En directe però en diferit

L’anterior article el vam deixar amb unes preguntes plantejades i a l’espera de que el dimarts 10 d’octubre es celebrés un Ple al Parlament amb un únic punt del dia: Compareixença del president de la Generalitat davant el Parlament per a informar sobre la situació política actual.

Doncs ara que han passat 3 dies i tot s’ha embolicat de perspectives, analitzem una mica l’estat de tot plegat.

L’escenari preparat

El dimarts va arribar, l’expectació era màxima i el secretisme del Govern entorn el discurs del President encara va produir-ne més. Desenes de periodistes internacionals i nacionals acreditats, pantalles gegants a Arc de Triomf, especials informatius a les cadenes de televisió.

Les 18h, hora d’inici, van arribar i… Ens van informar de que s’aplaçava. Seria a les 19h. Desenes d’hipòtesis van posar-se damunt de la taula. Algun contacte internacional d’última hora? Mals de panxa? Debat intern? Demanda de l’oposició?

Sembla ser que els diputats de la CUP van demanar-ho, per parlar amb President i entorn respecte al discurs, del que no n’estaven 100% d’acord. I el següent no em sembla pas una qüestió menor: la CUP havia tingut accés al discurs de Puigdemont només 1 hora abans de que aquest s’hagués de produir.

La decisió de dir el què va dir a partir de les 19h? Té, sens dubte, moltes causes (algunes públiques, però la majoria secretes). Pero sembla ser que el missatge enviat per Donald Tusk, President del Consell Europeu, sembla que fou definitiva: “li demano que respecti l’ordre constitucional i que no anunciï una decisió que faci el diàleg impossible”.

S’allunyava així definitivament un suport des d’Europa que aportés fortalesa a una potencial declaració d’independència.

Entrada Puigdemont

Fotografia: Albert Gea (Reuters)

El discurs

El canvi de to que ja s’havia intuït en els darrers dies va plasmar-se definitivament en el discurs que finalment va pronunciar Carles Puigdemont. “Hem de desescalar la tensió i no contribuir a incrementar-la ni amb la paraula ni amb el gest”.

Va fer un repàs “històric” sobre com hem arribat fins aquí, amb omissions importants, i va reiterar la xifra del 82% de catalans a favor d’un referèndum.

També es va dirigir en castellà a la resta d’Espanya insistint en la voluntat de diàleg. Contra la manipulació informativa digué “no somos unos locos”.

I va arribar el moment clau:

Senyores i senyors, amb els resultats del referèndum de l’1 d’octubre passat, Catalunya s’ha guanyat el dret a ser un Estat independent, i s’ha guanyat el dret a ser escoltada i respectada”.

“Arribats en aquest moment històric, i com a President de la Generalitat, assumeixo –en presentar-los els resultats del referèndum davant del Parlament i dels nostres conciutadans– el mandat que Catalunya esdevingui un Estat independent en forma de república“.

I amb la mateixa solemnitat, el Govern i jo mateix proposem que el Parlament suspengui els efectes de la declaració d’independència per tal que en les properes setmanes emprenguem un diàleg sense el qual no és possible arribar a una solució acordada. Creiem fermament que el moment demana no només la desescalada en la tensió sinó sobretot voluntat clara i compromesa per avançar en les demandes del poble de Catalunya a partir dels resultats de l’1 d’octubre. Resultats que hem de tenir en compte, de manera imprescindible, en l’etapa de diàleg que estem disposats a obrir“.

Proposava així la suspensió durant unes setmanes dels efectes de la declaració d’indendència, per tal de dialogar i buscar mediació. Frenava allò disposat a la llei del referèndum i llençava la pilota al camp del Govern espanyol. Ho vèiem en directe, sí, però els efectes passaven a ser en diferit.

L’oposició

Inés Arrimadas (Ciutadans)

La de la cap de l’oposició va ser la intervenció més dura del vespre. El to contrastava fortament amb l’empleat per Puigdemont. “Aquesta és la crònica d’un cop anunciat“, va començar dient.

Tot i que en diferit, “això segueix sent una declaració d’independència” i “fora ningú ha reconegut el resultat“.

Arrimadas va fer una dura crítica al camí triat i va assenyalar els greuges a les institucions catalanes. “Això és nacionalisme ranci”, “s’han equivocat de segle i de lloc”.  “Han animat a que se’ns assenyali”, “ha posat en perill aquesta institució, que va estar tapiada durant una dictadura”, “ha pulveritzat l’autonomia de Catalunya“.

Va repetir vàries vegades el que acostuma a defensar el seu partit: Catalunya, Espanya i Europa. “A la majoria de cors catalans no hi sobra cap bandera“. “Evitin dir que Catalunya és un poble unit. No ho està sobretot gràcies a vostè”.

Sens dubte, Arrimadas va tirar pel dret amb el discurs que tenia prèviament escrit, sense posar el focus en que des del Govern havien decidit no tirar endavant el que ells mateixos havien aprovat a la llei del referèndum.

Miquel Iceta (PSC)

El to va contrastar fortament amb l’empleat per Inés Arrimadas. A l’inici, va verbalitzar el que alguns estàvem pensant en aquell moment: “volia demanar la transcripció del que ha dit, per veure si ho he entès bé“.

No va donar cap validesa al referèndum de l’1O (“la Llei del Referèndum diu que els resultats els ha de donar la Sindicatura Electoral”), va condemnar la violència policial i va posar el focus en un aspecte clau: “les institucions catalanes es van situar fora de la llei els dies 6 i 7 de setembre“.

Sobre la suspensió dels efectes enunciada per Puigdemont, digué que “no es pot suspendre un acord que no s’ha pres” i que “el desig de 2 milions no pot imposar-se a la resta”. “Una minoria no pot imposar-se sobre una majoria”, va dir en català, castellà, anglès i francès.

Va mostrar preocupació per la quantitat d’empreses que han canviat la seva seu social aquests darrers dies. “Espero que les mesures de grans empreses siguin temporals”. I fent referència al cas canadenc: “molts dels que van marxar de Montreal a Toronto, no van tornar”. “S’està generant una incertesa que no ens podem permetre“.

Com cal afrontar la solució? “Algun dia ens hem de dir on és el problema: no és a Espanya ni a Europa. El problema és entre nosaltres”. “El camí de divisió és un camí de derrota“. “Cap decisió d’aquesta mida es pot prendre sense assegurar-se un consens ampli a la cambra i, per tant, a la societat”.

I, per a mi, la frase clau: “Tots hem format part del problema. Ara tots hem de formar part de la solució“.

Lluís Rabell (Catalunya Sí que es Pot)

Comença recordant als que dilluns van ser agredits per feixistes a València sota el beneplàcit del Govern del PP.

Som enmig d’una crisi d’Estat“. Tampoc va reconèixer la validesa del referèndum: “de l’1O se’n poden extreure moltes coses, però en cap cas un mandat per a la DUI“, “ningú a Europa ni enlloc considera l’1O com un referèndum vàlid”.

En clau de futur digué que tant de bo “no malbaratem aquesta potencialitat de lluita que hem vist aquests dies” però “no hi ha sortida de vencedors i vençuts” i “siguem valents, no obviem la realitat”.

Demanà diàleg diàleg diàleg, rebaixar la tensió i s’oposà frontalment a una reacció dura de l’Estat. “Valentia avui en dia vol dir diàleg“.

Xavier García Albiol (PP)

Del representant del PP a Catalunya s’esperava un discurs dur, i així va ser. “Una majoria de catalans està veient com el Govern està perpetrant un cop d’Estat“.

Va criticar el tracte mediàtic a Catalunya (“els mitjans de comunicació catalans s’han convertit en instruments d’agitació“) i va recordar i reconèixer la professionalitat tant de Mossos com de Guàrdia Civil.

S’oposà frontalment al diàleg en els termes que Puigdemont planteja (sense renunciar a la independència). “Però de què es vol dialogar?“. “Facin propostes que siguin assumibles dins de la llei“.

Anna Gabriel (CUP)

Era el discurs més esperat. Les cares dels diputats d’aquest partit a l’inici del Ple ja mostraven que no estaven satisfets amb el discurs que faria Puigdemont.

La proclamació solemne que volíem no s’ha fet, i ho hem sabut pocs moments abans”, va començar Anna Gabriel. “Creiem que hem perdut una oportunitat“. “No podem suspendre els efectes de res”.

La CUP tenia prevista una “intervenció coral”, és a dir, que parlarien tots els seus diputats un cop Puigdemont hagués declarat la independència. “Ens reafirmem i nosaltres no venim amb moral de la derrota“, “hem vingut a fer una República oberta al món”.

En clau de futur: “avui iniciem una nova etapa de lluita, no podem suspendre la voluntat de més de 2 milions de persones”.

Les reaccions

Durant el Ple al Parlament, els mitjans internacionals es feien un embolic respecte al que havien d’anunciar. S’ha declarat realment la independència a Catalunya? Què volia dir suspendre quelcom que no s’ha formalitzat? Quin diàleg està demanant Puigdemont?

Començaven a córrer vídeos de gent decepcionada que marxava de la zona de pantalles gegants on s’havia emès el Ple. Alguns xiulets tímids a les paraules “de suspensió” de Puigdemont.

Quan la sessió del Ple ja portava una estona finalitzada, ens vam adonar que els 72 diputats favorables a la independència (Junts pel Sí + CUP), estaven signant aquest document.

D’aquesta signatura no n’havien dit ni una paraula durant el Ple. Sense cap validesa jurídica (dit pels propis signants), no es va publicar al Diari Oficial, no va ser votat ni signat en sessió oficial.

Per altra banda, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) emet un comunicat que diu que “ni la Llei de Transitorietat, suspesa pel Tribunal Constitucional, ni cap declaració formal o aformal, implícita o explícita d’independència despleguen cap efect jurídic”.

Les claus

Després del Ple del Parlament de dimarts, les claus van situar-se a:

  • Resposta i reacció del Govern espanyol
  • Canvi a Europa, en quant a discurs i suports
  • Posició de la CUP i seguiment o no del seu recolzament al Govern català

La resposta

El Consell de Ministres, que es reuneix normalment els divendres, es va convocar per dimecres a les 9h. A les 12h, Mariano Rajoy sortia per anunciar la resposta oficial que donaria el Govern que presideix respecte a la proposta de Puigdemont feta el dia anterior.

El Govern del PP va reiterar que condicionava el diàleg al compliment de la llei i a que Puigdemont respongués si va declarar o no la independència.  “Ustedes no quieren dialogar, quieren imponer”

A partir d’aquest burofax, Mariano Rajoy feia arribar al Govern català un requeriment (el pas previ que preveu el famós article 155 de la Constitució) que té com a límit de resposta el dilluns 16 a les 10h. La pregunta és clara: han declarat o no la independència?

Burofax

Si la resposta és afirmativa, el dijous 19 a les 10h serà el límit per revocar la declaració, abans de que el Govern comenci a prendre mesures.

Ho tornàvem a veure en directe, sí, però els potencials efectes serien en diferit. I, la pilota, tornava al camp inicial.

Anuncios

Resultats i interpretacions – eleccions generals 20D

El passat diumenge, 20 de desembre, va ser l’última cita a les urnes d’un any 2015 marcadament electoral.

Les enquestes preelectorals ja havien anticipat un escenari diferent a l’habitual dominat pels dos grans partits (PP i PSOE), però certament, en algunes ocasions són instruments d’influència als quals se’ls ha de donar una importància limitada.

En aquest cas, tot i que TVE i les autonòmiques es van gastar 470.000 euros en enquestes a peu d’urna, resultants en el sondeig que vam veure a les 20h, no van tenir gaire sort a l’hora d’encertar.

Hi ha tantíssim a comentar dels resultats finals, que lo més raonable és anar enumerant els punts més destacats, curiosos o sorprenents.

Resultats

Eleccions generals vots i escons

– La participació ha estat del 73,2%, superior al 71,71% del 2011. Fins ara, la participació mitjana a les eleccions generals havia estat entorn al 73,79%, la màxima a l’any 1982 (79,97%) i la mínima al 1979 (68,04%).

– El PP és el partit més votat, però és una victòria amarga. No repeteix la majoria absoluta assolida al 2011 (perd 63 escons i 3.615.163 vots) i tornar a investir a Mariano Rajoy ja no serà tan fàcil. És la victòria amb menys escons de la democràcia (123). La major, la del PSOE al 1982, amb 202 escons.

– El PSOE també perd vots, 1.443.187, segueix per darrere els populars i s’haurà d’adaptar a un sistema que ja no vol l’alternança entre PP i PSOE.

– La suma PP+PSOE (l’anomenat bipartidisme), segueix anant a la baixa. Per primera vegada, quasi no aconsegueix arribar al 50% dels vots totals (PP 28,72% + PSOE 22,01% = 50,73%).

Bipartidisme

Podemos irromp amb força i entra directe al Congrés amb 69 escons i més de 5 milions de vots. Surt molt reforçat a les regions en que es presentava amb confluència amb d’altres moviments (a Catalunya, com a En Comú Podem; a Galícia, com a En Marea; o a la Comunitat Valenciana, com a És el moment), així com també al País Basc o Madrid.

Ciudadanos, tot i entrar amb 40 escons, no aconsegueix complir les expectatives que s’havien anat escampant les últimes setmanes. S’havia estat especulant que podria acabar com a 2a força (així ho va anunciar alguna enquesta a principis de mes). Última setmana de campanya nefasta.

– La suma d’escons de PP (123) i Ciudadanos (40) és de 163, lluny de la majoria absoluta (176).

Izquierda Unida, de nou, es veu castigada pel tipus de circumscripcions del nostre sistema electoral. Les circumscripcions són les províncies, i si no tens molts vots (com PP o PSOE) o els vots concentrats en províncies puntuals (com ERC o PNV), la proporcionalitat entre vots i escons és molt minsa. D’aquí que IU amb 923.105 vots (3,67%) reculli 2 diputats, i ERC amb 599.289 vots (2,39%), 9.

La bona notícia: El Congrés comptarà amb un 40% de dones, el percentatge més alt de totes les legislatures a partir del 1977.

La curiositat: Ciudadanos no és la primera vegada que es presenta a unes eleccions generals. Al 2008 ja ho va fer, amb Albert Rivera també com a cap de llista, i únicament va assolir un 0,18% dels vots.

La dada: El partit PACMA, a favor dels drets dels animals, va aconseguir 219.181 vots (0,87%), més que Bildu, UPyD, Unió o VOX.

I a Catalunya?

Eleccions generals Catalunya

En Comú Podem (Podemos+ICV+EUiA+Equo+Barcelona en Comú) s’imposa a Catalunya, amb molta diferència de la segona opció, ERC. Aconsegueix més de 900.000 vots i serà el grup parlamentari català més gran del Congrés (12 escons).

– El dret a decidir, que semblava que ERC i Convergència havien oblidat, va ser un dels punts claus de la campanya d’En Comú Podem. La seva victòria demostra que aquesta idea agrupa a molta més gent i que és la resposta a la qüestió catalana.

– Però no només és la victòria del dret a decidir, sinó de la defensa dels drets socials, que per fi tornen a escena. La gent necessita solucions a curt i mig termini. L’allunyament del debat d’aquestes qüestions només en nom d’una causa superior encallada avui en dia, és un error.

Eleccions generals En Comú Podem

L’efecte Colau esdevé imprescindible. Participant en campanya, implicant a tothom, parlant a Madrid de la singularitat catalana, una de les artífexs de que Pablo Iglesias defensi el referèndum a Catalunya.

ERC guanya el pols a Convergència (Democràcia i Llibertat) en aquestes eleccions on van decidir no anar junts, com sí va passar a les autonòmiques de Catalunya. Menció a part mereix l’elecció dels seus candidats (Gabriel Rufián per ERC i Francesc Homs per DiL).

– El PSC segueix caient a cada cita amb les urnes que passa. 25 escons al 2008, 14 al 2011 i aquest any, 8. Tot i així, va quedar per davant en vots de Democràcia i Llibertat.

– CiU, al 2011, va aconseguir 1.015.691 vots (4,17%). Aquest vegada per separat, Democràcia i Llibertat (565.501, 15,08%) i Unió (64.726, 1,73%) es queden molt lluny dels resultats anteriors.

– Per la seva banda, la suma de Convergència i ERC, que a les autonòmiques com a Junts pel Sí va aconseguir 1.628.714 vots, aquesta vegada, si els sumem, n’aconsegueixen únicament 1.164.790. És a dir, s’han deixat quasi 500.000 vots pel camí. Calia anar de nou junts, doncs? O molts es van creure la seva declaració al Parlament sobre desconnectar d’Espanya i no van anar a votar?

La lliçó: A les autonòmiques moltes de les zones de l’anomenat “cinturó roig” (històricament votants del PSC) i algunes zones de Barcelona de gent treballadora es van tenyir del taronja de Ciutadans. Diumenge, però, van ser de color lila Podemos. Això demostra que quan les campanyes són monotemàtiques (independència sí o no), no s’ha d’esperar que els votants es situïn al contínuum esquerra-dreta. En aquesta campanya, per sort, es van ampliar els temes de debat. La teva proposta mai pot ser només una bandera.

Eleccions generals Catalunya municipis

La reflexió: L’home gran que al col·legi electoral a les passades autonòmiques em va demanar la butlleta de Convergència perquè no la trobava (eren dins de Junts pel Sí), diumenge tampoc devia saber quina agafar (ara eren Democràcia i Llibertat).

El “ara sí, no?”: Artur Mas, la nit electoral, sabent la victòria d’En Comú Podem, fent un discurs d’apropament quan setmanes abans els havia comparat amb el discurs d’Aznar i hi havien fet una guerra bruta. A més, demanant-los que a veure si era veritat que complien el seu compromís per un referèndum de Catalunya i de no investir a Rajoy. Mas, que a la vegada insta a la CUP a que trenquin el seu compromís per investir-lo a ell.

El segon adéu: Tal com va passar a les eleccions autonòmiques catalanes, Unió (UDC), amb Duran i  Lleida al capdavant, també s’acomiada del Congrés al no aconseguir ni 1 diputat.

Finalment, una reflexió: en un escenari que obliga a pactar, ràpidament diem que és ingovernable. És aquesta la política que ens mereixem?

Resultats, sensacions i anècdotes – eleccions 27S

I per fi ha arribat el 28 de setembre, aquell dia que ens qüestionàvem tant.

Ahir van ser les eleccions al Parlament de Catalunya, unes eleccions considerades plebiscitàries per decidir sobre independència SÍ-NO. La jornada, com no podia ser d’una altra manera, va ser molt intensa. Els darrers minuts abans de tancar els col·legis electorals s’obrien tots els escenaris possibles, els simpatitzants s’apropaven a la seu de celebració de cada partit i els periodistes ocupaven les taules de debat.

Árbitro la horaToquen les 8 del vespre i TV3 publica el seu habitual sondeig (de les enquestes a peu d’urna) on ja s’intuïa l’enorme divisió entre els votants del Sí i el No. Aquí ja van començar les anàlisis i conclusions precipitades. Ho reconec, no m’agrada que es debati dels resultats quan encara no s’havia obert ni un sol sobre de vot.

Per sort, l’escrutini va començar i les suposicions van deixar pas als resultats…

RESULTATS I CONCLUSIONS

ResultatsPots veure els resultats per província, comarca i ciutat/poble aquí

La bona notícia: El 77,44% de participació total. 9,68 punts més que la del 2012, que ja va ser especialment alta. Les cues als col·legis electorals van ser tendència.

  • El plebiscit: la trampa dels vots o escons

Unes eleccions considerades plebiscitàries en que l’objectiu central és comptar independentistes (per dir-ho de manera simple), ha de fixar-se en el número de vots (un vot, una persona) o en el número d’escons al Parlament (distorsionats per la llei electoral)?

Personalment, res més democràtic i dotador de legitimitat que superar el 50% dels vots per tirar endavant quelcom tan seriós com el procés d’independència d’un país. És més, 50% encara em semblaria poc. Repeteixo, això en el cas que llegim les eleccions com a plebiscitàries, tal i com el Govern català ens ha estat venent tot aquest temps.

Finalment, els resultats del 27S van donar majoria absoluta d’escons a les dues llistes independentistes (Junts pel Sí i la CUP), però no de vots, ja que es van quedar en 47,74%.

L’error: No deixar les regles del joc clares. Durant la campanya, Junts pel Sí no es va mullar sobre aquest debat de vots vs. escons. La CUP, en canvi, va deixar clar que el que legitimava era una majoria absoluta en vots (per fer una declaració unilateral d’independència, en el seu cas). S’han de deixar les regles del joc clares abans de “jugar”. És a dir, establir clarament: si aconseguim X percentatge de vots, tirarem endavant X qüestió.

  • La força i abast de l’independentisme

És una obvietat dir que el suport a la independència de Catalunya ha augmentat en aquests darrers anys. Després de les eleccions d’ahir, al Parlament hi haurà una majoria absoluta de diputats (72, sumant Junts pel Sí i CUP) que aposten per aquesta via, un fet que no s’ha de menystenir en cap moment.

A mode de comparació:

Comparació 9N(incís: al procés participatiu del 9N van poder votar els majors de 16 anys, a diferència de les eleccions ordinàries que és a partir dels 18)

  • Junts pel Sí, menys que CiU i ERC per separat

La paradoxa més curiosa d’aquestes eleccions és adonar-se que a totes les eleccions autonòmiques des de 1984 CiU i ERC sempre havien sumat majoria absoluta d’escons (que és a partir de 68). I una vegada s’han unit en la coalició de Junts pel Sí, això no s’ha repetit (s’han quedat en 62).

CiU+ERCNo vull fer una anàlisi simplista d’això, per tant, caldria matisar unes quantes coses:

  1. Fins ara, Convergència no s’havia posicionat a favor de la independència en el seu programa. Per tant, assumim una fuga dels seus votants cap a partits no independentistes.
  2. La separació d’Unió, que a les eleccions anteriors havia sumat amb Convergència. Tot i que resulta difícil saber quin pes tenia en relació als votants.
  3. Per altra banda, no hem d’oblidar que a Junts pel Sí s’hi han sumat altres organitzacions i independents, tals com ANC, Òmnium Cultural, Demòcrates de Catalunya, Súmate, MES, entre d’altres; la qual cosa podria compensar la pèrdua dels dos punts anteriors.

L’anècdota: Al col·legi electoral on em tocava votar, un home gran em va preguntar per la papereta de Convergència. Li vaig explicar que era a la candidatura de Junts pel Sí, on hi havia Convergència i Esquerra. “Convergència, Convergència”, em va insistir de nou.

  • Per què va augmentar tant Ciutadans?

Durant la nit electoral i el dia d’avui he llegit opinions de tot tipus sobre el fet que ahir Ciutadans aconseguís triplicar els seus escons i es posicionés com a primera força a l’oposició. Entre aquestes opinions, algunes preocupades perquè zones de “gent obrera” optessin per aquest partit i no un altre.

CiutadansLa meva opinió al respecte és clara: quan en una campanya electoral bases el discurs i, al cap i a la fi, tota la campanya, en discursos identitaris, nacionalistes, d’independència sí o no, etc. no t’ha de sorprendre que forces que també tenen la seva posició respecte al tema però contràries a la teva, pugin. I que ho facin amb molta força.

  • El PSC baixa però salva els mobles

No ho tenia fàcil el PSC. Però crec que va complir-se una sensació que tenia: als darrers dies de campanya va anar recollint vots. Això sí, tot i que la baixada no va ser tan pronunciada com al principi es podia preveure, el partit va treure els pitjors resultats de la seva història.

PSCTot i que segueix la tendència de pèrdua d’escons al Parlament, cal dir que únicament han perdut 2.498 vots respecte al 2012.

  • Catalunya Sí que es Pot, la dificultat de les esquerres transformadores

Finalment, l'”efecte Podemos” sumat a ICV no va resultar prou fort per superar els escons que tenia aquesta formació en solitari. Per desgràcia, el moviment de canvi viscut a Catalunya no va associat específicament amb l’esquerra.

ICVEl boom de Podemos a Espanya, a Catalunya no ha tingut resposta. Aquí s’han canalitzat les ganes de canvi amb temes nacionals, com la independència (tot i que haurem de veure els resultats de les eleccions generals). On és el moviment 15M a Catalunya?

Ahir Lluís Rabell (cap de llista de CSQEP), va fer una de les aparicions més honestes dels candidats. Va reconèixer que desitjaven haver entrat amb més força, però que no va poder ser per la polarització del debat i la marginació dels temes socials. Tot i així, cada vot compta per portar feina amb la mà esquerra al Parlament.

  • Davallada clara d’un PP que enfronta i no afronta

El Partit Popular venia de fer els millors resultats de la seva història a Catalunya. Tot i tenir una posició clara envers el tema central de la campanya (NO a la independència), va acabar patint l’immobilisme que es desprenia dels seus posicionaments.

PPEl principal beneficiat d’aquesta davallada va ser Ciutadans (tot i que els vots no només els hi venen d’ex votants del PP).

Xavier García Albiol va reconèixer els resultats insatisfactoris, però tindrà molt difícil la recuperació. El seu tancament a l’hora d’aportar solucions als problemes, conjuntament amb el Govern central, rebrà més càstigs que alegries.

  • La CUP serà decisiva i pressionada

Es venia olorant des de feia uns dies que la CUP podia recollir una bona colla d’escons en aquestes eleccions. Persones independentistes d’esquerres que es negaven a donar suport a una llista on hi hagués Artur Mas i altres persones d’ideologia neoliberal, persones properes a CSQEP però que finalment es decidien per una proposta més rupturista a nivell nacional… Tot això, va fer triplicar els escons a aquesta formació.

CUPI a partir d’ara, què? La CUP esdevé decisiva per a que Junts pel Sí pugui tirar endavant el seu full de ruta. No crec que sigui un camí lineal i fàcil, la CUP rebrà pressions, haurà de consolidar i defensar moltes postures.

Per començar, tenim damunt de la taula la investidura del proper President. La CUP ja ha afirmat categòricament que ni votaran a favor ni s’abstindran per investir a Artur Mas. És a dir, no facilitaran la investidura d’un President responsable de retallades, retrocés en aspectes socials i responsable d’un partit amb casos de corrupció.

  • Les reaccions a Madrid: Sánchez i Iglesias; Rajoy desaparegut

Mariano Rajoy, President del Govern d’Espanya, no va comparèixer ahir a la nit per valorar els resultats, deixant-ho per avui dia 28.

Cap a les 23h apareixia Pedro Sánchez (Secretari general del PSOE), amb un discurs clar: “Catalunya está fracturada”, “hay que coser las heridas que se han producido estos años”.

Pablo Iglesias (Secretari general de Podemos) parlaria una mitja hora després, afirmant: “Catalunya necesita un Presidente que les escuche y yo quiero ser ese Presidente”, “no quiero que Catalunya se vaya de España, pero eso lo tienen que elegir los catalanes y catalanas”.

  • Conclusions

Crec que allò que menys desitjo després d’una votació és que el resultat no sigui fàcil de llegir i traslladar a la ciutadania. Avui tots estem veient que cadascú fa la seva lectura, i estem en un moment en que necessitem claredat i solucions.

Ahir a la nit me’n vaig anar a dormir amb una sensació de que tot seguiria igual. Ni es pot parlar de fracàs total de les opcions independentistes (han arrasat en moltes ciutats, mobilització brutal, majoria absoluta en escons), però tampoc han aconseguit un mandat democràtic inequívoc per tirar endavant quelcom tan seriós (no han arribat ni al 50% dels vots). I els catalans estem cansats del dia de la marmota.

L’independentisme no va aconseguir una força indiscutible (un % de vots clar, si es considera un plebiscit) per legitimar el que vol fer, tot i que els defensors del status quo tampoc van exhibir arguments per solucionar aquest crit.

ConclusióUna divisió tan clara de la societat només té un camí: diàleg.

Queda sumar els vots de l’exterior, que poden donar un escó més a Junts pel Sí. Si no fos així i es quedessin amb 62, tindran problemes per investir a Mas com a President.

A partir d’ara, jo només demano una cosa: menys èpica i més feina.

L’adéu: Unió, l’ex-soci de Convergència, no va aconseguir entrar al Parlament tot i els més de 100.000 vots rebuts.

El tòpic: Començar l’anàlisi dels resultats tot dient “avui ha estat la festa de la democràcia”. Segueix repetint-se tant per part de periodistes com de líders polítics.

La menció especial: El PACMA (Partit Animalista Contra el Maltractament Animal) va aconseguir 29.785 vots a les eleccions d’ahir. Des d’aquí, un petit reconeixement a la seva imprescindible tasca per defensar els drets dels animals.

Les dades que has de saber #27S

Qui ho diria! Ja som a l’últim dia de campanya electoral (per fi, dirà més d’un/a). Han estat dies intensos, i ja quasi només queda que els ciutadans s’expressin.

Com afrontar les eleccions de diumenge i els possibles resultats? He recollit algunes dades que poden ser d’utilitat:

Dades bàsiques

Repartiment d’escons: La llei electoral marca que per a que un partit entri en el repartiment d’escons ha d’aconseguir almenys un 3% dels vots totals.

Majoria absoluta: Es situa als 68 escons (dels 135 totals).

Províncies: Per tal de garantir que hi hagi representació a les 4 províncies catalanes, dels 135 diputats totals se n’escullen 85 a Barcelona, 18 a Tarragona, 17 a Girona i 15 a Lleida.

Circumscripció electoral: És la divisió del territori per tal de repartir escons en unes eleccions. A Catalunya, les circumscripcions són les províncies.

President de la Generalitat: Els electors diumenge escollim una llista electoral d’un partit, d’on surten els diputats al Parlament de Catalunya. L’elecció del President és posterior i no la realitzen els ciutadans, l’escullen els diputats escollits al Parlament.

Eleccions plebiscitàries: Es tracta d’unes eleccions en que s’escull sobre un tema polític concret, només hi ha un tema central (en aquest cas, la independència), i tots els partits s’han de posicionar segons si estan d’acord o estan en contra. Les eleccions del diumenge 27 són considerades plebiscitàries, tot i que legalment es fan amb el mateix procediment que unes habituals eleccions al Parlament, ja que d’elles en sortiran uns diputats que escolliran un President.

Procés participatiu del 9N

Sens dubte, la consulta que es va realitzar el passat 9 de novembre de 2014 ens aporta unes dades molt interessants en aquestes eleccions. La pregunta va ser doble: 1) Vol que Catalunya esdevingui un Estat? 2) En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?

9NEls vots totals a favor del Sí-Sí són interessants per comparar-les amb els resultats de diumenge de les llistes pro-independència (Junts pel Sí i la CUP). Veurem d’aquesta manera si la gent que va sortir a votar a favor el 9N ara ha dirigit el seu vot cap a aquestes candidatures.

Participació

Tot i que en un món ideal la ciutadania amb dret a vot acudiria en massa a les urnes, la realitat és que a les últimes 4 eleccions al Parlament la mitjana de participació ha estat del 61%.

ParticipacióÉs notori que a les darreres eleccions del 2012 el percentatge de participació va augmentar significativament. Les eleccions del diumenge compliran les expectatives d’unes eleccions considerades com a transcendentals?

Aspiracions de Junts pel Sí: més que CiU+ERC?

La llista de Junts pel Sí inclou els partits de Convergència (CDC) i Esquerra Republicana (ERC), a més d’altres entitats pro-independència. Tot i que s’ha de recordar que la llista va ser creada i dirigida per CDC.

La idea d’unir-se i sumar a més experts amb ells, a més de l’apropiació de les grans manifestacions de l’11S, en teoria s’hauria de reflectir en uns millors resultats electorals. Tot i així, s’ha de tenir en compte que, anys enrere, CiU no s’havia posicionat com a independentista, la qual cosa fa que antics votants d’aquesta formació puguin no donar confiança a la llista de Junts pel Sí.

CiU+ERC(hi afegeixo també les eleccions municipals, tot i que sóc de les que pensen que cada poble/ciutat és un món i que a aquestes eleccions no tothom vota en clau independentista, però és una manera de tenir més dades d’eleccions recents)

Com es pot veure a la taula, en les darreres tres eleccions al Parlament CiU i ERC han sumat majoria absoluta (que són 68 escons). Necessitaran a la CUP per arribar-hi aquesta vegada?

L’efecte “sí se puede”: ICV-EUiA

En aquestes eleccions Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) és dins la candidatura de Catalunya Sí que es Pot (juntament amb Podemos/Podem, EUiA i Equo).

ICV-EUiA

Les enquestes mostren un augment respecte als escons d’ICV que pots veure a la taula, tot i que el gran repte per CSQEP és aconseguir posicionar-se com la segona força més votada, després de Junts pel Sí.

Què li aportarà l’efecte Podemos?

Les incògnites: PSC i PP

El Partit Socialista (PSC) ha anat claríssimament a la baixa en les darreres eleccions, tot i que penso que en aquests últims dies de campanya ha guanyat vots.

PSC

Com els hi anirà haver apostat per la seva posició de lluitar per “una Catalunya millor en una Espanya diferent”?

Quant al PP, a les passades eleccions va aconseguir el seu millor resultat, 19 escons. Tot i així, tot apunta a que el fort augment de Ciutadans pugui “robar-li” part de l’electorat.

PPAfectarà la victòria de Ciutadans enfront el PP de cara a les eleccions generals del desembre?

El creixement dels “petits”: Ciutadans i CUP

Ciutadans va entrar al Parlament al 2006 i la CUP al 2012.

Les enquestes posen a la CUP com a imprescindibles per a que la coalició del Sí a la independència assoleixi la majoria absoluta.

CUP

Per altra banda, les enquestes són molt positives per Ciutadans. Les darreres els han col·locat com a primera força de l’oposició.

C's

Per últim, també serà interessant saber què passa amb Unió (UDC), fins ara soci de Convergència (CDC). Es fa difícil conèixer a priori el seus vots potencials i seran la gran incògnita de la nit electoral. Aconseguiran entrar al Parlament?

Demà dissabte parlarem del dia de reflexió, i diumenge, prepara’t per votar!

A domicili #27S

Tot un clàssic, això de la propaganda electoral a domicili, una qüestió que ens comença a semblar antiga. Tot i que és cert que moltes persones, especialment gent gran, tenen la costum de portar la papereta de casa el dia de les eleccions, és justificable aquesta despesa?

Cal mencionar que Catalunya Sí que es Pot va defensar (el Govern ho va impedir) que s’unifiqués la propaganda electoral a domicili, és a dir, que únicament s’enviés un únic sobre que contingués tota la informació dels diversos partits.

També cal agrair l’estalvi de paper que fan algunes candidatures (Catalunya Sí que es Pot, CUP i UDC) enviant un únic sobre per casa, i no per persona.

Però vinga, ja que han fet aquesta despesa inexplicable de paper, aprofitem-la almenys per fer una mica de crítica marquetiniana dels sobres que ens arriben als votants de la circumscripció de Lleida:

Junts pel Sí (JxS)

JxS 1JxS 2

Sobre: Fons vermell format per moltes cares de ciutadans (per simbolitzar recolzament) i el logotip de Junts pel Sí força gran. Al revers, l’eslògan.

Eslògan: “El vot de la teva vida”.

Estètica: El document principal de molt bona qualitat, juga amb diferents tons de color i aposta per les cites. Sens dubte, l’estètica és el punt fort.

Imatges: En gran, Raül Romeva (cap de llista, però no candidat a la presidència). A més, apareixen fotografies de gran nombre de candidats, especialment de cares conegudes fora del món de la política (Josep Guardiola, Núria Picas, Jaume Cabré, Montserrat Carulla, Lluís Llach, etc.), però presentats per la seva ocupació i no per la posició que ocupen a la llista electoral.

Arguments: Absència de punts de programa, únicament cites que comencen per Junts/Juntes (ex.: “Juntes anem més lluny” de Muriel Casals). Cap proposta més enllà de desitjos.

Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC)

PSC 2PSC 2

Sobre: Hi destaca la fotografia de Miquel Iceta (candidat a President de la Generalitat) i l’eslògan. El logotip del partit hi apareix en petit format. Al revers, un anunci de les seves propostes.

Eslògan: “Per una Catalunya millor en una Espanya diferent”.

Estètica: Aposten tant pel format carta com pel típic fulletó a color. L’estètica és senzilla, interessant destacar en gran el hashtag #votasocialista i juga bé amb els colors vermell i gris. Però protagonitza un error clamorós que ja ha anat corrent per les xarxes socials aquests dies: al sobre anuncien “15 raons per votar Socialista” i dins en són 10.

Imatges: Únicament apareix la fotografia de Miquel Iceta en diferents mides, sens dubte, el punt fort dels socialistes en aquesta campanya. La imatge que dóna més joc és la del fulletó, on hi apareix la meitat de la cara en gran format, la qual cosa evoca una mirada molt directa.

Arguments: Aporta 10 raons per votar-los, incloent dades i crítiques a governs tant de CiU a Catalunya com del PP a Espanya.

Partit Popular de Catalunya (PPC)

PP 1PP 2

Sobre: No hi apareix el logotip del partit, possiblement per la reticència cap a ell d’una part de la població. Només hi posa ben gran “¿Estás harto?” per deixar clar que hi ha quelcom al que s’ha de fer front.

Eslògan: “En Lleida unidos ganamos. Plantemos cara”

Estètica: La pregunta del sobre crida l’atenció, però el document principal és molt poc innovador, hi ha molta lletra i sembla la carta d’un banc. Estil molt sobri.

Imatges: Per una banda, fotografia de Mariano Rajoy; per l’altra, fotografies de Xavier Garcia Albiol (candidat a President de la Generalitat) i de Marisa Xandri (cap de llista per Lleida).

Arguments: Trobem dos textos, un escrit per Mariano Rajoy i l’altre per Xavier Garcia Albiol. Ambdós criden a fer front al “lío en el que algunos nos han metido” (Rajoy) i als “que volen trencar-ho tot” (Albiol). Poquíssimes propostes de programa, quasi exclusivament fan referència a posar fre a la deriva independentista.

Unió Democràtica de Catalunya (UDC)

UDC 1UDC 2

Sobre: Aposta pel blau, color associat a la calma i a la serenitat, així com amb la bandera catalana. L’eslògan té gran presència tan a l’anvers com al revers, i també hi apareix el logotip del partit.

Eslògan: “La força del seny”.

Estètica: Aposten tant pel format carta com pel fulletó a tot color. El logotip molt modernitzat integrat amb la pàgina web.

Imatges: Fotografies dels diferents candidats a les 4 circumscripcions i, en destacat, Ramon Espadaler (candidat a President de la Generalitat) i Josep Antoni Duran i Lleida (president del partit).

Arguments: Presenten un decàleg de prioritats (primer les persones, valors, família, feina, etc.). Recalquen que són un partit “amb sentit de govern”.

Catalunya Sí que es Pot (CSQEP)

CSQEP 1CSQEP 2

Sobre: Hi destaquen el logotip colorit i el nom de Catalunya Sí que es Pot. A sota, els logotips dels partits que en formen part (un encert al tractar-se d’una candidatura nova): Podem, ICV, EUiA i EQUO.

Eslògan: “A Lleida, l’Alt Pirineu i l’Aran, sí que es pot”.

Estètica: Aposta per l’explicació abans que per grans eslògans o fotografies. Senzilla, informativa, colorida.

Imatges: Sara Vilà i Meritxell Genao (candidates per Lleida) i Lluís Rabell (candidat a President de la Generalitat).

Arguments: Hi trobem 10 punts amb les prioritats de la candidatura (combatre desigualtats socials, serveis públics, sistema educatiu públic i de qualitat, treball digne, auditoria ciutadana del deute, etc.), aportant dades i propostes.

Ciutadans (C’s)

C's 1C's 2

Sobre: S’hi destaquen les fotografies d’Inés Arrimadas (candidata a Presidenta de la Generalitat) i d’Albert Rivera (president del partit), així com el logotip del partit, l’eslògan i el conegut cor que inclou la bandera catalana, espanyola i europea. Al revers, el sobre es tenyeix del seu característic taronja, i de nou hi apareix el logotip i el cor.

Eslògan: “Una nueva Cataluña para todos”.

Estètica: Document petit i senzill, amb idees clau dels punts principals del programa. Juga amb el color taronja i una alta presència del cor (de la campanya “Mejor Unidos”).

Imatges: Al document principal no hi apareix cap fotografia.

Arguments: Es recullen en 4 blocs (“una Cataluña sin bandos”, “una Cataluña de oportunidades”, “una Catalunya per a les persones”, “una Catalunya amb les mans netes”).

Candidatura d’Unitat Popular (CUP)

CUP 1CUP 2

Sobre: Totalment groc, molt recarregat, i on ja s’hi destaquen els punts bàsics de l’aposta de la CUP (independència, justícia social, procés constituent). L’eslògan més gran que el logotip del partit. Al revers, les cares dels nº1 i nº2 de les 4 províncies.

Eslògan: “Governem-nos”.

Estètica: El mateix sobre és el que, desplegat, porta l’explicació sobre la candidatura. Tot i ser senzill, aconsegueix transmetre la “marca CUP”. Afirmen que per “minimitzar residus”, t’envien la papereta del vot però sense cap sobre.

Imatges: Fotografies dels candidats, dels diputats de l’última legislatura i d’una manifestació a favor de l’educació pública.

Arguments: Desplegament de tot l’argumentari del partit en diferents blocs, tocant la majoria de temes (justícia i igualtat social, independència, corrupció, feminisme, ecologisme, etc.).