projecte per Lleida i que “els lleidatans/pirinencs no volen ser catalans de segona”. Mostra la dada del 2015 de l’augment d’un 12% de la inversió a Catalunya però una disminució del 50% a Lleida, “Catalunya té dificultats, però Lleida encara més”. Creu que ERC i CDC ara defensen coses que han votat en contra abans i que els ciutadans haurien de poder passar factura al governant “que ara s’amaga al quart lloc”. Recorda que la meitat del pressupost de la PAC és agricultura, i l’agricultura són les comarques de Lleida, per tant, “no podem sortir de la Unió Europea ni 5 minuts”.

Marisa Xandri (PPC): Davant dels atacs referents al govern central, recorda que el PP no està governant a Catalunya per rebre tantes crítiques. Afirma que “amb el PP per fi s’abandonarien les estructures d’Estat per apostar per les estructures socials”. Retreu la despesa en construcció nacional (com Tricentenari o votació 9N). Parla dels problemes de sortir de la Unió Europea, per exemple la pèrdua de les ajudes PAC.

Josep Maria Pelegrí (UDC): Rebutja els blocs i el frontisme. Defensa part de la gestió feta per la Generalitat en aquesta passada legislatura, com per exemple, l’aposta per l’escola concertada i el consorci sanitari. Possiblement, és el que més participa, es nota la seva experiència com a conseller. Li preocupa que no hi hagi hagut un debat seriós sobre Europa.

Sara Vilà (Catalunya Sí que es Pot): La idea és “no renunciar al referèndum perquè és la manera més democràtica per saber què vol la gent”. Cal buscar aliats a Espanya i a Europa pel dret a decidir de Catalunya. És un engany a la ciutadania no voler fer balanç de Govern, “totes les eleccions han de ser multiplebiscitàries, de molts temes”. Qüestiona a Junts pel Sí pel consorci sanitari i alerta de demagògia per totes bandes en el debat sobre la UE, perquè “la realitat és que és incert”. Parla de la polarització del debat (independència sí o no), on Junts pel Sí i PP s’hi senten molt còmodes, “però hi ha molta gent que no ho té clar perquè no l’han informat bé”. Aposta per processos informatius i de participació per a que la gent sàpiga què significa aquest procés nacional.

Jorge Soler (Ciutadans): Busca centrar la major part de les discussions en les propostes, mencionant les 800 que porta Ciutadans al seu programa. Defensa que al territori lleidatà no arriben els diners que haurien d’arribar i que la Generalitat té plena capacitat de gestionar les competències transferides. Confessa que li fa cosa que Junts pel Sí no tingui propostes perquè “si no guanyen hi tornaran a haver unes eleccions que hauran de pagar els catalans”. Per ell sortir de la UE “és un risc pel nostre mercat i per la situació d’atur que viu el país”.

Ramon Usall (CUP): Deixa clar que “lo prioritari per la CUP és que el 28S aquest país comenci a caminar cap a la proclamació d’una república catalana” i que el 27S serà el referèndum que no ens van deixar fer. Cal “fer-nos amos del nostre destí, governar-nos” i que enfront el discurs de la por que hi ha contra la independència hi posa “el discurs del pànic que li fa continuar a l’Estat espanyol”.

Tarragona (18 de 135 escons)

[Enllaç per visualitzar el debat]

Germà Bel (Junts pel Sí): Recalca la pluralitat de la seva candidatura, dient que “no importa d’on vens sinó a on vas”. La seva aposta és crear un nou Estat, un nou instrument, “i això és compatible amb governar pel dia a dia”. S’enganxa amb el candidat del PPC perquè aquest li retreu el seu passat polític i la seva coresponsabilitat amb el cas de Spanair i la ubicació de l’estació de Tarragona.

Carlos Castillo (PSC): Creu que els nacionalistes tenen al·lèrgia al diàleg, “i parlo de nacionalistes catalans i espanyols, per nosaltres és el mateix”. Creu que en aquestes eleccions “es fa un paripé” i no es parla de la situació d’emergència social. “Ni els líders independentistes es creuen que la independència sigui possible” i la dreta “ho critica pel rèdit electoral que li dóna”. Aporta dades i ensenya gràfics sobre qüestions del territori. Es refereix a Junts pel Sí com a Junts pel Mas.

Alejandro Fernández (PPC): Molt enèrgic des del primer minut. Reconeix cert centralisme de l’Estat, però també de Catalunya (l’anomena “Barcelunya”). Segons ell, Tarragona pateix un greuge per culpa del nacionalisme, ja que “demanen més recursos quan els que tenen els dediquen al procés”. Molt guerriller, domini dialèctic, aporta informació sobre tots els candidats (ha llegit el llibre de Germà Bel, parla del manifest signat per Solé a favor de la independència, critica la poca activitat parlamentària d’Alonso, etc.). Posa exemples del territori. Acaba dient que “somio amb una Catalunya en que mai més se li digui a algú botifler per pensar diferent”.

Anna Solé (UDC): Acusa a Junts pel Sí d’estar oferint un espectacle i de només aportar el terme independència com a sortida a una situació molt seriosa. Els hi pregunta “el dia 28 podran oferir feina?”. Aposta pel diàleg, “no ens donen, però tampoc hem anat a buscar”. Té poca participació en el debat per la picabaralla entre PP-Junts pel Sí-PSC. A partir del 28S, “sí a la consulta, sí al diàleg, sí a Europa especialment, sí a l’economia productiva”.

Gerard Bargalló (Catalunya Sí que es Pot): Comença defensant el dret a decidir i l’onada de canvi que s’ha vist a molts llocs d’Espanya i que ha d’arribar aquí. Per a ell, un referèndum és la única opció. Creu que s’està amagant la gestió de Mas i els casos de corrupció (tant de CDC com del PP), i critica que a Madrid votin conjuntament. Cal “posar a la gent corrent davant d’un projecte, pensar en un rescat ciutadà”. Veu possibles dos 28S: en un, “seguirem tenint al senyor Mas on no parlarem de corrupció, de rescat ciutadà, ni d’escoles bressol, simplement estar en un procés estancat monotemàtic com als últims anys”; en l’altre, “un d’il·lusionant, que CSQEP tingui un bon resultat i es pugui començar a parlar de la Catalunya de la gent”.

Matías Alonso (Ciutadans): Acusa a PPC i Junts pel Sí de vella política, creu que Catalunya “necessita un projecte per damunt de l’interès partidista”. Evita entrar a les acusacions que es fan entre ells. Aposta per un diàleg continu i fluid. Afirma que “qui representa la corrupció a Catalunya és Convergència i també Unió”. Ciutadans estan disposats a liderar el canvi i pensa que la clau és una alta participació a les eleccions.

Sergi Saladié (CUP): Contundent, la “prioritat és avançar cap a la independència amb una declaració unilateral a les primeres de canvi”. Parla de fracàs del sistema econòmic i polític. Felicita a la gent que ha tingut actituds resistents aquests últims anys per a que el territori tiri endavant. Defensen un sistema en que els sistemes de producció estiguin lo màxim d’a prop possible de la població. La CUP el 28S plantejarà una DUI si hi ha majoria, “investir a Mas és secundari”, s’ha d’elaborar “una Constitució feta des de baix”.

L’apunt crític: Dels 28 caps de llista a les 4 províncies, només 4 són dones.