En directe però en diferit

L’anterior article el vam deixar amb unes preguntes plantejades i a l’espera de que el dimarts 10 d’octubre es celebrés un Ple al Parlament amb un únic punt del dia: Compareixença del president de la Generalitat davant el Parlament per a informar sobre la situació política actual.

Doncs ara que han passat 3 dies i tot s’ha embolicat de perspectives, analitzem una mica l’estat de tot plegat.

L’escenari preparat

El dimarts va arribar, l’expectació era màxima i el secretisme del Govern entorn el discurs del President encara va produir-ne més. Desenes de periodistes internacionals i nacionals acreditats, pantalles gegants a Arc de Triomf, especials informatius a les cadenes de televisió.

Les 18h, hora d’inici, van arribar i… Ens van informar de que s’aplaçava. Seria a les 19h. Desenes d’hipòtesis van posar-se damunt de la taula. Algun contacte internacional d’última hora? Mals de panxa? Debat intern? Demanda de l’oposició?

Sembla ser que els diputats de la CUP van demanar-ho, per parlar amb President i entorn respecte al discurs, del que no n’estaven 100% d’acord. I el següent no em sembla pas una qüestió menor: la CUP havia tingut accés al discurs de Puigdemont només 1 hora abans de que aquest s’hagués de produir.

La decisió de dir el què va dir a partir de les 19h? Té, sens dubte, moltes causes (algunes públiques, però la majoria secretes). Pero sembla ser que el missatge enviat per Donald Tusk, President del Consell Europeu, sembla que fou definitiva: “li demano que respecti l’ordre constitucional i que no anunciï una decisió que faci el diàleg impossible”.

S’allunyava així definitivament un suport des d’Europa que aportés fortalesa a una potencial declaració d’independència.

Entrada Puigdemont

Fotografia: Albert Gea (Reuters)

El discurs

El canvi de to que ja s’havia intuït en els darrers dies va plasmar-se definitivament en el discurs que finalment va pronunciar Carles Puigdemont. “Hem de desescalar la tensió i no contribuir a incrementar-la ni amb la paraula ni amb el gest”.

Va fer un repàs “històric” sobre com hem arribat fins aquí, amb omissions importants, i va reiterar la xifra del 82% de catalans a favor d’un referèndum.

També es va dirigir en castellà a la resta d’Espanya insistint en la voluntat de diàleg. Contra la manipulació informativa digué “no somos unos locos”.

I va arribar el moment clau:

Senyores i senyors, amb els resultats del referèndum de l’1 d’octubre passat, Catalunya s’ha guanyat el dret a ser un Estat independent, i s’ha guanyat el dret a ser escoltada i respectada”.

“Arribats en aquest moment històric, i com a President de la Generalitat, assumeixo –en presentar-los els resultats del referèndum davant del Parlament i dels nostres conciutadans– el mandat que Catalunya esdevingui un Estat independent en forma de república“.

I amb la mateixa solemnitat, el Govern i jo mateix proposem que el Parlament suspengui els efectes de la declaració d’independència per tal que en les properes setmanes emprenguem un diàleg sense el qual no és possible arribar a una solució acordada. Creiem fermament que el moment demana no només la desescalada en la tensió sinó sobretot voluntat clara i compromesa per avançar en les demandes del poble de Catalunya a partir dels resultats de l’1 d’octubre. Resultats que hem de tenir en compte, de manera imprescindible, en l’etapa de diàleg que estem disposats a obrir“.

Proposava així la suspensió durant unes setmanes dels efectes de la declaració d’indendència, per tal de dialogar i buscar mediació. Frenava allò disposat a la llei del referèndum i llençava la pilota al camp del Govern espanyol. Ho vèiem en directe, sí, però els efectes passaven a ser en diferit.

L’oposició

Inés Arrimadas (Ciutadans)

La de la cap de l’oposició va ser la intervenció més dura del vespre. El to contrastava fortament amb l’empleat per Puigdemont. “Aquesta és la crònica d’un cop anunciat“, va començar dient.

Tot i que en diferit, “això segueix sent una declaració d’independència” i “fora ningú ha reconegut el resultat“.

Arrimadas va fer una dura crítica al camí triat i va assenyalar els greuges a les institucions catalanes. “Això és nacionalisme ranci”, “s’han equivocat de segle i de lloc”.  “Han animat a que se’ns assenyali”, “ha posat en perill aquesta institució, que va estar tapiada durant una dictadura”, “ha pulveritzat l’autonomia de Catalunya“.

Va repetir vàries vegades el que acostuma a defensar el seu partit: Catalunya, Espanya i Europa. “A la majoria de cors catalans no hi sobra cap bandera“. “Evitin dir que Catalunya és un poble unit. No ho està sobretot gràcies a vostè”.

Sens dubte, Arrimadas va tirar pel dret amb el discurs que tenia prèviament escrit, sense posar el focus en que des del Govern havien decidit no tirar endavant el que ells mateixos havien aprovat a la llei del referèndum.

Miquel Iceta (PSC)

El to va contrastar fortament amb l’empleat per Inés Arrimadas. A l’inici, va verbalitzar el que alguns estàvem pensant en aquell moment: “volia demanar la transcripció del que ha dit, per veure si ho he entès bé“.

No va donar cap validesa al referèndum de l’1O (“la Llei del Referèndum diu que els resultats els ha de donar la Sindicatura Electoral”), va condemnar la violència policial i va posar el focus en un aspecte clau: “les institucions catalanes es van situar fora de la llei els dies 6 i 7 de setembre“.

Sobre la suspensió dels efectes enunciada per Puigdemont, digué que “no es pot suspendre un acord que no s’ha pres” i que “el desig de 2 milions no pot imposar-se a la resta”. “Una minoria no pot imposar-se sobre una majoria”, va dir en català, castellà, anglès i francès.

Va mostrar preocupació per la quantitat d’empreses que han canviat la seva seu social aquests darrers dies. “Espero que les mesures de grans empreses siguin temporals”. I fent referència al cas canadenc: “molts dels que van marxar de Montreal a Toronto, no van tornar”. “S’està generant una incertesa que no ens podem permetre“.

Com cal afrontar la solució? “Algun dia ens hem de dir on és el problema: no és a Espanya ni a Europa. El problema és entre nosaltres”. “El camí de divisió és un camí de derrota“. “Cap decisió d’aquesta mida es pot prendre sense assegurar-se un consens ampli a la cambra i, per tant, a la societat”.

I, per a mi, la frase clau: “Tots hem format part del problema. Ara tots hem de formar part de la solució“.

Lluís Rabell (Catalunya Sí que es Pot)

Comença recordant als que dilluns van ser agredits per feixistes a València sota el beneplàcit del Govern del PP.

Som enmig d’una crisi d’Estat“. Tampoc va reconèixer la validesa del referèndum: “de l’1O se’n poden extreure moltes coses, però en cap cas un mandat per a la DUI“, “ningú a Europa ni enlloc considera l’1O com un referèndum vàlid”.

En clau de futur digué que tant de bo “no malbaratem aquesta potencialitat de lluita que hem vist aquests dies” però “no hi ha sortida de vencedors i vençuts” i “siguem valents, no obviem la realitat”.

Demanà diàleg diàleg diàleg, rebaixar la tensió i s’oposà frontalment a una reacció dura de l’Estat. “Valentia avui en dia vol dir diàleg“.

Xavier García Albiol (PP)

Del representant del PP a Catalunya s’esperava un discurs dur, i així va ser. “Una majoria de catalans està veient com el Govern està perpetrant un cop d’Estat“.

Va criticar el tracte mediàtic a Catalunya (“els mitjans de comunicació catalans s’han convertit en instruments d’agitació“) i va recordar i reconèixer la professionalitat tant de Mossos com de Guàrdia Civil.

S’oposà frontalment al diàleg en els termes que Puigdemont planteja (sense renunciar a la independència). “Però de què es vol dialogar?“. “Facin propostes que siguin assumibles dins de la llei“.

Anna Gabriel (CUP)

Era el discurs més esperat. Les cares dels diputats d’aquest partit a l’inici del Ple ja mostraven que no estaven satisfets amb el discurs que faria Puigdemont.

La proclamació solemne que volíem no s’ha fet, i ho hem sabut pocs moments abans”, va començar Anna Gabriel. “Creiem que hem perdut una oportunitat“. “No podem suspendre els efectes de res”.

La CUP tenia prevista una “intervenció coral”, és a dir, que parlarien tots els seus diputats un cop Puigdemont hagués declarat la independència. “Ens reafirmem i nosaltres no venim amb moral de la derrota“, “hem vingut a fer una República oberta al món”.

En clau de futur: “avui iniciem una nova etapa de lluita, no podem suspendre la voluntat de més de 2 milions de persones”.

Les reaccions

Durant el Ple al Parlament, els mitjans internacionals es feien un embolic respecte al que havien d’anunciar. S’ha declarat realment la independència a Catalunya? Què volia dir suspendre quelcom que no s’ha formalitzat? Quin diàleg està demanant Puigdemont?

Començaven a córrer vídeos de gent decepcionada que marxava de la zona de pantalles gegants on s’havia emès el Ple. Alguns xiulets tímids a les paraules “de suspensió” de Puigdemont.

Quan la sessió del Ple ja portava una estona finalitzada, ens vam adonar que els 72 diputats favorables a la independència (Junts pel Sí + CUP), estaven signant aquest document.

D’aquesta signatura no n’havien dit ni una paraula durant el Ple. Sense cap validesa jurídica (dit pels propis signants), no es va publicar al Diari Oficial, no va ser votat ni signat en sessió oficial.

Per altra banda, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) emet un comunicat que diu que “ni la Llei de Transitorietat, suspesa pel Tribunal Constitucional, ni cap declaració formal o aformal, implícita o explícita d’independència despleguen cap efect jurídic”.

Les claus

Després del Ple del Parlament de dimarts, les claus van situar-se a:

  • Resposta i reacció del Govern espanyol
  • Canvi a Europa, en quant a discurs i suports
  • Posició de la CUP i seguiment o no del seu recolzament al Govern català

La resposta

El Consell de Ministres, que es reuneix normalment els divendres, es va convocar per dimecres a les 9h. A les 12h, Mariano Rajoy sortia per anunciar la resposta oficial que donaria el Govern que presideix respecte a la proposta de Puigdemont feta el dia anterior.

El Govern del PP va reiterar que condicionava el diàleg al compliment de la llei i a que Puigdemont respongués si va declarar o no la independència.  “Ustedes no quieren dialogar, quieren imponer”

A partir d’aquest burofax, Mariano Rajoy feia arribar al Govern català un requeriment (el pas previ que preveu el famós article 155 de la Constitució) que té com a límit de resposta el dilluns 16 a les 10h. La pregunta és clara: han declarat o no la independència?

Burofax

Si la resposta és afirmativa, el dijous 19 a les 10h serà el límit per revocar la declaració, abans de que el Govern comenci a prendre mesures.

Ho tornàvem a veure en directe, sí, però els potencials efectes serien en diferit. I, la pilota, tornava al camp inicial.

Anuncios

Els dies després #1O

Dilluns, 2 d’octubre, una companya de feina anglesa em va dir que el dissabte havia sentit pels carrers de Barcelona una espècie “d’ambient elèctric”. Li prenc, doncs, aquesta expressió. L’ambient tant del passat inmediat a l’1O com dels dies després és certament elèctric.

L’estratègia del Govern espanyol

Feia dies que desenes i desenes de guàrdies civils es mobilitzaven direcció a Catalunya i el Ministeri de l’Interior avisava a la Generalitat de que actuarien amb “total determinació” per evitar que es celebrés el referèndum de l’1O. Però crec que pocs (i perdoneu si no és així) ens esperàvem el que va passar.

L’estratègia basta i criminal que va emplear el govern d’Espanya va ser l’ús de la violència i repressió policial contra la gent que era als col·legis electorals. No entraré en xifres de ferits, perquè a partir d’una persona ja me’n semblen masses. I això em passa sempre, en tota demostració ciutadana pacífica: la violència mai es pot justificar.

Per tant, l’estratègia del Govern espanyol va ser fer ús de la violència per evitar que la gent votés al suposat referèndum convocat pel Govern català. Per a aquest, és evident que li era positiva pels seus interessos una reacció forta de l’Estat, no ens enganyem. Però assumeixo que ni esperava ni desitjava la contundència que aquesta finalment va tenir.

Així doncs, rebuig absolut a la violència que vam veure diumenge, 1 d’octubre.

L’aparició dels antidisturbis a diferents col·legis electorals va ser arbitrària (i encara no he descobert si va obeïr a algun patró). Es van endur algunes urnes, però abans de que obrissin els primers col·legis el Govern català va anunciar que el cens seria universal. És a dir, tothom podia votar a qualsevol col·legi de tota Catalunya. Les regles, doncs, tornaven a canviar.

Recompte

Els resultats, tot i els impediments

Reconec que la part de la política que m’agrada més d’analitzar són els resultats d’un procés electoral. En aquest cas, però, tot i que cal mostrar les dades oficials que s’han donat des de la Generalitat, trobaria injust que es fes una anàlisis en profunditat perquè la jornada electoral no es va dur a terme amb la normalitat que es desitjaria:

  1. El Govern espanyol va usar la violència policial contra molts dels que varen decidir anar a votar. Van enretirar algunes de les urnes i alguns col·legis ni tan sols varen obrir. En general, van optar per l’estratègia de la por. Lamentable.
  2. La convocatòria del referèndum no tenia les garanties necessàries per tal de donar valor a una decisió d’aquesta envergadura. No tan sols perquè havia estat declarat il·legal pel Tribunal Constitucional, sinó que bevia d’una sessió al Parlament de Catalunya de la qual ens en penedirem durant anys.
  3. Una part de la societat catalana no reconeixia la legitimitat d’aquest referèndum, declarat il·legal.

Tot i així, els resultats s’han fet públics oficialment per la Generalitat. La participació ha estat del 43,03% (2.286.217 votants) amb un 90,18% dels vots vàlids favorables al SÍ.

Comparem-ho, doncs, amb anteriors apel·lacions a la població referents a la independència de Catalunya:

Consulta popular 9N (2014) SÍ-SÍ 1.861.753
Eleccions plebiscitàries 27S (2015) Junts pel Sí + CUP 1.966.508 (35,7% sobre el cens)
Referèndum 1O (2017)* 2.044.038 (38,4% sobre el cens)

*Com ja he dit, aquestes dades tenen la dificultat dels tres punts enumerats abans. Sumant-hi, a més, la gent que, després d’observar la repressió policial, van anar a votar com a forma de protesta.

Aquí podeu consultar els resultat de l’1O per províncies, comarques i municipis.

I va arribar el dilluns

A partir del 2 d’octubre, què? El dilluns va ser un dia força difícil. Tristesa, ràbia, incredulitat.

El Rei Felip VI va fer aparició a la televisió el dimarts 3, dia en que a Catalunya s’havia fet una “aturada de país” (impulsada pel propi Govern). El Rei, amb les seves paraules, va donar per bona l’actuació del govern del PP.

El dimecres 4 li va tocar el torn al President Puigdemont. Va sortir a la televisió i, per mi, va ser un abans i després en quant al relat que s’havia anat creant les últimes setmanes. Tot i que hores abans havia declarat a la BBC que declararia la independència en qüestió de dies, Puigdemont apareixia a la televisió demanant diàleg, mediació i calmant els ànims.

Diàleg? Recordem el que hi posa a la Llei del referèndum d’autodeterminació, aprovada el 6 de setembre al Parlament de Catalunya:

Llei referèndum

Aquest canvi de to que es va notar durant el discurs s’ha seguit veient els dies següents. Només com a exemples:

  • El conseller d’Empresa i Coneixement, Santi Vila, diu que “en primer lloc ens hem de serenar i alto al fuego. És a dir, no prendre decisions que siguin irreparables”.
  • El President Puigdemont i el Vicepresident Junqueras compartint a Twitter articles com, per exemple un del Financial Times que reclama un referèndum pactat. Res a veure, doncs, amb el que deien fa unes setmanes: tirar pel dret si surt SÍ i donar el referèndum de l’1O com a bo.
  • Crida al diàleg de sectors independentistes o líders de mitjans de comunicació que fins fa poc recolzaven les decisions unilaterals.

Per què aquest canvi de to? Algunes possibilitats:

  • Absència de suport a Europa. Tot i que el Parlament Europeu va debatre el passat dimecres sobre la situació catalana i va condemnar la violència policial l’1O, la seva postura va anar en la línea de que el referèndum no era legal i que cal respectar la Constitució i les lleis espanyoles.
  • Repressió i amenaces del Govern espanyol. Com he dit, la violència policial va ser d’una duresa inesperada i a les declaracions i manifestos per part del Govern del PP els dies següents hi ha un transfons d’amenaça i de “això només és el principi si seguiu endavant”.
  • L’estirada d’orelles de grans empreses. Aquests dies gegants empresarials de la mida de Banc de Sabadell, CaixaBank, Agbar, Gas Natural, etc. han canviat la seva seu social, per portar-la a una altra ciutat d’Espanya. Sigui únicament un gest d’amenaça o no, el cert és que empreses de totes les mides estan vivint situacions d’inestabilitat. Les trucades entre elles i el Govern deuen ser constants.

Els interrogants de cara a la setmana que ve

El proper dimarts, 10 d’octubre, Puigdemont compareixerà al Parlament de Catalunya per valorar la situació actual després dels resultats de l’1O. És on, previsiblement, hauria de declarar la independència (l’anomenada DUI). Encara que només sigui de forma simbòlica, ja que no es pot esperar el reconeixement d’Europa.

Tiraran endavant, d’acord amb el que hi posava a la Llei que varen aprovar? Seguiran tenint el suport de la CUP si aquesta DUI no es fa efectiva finalment? Hi haurà diàleg entre el Govern català i espanyol encara que es situi a llarg termini? El suport que ha rebut el Govern català aquests dies, per la repressió de l’1O, seguirà present si aquest pren una decisió unilateral, sense el suport de la majoria? Quin recorregut té una declaració d’independència que no serà reconeguda internacionalment? Estem a temps d’una solució basada en el diàleg i l’acord?

“Crec que s’estan movent coses”, m’escriu un amic per WhatsApp.

Sí, jo també ho penso.

A veure com t’ho explico #1O

Fa uns dies, una persona molt propera a mi em va demanar un unicorn. Li vaig dir que no, que era impossible trobar un animal com aquest. Doncs fes-me un resum sobre tot allò relacionat amb l’1O, em va dir.

L’endemà, li vaig regalar un unicorn.

No, ara seriosament. Fa uns dies, una persona molt propera a mi em va demanar que li fes un resum sobre tot allò relacionat amb l’1O. Sabia en quin tema s’enmarcava i quina era la pregunta que trobaria als col·legis electorals, però… Què es vota realment?

Per no estar molt posada en el tema, aquesta persona, em va semblar que feia una pregunta molt addient: què es vota realment? Què hi ha aquí darrera?

I com que últimament em sento més desorientada que a l’Ikea, només t’he pogut escriure això:

D’on venim

Costa molt saber quan comença tot això, però sí que poden destacar-se moments clau dels últims anys.

La retallada de l’Estatut català al 2010, el moviment 15M que feia terror a les elits catalanes, la manifestació multitudinària del 2012, un partit intentant no morir (Convergència), la consulta decepcionant del 9N, l’aglutinació en Junts pel Sí de partits i organitzacions independentistes, les eleccions plebiscitàries del 27S de 2015 i el full de ruta independentista fallit que preveia que seriem independents als 18 mesos, un Govern del PP que es nega a afrontar una situació que mereix ser escoltada, etc.

La il·lusió de la independència i els discursos apel·lant “a la força del poble”, com si aquest fos realment un i homogeni, han eclipsat tota l’activitat política catalana dels últims anys i han estat la tònica habitual de mítings, entrevistes i discursos varis.

Així, el Govern català ha dut a terme una potent campanya de màrqueting, que dura encara avui, la qual ha anat posant sobre la taula (als mitjans públics, institucions, etc.) el missatge que volien en cada moment. Una campanya llarga, al principi molt ambigua, que mai ha mostrat totes les cartes de forma transparent. És per això que se l’anomena Procés.

Pèrdua de papers

On som

I ara som aquí. Els partits que conformen l’actual Govern català porten anys prometent i enarborant la bandera, fent cas omís a reivindicaciones socials amb les quals té competències (sanitat, educació) i oblidant-se d’un dret tant bàsic del ciutadà com que aquells que el representen rendeixin comptes de les seves accions de Govern.

Setembre de 2017. A principis de mes es veu una de les situacions més esperpèntiques al Parlament de Catalunya (una càmara on s’hi ha de veure representat tothom i que s’ha lluitat molt per tenir). Menystenint els drets de l’oposició i obviant el marc legislatiu actual, s’aprova la llei en la qual ha de recolzar-se el referèndum que pretenen celebrar l’1 d’octubre, demà. Ho fan menys d’un mes abans de la votació.

Demà les butlletes portaran la següent pregunta: “Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?” i hi podràs respondre Sí o No. El Govern català ha dit que si guanya el Sí, com està previst, als dos dies començarà a fer el pas per declarar la independència. Els tribunals han suspès la llei que el recolza, qualificant-lo, per resumir-ho, d’il·legal.

Per a que un referèndum així sigui fiable ha d’assegurar un seguit de qüestions (junta electoral neutral, un cens clar i públic, una participació mínima, i moltes etcèteres més), però hi ha quelcom de definitiu: com és que no hi ha hagut una campanya pel No? Com és que el relat, els carrers, tot, només porta el lema del Sí? És doncs, un pseudoreferèndum unilateral (només d’una part) en que només interessa ara que vagin a votar els que defensin el No, perquè només una alta participació, una gran quantitat de votants, donarà més valor al resultat.

No serà el de demà, en definitiva, el referèndum vinculant i amb garanties que es porta anys reclamant. I d’això n’és responsable tant el Govern espanyol, enclaustrat en la seva defensa de la llei amb tots els mitjans que té a l’abast (encara que sense cap mirament quan ell mateix se la salta), com el Govern català, portant-nos a una carreró sense sortida, i avivant la flama de la confrontació amb l’Estat.

La incapacitat de dialogar d’ambdós Governs ha portat a una escalada de pressió en les últimes dues setmanes. El Govern espanyol, qui porta anys tapant-se les orelles quan es parla del tema català, ha decidit respondre a les preparacions del referèndum amb detencions, escorcolls sense ordre judicial i actuacions que mai voldríem veure en cap racó de l’Estat. Els passos maldestres presos pel Govern català són tapats i superats per la reacció posterior del seu homòleg espanyol.

Fa temps que analistes polítics parlaven de que l’única manera de que l’1O tingués repercussió internacional fos una reacció forta per part del Govern espanyol. I així ha estat. L’absència d’una estratègia intel·ligent per part d’aquest és possiblement la clau dels últims dies. No ens enganyem, al Govern català li interessa que sigui així. A les eleccions generals de l’any passat, els partits independentistes van fer més al·legats contraris a Podemos (favorable a un referèndum pactat) que al PP.

Mur

On anem

Ara per ara, ningú pot saber on ens pot dur tot això. Demà els cossos policials tenen l’ordre d’impedir que es celebri el referèndum. Molta gent està ocupant els col·legis electorals des d’ahir divendres.

S’han donat situacions diferents arreu del territori: des d’Alcaldes que volen obrir els col·legis electorals habituals, fent cas al Govern català, fins a d’altres que no, fent cas a les resolucions judicials que declaren il·legal aquest referèndum.

Però al contrari del que molta gent creu, l’1O no acabarà tot, sinó que començarà de nou a girar la roda.

Tant de bo totes aquestes mobilitzacions que aquests dies es viuen al carrer fossin per exigir als dos Governs i a la comunitat internacional un referèndum pactat.

És bastant difícil ser sensible i sobreviure a aquests dies. Amb cada mentida, vingui de la banda que vingui, se’t regira tot i et fa preguntar-te: realment, val la pena? Val la pena reduir-ho tot a blanc o negre? Val la pena assenyalar a aquell que té dubtes?

Mobilització de masses, persones que han deixat de parlar de política amb amics seus, cada vegada més banderes als balcons… El que més em preocupa és la societat, la gent, que rep missatges i directrius a diari, que ha vist com aquells que creia dialogants ara són un mur.

No es pot fer cap canvi greu, un canvi que afecta a pràcticament tot i tots, sense un consens clar.

Ho sento molt, no t’he pogut fer un article millor.

Debat a debat se’n fa campanya #26J

Observo els debats com una representació de l’estratègia que un partit ha plantejat per la campanya. Amb les càmeres apuntant les seves cares, els candidats han de condensar en unes 2 hores els missatges clau que volen que perdurin en la ment de l’electorat.

 Debat 13J

Les següents conclusions sorgeixen, principalment, una vegada visionat el debat que es va dur a terme el passat dilluns, l’únic entre els caps de llista de les 4 principals candidatures.

Mariano Rajoy (Partido Popular)

Supervivent. Sabia que, al ser l’actual President en funcions, seria la diana de totes les crítiques de la resta de candidats, els quals no van ser suficientment incisius com per deixar-lo en evidència. Es tracta d’un polític amb molt poca “cintura” (reacció, improvisació), no és casualitat que hagi volgut evitar en reiterades ocasions aquest tipus de debats.

Idea primària

La dificultat de governar. Aquesta idea embolcalla la majoria de les seves intervencions. Vol presentar al PP com un partit preparat per governar, amb experiència. “Gobernar es difícil, predicar es muy fácil”, solta en una ocasió. “Aquí no se viene a hacer prácticas, al Gobierno se viene aprendido”, diu més endavant.

Idees secundàries

  • Cal deixar governar al partit més votat
  • Visió positiva del país mitjançant dades
  • Passar desapercebut quan es toca el tema de la corrupció

Pedro Sánchez (Partido Socialista Obrero Español)

Desubicat. El candidat, a priori, amb menys força escènica en aquest moment. Possiblement, el menys atacat, la qual cosa afecta en la quota de protagonisme en el debat.

Idea primària

Podemos va frustrar el pacte progressista després del 20D. Idea que, acompanyada d’una negació de cap de Pablo Iglesias, Pedro va anar enunciant durant tota la nit. Representa al PP i a Podemos com dos extrems (per situar-se com a moderat i captar electors) que a l’hora de la veritat van votar el mateix: no investir-lo com a President i anar contra el PSOE.

Idees secundàries

  • Mala gestió del govern del PP (“reconstruir lo que el sr. Rajoy ha destruido”)
  • Crítica al dret a l’autodeterminació
  • Drets socials, especialment igualtat laboral

Pablo Iglesias (Unidos Podemos)

Obert. De l’evolució de l’actitud d’Iglesias als debats se’n podria fer un estudi interessant. Home encès i instigador a la polèmica en uns inicis, ha hagut d’anar moderant el to al tenir més responsabilitats i voler arribar a un major nombre d’electors. Possiblement, el candidat que aporta la proposta de pacte posterior a les eleccions més clara i entenedora pels espectadors.

Idea primària

El pacte ha de ser amb el PSOE, ha de ser d’esquerres. Hi insisteix des de la primera frase i, quan Sánchez l’ataca repetidament, li diu “creo que usted se equivoca de adversario”. Sap bé que cap partit sortirà d’aquestes eleccions amb una majoria clara per governar en solitari. “Sr. Sánchez, si quiere gobernar, va a tener que elegir“.

Idees secundàries

  • La gent és el motor del país
  • El gran objectiu és fer fora al PP
  • La garantia de Podemos és la bona gestió dels Ajuntaments del canvi (com a Barcelona o Madrid)

Albert Rivera (Ciudadanos)

Desinhibit. No és nova la capacitat dialèctica de Rivera. És conscient de la seva imatge jove en un context polític poc modernitzat. Sense responsabilitats de govern importants, és el més proper al populisme durant el debat.

Idea primària

L’extrem que representa Podemos no és positiu. Sap que entre els seus dos partits es juguen la mini-batalla entre els partits que representen la “nova política”. Retreu a Iglesias el seu suport a Tsipras (Grècia) i l’acusa de no tenir propostes més enllà de voler derogar tot allò que ha fet el PP.

Idees secundàries

  • Retreure el triomfalisme de les dades que presenta Rajoy
  • Insistència en millorar la situació dels autònoms
  • Poc esment al pacte post-20D amb el PSOE

Debat 13J

La sensació: Cap dels 4 candidats va sentir-se totalment còmode. Més que un debat, semblaven 4 mítings o 4 entrevistes que s’anaven enllaçant. Falta de fluïdesa general.

L’absurditat: Durant la prèvia, Telecinco va mostrar a qui estaven votant els espectadors com a guanyador del debat. Un debat que tardaria encara 1 hora en començar.

Apunts sobre la investidura pendent

L’entrada de nous partits polítics i la disminució de la quota que habitualment es repartia el bipartidisme (PP-PSOE) són algunes, que no totes, de les causes d’un nou escenari en la política espanyola.

Un sistema més acostumat a majories àmplies en que el partit guanyador governa, ara es veu abocat a un verb que semblava oblidat: pactar. Òbviament, sempre s’ha pactat, i a tots els nivells (local, autonòmic i estatal), però sembla que a partir d’ara els pactes hauran de tenir un major abast i s’haurà de cedir en aspectes més amplis.

Situació

El divendres 22 de gener es va produir un fet inèdit en la política espanyola: el candidat proposat pel rei, en aquest cas Mariano Rajoy, declinava l’oferiment del monarca de presentar-se a una sessió d’investidura i recollir vots per tal de ser el proper President del Govern.

Ens endinsàvem en un terreny fèrtil per a les hipòtesis i les especulacions, amb una sensació generalitzada de que els principals actors polítics estaven intentant guanyar temps, cadascú pels seus motius.

Saber que una situació és inèdita encara afegeix major exigència a l’hora de buscar un camí per desencallar-la. La situació actual és un pols per la bona imatge, un escenari que pot canviar en qüestió de dies. “Si pestañeas te lo pierdes”.

Mafalda

Terminis

Abans de tot, allò que ho fa comprendre tot: els terminis i els processos que marquen el camí.

Procés de les rondes de contacte prèvies amb el rei:

  1. El rei convoca als líders dels partits (de menor a major representació)
  2. El rei designa un candidat a President del Govern (qui podria rebre més suports)

Sessió d’investidura:

  1. El candidat exposa el seu programa i després intervenen els portaveus de la resta de forces polítiques
  2. Al dia següent, es realitza la primera votació, en la que cal majoria absoluta (176 escons)
  3. Si no s’ha aconseguit majoria absoluta, 48h després es realitza la segona votació, en la que només es requereix majoria simple (més SÍ que NO)

Terminis per investir un President: Es podran realitzar totes les votacions d’investidura que siguin necessàries (un mateix candidat s’hi pot presentar vàries vegades), únicament hi ha un límit:  un termini de 2 mesos des de la primera votació. Si després d’aquest temps no s’ha aconseguit investir a un President, automàticament hi haurà noves eleccions als 54 dies. Per tant, aquest termini de 2 mesos encara no corre, ja que encara cap líder s’ha sotmès a la confiança del Parlament. La situació podria eternitzar-se i no es descarta un augment de la pressió des de Brussel·les per tal de buscar un “Govern estable”.

Requisits per ser President: Únicament, com recull la Constitució, “ser español, mayor de edad, disfrutar de los derechos de sufragio activo y pasivo, y no estar inhabilitado para ejercer empleo o cargo público por sentencia judicial firme”.

Actors

Mariano Rajoy (PP): Molts han celebrat la seva mort política després de declinar, per ara, l’oferta del monarca després de la primera ronda de contactes. Jo no la celebraria encara. Rajoy, conscient de que els terminis encara no corren, guanya temps. Diuen que vol que passin els dies per tractar de convèncer al PSOE per fer una gran coalició. Ell i un grup d’ex-ministres aposten per una coalició PP-PSOE-C’s per aconseguir majories suficients “per a no posar en risc la recuperació”. Sigui com sigui, necessita més suports i els telèfons deuen treure fum.

Pedro Sánchez (PSOE): El més buscat, el més desitjat en termes polítics. És Pablo Iglesias qui el posa al centre del debat amb la seva oferta (coalició PSOE-Podemos-IU), quan crec que el PSOE encara no estava preparat per agafar les regnes. Pocs esperàvem en campanya que Pedro fos tan decisiu a aquestes alçades. El PSOE ja ha anunciat que no donarà passes endavant fins que Rajoy renunciï definitivament. Tot i així, sembla ser que el partit tindrà problemes interns, ja que les bases (més pro-oferta de Podemos) i la direcció (més conservadora) parteixen de punts de vista diferents.

Pablo Iglesias (Podemos): De tot menys passiu, va passar a l’atac aprofitant el NO del líder del PP (“España no tiene por qué esperar a Rajoy”), amb la seva proposta de PSOE-Podemos-IU. Posava al PSOE en una situació compromesa en que encara a dia d’avui no se’n sap ben bé la resposta.

Albert Rivera (Ciudadanos): Tinc la sensació de que ha de gestionar que les expectatives (molt altes) que tenien abans de les eleccions no s’han complert. Segurament, esperant-se un major poder d’influència, han hagut de replantejar la seva estratègia. Ara per ara, paper de mediador.

Rei Felip VI: Tenint clar que les seves funcions al respecte són d’àrbitre i moderador, és ineludible el fet que està sent més visible que mai. Per a que un candidat es sotmeti a la sessió d’investidura el rei l’ha de proposar, i en l’actual situació és possible que tingui més influència que mai.

Ronda de contactes - Rei i RajoyFont: Agencia EFE

Context

Imatge: Interpreto que per als partits, conscients de que la ciutadania els mira, és imprescindible no quedar com els culpables de noves eleccions o de no dialogar. Em recorda a les reunions de Junts pel Sí i la CUP, en que es veia clarament que ningú volia sortir el primer per a no quedar com el que menys dialoga o el que menys ho intenta.

Lleis i reglaments: És en aquest tipus de situacions, poc comuns, en que ens n’adonem de que segons quina legislació no respon a segons quines necessitats. Per exemple, la Constitució no contempla com desencallar la situació si cap candidat decideix sotmetre’s a una sessió d’investidura. Únicament, l’article 99 recull el termini de 2 mesos abans de convocar noves eleccions que comença a córrer un cop s’ha produït la primera votació d’investidura. Fins llavors, es pot produir un bloqueig institucional.

Corrupció: A part de ser una lacra pel país que embruta contínuament a la política, els nous casos de corrupció del PP que estan sorgint aquests últims dies hauria d’afectar a les negociacions.

Surrealisme: El fet que sigui un terreny abonat a les hipòtesis provoca que haguem d’escoltar propostes tan surrealistes com la de Felipe González, que demanava una coalició de PP i C’s, ajudada per l’abstenció del propi PSOE. No sé realment quin valor poden aportar aquestes opinions, que tot i que poden amagar al darrere una estratègia política amb mirada llarga, cauen per si soles per la incoherència que contenen.

Catalunya

És realment fàcil fer paral·lelismes de tota aquesta situació i la viscuda a Catalunya després de les eleccions del 27 de setembre. Tot i així, encara no són situacions comparables, ja que a Espanya el rellotge no ha començat a comptar.

Recordem que la situació es va resoldre “a l’últim minut”. L’últim dia del termini, un diumenge, es va aconseguir investir a un nou President de la Generalitat, havent fallat Artur Mas en dues sessions d’investidura, i després d’haver estat tres mesos amb el fantasma de noves eleccions sobrevolant.

La veritat és que veig a la ciutadania catalana poc “opinadora” sobre la situació a Espanya, és com si estiguéssim encara recuperant-nos de la ressaca per la nostra situació que va acabar fa poc.

Solucions

A principis d’aquesta propera setmana acabarà la segona ronda de contactes amb el rei. És possible que torni a proposar a Rajoy com a candidat més ben posicionat per a ser investit, però aquest no donarà el pas endavant si no té més suports al sac i ben lligats.

Què passarà si Rajoy torna a declinar aquesta possibilitat i Pedro Sánchez no dóna un pas endavant?

Aquests dies he pogut llegir algunes solucions extravagants i, per què no, repassem-les:

  • El rei, davant d’aquest situació encallada, proposa directament convocar noves eleccions (però ha de fer-ho amb el consens dels partits)
  • El candidat proposat pel rei assisteix a la sessió d’investidura i allà declina la seva oferta. Almenys així faria córrer el termini dels 2 mesos
  • El rei designa a un candidat sense possibilitats (líder d’un partit o independent), i tot i no ser investit, correrien els terminis

L’anècdota: Susana Díaz, el passat juny de 2015, va ser escollida Presidenta de la Junta de Andalucía a la 4a votació d’investidura.


Per cert, aquest dimecres vaig participar al programa de ràdio La Plaza en Llamas (Ágora Sol Radio), on vam debatre sobre la situació actual de la política espanyola, especialment els moviments dels partits respecte als pactes per a investir el proper President. En aquest enllaç podeu escoltar-ho: La Plaza en Llamas #153 – 27 de enero de 2016