Archivo de la etiqueta: Procés

Els dies després #1O

Publicado el por

Dilluns, 2 d’octubre, una companya de feina anglesa em va dir que el dissabte havia sentit pels carrers de Barcelona una espècie “d’ambient elèctric”. Li prenc, doncs, aquesta expressió. L’ambient tant del passat inmediat a l’1O com dels dies després és certament elèctric.

L’estratègia del Govern espanyol

Feia dies que desenes i desenes de guàrdies civils es mobilitzaven direcció a Catalunya i el Ministeri de l’Interior avisava a la Generalitat de que actuarien amb “total determinació” per evitar que es celebrés el referèndum de l’1O. Però crec que pocs (i perdoneu si no és així) ens esperàvem el que va passar.

L’estratègia basta i criminal que va emplear el govern d’Espanya va ser l’ús de la violència i repressió policial contra la gent que era als col·legis electorals. No entraré en xifres de ferits, perquè a partir d’una persona ja me’n semblen masses. I això em passa sempre, en tota demostració ciutadana pacífica: la violència mai es pot justificar.

Per tant, l’estratègia del Govern espanyol va ser fer ús de la violència per evitar que la gent votés al suposat referèndum convocat pel Govern català. Per a aquest, és evident que li era positiva pels seus interessos una reacció forta de l’Estat, no ens enganyem. Però assumeixo que ni esperava ni desitjava la contundència que aquesta finalment va tenir.

Així doncs, rebuig absolut a la violència que vam veure diumenge, 1 d’octubre.

L’aparició dels antidisturbis a diferents col·legis electorals va ser arbitrària (i encara no he descobert si va obeïr a algun patró). Es van endur algunes urnes, però abans de que obrissin els primers col·legis el Govern català va anunciar que el cens seria universal. És a dir, tothom podia votar a qualsevol col·legi de tota Catalunya. Les regles, doncs, tornaven a canviar.

Recompte

Els resultats, tot i els impediments

Reconec que la part de la política que m’agrada més d’analitzar són els resultats d’un procés electoral. En aquest cas, però, tot i que cal mostrar les dades oficials que s’han donat des de la Generalitat, trobaria injust que es fes una anàlisis en profunditat perquè la jornada electoral no es va dur a terme amb la normalitat que es desitjaria:

  1. El Govern espanyol va usar la violència policial contra molts dels que varen decidir anar a votar. Van enretirar algunes de les urnes i alguns col·legis ni tan sols varen obrir. En general, van optar per l’estratègia de la por. Lamentable.
  2. La convocatòria del referèndum no tenia les garanties necessàries per tal de donar valor a una decisió d’aquesta envergadura. No tan sols perquè havia estat declarat il·legal pel Tribunal Constitucional, sinó que bevia d’una sessió al Parlament de Catalunya de la qual ens en penedirem durant anys.
  3. Una part de la societat catalana no reconeixia la legitimitat d’aquest referèndum, declarat il·legal.

Tot i així, els resultats s’han fet públics oficialment per la Generalitat. La participació ha estat del 43,03% (2.286.217 votants) amb un 90,18% dels vots vàlids favorables al SÍ.

Comparem-ho, doncs, amb anteriors apel·lacions a la població referents a la independència de Catalunya:

Consulta popular 9N (2014) SÍ-SÍ 1.861.753
Eleccions plebiscitàries 27S (2015) Junts pel Sí + CUP 1.966.508 (35,7% sobre el cens)
Referèndum 1O (2017)* SÍ 2.044.038 (38,4% sobre el cens)

*Com ja he dit, aquestes dades tenen la dificultat dels tres punts enumerats abans. Sumant-hi, a més, la gent que, després d’observar la repressió policial, van anar a votar com a forma de protesta.

Aquí podeu consultar els resultat de l’1O per províncies, comarques i municipis.

I va arribar el dilluns

A partir del 2 d’octubre, què? El dilluns va ser un dia força difícil. Tristesa, ràbia, incredulitat.

El Rei Felip VI va fer aparició a la televisió el dimarts 3, dia en que a Catalunya s’havia fet una “aturada de país” (impulsada pel propi Govern). El Rei, amb les seves paraules, va donar per bona l’actuació del govern del PP.

El dimecres 4 li va tocar el torn al President Puigdemont. Va sortir a la televisió i, per mi, va ser un abans i després en quant al relat que s’havia anat creant les últimes setmanes. Tot i que hores abans havia declarat a la BBC que declararia la independència en qüestió de dies, Puigdemont apareixia a la televisió demanant diàleg, mediació i calmant els ànims.

Diàleg? Recordem el que hi posa a la Llei del referèndum d’autodeterminació, aprovada el 6 de setembre al Parlament de Catalunya:

Llei referèndum

Aquest canvi de to que es va notar durant el discurs s’ha seguit veient els dies següents. Només com a exemples:

  • El conseller d’Empresa i Coneixement, Santi Vila, diu que “en primer lloc ens hem de serenar i alto al fuego. És a dir, no prendre decisions que siguin irreparables”.
  • El President Puigdemont i el Vicepresident Junqueras compartint a Twitter articles com, per exemple un del Financial Times que reclama un referèndum pactat. Res a veure, doncs, amb el que deien fa unes setmanes: tirar pel dret si surt SÍ i donar el referèndum de l’1O com a bo.
  • Crida al diàleg de sectors independentistes o líders de mitjans de comunicació que fins fa poc recolzaven les decisions unilaterals.

Per què aquest canvi de to? Algunes possibilitats:

  • Absència de suport a Europa. Tot i que el Parlament Europeu va debatre el passat dimecres sobre la situació catalana i va condemnar la violència policial l’1O, la seva postura va anar en la línea de que el referèndum no era legal i que cal respectar la Constitució i les lleis espanyoles.
  • Repressió i amenaces del Govern espanyol. Com he dit, la violència policial va ser d’una duresa inesperada i a les declaracions i manifestos per part del Govern del PP els dies següents hi ha un transfons d’amenaça i de “això només és el principi si seguiu endavant”.
  • L’estirada d’orelles de grans empreses. Aquests dies gegants empresarials de la mida de Banc de Sabadell, CaixaBank, Agbar, Gas Natural, etc. han canviat la seva seu social, per portar-la a una altra ciutat d’Espanya. Sigui únicament un gest d’amenaça o no, el cert és que empreses de totes les mides estan vivint situacions d’inestabilitat. Les trucades entre elles i el Govern deuen ser constants.

Els interrogants de cara a la setmana que ve

El proper dimarts, 10 d’octubre, Puigdemont compareixerà al Parlament de Catalunya per valorar la situació actual després dels resultats de l’1O. És on, previsiblement, hauria de declarar la independència (l’anomenada DUI). Encara que només sigui de forma simbòlica, ja que no es pot esperar el reconeixement d’Europa.

Tiraran endavant, d’acord amb el que hi posava a la Llei que varen aprovar? Seguiran tenint el suport de la CUP si aquesta DUI no es fa efectiva finalment? Hi haurà diàleg entre el Govern català i espanyol encara que es situi a llarg termini? El suport que ha rebut el Govern català aquests dies, per la repressió de l’1O, seguirà present si aquest pren una decisió unilateral, sense el suport de la majoria? Quin recorregut té una declaració d’independència que no serà reconeguda internacionalment? Estem a temps d’una solució basada en el diàleg i l’acord?

“Crec que s’estan movent coses”, m’escriu un amic per WhatsApp.

Sí, jo també ho penso.

A veure com t’ho explico #1O

Publicado el por

Fa uns dies, una persona molt propera a mi em va demanar un unicorn. Li vaig dir que no, que era impossible trobar un animal com aquest. Doncs fes-me un resum sobre tot allò relacionat amb l’1O, em va dir.

L’endemà, li vaig regalar un unicorn.

No, ara seriosament. Fa uns dies, una persona molt propera a mi em va demanar que li fes un resum sobre tot allò relacionat amb l’1O. Sabia en quin tema s’enmarcava i quina era la pregunta que trobaria als col·legis electorals, però… Què es vota realment?

Per no estar molt posada en el tema, aquesta persona, em va semblar que feia una pregunta molt addient: què es vota realment? Què hi ha aquí darrera?

I com que últimament em sento més desorientada que a l’Ikea, només t’he pogut escriure això:

D’on venim

Costa molt saber quan comença tot això, però sí que poden destacar-se moments clau dels últims anys.

La retallada de l’Estatut català al 2010, el moviment 15M que feia terror a les elits catalanes, la manifestació multitudinària del 2012, un partit intentant no morir (Convergència), la consulta decepcionant del 9N, l’aglutinació en Junts pel Sí de partits i organitzacions independentistes, les eleccions plebiscitàries del 27S de 2015 i el full de ruta independentista fallit que preveia que seriem independents als 18 mesos, un Govern del PP que es nega a afrontar una situació que mereix ser escoltada, etc.

La il·lusió de la independència i els discursos apel·lant «a la força del poble», com si aquest fos realment un i homogeni, han eclipsat tota l’activitat política catalana dels últims anys i han estat la tònica habitual de mítings, entrevistes i discursos varis.

Així, el Govern català ha dut a terme una potent campanya de màrqueting, que dura encara avui, la qual ha anat posant sobre la taula (als mitjans públics, institucions, etc.) el missatge que volien en cada moment. Una campanya llarga, al principi molt ambigua, que mai ha mostrat totes les cartes de forma transparent. És per això que se l’anomena Procés.

Pèrdua de papers

On som

I ara som aquí. Els partits que conformen l’actual Govern català porten anys prometent i enarborant la bandera, fent cas omís a reivindicaciones socials amb les quals té competències (sanitat, educació) i oblidant-se d’un dret tant bàsic del ciutadà com que aquells que el representen rendeixin comptes de les seves accions de Govern.

Setembre de 2017. A principis de mes es veu una de les situacions més esperpèntiques al Parlament de Catalunya (una càmara on s’hi ha de veure representat tothom i que s’ha lluitat molt per tenir). Menystenint els drets de l’oposició i obviant el marc legislatiu actual, s’aprova la llei en la qual ha de recolzar-se el referèndum que pretenen celebrar l’1 d’octubre, demà. Ho fan menys d’un mes abans de la votació.

Demà les butlletes portaran la següent pregunta: «Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?» i hi podràs respondre Sí o No. El Govern català ha dit que si guanya el Sí, com està previst, als dos dies començarà a fer el pas per declarar la independència. Els tribunals han suspès la llei que el recolza, qualificant-lo, per resumir-ho, d’il·legal.

Per a que un referèndum així sigui fiable ha d’assegurar un seguit de qüestions (junta electoral neutral, un cens clar i públic, una participació mínima, i moltes etcèteres més), però hi ha quelcom de definitiu: com és que no hi ha hagut una campanya pel No? Com és que el relat, els carrers, tot, només porta el lema del Sí? És doncs, un pseudoreferèndum unilateral (només d’una part) en que només interessa ara que vagin a votar els que defensin el No, perquè només una alta participació, una gran quantitat de votants, donarà més valor al resultat.

No serà el de demà, en definitiva, el referèndum vinculant i amb garanties que es porta anys reclamant. I d’això n’és responsable tant el Govern espanyol, enclaustrat en la seva defensa de la llei amb tots els mitjans que té a l’abast (encara que sense cap mirament quan ell mateix se la salta), com el Govern català, portant-nos a una carreró sense sortida, i avivant la flama de la confrontació amb l’Estat.

La incapacitat de dialogar d’ambdós Governs ha portat a una escalada de pressió en les últimes dues setmanes. El Govern espanyol, qui porta anys tapant-se les orelles quan es parla del tema català, ha decidit respondre a les preparacions del referèndum amb detencions, escorcolls sense ordre judicial i actuacions que mai voldríem veure en cap racó de l’Estat. Els passos maldestres presos pel Govern català són tapats i superats per la reacció posterior del seu homòleg espanyol.

Fa temps que analistes polítics parlaven de que l’única manera de que l’1O tingués repercussió internacional fos una reacció forta per part del Govern espanyol. I així ha estat. L’absència d’una estratègia intel·ligent per part d’aquest és possiblement la clau dels últims dies. No ens enganyem, al Govern català li interessa que sigui així. A les eleccions generals de l’any passat, els partits independentistes van fer més al·legats contraris a Podemos (favorable a un referèndum pactat) que al PP.

Mur

On anem

Ara per ara, ningú pot saber on ens pot dur tot això. Demà els cossos policials tenen l’ordre d’impedir que es celebri el referèndum. Molta gent està ocupant els col·legis electorals des d’ahir divendres.

S’han donat situacions diferents arreu del territori: des d’Alcaldes que volen obrir els col·legis electorals habituals, fent cas al Govern català, fins a d’altres que no, fent cas a les resolucions judicials que declaren il·legal aquest referèndum.

Però al contrari del que molta gent creu, l’1O no acabarà tot, sinó que començarà de nou a girar la roda.

Tant de bo totes aquestes mobilitzacions que aquests dies es viuen al carrer fossin per exigir als dos Governs i a la comunitat internacional un referèndum pactat.

És bastant difícil ser sensible i sobreviure a aquests dies. Amb cada mentida, vingui de la banda que vingui, se’t regira tot i et fa preguntar-te: realment, val la pena? Val la pena reduir-ho tot a blanc o negre? Val la pena assenyalar a aquell que té dubtes?

Mobilització de masses, persones que han deixat de parlar de política amb amics seus, cada vegada més banderes als balcons… El que més em preocupa és la societat, la gent, que rep missatges i directrius a diari, que ha vist com aquells que creia dialogants ara són un mur.

No es pot fer cap canvi greu, un canvi que afecta a pràcticament tot i tots, sense un consens clar.

Ho sento molt, no t’he pogut fer un article millor.