Resultats i comparatives – eleccions generals 10N 2019

Publicado el 17 noviembre, 2019 por Ares Cases

El passat 10 de novembre, fa tot just una setmana, es van celebrar les segones eleccions generals del 2019. Són les quartes dels últims quatre anys.

Eren, doncs, unes eleccions dirigides a desbloquejar (paraula gastada de tant utilitzar-la) una situació política marcada per la falta d’estabilitat i per la necessitat d’arribar a acords més amplis dels acostumats.

Després de les eleccions generals del 28 d’abril i la incapacitat de superar ambicions i egos diversos, ens en vam anar a una repetició electoral.

Ha sortit bé aquesta estratègia?

Victòria socialista amb molts «peròs»

No crec que hi hagi gaires dubtes a l’hora de dir que l‘estratègia del PSOE de repetir eleccions ha estat, en termes generals, un fracàs.
El que en un primer moment fou una decisió dirigida a augmentar el nombre d’escons (123 en les passades eleccions), va acabar sent una lluita agònica per almenys no protagonitzar una gran baixada. De totes maneres, veient les enquestes de les últimes setmanes, no descarto que la reacció el passat diumenge hagi estat d’alleujament. L’alegria a Ferraz després de conèixer-se els resultats potser indica que els últims dies tot pintava més negre.
Podria haver estat encara molt pitjor, ja que enmig d’un clima de forta polarització i auge de nacionalismes, en el que sembla que s’empenyi a la societat a moure’s pels extrems, guanya una opció moderada.
Així doncs, perd tres escons i el soci de govern, Unidas Podemos, perd força. Segueix sent imprescindible, doncs, ser generosos per posar-se d’acord. El primer pas està fet.
Com a curiositat, el PSOE és l’únic partit que aconsegueix diputats en totes les províncies.

El PP es recupera

Partim de que el partit venia del seu pitjor resultat, només 66 escons.
Tenint en compte que hi havia un partit d’extrema dreta en auge, es pot entendre que els vots que recupera són de la dreta més «moderada». D’aquesta manera també es pot interpretar la moderació del seu líder, Pablo Casado, durant els últims dies de campanya.
Segueix sense possibilitats de liderar una alternativa de govern. El seu soci clau, Ciutadans, es desploma i gran part de la força l’hauria d’aconseguir de l’extrema dreta.

Ascens de l’extrema dreta

Quan, en termes de resultats, l’única que pot estar contenta és l’extrema dreta és una mala notícia per tothom qui cregui en la democràcia, la tolerància i el respecte.
L’ascens de l’extrema dreta s’ha vist en d’altres països europeus, i no es pot atribuir només a una causa (com totes les qüestions complexes). Es pot deure a diversos factors, entre ells:

1. La situació a Catalunya després de la sentència als líders del procés, amb greus disturbis a Barcelona i altres ciutats.
2. Missatges senzills, directes, que busquen respondre amb facilitat a preocupacions de part de l’electorat, encara que sigui amb reduccions a l’absurd o directament mentides.
3. Sensació de falta de mà dura de la resta de partits, de «s’ha deixat fer» massa i cal posar ordre.
4. El blanqueig del partit que ha suposat l’entrada en governs autonòmics, com l’andalús o el madrileny.
5. L’odi al missatge «progressista» i decisions preses últimament (feminisme, drets LGTB, exhumació Franco, etc.).

L’ascens de VOX és brutal i es situa com a tercera força al Congrés. El feixisme ha de ser una línia vermella per a tots. No han de passar.

L’esquerra necessita replantejar-se

Durant els últims anys, les confluències liderades per Podemos han anat perdent vots repetidament.
En aquestes eleccions, l’electorat ha pogut castigar la incapacitat d’arribar a un acord amb el PSOE després de les eleccions de l’abril, expressada en certa ambició desmesurada dels seus líders.
La baixada ha quedat amagada per l’ensorrament més brutal de Ciutadans. Tot i així, és important, i més tenint en compte que al 2016 eren tercera força al Congrés i ara ho és VOX.
Per altra banda, que tot i les baixades es mantingui com a puntal important demostra la necessitat de l’espai que representen. Cal un partit d’esquerres fort a l’esquerra del PSOE.

(Unidos Podemos al 2016, Podemos amb altres confluències al 2015)

Ciutadans s’ensorra

Sens dubte, la baixada més impactant de la nit. Pèrdua del 60% del seu vot en una mica més de 6 mesos.
De nou, poden ser moltes les causes. I ni tan sols s’explica amb el que podia ser obvi en un primer moment (un gran transvassament de vot cap a VOX), ja que també n’hi ha hagut cap a altres candidatures i, sobretot, cap a l’abstenció.
Quasi presenciem la presentació de la dimissió d’Albert Rivera la mateixa nit electoral, però finalment es va produir dilluns. Rivera dimiteix i s’aparta de la vida política. Nous rumbs per al partit, sense líder i amb una posició molt afeblida.

Els partits independentistes es mantenen

Ni la sentència, ni la forta pressió posterior als carrers han fet variar uns resultats que semblen mantenir-se.
La mateixa nit electoral, ERC semblava voler transmetre un missatge clar: «el poble ha sentenciat». Però no van aclarir a quin poble es referien. Perquè el poble, una vegada més, ha votat divers.
Vistos els resultats, segueixen sent decisius de cara a una possible investidura.

(s’hi ha afegit a Front Republicà a l’abril 2019 i a la CUP al nov. 2019)

Més partits territorials

L’augment de la fragmentació del Congrés és clar: 19 partits polítics amb representació.
52 diputats (dels 350 en total) corresponen a partits nacionalistes o perfils regionalistes.
Entre ells, hi ha partits que entren de nou, com és el cas de ¡Teruel Existe! (1), BNG (1) o la CUP (2).

I a Catalunya?

ERC, tot i perdre dos escons, segueix sent el partit més votat, com a l’abril, seguit pel PSC.
Els tres partits de caire independentista (ERC+JxCAT+CUP) assoleixen un 42,5% del vot. Lluny, doncs, de que tingui cap sentit autoproclamar-se «un sol poble».
És especialment clar també aquí l’ensorrament de Ciutadans. El guanyador de les últimes eleccions autonòmiques passa a ser vuitena força en aquestes eleccions generals.

Algunes conclusions ràpides

Per molt que els dos grans partits segueixin liderant la llista de partits més votats, el multipartidisme està aquí per quedar-se. I res s’aconseguirà si no s’accepta.
El preacord per un govern progressista signat pel PSOE i Unidas Podemos el mateix dimarts posterior a les eleccions arriba tard, però arriba. A més de les dificultats implícites, hauran de carregar a l’esquena que tanta gent no entengui com pot ser que el que va ser impossible a l’abril, ara es tanqui tan ràpidament. Durant la signatura, Pablo Iglesias va dir que «es hora de dejar atrás cualquier reproche» i Pedro Sánchez que «el proyecto es tan ilusionante que supera cualquier tipo de desencuentro que hayamos podido tener los últimos meses». De totes maneres, tenint en compte que arribar a acords és imprescindible donada la fragmentació actual, és una bona notícia per sortir del bloqueig.
L’ascens de l’extrema dreta amb VOX i la radicalització de cert sector independentista ha de preocupar-nos a tots. L’indentitarisme excloent i l’odi són una mala notícia en política.
Tot i el preacord signat, la investidura no està assegurada. Fa falta assolir el suport d’altres forces polítiques.
No hi ha un únic culpable de tot i seria bo assumir responsabilitats, deixar de banda l’arrogànica i posar-se a buscar el millor per a la gran majoria. No és demanar molt, no?

Breu manual sobre com NO fer un spot electoral #26J

Publicado el 23 junio, 2016 por Ares Cases

Fa uns dies va començar a córrer com la pólvora un spot que el partit Ciudadanos va llençar per les eleccions generals del proper 26 de juny, titulat «Los héroes anónimos».

Després de comprovar que no era una broma i que efectivament havia sorgit del partit, fem-ne una breu anàlisi, que servirà a mena de manual sobre com NO fer un spot electoral. Endavant vídeo:

Context

Abans de fer un spot (i qualsevol contingut publicitari), si us plau, caldria tenir en compte en quina situació es troba la societat a la qual t’adreces. No cal anar més enllà:

La gent té una desafecció política brutal.
La gent està cansada de que els partits es tirin pedres els uns als altres.
La gent n’està dels tòpics fins al nap.

I sobretot:

S’han hagut de repetir eleccions després de que, per primera vegada a la història des de la recuperació de la democràcia, no s’ha aconseguit formar Govern. Així que un mínim de serietat no estaria malament.

Rols

Sens dubte, la definició de rols marca i defineix aquest vídeo, en això es basa.

L’ús dels rols en màrqueting i publicitat és una estratègia efectiva, no direm que no. És molt útil per explicar històries amb significat i, sobretot, per permetre que els espectadors s’hi identifiquin.

És molt coneguda, per exemple, la teoria dels arquetips del psicòleg Carl Gustav Jung, basada en pautes de comportament universals que es solen utilitzar molt per donar personalitat a les marques.

Però s’ha de ser subtil. Caure en tòpics i llocs comuns només fa que la situació no sembli del tot real.

Remetem-nos, per exemple, al «por lo menos tú tienes trabajo, en cambio otros…» que li etziba el cambrer a la clienta.

I tot això ens porta al següent punt.

Sobreactuació

Heu vist mai en algun bar que la gent es quedi embadalida quan un polític (quin sigui) surt a la televisió?

“Creo que aquí solo hay uno que lo ha entendido” diu un client, abans d’emetre un monòleg al qual ningú del bar s’hi oposa.

“Así que estemos a la altura de todos esos españoles” diu Rivera des de l’aparell.

“Això no pot ser real”, diem mentre visualitzem el vídeo des de Youtube.

Masclisme

Si seguim observant, veurem com al bar només hi apareix una única dona amb paper protagonista.

Ja sabeu que el fet de que sigui una dona ja omple el “cupo” de dones i ja no en fan falta més. Passa a moltes pel·lícules o sèries: hi ha el noi intel·ligent, el noi atractiu, el noi rebel… i la noia (és igual com sigui, és la noia).

A sobre, la dona del bar apareix amb el tan rebregat paper de «superwoman» que sempre volen imposar. La dona que treballa compulsivament («voy enseguida, pero es que aún me queda otra reunión»), ha de cuidar dels fills i ha de guiar al marit («tiene la merienda en la bolsa»). Ah, i els molesta quan es queixa.

Adversari

El moment estrella d’aquest spot de Ciudadanos és quan fa acte d’aparició un noiet destartalat amb cua, que ÒBVIAMENT, no ens recorda a ningú. Per a que no reconegueu a qui em refereixo, li direm Pablo X. Ai no, potser millor X Iglesias.

Aquest noi amb cua és l’únic al bar que no està d’acord amb la corrent majoritària d’admirar a Albert Rivera, es dedica a jugar a les “tragaperras” i sembla fer-li molta mandra anar a treballar cada matí. De fet, sembla fer-li mandra fins i tot ser al bar.

Aquesta pedrada directa a Podemos cal? Segur que ajuda més que perjudica? No és una mica forçat posar a un clon d’un adversari polític donant cops a una «tragaperras»?

Repercussió

Si us plau, vivim al món de les xarxes socials, un lloc on dius que no t’agraden les olives i el club de defensors de les olives t’insulta durant una setmana seguida (sort que m’agraden les olives).

Saps que el teu spot serà comentat sí o sí, ja que el clima envers la política està realment escalfadet: planteja un spot original, però elegant. Emotiu, però realista.

No deixarem de comentar que, el mateix dia que es va fer públic el spot, el noi que apareix fent de repartidor va publicar alguns tuits humorístics demanant perdó i que no el jutgessin per haver-hi aparegut.

Un èxit total, vaja.

Finalment, deixo per aquí un enllaç a la petita anàlisi que vaig fer sobre alguns spots de les passades eleccions del #20D: Spots electorals sota lupa

Debat a debat se’n fa campanya #26J

Publicado el 20 junio, 2016 por Ares Cases

Observo els debats com una representació de l’estratègia que un partit ha plantejat per la campanya. Amb les càmeres apuntant les seves cares, els candidats han de condensar en unes 2 hores els missatges clau que volen que perdurin en la ment de l’electorat.

Les següents conclusions sorgeixen, principalment, una vegada visionat el debat que es va dur a terme el passat dilluns, l’únic entre els caps de llista de les 4 principals candidatures.

Mariano Rajoy (Partido Popular)

Supervivent. Sabia que, al ser l’actual President en funcions, seria la diana de totes les crítiques de la resta de candidats, els quals no van ser suficientment incisius com per deixar-lo en evidència. Es tracta d’un polític amb molt poca «cintura» (reacció, improvisació), no és casualitat que hagi volgut evitar en reiterades ocasions aquest tipus de debats.

Idea primària

La dificultat de governar. Aquesta idea embolcalla la majoria de les seves intervencions. Vol presentar al PP com un partit preparat per governar, amb experiència. «Gobernar es difícil, predicar es muy fácil», solta en una ocasió. «Aquí no se viene a hacer prácticas, al Gobierno se viene aprendido», diu més endavant.

Idees secundàries

Cal deixar governar al partit més votat
Visió positiva del país mitjançant dades
Passar desapercebut quan es toca el tema de la corrupció

Pedro Sánchez (Partido Socialista Obrero Español)

Desubicat. El candidat, a priori, amb menys força escènica en aquest moment. Possiblement, el menys atacat, la qual cosa afecta en la quota de protagonisme en el debat.

Idea primària

Podemos va frustrar el pacte progressista després del 20D. Idea que, acompanyada d’una negació de cap de Pablo Iglesias, Pedro va anar enunciant durant tota la nit. Representa al PP i a Podemos com dos extrems (per situar-se com a moderat i captar electors) que a l’hora de la veritat van votar el mateix: no investir-lo com a President i anar contra el PSOE.

Idees secundàries

Mala gestió del govern del PP («reconstruir lo que el sr. Rajoy ha destruido»)
Crítica al dret a l’autodeterminació
Drets socials, especialment igualtat laboral

Pablo Iglesias (Unidos Podemos)

Obert. De l’evolució de l’actitud d’Iglesias als debats se’n podria fer un estudi interessant. Home encès i instigador a la polèmica en uns inicis, ha hagut d’anar moderant el to al tenir més responsabilitats i voler arribar a un major nombre d’electors. Possiblement, el candidat que aporta la proposta de pacte posterior a les eleccions més clara i entenedora pels espectadors.

Idea primària

El pacte ha de ser amb el PSOE, ha de ser d’esquerres. Hi insisteix des de la primera frase i, quan Sánchez l’ataca repetidament, li diu «creo que usted se equivoca de adversario». Sap bé que cap partit sortirà d’aquestes eleccions amb una majoria clara per governar en solitari. «Sr. Sánchez, si quiere gobernar, va a tener que elegir«.

Idees secundàries

La gent és el motor del país
El gran objectiu és fer fora al PP
La garantia de Podemos és la bona gestió dels Ajuntaments del canvi (com a Barcelona o Madrid)

Albert Rivera (Ciudadanos)

Desinhibit. No és nova la capacitat dialèctica de Rivera. És conscient de la seva imatge jove en un context polític poc modernitzat. Sense responsabilitats de govern importants, és el més proper al populisme durant el debat.

Idea primària

L’extrem que representa Podemos no és positiu. Sap que entre els seus dos partits es juguen la mini-batalla entre els partits que representen la «nova política». Retreu a Iglesias el seu suport a Tsipras (Grècia) i l’acusa de no tenir propostes més enllà de voler derogar tot allò que ha fet el PP.

Idees secundàries

Retreure el triomfalisme de les dades que presenta Rajoy
Insistència en millorar la situació dels autònoms
Poc esment al pacte post-20D amb el PSOE

La sensació: Cap dels 4 candidats va sentir-se totalment còmode. Més que un debat, semblaven 4 mítings o 4 entrevistes que s’anaven enllaçant. Falta de fluïdesa general.

L’absurditat: Durant la prèvia, Telecinco va mostrar a qui estaven votant els espectadors com a guanyador del debat. Un debat que tardaria encara 1 hora en començar.

Apunts sobre la investidura pendent

Publicado el 31 enero, 2016 por Ares Cases

L’entrada de nous partits polítics i la disminució de la quota que habitualment es repartia el bipartidisme (PP-PSOE) són algunes, que no totes, de les causes d’un nou escenari en la política espanyola.

Un sistema més acostumat a majories àmplies en que el partit guanyador governa, ara es veu abocat a un verb que semblava oblidat: pactar. Òbviament, sempre s’ha pactat, i a tots els nivells (local, autonòmic i estatal), però sembla que a partir d’ara els pactes hauran de tenir un major abast i s’haurà de cedir en aspectes més amplis.

Situació

El divendres 22 de gener es va produir un fet inèdit en la política espanyola: el candidat proposat pel rei, en aquest cas Mariano Rajoy, declinava l’oferiment del monarca de presentar-se a una sessió d’investidura i recollir vots per tal de ser el proper President del Govern.

Ens endinsàvem en un terreny fèrtil per a les hipòtesis i les especulacions, amb una sensació generalitzada de que els principals actors polítics estaven intentant guanyar temps, cadascú pels seus motius.

Saber que una situació és inèdita encara afegeix major exigència a l’hora de buscar un camí per desencallar-la. La situació actual és un pols per la bona imatge, un escenari que pot canviar en qüestió de dies. «Si pestañeas te lo pierdes».

Mafalda

Terminis

Abans de tot, allò que ho fa comprendre tot: els terminis i els processos que marquen el camí.

Procés de les rondes de contacte prèvies amb el rei:

El rei convoca als líders dels partits (de menor a major representació)
El rei designa un candidat a President del Govern (qui podria rebre més suports)

Sessió d’investidura:

El candidat exposa el seu programa i després intervenen els portaveus de la resta de forces polítiques
Al dia següent, es realitza la primera votació, en la que cal majoria absoluta (176 escons)
Si no s’ha aconseguit majoria absoluta, 48h després es realitza la segona votació, en la que només es requereix majoria simple (més SÍ que NO)

Terminis per investir un President: Es podran realitzar totes les votacions d’investidura que siguin necessàries (un mateix candidat s’hi pot presentar vàries vegades), únicament hi ha un límit: un termini de 2 mesos des de la primera votació. Si després d’aquest temps no s’ha aconseguit investir a un President, automàticament hi haurà noves eleccions als 54 dies. Per tant, aquest termini de 2 mesos encara no corre, ja que encara cap líder s’ha sotmès a la confiança del Parlament. La situació podria eternitzar-se i no es descarta un augment de la pressió des de Brussel·les per tal de buscar un «Govern estable».

Requisits per ser President: Únicament, com recull la Constitució, «ser español, mayor de edad, disfrutar de los derechos de sufragio activo y pasivo, y no estar inhabilitado para ejercer empleo o cargo público por sentencia judicial firme».

Actors

Mariano Rajoy (PP): Molts han celebrat la seva mort política després de declinar, per ara, l’oferta del monarca després de la primera ronda de contactes. Jo no la celebraria encara. Rajoy, conscient de que els terminis encara no corren, guanya temps. Diuen que vol que passin els dies per tractar de convèncer al PSOE per fer una gran coalició. Ell i un grup d’ex-ministres aposten per una coalició PP-PSOE-C’s per aconseguir majories suficients «per a no posar en risc la recuperació». Sigui com sigui, necessita més suports i els telèfons deuen treure fum.

Pedro Sánchez (PSOE): El més buscat, el més desitjat en termes polítics. És Pablo Iglesias qui el posa al centre del debat amb la seva oferta (coalició PSOE-Podemos-IU), quan crec que el PSOE encara no estava preparat per agafar les regnes. Pocs esperàvem en campanya que Pedro fos tan decisiu a aquestes alçades. El PSOE ja ha anunciat que no donarà passes endavant fins que Rajoy renunciï definitivament. Tot i així, sembla ser que el partit tindrà problemes interns, ja que les bases (més pro-oferta de Podemos) i la direcció (més conservadora) parteixen de punts de vista diferents.

Pablo Iglesias (Podemos): De tot menys passiu, va passar a l’atac aprofitant el NO del líder del PP («España no tiene por qué esperar a Rajoy»), amb la seva proposta de PSOE-Podemos-IU. Posava al PSOE en una situació compromesa en que encara a dia d’avui no se’n sap ben bé la resposta.

Albert Rivera (Ciudadanos): Tinc la sensació de que ha de gestionar que les expectatives (molt altes) que tenien abans de les eleccions no s’han complert. Segurament, esperant-se un major poder d’influència, han hagut de replantejar la seva estratègia. Ara per ara, paper de mediador.

Rei Felip VI: Tenint clar que les seves funcions al respecte són d’àrbitre i moderador, és ineludible el fet que està sent més visible que mai. Per a que un candidat es sotmeti a la sessió d’investidura el rei l’ha de proposar, i en l’actual situació és possible que tingui més influència que mai.

Font: Agencia EFE