Archivo de la etiqueta: votar

Els dies després #1O

Publicado el por

Dilluns, 2 d’octubre, una companya de feina anglesa em va dir que el dissabte havia sentit pels carrers de Barcelona una espècie “d’ambient elèctric”. Li prenc, doncs, aquesta expressió. L’ambient tant del passat inmediat a l’1O com dels dies després és certament elèctric.

L’estratègia del Govern espanyol

Feia dies que desenes i desenes de guàrdies civils es mobilitzaven direcció a Catalunya i el Ministeri de l’Interior avisava a la Generalitat de que actuarien amb “total determinació” per evitar que es celebrés el referèndum de l’1O. Però crec que pocs (i perdoneu si no és així) ens esperàvem el que va passar.

L’estratègia basta i criminal que va emplear el govern d’Espanya va ser l’ús de la violència i repressió policial contra la gent que era als col·legis electorals. No entraré en xifres de ferits, perquè a partir d’una persona ja me’n semblen masses. I això em passa sempre, en tota demostració ciutadana pacífica: la violència mai es pot justificar.

Per tant, l’estratègia del Govern espanyol va ser fer ús de la violència per evitar que la gent votés al suposat referèndum convocat pel Govern català. Per a aquest, és evident que li era positiva pels seus interessos una reacció forta de l’Estat, no ens enganyem. Però assumeixo que ni esperava ni desitjava la contundència que aquesta finalment va tenir.

Així doncs, rebuig absolut a la violència que vam veure diumenge, 1 d’octubre.

L’aparició dels antidisturbis a diferents col·legis electorals va ser arbitrària (i encara no he descobert si va obeïr a algun patró). Es van endur algunes urnes, però abans de que obrissin els primers col·legis el Govern català va anunciar que el cens seria universal. És a dir, tothom podia votar a qualsevol col·legi de tota Catalunya. Les regles, doncs, tornaven a canviar.

Recompte

Els resultats, tot i els impediments

Reconec que la part de la política que m’agrada més d’analitzar són els resultats d’un procés electoral. En aquest cas, però, tot i que cal mostrar les dades oficials que s’han donat des de la Generalitat, trobaria injust que es fes una anàlisis en profunditat perquè la jornada electoral no es va dur a terme amb la normalitat que es desitjaria:

  1. El Govern espanyol va usar la violència policial contra molts dels que varen decidir anar a votar. Van enretirar algunes de les urnes i alguns col·legis ni tan sols varen obrir. En general, van optar per l’estratègia de la por. Lamentable.
  2. La convocatòria del referèndum no tenia les garanties necessàries per tal de donar valor a una decisió d’aquesta envergadura. No tan sols perquè havia estat declarat il·legal pel Tribunal Constitucional, sinó que bevia d’una sessió al Parlament de Catalunya de la qual ens en penedirem durant anys.
  3. Una part de la societat catalana no reconeixia la legitimitat d’aquest referèndum, declarat il·legal.

Tot i així, els resultats s’han fet públics oficialment per la Generalitat. La participació ha estat del 43,03% (2.286.217 votants) amb un 90,18% dels vots vàlids favorables al SÍ.

Comparem-ho, doncs, amb anteriors apel·lacions a la població referents a la independència de Catalunya:

Consulta popular 9N (2014) SÍ-SÍ 1.861.753
Eleccions plebiscitàries 27S (2015) Junts pel Sí + CUP 1.966.508 (35,7% sobre el cens)
Referèndum 1O (2017)* SÍ 2.044.038 (38,4% sobre el cens)

*Com ja he dit, aquestes dades tenen la dificultat dels tres punts enumerats abans. Sumant-hi, a més, la gent que, després d’observar la repressió policial, van anar a votar com a forma de protesta.

Aquí podeu consultar els resultat de l’1O per províncies, comarques i municipis.

I va arribar el dilluns

A partir del 2 d’octubre, què? El dilluns va ser un dia força difícil. Tristesa, ràbia, incredulitat.

El Rei Felip VI va fer aparició a la televisió el dimarts 3, dia en que a Catalunya s’havia fet una “aturada de país” (impulsada pel propi Govern). El Rei, amb les seves paraules, va donar per bona l’actuació del govern del PP.

El dimecres 4 li va tocar el torn al President Puigdemont. Va sortir a la televisió i, per mi, va ser un abans i després en quant al relat que s’havia anat creant les últimes setmanes. Tot i que hores abans havia declarat a la BBC que declararia la independència en qüestió de dies, Puigdemont apareixia a la televisió demanant diàleg, mediació i calmant els ànims.

Diàleg? Recordem el que hi posa a la Llei del referèndum d’autodeterminació, aprovada el 6 de setembre al Parlament de Catalunya:

Llei referèndum

Aquest canvi de to que es va notar durant el discurs s’ha seguit veient els dies següents. Només com a exemples:

  • El conseller d’Empresa i Coneixement, Santi Vila, diu que “en primer lloc ens hem de serenar i alto al fuego. És a dir, no prendre decisions que siguin irreparables”.
  • El President Puigdemont i el Vicepresident Junqueras compartint a Twitter articles com, per exemple un del Financial Times que reclama un referèndum pactat. Res a veure, doncs, amb el que deien fa unes setmanes: tirar pel dret si surt SÍ i donar el referèndum de l’1O com a bo.
  • Crida al diàleg de sectors independentistes o líders de mitjans de comunicació que fins fa poc recolzaven les decisions unilaterals.

Per què aquest canvi de to? Algunes possibilitats:

  • Absència de suport a Europa. Tot i que el Parlament Europeu va debatre el passat dimecres sobre la situació catalana i va condemnar la violència policial l’1O, la seva postura va anar en la línea de que el referèndum no era legal i que cal respectar la Constitució i les lleis espanyoles.
  • Repressió i amenaces del Govern espanyol. Com he dit, la violència policial va ser d’una duresa inesperada i a les declaracions i manifestos per part del Govern del PP els dies següents hi ha un transfons d’amenaça i de “això només és el principi si seguiu endavant”.
  • L’estirada d’orelles de grans empreses. Aquests dies gegants empresarials de la mida de Banc de Sabadell, CaixaBank, Agbar, Gas Natural, etc. han canviat la seva seu social, per portar-la a una altra ciutat d’Espanya. Sigui únicament un gest d’amenaça o no, el cert és que empreses de totes les mides estan vivint situacions d’inestabilitat. Les trucades entre elles i el Govern deuen ser constants.

Els interrogants de cara a la setmana que ve

El proper dimarts, 10 d’octubre, Puigdemont compareixerà al Parlament de Catalunya per valorar la situació actual després dels resultats de l’1O. És on, previsiblement, hauria de declarar la independència (l’anomenada DUI). Encara que només sigui de forma simbòlica, ja que no es pot esperar el reconeixement d’Europa.

Tiraran endavant, d’acord amb el que hi posava a la Llei que varen aprovar? Seguiran tenint el suport de la CUP si aquesta DUI no es fa efectiva finalment? Hi haurà diàleg entre el Govern català i espanyol encara que es situi a llarg termini? El suport que ha rebut el Govern català aquests dies, per la repressió de l’1O, seguirà present si aquest pren una decisió unilateral, sense el suport de la majoria? Quin recorregut té una declaració d’independència que no serà reconeguda internacionalment? Estem a temps d’una solució basada en el diàleg i l’acord?

“Crec que s’estan movent coses”, m’escriu un amic per WhatsApp.

Sí, jo també ho penso.

A veure com t’ho explico #1O

Publicado el por

Fa uns dies, una persona molt propera a mi em va demanar un unicorn. Li vaig dir que no, que era impossible trobar un animal com aquest. Doncs fes-me un resum sobre tot allò relacionat amb l’1O, em va dir.

L’endemà, li vaig regalar un unicorn.

No, ara seriosament. Fa uns dies, una persona molt propera a mi em va demanar que li fes un resum sobre tot allò relacionat amb l’1O. Sabia en quin tema s’enmarcava i quina era la pregunta que trobaria als col·legis electorals, però… Què es vota realment?

Per no estar molt posada en el tema, aquesta persona, em va semblar que feia una pregunta molt addient: què es vota realment? Què hi ha aquí darrera?

I com que últimament em sento més desorientada que a l’Ikea, només t’he pogut escriure això:

D’on venim

Costa molt saber quan comença tot això, però sí que poden destacar-se moments clau dels últims anys.

La retallada de l’Estatut català al 2010, el moviment 15M que feia terror a les elits catalanes, la manifestació multitudinària del 2012, un partit intentant no morir (Convergència), la consulta decepcionant del 9N, l’aglutinació en Junts pel Sí de partits i organitzacions independentistes, les eleccions plebiscitàries del 27S de 2015 i el full de ruta independentista fallit que preveia que seriem independents als 18 mesos, un Govern del PP que es nega a afrontar una situació que mereix ser escoltada, etc.

La il·lusió de la independència i els discursos apel·lant «a la força del poble», com si aquest fos realment un i homogeni, han eclipsat tota l’activitat política catalana dels últims anys i han estat la tònica habitual de mítings, entrevistes i discursos varis.

Així, el Govern català ha dut a terme una potent campanya de màrqueting, que dura encara avui, la qual ha anat posant sobre la taula (als mitjans públics, institucions, etc.) el missatge que volien en cada moment. Una campanya llarga, al principi molt ambigua, que mai ha mostrat totes les cartes de forma transparent. És per això que se l’anomena Procés.

Pèrdua de papers

On som

I ara som aquí. Els partits que conformen l’actual Govern català porten anys prometent i enarborant la bandera, fent cas omís a reivindicaciones socials amb les quals té competències (sanitat, educació) i oblidant-se d’un dret tant bàsic del ciutadà com que aquells que el representen rendeixin comptes de les seves accions de Govern.

Setembre de 2017. A principis de mes es veu una de les situacions més esperpèntiques al Parlament de Catalunya (una càmara on s’hi ha de veure representat tothom i que s’ha lluitat molt per tenir). Menystenint els drets de l’oposició i obviant el marc legislatiu actual, s’aprova la llei en la qual ha de recolzar-se el referèndum que pretenen celebrar l’1 d’octubre, demà. Ho fan menys d’un mes abans de la votació.

Demà les butlletes portaran la següent pregunta: «Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?» i hi podràs respondre Sí o No. El Govern català ha dit que si guanya el Sí, com està previst, als dos dies començarà a fer el pas per declarar la independència. Els tribunals han suspès la llei que el recolza, qualificant-lo, per resumir-ho, d’il·legal.

Per a que un referèndum així sigui fiable ha d’assegurar un seguit de qüestions (junta electoral neutral, un cens clar i públic, una participació mínima, i moltes etcèteres més), però hi ha quelcom de definitiu: com és que no hi ha hagut una campanya pel No? Com és que el relat, els carrers, tot, només porta el lema del Sí? És doncs, un pseudoreferèndum unilateral (només d’una part) en que només interessa ara que vagin a votar els que defensin el No, perquè només una alta participació, una gran quantitat de votants, donarà més valor al resultat.

No serà el de demà, en definitiva, el referèndum vinculant i amb garanties que es porta anys reclamant. I d’això n’és responsable tant el Govern espanyol, enclaustrat en la seva defensa de la llei amb tots els mitjans que té a l’abast (encara que sense cap mirament quan ell mateix se la salta), com el Govern català, portant-nos a una carreró sense sortida, i avivant la flama de la confrontació amb l’Estat.

La incapacitat de dialogar d’ambdós Governs ha portat a una escalada de pressió en les últimes dues setmanes. El Govern espanyol, qui porta anys tapant-se les orelles quan es parla del tema català, ha decidit respondre a les preparacions del referèndum amb detencions, escorcolls sense ordre judicial i actuacions que mai voldríem veure en cap racó de l’Estat. Els passos maldestres presos pel Govern català són tapats i superats per la reacció posterior del seu homòleg espanyol.

Fa temps que analistes polítics parlaven de que l’única manera de que l’1O tingués repercussió internacional fos una reacció forta per part del Govern espanyol. I així ha estat. L’absència d’una estratègia intel·ligent per part d’aquest és possiblement la clau dels últims dies. No ens enganyem, al Govern català li interessa que sigui així. A les eleccions generals de l’any passat, els partits independentistes van fer més al·legats contraris a Podemos (favorable a un referèndum pactat) que al PP.

Mur

On anem

Ara per ara, ningú pot saber on ens pot dur tot això. Demà els cossos policials tenen l’ordre d’impedir que es celebri el referèndum. Molta gent està ocupant els col·legis electorals des d’ahir divendres.

S’han donat situacions diferents arreu del territori: des d’Alcaldes que volen obrir els col·legis electorals habituals, fent cas al Govern català, fins a d’altres que no, fent cas a les resolucions judicials que declaren il·legal aquest referèndum.

Però al contrari del que molta gent creu, l’1O no acabarà tot, sinó que començarà de nou a girar la roda.

Tant de bo totes aquestes mobilitzacions que aquests dies es viuen al carrer fossin per exigir als dos Governs i a la comunitat internacional un referèndum pactat.

És bastant difícil ser sensible i sobreviure a aquests dies. Amb cada mentida, vingui de la banda que vingui, se’t regira tot i et fa preguntar-te: realment, val la pena? Val la pena reduir-ho tot a blanc o negre? Val la pena assenyalar a aquell que té dubtes?

Mobilització de masses, persones que han deixat de parlar de política amb amics seus, cada vegada més banderes als balcons… El que més em preocupa és la societat, la gent, que rep missatges i directrius a diari, que ha vist com aquells que creia dialogants ara són un mur.

No es pot fer cap canvi greu, un canvi que afecta a pràcticament tot i tots, sense un consens clar.

Ho sento molt, no t’he pogut fer un article millor.

Resultats, sensacions i anècdotes – eleccions 27S

Publicado el por

I per fi ha arribat el 28 de setembre, aquell dia que ens qüestionàvem tant.

Ahir van ser les eleccions al Parlament de Catalunya, unes eleccions considerades plebiscitàries per decidir sobre independència SÍ-NO. La jornada, com no podia ser d’una altra manera, va ser molt intensa. Els darrers minuts abans de tancar els col·legis electorals s’obrien tots els escenaris possibles, els simpatitzants s’apropaven a la seu de celebració de cada partit i els periodistes ocupaven les taules de debat.

Árbitro la horaToquen les 8 del vespre i TV3 publica el seu habitual sondeig (de les enquestes a peu d’urna) on ja s’intuïa l’enorme divisió entre els votants del Sí i el No. Aquí ja van començar les anàlisis i conclusions precipitades. Ho reconec, no m’agrada que es debati dels resultats quan encara no s’havia obert ni un sol sobre de vot.

Per sort, l’escrutini va començar i les suposicions van deixar pas als resultats…

RESULTATS I CONCLUSIONS

ResultatsPots veure els resultats per província, comarca i ciutat/poble aquí

La bona notícia: El 77,44% de participació total. 9,68 punts més que la del 2012, que ja va ser especialment alta. Les cues als col·legis electorals van ser tendència.

  • El plebiscit: la trampa dels vots o escons

Unes eleccions considerades plebiscitàries en que l’objectiu central és comptar independentistes (per dir-ho de manera simple), ha de fixar-se en el número de vots (un vot, una persona) o en el número d’escons al Parlament (distorsionats per la llei electoral)?

Personalment, res més democràtic i dotador de legitimitat que superar el 50% dels vots per tirar endavant quelcom tan seriós com el procés d’independència d’un país. És més, 50% encara em semblaria poc. Repeteixo, això en el cas que llegim les eleccions com a plebiscitàries, tal i com el Govern català ens ha estat venent tot aquest temps.

Finalment, els resultats del 27S van donar majoria absoluta d’escons a les dues llistes independentistes (Junts pel Sí i la CUP), però no de vots, ja que es van quedar en 47,74%.

L’error: No deixar les regles del joc clares. Durant la campanya, Junts pel Sí no es va mullar sobre aquest debat de vots vs. escons. La CUP, en canvi, va deixar clar que el que legitimava era una majoria absoluta en vots (per fer una declaració unilateral d’independència, en el seu cas). S’han de deixar les regles del joc clares abans de «jugar». És a dir, establir clarament: si aconseguim X percentatge de vots, tirarem endavant X qüestió.

  • La força i abast de l’independentisme

És una obvietat dir que el suport a la independència de Catalunya ha augmentat en aquests darrers anys. Després de les eleccions d’ahir, al Parlament hi haurà una majoria absoluta de diputats (72, sumant Junts pel Sí i CUP) que aposten per aquesta via, un fet que no s’ha de menystenir en cap moment.

A mode de comparació:

Comparació 9N(incís: al procés participatiu del 9N van poder votar els majors de 16 anys, a diferència de les eleccions ordinàries que és a partir dels 18)

  • Junts pel Sí, menys que CiU i ERC per separat

La paradoxa més curiosa d’aquestes eleccions és adonar-se que a totes les eleccions autonòmiques des de 1984 CiU i ERC sempre havien sumat majoria absoluta d’escons (que és a partir de 68). I una vegada s’han unit en la coalició de Junts pel Sí, això no s’ha repetit (s’han quedat en 62).

CiU+ERCNo vull fer una anàlisi simplista d’això, per tant, caldria matisar unes quantes coses:

  1. Fins ara, Convergència no s’havia posicionat a favor de la independència en el seu programa. Per tant, assumim una fuga dels seus votants cap a partits no independentistes.
  2. La separació d’Unió, que a les eleccions anteriors havia sumat amb Convergència. Tot i que resulta difícil saber quin pes tenia en relació als votants.
  3. Per altra banda, no hem d’oblidar que a Junts pel Sí s’hi han sumat altres organitzacions i independents, tals com ANC, Òmnium Cultural, Demòcrates de Catalunya, Súmate, MES, entre d’altres; la qual cosa podria compensar la pèrdua dels dos punts anteriors.

L’anècdota: Al col·legi electoral on em tocava votar, un home gran em va preguntar per la papereta de Convergència. Li vaig explicar que era a la candidatura de Junts pel Sí, on hi havia Convergència i Esquerra. «Convergència, Convergència», em va insistir de nou.

  • Per què va augmentar tant Ciutadans?

Durant la nit electoral i el dia d’avui he llegit opinions de tot tipus sobre el fet que ahir Ciutadans aconseguís triplicar els seus escons i es posicionés com a primera força a l’oposició. Entre aquestes opinions, algunes preocupades perquè zones de «gent obrera» optessin per aquest partit i no un altre.

CiutadansLa meva opinió al respecte és clara: quan en una campanya electoral bases el discurs i, al cap i a la fi, tota la campanya, en discursos identitaris, nacionalistes, d’independència sí o no, etc. no t’ha de sorprendre que forces que també tenen la seva posició respecte al tema però contràries a la teva, pugin. I que ho facin amb molta força.

  • El PSC baixa però salva els mobles

No ho tenia fàcil el PSC. Però crec que va complir-se una sensació que tenia: als darrers dies de campanya va anar recollint vots. Això sí, tot i que la baixada no va ser tan pronunciada com al principi es podia preveure, el partit va treure els pitjors resultats de la seva història.

PSCTot i que segueix la tendència de pèrdua d’escons al Parlament, cal dir que únicament han perdut 2.498 vots respecte al 2012.

  • Catalunya Sí que es Pot, la dificultat de les esquerres transformadores

Finalment, l'»efecte Podemos» sumat a ICV no va resultar prou fort per superar els escons que tenia aquesta formació en solitari. Per desgràcia, el moviment de canvi viscut a Catalunya no va associat específicament amb l’esquerra.

ICVEl boom de Podemos a Espanya, a Catalunya no ha tingut resposta. Aquí s’han canalitzat les ganes de canvi amb temes nacionals, com la independència (tot i que haurem de veure els resultats de les eleccions generals). On és el moviment 15M a Catalunya?

Ahir Lluís Rabell (cap de llista de CSQEP), va fer una de les aparicions més honestes dels candidats. Va reconèixer que desitjaven haver entrat amb més força, però que no va poder ser per la polarització del debat i la marginació dels temes socials. Tot i així, cada vot compta per portar feina amb la mà esquerra al Parlament.

  • Davallada clara d’un PP que enfronta i no afronta

El Partit Popular venia de fer els millors resultats de la seva història a Catalunya. Tot i tenir una posició clara envers el tema central de la campanya (NO a la independència), va acabar patint l’immobilisme que es desprenia dels seus posicionaments.

PPEl principal beneficiat d’aquesta davallada va ser Ciutadans (tot i que els vots no només els hi venen d’ex votants del PP).

Xavier García Albiol va reconèixer els resultats insatisfactoris, però tindrà molt difícil la recuperació. El seu tancament a l’hora d’aportar solucions als problemes, conjuntament amb el Govern central, rebrà més càstigs que alegries.

  • La CUP serà decisiva i pressionada

Es venia olorant des de feia uns dies que la CUP podia recollir una bona colla d’escons en aquestes eleccions. Persones independentistes d’esquerres que es negaven a donar suport a una llista on hi hagués Artur Mas i altres persones d’ideologia neoliberal, persones properes a CSQEP però que finalment es decidien per una proposta més rupturista a nivell nacional… Tot això, va fer triplicar els escons a aquesta formació.

CUPI a partir d’ara, què? La CUP esdevé decisiva per a que Junts pel Sí pugui tirar endavant el seu full de ruta. No crec que sigui un camí lineal i fàcil, la CUP rebrà pressions, haurà de consolidar i defensar moltes postures.

Per començar, tenim damunt de la taula la investidura del proper President. La CUP ja ha afirmat categòricament que ni votaran a favor ni s’abstindran per investir a Artur Mas. És a dir, no facilitaran la investidura d’un President responsable de retallades, retrocés en aspectes socials i responsable d’un partit amb casos de corrupció.

  • Les reaccions a Madrid: Sánchez i Iglesias; Rajoy desaparegut

Mariano Rajoy, President del Govern d’Espanya, no va comparèixer ahir a la nit per valorar els resultats, deixant-ho per avui dia 28.

Cap a les 23h apareixia Pedro Sánchez (Secretari general del PSOE), amb un discurs clar: «Catalunya está fracturada», «hay que coser las heridas que se han producido estos años».

Pablo Iglesias (Secretari general de Podemos) parlaria una mitja hora després, afirmant: «Catalunya necesita un Presidente que les escuche y yo quiero ser ese Presidente», «no quiero que Catalunya se vaya de España, pero eso lo tienen que elegir los catalanes y catalanas».

  • Conclusions

Crec que allò que menys desitjo després d’una votació és que el resultat no sigui fàcil de llegir i traslladar a la ciutadania. Avui tots estem veient que cadascú fa la seva lectura, i estem en un moment en que necessitem claredat i solucions.

Ahir a la nit me’n vaig anar a dormir amb una sensació de que tot seguiria igual. Ni es pot parlar de fracàs total de les opcions independentistes (han arrasat en moltes ciutats, mobilització brutal, majoria absoluta en escons), però tampoc han aconseguit un mandat democràtic inequívoc per tirar endavant quelcom tan seriós (no han arribat ni al 50% dels vots). I els catalans estem cansats del dia de la marmota.

L’independentisme no va aconseguir una força indiscutible (un % de vots clar, si es considera un plebiscit) per legitimar el que vol fer, tot i que els defensors del status quo tampoc van exhibir arguments per solucionar aquest crit.

ConclusióUna divisió tan clara de la societat només té un camí: diàleg.

Queda sumar els vots de l’exterior, que poden donar un escó més a Junts pel Sí. Si no fos així i es quedessin amb 62, tindran problemes per investir a Mas com a President.

A partir d’ara, jo només demano una cosa: menys èpica i més feina.

L’adéu: Unió, l’ex-soci de Convergència, no va aconseguir entrar al Parlament tot i els més de 100.000 vots rebuts.

El tòpic: Començar l’anàlisi dels resultats tot dient «avui ha estat la festa de la democràcia». Segueix repetint-se tant per part de periodistes com de líders polítics.

La menció especial: El PACMA (Partit Animalista Contra el Maltractament Animal) va aconseguir 29.785 vots a les eleccions d’ahir. Des d’aquí, un petit reconeixement a la seva imprescindible tasca per defensar els drets dels animals.

Totes a votar!

Publicado el por

Avui, des de les 9 del matí fins a les 8 del vespre, els col·legis electorals obren les seves portes per a que els ciutadans decidim en qui confiem en aquestes eleccions al Parlament de Catalunya.

És la tercera vegada en cinc anys. És la XI Legislatura del Parlament.

VotarFont: Student Government Association

La campanya ha estat intensa, hi ha hagut enfrontaments, ridículs clamorosos, molt de simplisme. També hi ha hagut arguments sensats, molta feina feta, nous descobriments. Tot això per part de tots.

Odio la concepció de «dos bàndols», ho he de confessar. No m’hi sento còmoda, perquè sé que no és la realitat. Sovint, és impossible aquest reduccionisme, aquest blanc o negre. I matisar no ens ha de fer por.

El fet d’haver fet la carrera de Ciència Política fa que, sovint, els del teu voltant et confiïn els seus dubtes en aquest tema. Algunes de les preguntes que m’han fet aquests dies són:

  • A qui s’ha de votar?
  • Per votar independència he de votar a aquests que no m’agraden?
  • Catalunya Sí que es Pot és el mateix que Junts pel Sí?
  • etc.

Jo em sento incòmoda. No diré mai a ningú què ha de votar. Sí que donaré facilitats per a que s’informin, sí que puc dir quin partit s’apropa més a les seves prioritats (si me les confien). Pero no diré a ningú mai què ha de votar.

Hem de fomentar l’autocrítica i el pensament per un mateix. El teu fill pot no votar el mateix que tu, la teva àvia pot tenir uns ideals radicalment diferents als teus. O a l’inrevés, pot ser que coincidiu.

Sempre i quan les seves informacions no es basin en mentides, deixeu que la gent s’expressi. La diversitat d’opinions és riquesa.

Tampoc suporto el «hooliganisme» en política. Deixa’m que et digui una cosa, és impossible que algú estigui 100% d’acord amb un partit. Exactament d’acord amb tot. Impossible. Coneixes algú amb qui coincideixis al 100% en tot? Jo tampoc.

Penso que és més raonable el fet que estiguis d’acord amb un partit, per exemple, al 80%, amb un altre al 50%, i fins i tot amb el més allunyat de tu, un 5%. I no ens ha de fer cosa acceptar-ho, reconèixer-ho, o fer autocrítica del partit al qual votem. És més, és necessari, és la única manera de sumar forces de veritat per a que en un futur no hi hagi tanta «guerra de bàndols».

I per últim, un partit que guanya no és automàticament el «millor», el valor no es mesura en escons, sinó en fets i en esforç.

Jo només us dono un consell:

POSEU EL VOT DINS DE L’URNA, QUE A FORA NO COMPTA